El bombardeig de la Plaça Sant Felip Neri

Avui hem fet una visita guiada pels llocs on va succeir la Guerra del 1936-39 a Barcelona. Començant a la Plaça Sant Jaume la guia ens ha anat explicant diferents fets i anècdotes ben interessants i rigorosos.

A més, cosa que no passa amb molts freetours infectes, s’ha fet amb un grup reduït i amb guia titulada, que a més era historiadora.

Però em voldria centrar en un indret en concret, la Plaça de Sant Felip Neri, arran d’una història que ens ha recordat la guia.

Aquesta plaça, tot i la gentrificació i massificació del Barri Gòtic, encara conserva aquella aura especial, de plaça de poble del Pirineu, que la fa especial. 

El dissabte, 10 de novembre del 2007, en un post en que explicava que havia visitat el barri de Barcelona on els topònims són pobles de Mallorca, també explicava que amb en Miquel Lluís i na Bàrbara vàrem dinar i vàrem visitar aquesta plaça. En concret, hi deia:

“Més tard hem anat fins a la Catedral i hem visitat, entre altres llocs, la Plaça de Sant Felip Neri; un lloc molt bucòlic on, en temps de la Guerra Civil, afusellaven, no sé quin bàndol, encara que supòs que els Republicans pel fet de que ho feien cap a la façana de l’església. Allà m'hi han fet una foto on es poden apreciar dues coses: Els forats de bales i metralla i que no m'havia pentinat.”

Precisament, la guia ens ha explicat que la propaganda franquista va difondre aquesta teoria dels afusellaments per part dels malvats rojos amb l’objectiu d’ocultar els seus crims contra la Humanitat.

En efecte, poc després,  el dimarts, 8 de gener del 2008 esmenava la versió anterior. Hi deia així:

“Idò bé, situant-vos en el context de la Guerra Civil Espanyola, en que es practica la “guerra total” en que tot és espai de guerra i les ciutats es converteixen en blanc de bàndol nacional.

La ciutat de Barcelona va esdevenir un marc apropiat per al desenvolupament d’aquests bombardeigs per estar a l’abast de la aviació italiana (la millor del moment amb caces i bombarders del tipus Fiat o Savoia) que operava des de Mallorca (el portaavions del mediterrani) finançada pel nostre “conillenc” Joan March. No havent-hi radars (que no s’usarien fins a la batalla d’Anglaterra) els avions només es veien en aproximar-se visualment, cosa que, juntament amb el regular plànol de la ciutat comtal afavoriren aquestes accions d’extermini de la població enemiga que tindrien com a zenit les bombes d’Hiroshima i Nagasaki o els massius bombardeigs de la II Guerra Mundial, de la qual la Guerra Civil en va esdevenir laboratori previ.

El punt àlgid d’aquests atacs aeris va tenir lloc els dies 16, 17 i 18 de març del 1938 executats per ordre de Mussolini al general Del Valle en que s’ordena un bombardeig martellejant, és a dir, un destructiu atac en onades cada tres hores durant tres dies.

Les imatges de la destrossa foren tan impactants que el departament d’estat dels EUA, El Vaticà (que, no ho oblidem, va donar suport a la “croada” franquista) i fins i tots els Nazis (!!!) diuen que aquests actes son inacceptables. Tot i això aquests s’apuntaran com a tàctica de guerra per a la II Guerra Mundial.

S’ha de dir que aquests actes van comptar amb el suport de catalans. Més concretament, Cambó i Josep Pla des de Marsella donen informació de gran importància estratègica per als italians. Participen també en una radio feixista italiana que emet en català (quines coses, eh?). També, en la seva oficina propagandística a Paris contra la república, van gaudir de la col•laboració d’importants famílies catalanes els noms de les quals, no per rés, no transcriuré. (Puc fer com El Tomate i donar inicials: A.V.Q. o F.d C. ...)

