"Tan español como balear"

En ciència política, els cleveages o clivelles són punts de debat o fricció determinats per l'actualitat política.
Amb caràcter general, els més famosos són el social, que generalment va d'esquerra a dreta, el nacional, que pot abraçar variables com centre versos perifèria, qüestions lingüístiques o ètniques, entre d'altres.
A més durant la Historia se n'han donat d'altres com ara el religiós, ja sigui entre confessions diverses o entre religió i ateisme. També en destaquen d'altres com les ciutats versus les zones rurals o el medi ambient versus la conservació de l'entorn.
A dia d'avui, al nostre país l’autèntic protagonista és el nacional, sobretot amb les variables independència i unionisme. Però en el cas de les Illes Balears la qüestió es molt més complexa per diversos motius.
D'entrada s'ha de tenir en comte que el concepte de balearitat és una construcció certament artificiosa o, si més no, d’orígens molt recents, ja que donades les seva condicions físiques. I similar distància amb el continent, cada illa ha tendit a desenvolupar la seva pròpia identitat, dialecte i idiosincràsia.
Malgrat tot, amb la creació de les divisions administratives de l'Estat espanyol es va tendir a unir la colònia insular baix la capitalitat de Palma de Mallorca, i pot ser per això, des de les òrbites espanyolistes es creu més en aquest concepte.
Malgrat tot, l'existència d'una pregunta d'identitat al Centro de investigaciones sociológicas que només contempla les variables espanyolisme i balearisme es certament fal·laç i insuficient per recollir de manera mínimament fidedigna la realitat sociològica de l'arxipèlag.
D'entrada,, com succeeix a altres zones en litigi com Navarra o el País València, les macro identitats en conflicte a les illes són la catalana i la espanyola, i així s'hauria de reflectir d'alguna manera a les enquestes.
Més enllà d'això, amb l’addició de la variable d’insularitat tot es fa una mica més complex amb l'aparició d'una nova clivella com es la pugna entre el balearisme o arxipelaguisme i el monoinsularisme, amb el mallorquinisme/menorquinisme...
Amb la inclusió d’aquesta variable, el CIS copsaria d'una manera més aproximada el sentir de la ciutadania illenca però, ben mirat, pareix ésser que des e de la capital de la metròpoli ben poc importa copsar aquesta realitat sinó que prefereixen seguir alimentant la seva autocomplaença sentint un cop més allò de "más español que balear" o “tan español como balear”.

“Después de niños y pensionistas, los independentistas manipulan ahora a los discapacitados” o la vilesa del periodisme unionista

Normalment, no acostum a dedicar temps a comentar notícies o articles de mitjans de comunicació, menys encara si es tracta de pamflets o fulletons de propaganda esbiaixats i radicals.

En aquest cas, però, faré una excepció i comentaré la notícia amb que el pamflet d’Eduardo Inda ens va obsequiar aquest dilluns. Els mallorquins tenim la desgràcia de conèixer aquest periodista des de fa bastants anys. Per sort, fa temps que per Madrid i ara el patim