Des d’aquell moment fins a l’estiu del mateix any es construeixen, en la seva major part per mà d’entitats no governamentals com comissions de festes dels barris, a Barcelona més de 1400 refugis antiaeris de remarcable qualitat arquitectònica. Desprès, als anys 40, si el franquisme hagués entrat a la II Guerra Mundial s’haguessin reutilitzat. Alguns d’aquests refugis, sempre ho veuràs, foren víctimes del desemvolupisme dels anys seixanta doncs foren parcialment tapats amb ciment, altres (com el de Tetuan) van servir, destrossant-los, per a construir-hi infraestructures del metro barceloní. Dos refugis, emperò, es poden visitar. Aquests son el (crec recordar) 307 del Poble Sec i el de la Plaça del Diamant. M’ho apuntaré per a futura expedició...

El professor d’història ha insistit en que aquests refugis, dividits en tres models (d’autoconstrucció, de l’ajuntament –per a usos civils futurs- i de l’eixample –en que s’atorgaven quantitats d’espai segons diners aportats-), eren un reflex de la societat que no va tenir tanta repercussió a la ciutat de Londres perquè veien perillosa la relació interclassista i ho consideraven “de covards”...

La qüestió és que els bombardeigs van continuar fins desprès de la caiguda de Barcelona a mans feixistes.

I jo, vos he montat tot aquest rollo no només perquè m’assembla molt interessant sinó perquè aprofitaré per recordar aquell indret al qual vaig acudir amb en Miquel Lluis i na Bàrbara. A la Plaça de Sant Felip Neri, també ha afirmat el professor la falsedat de la teoria popular de que allà s’hi afusellà gent. El que va passar és que, a causa de que fou molt castigada pels atacs, va caure l’arc del temple cosa que s’agreujà perquè al seu interior hi havia gran quantitat de nins i nines refugiats d’altres llocs d’Espanya i, encara més, quan els sanitaris acudiren al seu auxili, va arribar la segona onada d’aviació italiana que va massacrar a les assistències i va impedir una possible atenció mèdica per als ferits”.

Posteriorment, en un també llunyà dimecres, 30 de gener del 2013 hi tornava a fer referència en complir-se 75 anys d'aquell dia.

Aquell, malgrat tot, no fou el bombardeig més mortífer patit per Barcelona, ja que la bomba del Coliseum (que va impactar contra un camió carregat d’explosius) va provocar més de cent morts.

De fet, fou gràcies a la ingent tasca de la Generalitat i de la seva defensa civil passiva que no se varen produir més dels 3.000 morts durant la guerra, que ja és dir. 

Amb tot això, allò que volia remarcar era la facilitat que tenen els poderosos de tergiversar la Història, fent culpables altres dels seus propis crims.

Davant això, cal recordar la importància d’informar-nos del nostre passat per evitar que se repeteixi.

Geopolítica, economia i vida quotidiana a la Cerdanya medieval (segles XIII-XIV)

Entre 1276 i 1344 va existir un petit però estratègic regne al Mediterrani: el regne de Mallorca. Format

per les Illes Balears, els comtats de Rosselló i Cerdanya i el senyoriu de Montpeller, fou fruit del repartiment del llegat de Jaume I. La seva vida no va ser fàcil: constantment assetjat per les ambicions de la Corona d’Aragó, el regne de Mallorca va lluitar per mantenir la seva autonomia fins que, el 1344, va ser absorbit definitivament.

Aquesta exposició ens convida a descobrir com es vivia a la Cerdanya durant aquest període fascinant. A partir dels llibres notarials conservats a l’Arxiu Comarcal, podem reconstruir les trames de la política, l’economia i la societat d’una època en què Puigcerdà bullia d’activitat i les muntanyes pirinenques eren l’escenari d’intenses relacions comercials.

Un regne nou, unes fronteres noves

El naixement del regne de Mallorca va dibuixar noves fronteres. L’economia de la zona, però, ja era profundament interconnectada: el blat i la carn del Principat es venien al nord, mentre que la llana pirinenca viatjava cap al sud. Per protegir el comerç i la transhumància, els reis d’ambdós regnes signaven permisos i guiatges especials que garantien la circulació de mercaderies i ramats.

Les famílies nobles jugaven a dues bandes: mantenien possessions i aliances als dos costats de la frontera per assegurar el seu futur en cas de canvis polítics. Mentrestant, viles com Puigcerdà prosperaven gràcies a privilegis reials que buscaven atreure població i dinamitzar el comerç.

Mallorca, potència comercial

Jaume I havia dividit el seu llegat: Pere es quedava amb Catalunya, Aragó i València, mentre que Jaume II rebia Mallorca, Montpeller, Rosselló i Cerdanya. Amb aquests territoris, Mallorca es convertia en una potència marítima amb ports estratègics com Palma i Cotlliure i vincles comercials intensos amb el nord d’Àfrica.

La seva estratègia recordava la de ciutats-estat com Venècia o Gènova: un rerepaís muntanyós proveïdor de recursos i ports ben situats que controlaven les rutes mediterrànies. Però aquesta aventura va durar poc: el 1344, Pere III el Cerimoniós conqueria definitivament el regne. Jaume III, derrotat, fugia per la Cerdanya cap a Foix.

Puigcerdà, capital tèxtil

La Cerdanya medieval era terra d’ovelles i muntanyes verdes. Aquesta combinació va convertir-la en centre productor de llana i tèxtils de qualitat. Puigcerdà es va consolidar com un important pol urbà, rivalitzant amb Perpinyà. Els carrers de la vila s’omplien de tallers, molins drapers i mercats plens de paraires, teixidors i tintorers.

La cadena productiva de la llana era impressionant: pastors, arquejadors, pentiners, filadores, teixidors, tintorers, paraires i drapers. Pràcticament tota la població hi participava, directa o indirectament. La indústria creixia amb contractes d’aprenentatge que permetien transmetre l’ofici i fixar població a les viles.

Històries de negoci i d’heretgia

Els llibres notarials conserven milers de contractes que ens permeten seguir el rastre d’aquest comerç. La llana es venia a terminis, els ramats es feien a parceria i el mercat de Puigcerdà s’omplia de safrà, tints i teixits de luxe.

Però no tot eren negocis. Els càtars occitans, perseguits per la Inquisició, trobaven refugi a les muntanyes i aprofitaven la transhumància per difondre les seves creences. La Cerdanya esdevenia així un territori fronterer no només políticament, sinó també espiritualment.

Els notaris, guardians de la memòria

Els notaris van ser el cor administratiu i documental de la vila. Des del segle XIII, registraven compravendes, testaments, préstecs i contractes de tota mena. Els llibres que han arribat fins avui són una finestra privilegiada al passat: sabem, per exemple, que Arnau Embertat, escrivà de Puigcerdà, va deixar 62 volums plens de dades sobre la vida a la Cerdanya.

Gràcies a aquesta feina meticulosa, avui podem reconstruir les xarxes comercials, les relacions socials i els conflictes d’una època en què Puigcerdà era una autèntica capital dels Pirineus.

Aquest viatge pel segle XIII i XIV ens recorda que la història de la Cerdanya no es pot entendre sense les seves connexions internacionals: ramats que travessaven muntanyes, mercaders que comerciaven amb el Magrib, nobles que jugaven a la diplomàcia i viles que prosperaven enmig de tensions polítiques. Un passat vibrant que encara ressona a les pedres i als carrers d’aquesta terra de frontera.

El canvi en l'accés a la funció pública

 En els darrers anys ha canviat el paradigma d’accés a la funció pública al menys en zones rurals o poc poblades.

 Fins fa uns anys treballar a l’administració pública era un somni o almenys era un projecte de vida desitjable i desitjat amb la qual cosa evitar el clientelisme era una necessitat i un deure.

 Avui en dia encara ho és però la situació ha canviat: l’administració ha mudat en la seva posició de privilegi i ara pràcticament ha de fer recerca activa d’aspirants per captar talent o dit d’una altra manera més barroera, ha d’anar pidolant i buscant aspirants perquè s’incorporin a l’equip. Això passa en diferents àrees.

Des dels tècnics com ara arquitectes enginyers; és una utopia pensar que vulguin venir al món local cobrant menys que al sector privat i a sobre havent de fer un examen. A més un examen de vuitanta temes!

 Tot això succeeix en un context de prohibició de Pujades salarials que ens fa perdre talent en front del sector privat. Dels tipus d’accés en parlem un altre dia però és evident que en una sacietat com l’actual s’han de reformular per llocs de difícil cobertura però tampoc es poden regalar places.

 Això a la pràctica fa que alguns ajuntaments hagin mancomunat serveis i d’altres encara no hagin pogut evitar la inadequada pràctica de què personal extern faci funcions públiques.

 D’altra banda aquells municipis, comunitats o consorcis que gestionen directament serveis públics amb recurs intensiu de mà d’obra també tenen problemes perquè en general costa molt trobar diferents tipus de de treballadors, ara conductors, gerocultors o operaris.

 A més, el nivell d’implicació és molt baix i pot ser no vénen a treballar i ni es molesten en demanar una baixa. Fer-los fer una instància és una utopia com també és una utopia que superin les proves de Català ja que molts són nouvinguts i ja sabem la dramàtica situació que travessa la nostra llengua.

 A tot això altres administracions d’àmbit superior segueixen amb la seva dèria centralista absolutament evitable a dia d’avui amb eines com el tele treball, les videoconferències o els gestors de expedients.

A tall d’exemple el desplegament de les vegueries és simplement simbòlic (com ho era el de les demarcacions provincials) així com ho és el desplegament de llocs de treball per part de les diputacions.

 Sé que això pot sonar contradictori amb els primers paràgrafs d’aquest escrit però crec que les administracions superiors tenen més capacitat per fixar gent al territori i dotar de massa crítica tot el país per permetre que els opositors circulin entre els diferents cossos i administracions, fomentant així la mobilitat interior administrativa, el benchmarking i l’intercanvi de talent. això, unit a una millora de serveis públics com ara transport públic o comunicacions fixaria persones joves del territori evitant l’envelliment i la despoblació

 Però això no deixa de ser una utopia. Només cal mirar els concursos de provisió de llocs de la Generaliitat per veure què són igual de centralistes que l’Estat espanyol.

 

Els feliços anys 20 i el gir dels anys 30 a Europa: un viatge de prosperitat a crisi

 

 Els anys 20, coneguts com els “feliços anys 20”, varen ser una dècada de gran transformació social, cultural i econòmica a Europa. Després del trauma de la Primera Guerra Mundial, molts països europeus varen experimentar un període de reconstrucció i optimisme. Aquest període es va caracteritzar per l’efervescència cultural, amb l’apogeu de moviments artístics com el surrealisme i l’art déco, així com per l’expansió de la música jazz i els canvis en els hàbits socials, com l’emancipació femenina i la popularització de noves formes de lleure, com el cinema i els balls de saló.

Econòmicament, molts països varen experimentar un creixement sostingut gràcies a la modernització industrial i l’expansió del comerç internacional. Tanmateix, aquest auge no va ser uniforme, ja que alguns estats, especialment els derrotats en la Gran Guerra, com Alemanya, patien encara les conseqüències de les reparacions de guerra i la hiperinflació.

El panorama va canviar dràsticament amb l’arribada dels anys 30. La Gran Depressió, desencadenada pel crac borsari de 1929 als Estats Units, va tenir un efecte devastador a Europa. L’economia es va enfonsar, amb un fort augment de l’atur, la fallida de bancs i empreses, i una dràstica reducció del comerç internacional. Aquesta crisi va posar de manifest les desigualtats socials i va generar un descontentament generalitzat.

En l’àmbit polític, aquest descontentament social va donar lloc a l’ascens de moviments autoritaris i feixistes en molts països europeus. A Alemanya, el Partit Nazi, liderat per Adolf Hitler, va aprofitar la crisi per obtenir suport popular, culminant amb la seva arribada al poder el 1933. A Itàlia, Benito Mussolini ja havia consolidat el règim feixista des de 1922. Altres països, com Espanya, van viure convulsions internes que van desembocar  la rebel•lió feixista i posterior guerra. 

No entrarem aquí en un debat historiogràfic sobre fins a quin punt es repeteix la Història però sense esforçar-nos-hi gaire és fàcil trobar paral•lelismes entre fets succeïts al primer terç del segle XX amb fets que estem vivint als nostres dies.

En primer lloc, la grip espanyola podria ser relacionada amb el COVID que hem superat recentment, amb unes dimensions que, salvant les distàncies, ha provocat gran mortaldat i estralls socials i econòmics.

D’altra banda, a nivell social ens trobem amb problemes de gran abast que, segons com prenguin, poden acabar agreujant-se a les dècades posteriors; agreujant el descontentament social.

Tot i que la inflació sembla que s’ha estabilitzat, no arribant per ara als nivells brutals dels anys 30 a Alemanya,  Europa afronta greus desafiaments estratègics com ara la crisi de deute, especialment en alguns països com França o Alemanya, la crisi de les pensions per l’envelliment o la manca d’innovació en l’àmbit comercial i empresarial.

Això se tradueix a nivell social en la sensació d’una Europa estancada, en què els sous de les classes mitjanes i treballadores no són suficients per pagar les despeses creixents, en béns de consum com ara l’habitatge, els mitjans de transport o l’alimentació bàsica saludable.

A tot això cal unir-hi una crisi social entre els valors postmoderns (ecologisme, feminisme, entre d’altres) amb els valors moderns que ressorgeixen de la mà d’aquest malestar social per la pèrdua de benestar de la població.

Aquesta crisi s’ha incentivat pels algoritmes de les xarxes socials, que radicalitzen els diferents sectors de la societat i donen veu als missatges més ultres, populistes i pamfletaris. També han guanyat pes la propaganda russa a través de mitjans i opinadors d’entre els anteriors; i també xinesa, a través del control de l’algoritme de TikTok i altres empreses tecnològiques.

Aquest conjunt de factors afavoreix l’aparició i creixement d’outsiders polítics que tracten de donar solucions fàcils a problemes complexos. La diferència principal és que els jueus del segle XXI són els immigrants que, arribant en gran nombre i de forma descontrolada, generen preocupació entre àmplies capes de la població, sense que l’esquerra sàpiga convèncer les seves bases, que són captades amb facilitat amb els discursos populistes de la dreta i l’extrema dreta. 

A nivell geoestratègic, avui en dia també trobem Estats imperialistes com ara Rússia o la Xina. La primera, amb una guerra injustificable contra Ucraïna, però també salvant dictadures amigues a Síria o Geòrgia; amb l’ajut de Corea del Nord i l’Iran, que també és expansionista i a través de l’eix de resistència promou atacs a interessos occidentals al Iemen i al Líban. 

D’altra banda, la Xina es va armant de forma sostinguda, sembrant conflictes per aigües territorials amb països com Filipines i preparant la invasió de Taiwan, que moltes fonts apunten que podria arribar la dècada següent. Això, com a demòcrates, ens hauria d’amoïnar perquè ja hem vist com acaben les democràcies que son absorbides per règims autoritaris, serveixi d’exemple Hong Kong. 

A tota aquesta inestabilitat s’hi pot sumar el nou inquilí de la Casa Blanca, i és que Donald Trump, com a bon outsider i ultra, té un tarannà inestable. Recentment ha suggerit que Groenlàndia o Panamà han de ser americanes... 

Així, els anys 20 del segle 20 varen ser un període d’esperança i innovació que es va veure bruscament interromput per les turbulències econòmiques i polítiques dels anys 30. Cal vetllar perquè en aquest segle no caiguem en els errors del segle passat,  i els 30 segueixin sent feliços; tot i que no serà fàcil.

Sigui com sigui, la clau serà que les classes mitjanes europees recuperin els nivells de qualitat de vida perduts perquè no se sentin atrets pels cants de sirena populistes; i per això calen moltes mesures però, en general, s’ha de garantir que amb un sou mitjà es pugui dur una vida digne i independent, podent accedir entre d’altres a un habitatge digne. 

Font: Wikimedia. Construcció de l'Empire State Bulding als anys 20.

La història fosca dels avions comercials abatuts: URSS, Rússia i el terror dels cels

Els accidents aeris sempre han estat motiu de consternació mundial, però alguns d’ells porten la petjada inconfusible de decisions polítiques i militars que han acabat amb centenars de vides. En aquest article, explorem com la URSS i Rússia han estat implicades en l’enderrocament d’avions comercials, i ho contraposem amb atemptats perpetrats per grups terroristes, com el de Lockerbie o l’11 de setembre.

L’ombra de la URSS i de Rússia: els cels com a camp de batalla

1.

Korean Airlines 007 (1983):

El 1 de setembre de 1983, el vol Korean Airlines 007, que cobria la ruta Nova York-Seül, va ser abatut per un caça soviètic després d’haver desviat lleugerament el seu recorregut i entrar en espai aeri restringit sobre Sakhalin. Els soviètics van considerar l’avió com una amenaça potencial, tot i que era clarament un vol comercial. Les 269 persones a bord van morir. L’incident va provocar una crisi diplomàtica global, i molts ho veuen com un exemple de l’excessiva militarització de l’espai aeri soviètic durant la Guerra Freda.

2.

Malaysian Airlines MH17 (2014):

El 17 de juliol de 2014, el vol MH17 de Malaysian Airlines, que volava d’Amsterdam a Kuala Lumpur, va ser abatut a l’est d’Ucraïna, una zona controlada per rebels prorussos. Investigacions posteriors van concloure que un míssil Buk d’origen rus havia estat disparat contra l’avió, matant les 298 persones a bord. Moscou ha negat reiteradament la seva implicació, però les proves apunten a la responsabilitat directa o indirecta de Rússia en aquest tràgic incident.

3.

Azerbaijan Airlines J28243 (1993):

En el context de la guerra del Karabakh, un avió de passatgers de l’Azerbaijan Airlines va ser abatut per forces militars. Si bé l’incident no té la mateixa notorietat que altres casos, destaca com a exemple de la facilitat amb què conflictes regionals poden posar en risc la vida de civils innocents.

Terrorisme als cels: Lockerbie i l’11-S

En contrast amb els incidents mencionats, on estats o grups paramilitars han estat responsables, altres tragèdies aèries han estat producte d’actes de terrorisme directes.

1.

Lockerbie (1988):

El vol Pan Am 103, que volava de Londres a Nova York, va explotar sobre Lockerbie, Escòcia, després que una bomba amagada en l’equipatge esclatés. L’atemptat, atribuït a agents libis, va matar 270 persones, incloent-hi civils a terra. Aquest cas va marcar una nova era en la seguretat aèria i va mostrar la capacitat dels grups terroristes d’atacar infraestructures civils globals.

2.

11 de setembre de 2001:

L’atac més emblemàtic contra avions comercials va ser el perpetrat per Al-Qaida l’11 de setembre de 2001. Quatre avions van ser segrestats i utilitzats com a armes, destruint les Torres Bessones, part del Pentàgon, i provocant milers de morts. Aquest acte va redefinir la seguretat aèria i va desencadenar una onada de polítiques antiterroristes globals.

Comparant causes i responsabilitats

Els incidents com el del vol KAL 007 o el MH17 reflecteixen com els conflictes entre estats poden posar en perill els cels, sovint amb conseqüències tràgiques per a civils innocents. La motivació principal sol ser militar o estratègica, amb estats o grups armats prenent decisions que violen la normativa internacional.

D’altra banda, atemptats com Lockerbie o l’11-S són motivats per ideologies terroristes i busquen maximitzar l’impacte simbòlic i humà. Mentre que els primers poden ser interpretats com errors (encara que greus), els segons són actes deliberats de violència indiscriminada.

Conclusió: lliçons dels cels ensangonats

Els casos d’avions comercials abatuts, ja sigui per decisions estatals o per terrorisme, ens recorden la vulnerabilitat de les infraestructures civils en contextos de tensió geopolítica i ideològica. Malgrat les millores en la seguretat aèria, aquests incidents posen de manifest la necessitat d’una major col•laboració internacional per protegir els espais aeris i evitar que els cels esdevinguin camps de batalla.

En última instància, cada víctima d’aquests desastres ens recorda que la política i el conflicte no haurien de tenir mai cabuda en les rutes que uneixen les persones arreu del món.

L'evolució de la balearització: Del donuts a la berlina

 

Quan jo era petit ja s’estudiava en Geografia i Sociologia el procés de “Balearització” que consistia en què, com un donuts, la costa s’omplia i l’interior de l’illa quedava buit, buit no només de pagesos sinó també de població i estiuejants.

Dit en altres paraules, aquest terme descriu la urbanització massiva, intensiva i desordenada del litoral, especialment per al turisme de masses. Va sorgir als anys 50 per referir-se a l’impacte a Mallorca, on es va construir sobre la costa sense una planificació adequada, destruint paisatges naturals. Essencialment, se caracteritza per:

        •       Construcció descontrolada

        •       Impacte negatiu en el medi ambient

        •       Transformació del paisatge costaner

        •       Privatització de platges

        •       Explotació insostenible de recursos naturals

Tot i néixer a Balears, posteriorment s’ha estès globalment a altres destinacions turístiques que repliquen aquest model de desenvolupament urbanístic. A més, en relació amb la superpoblació que hi va associada, també es parla de hongkongització.

Fa anys a l’estiu era el període en que es veia més aquest fenomen. Me’n record, en aquells estius en què feia turisme amb amics per l’interior de Mallorca (sí, no tots els amics catalans volen venir a Mallorca per anar a la platja, també n’hi ha que volen venir a veure pobles i altres indrets culturals) en què es veia el centre de Mallorca buit i es podia fer turisme tranquil·lament.

Amb el pas dels anys tot això ha anat canviant i el donuts de la balearització pretèrita s’ha convertit en una berlina. La saturació o hongkongització i el turisme total ja vessa per tots els cantons de l’illa: del Pla al Raiguer i de la Serra al Migjorn; passant per Ciutat i fent de Mallorca una macrourbanització.

Això és un procés que s’ha donat com a les grans (i no tan grans metròpolis) europees com pugui ser Barcelona, València o Madrid però amb una subtil i alhora crucial diferència, i és que a Mallorca la voràgine no ha anat en el mateix sentit, com tot seguit veurem.

Mentre que a les grans capitals, els centres acostumaven a ser vistos com a forats negres de delinqüència i marginalitat; de la mà de les plataformes digitals i a la desregulació que ha anat associada a la seva expansió, s’han convertit en l’epicentre de la gentrificació, l’expulsió del veïnat i l’especulació descontrolada i ferotge amb l’habitatge.

Com si del segle XIX es tractés, el neoliberalisme sense regulació han aconseguit fer de l’especulació sense cap tipus de garantia del més mínim dret d’accés a l’habitatge, el seu negoci empitjorat per factors com la globalització que fan que un bloc de pisos on abans hi vivien famílies traballadores que aportaven a la societat damunt uns baixos amb locals on botigues donaven servei a aquestes famílies, s’ha convertit ara en un badulaque que dona servei als airbnb dels pisos de dalt que aporten beneficis a fons d’inversió o fons voltor d’arreu del món, no podent aspirar qualsevol ciutadà o família mitjana del país a adquirir un immoble en aquestes ubicacions.

Com dèiem, a les grans ciutats, quan es llança aquesta pedra des del centre des del centre d’aquestes gentrificades ciutats, la població surt despatxada com una ona concèntrica i es refugia en la primera, en la segona o fins i tot en la tercera corona metropolitana i ha de resar perquè els serveis públics, dolents essencialment en el cas de transport públic, el puguin fer arribar diàriament a la seva feina.

Perquè sí, tot i que la pandèmia semblava un miratge que permetria l’equilibri territorial a través del teletreball, malauradament això s’ha anat perdent.

D’altra banda, a Mallorca aquest fet diferencial radica en què aquesta pedra no es tira només des del centre de Ciutat cap a les diferents corones metropolitanes sinó que essencialment ha anat en sentit invers, com un tsunami que des de la costa s’ho menja tot al seu pas, emplenant el forat del donut, i que ja no deixa cap espai, ni tan sols el Pla de Mallorca, com a refugi pels indígenes, a mode de reserva índia.

Aquí, a més, no existeixen més corones metropolitanes o rerepaís on refugiar-se i, el fet d’haver d’agafar vaixell o avió com un temps fa que el procés migratori sigui més traumàtic.

El padró d’habitants: La patata calenta dels Ajuntaments

El Padró d’Habitants és una patata calenta pels ajuntaments, ja que està lligada amb problemàtiques socials com ara la immigració i l’ocupació il·legal d’immobles.

Com tothom sap, el padró d’habitants és el registre administratiu on consten els veïns d’un municipi. A més, el mateix article 16 de la Llei 7/1985, de 2 d'abril, reguladora de les bases del règim local, afegeix que les seves dades constitueixen prova de la residència en el municipi i del domicili habitual en el mateix.

Igualment, es preveu que els estrangers no comunitaris que no tinguin autorització de residència de llarga durada, han de demanar la seva renovació cada dos anys o són donats de baixa. I recentment en aquests casos s'ha habilitat els ajuntaments per declarar la caducitat de la inscripción sense necessitat d'audiència prèvia de l'interessat. 

En qualsevol cas, en la societat actual això ha motivat conflictes ja que la inscripció padronal és la porta d’entrada per a la recepció de drets com ara els ajuts socials, la sanitat pública o la matricula en escoles públiques. A més, en algunes comarques del Pirineu fins i tot s'hi relaciona amb la gratuïtat del Túnel del Cadí. 

A això li sumem que la inscripció s’ha de fer amb independència del títol amb que s’ocupa l’immoble o, fins i tot, quan se resideixi en un banc o una plaça, casos en que també s’empadrona el ciutadà.

D’altra banda, genera una situació de greuge ja que mentre que als residents “legals” (ja siguin propietaris o llogaters) se’ls demana una gran quantitat de documentació, als okupes tan sols se’ls exigeix que provin la residència en el municipi.

O de fet alguns municipis no fan ni això. I encara que ho intentin, resulta molt complicat per part de la Policia Municipal o pels Vigilants Municipals fer les visites domiciliàries per comprovar la residència a l’immoble assenyalat.

A tall d’exemple, conec d’un municipi en què, en un cas de sotsarrendament sospitós d’un immoble, els municipals varen anar a fer la inspecció de l’immoble però varen quedar al carrer vetllant la porta de l’immoble quan, per sorpresa de ningú, passats uns minuts els individus que se volien empadronar varen abandonar l’immoble amb bosses esportives carregades amb les seves pertinences.

Per tant, l’informe va ser negatiu però a partir de llavors varen aprendre la lliçó i quedaven uns dies, aprofitant que els municipals els trobaven a la llar i tampoc no se’ls pot anar fent un seguiment durant un periode molt perllongat en el temps.

En tot cas, això genera suspicacies i per aquest motiu alguns municipis opten per no empadronar els okupes, fet que incompleix la llei, mentre que d’altres els empadronen sense control de cap tipus, i això afavoreix l’aparició de màfies i grups organitzats. 

Altres, en un terme mig, el que fan és demorar la inscripció dels okupes, reclamant-los documentació com si fossin propietaris o llogaters. Aquesta via pretén cansar-los però genera més paperassa i, a sobre, és estúpid ja que se sap que sent okupes no disposen d’aquesta documentació.

En un altre ordre de coses, als ajuntaments rebem també els esquitxos de conflictes familiars. Durant una època, tenia un senyor que me telefonava cada dia perquè ell estava pagant un pis en què hi vivia la seva ex-parella amb ses filles i la parella actual.

El cas és que l’ex-marit seguia pagant l’hipoteca i, com que no residia en aquell immoble, no el deixàvem empadronar allà.

Certament, a nivell personal vaig pensar que la situació era incongruent, i vaig intentar fer-li entendre que s’havia de separar la propietat de l’immoble de la residència efectiva en aquell, sent aquell un conflicte judicial en què l’ajuntament no hi entrava.

Ens va amenaçar amb denúncies i altres coses, però supòs que, quan va parlar amb el seu advocat, li devia fer entendre la, per ell, incomprensible situació.

Per tant, si bé és cert que el padró ha d’estar actualitzat perquè, en darrer terme, s’ha de saber qui viu als nostres municipis; tal vegada s’haurien de cercar fòrmules per evitar greuges de cara als ciutadans que actuen legalment (evitant la via ràpida pels okupes envers la de presentar la documentació) i, en darrer terme, donar més eines als ajuntaments per investigar la residència efectiva dels suposats ciutadans, tenint l’Estat una actuació més proactiva envers les seves competències d’immigració, combatent les màfies que duen a terme empadronaments (pressumptament) fraudulents.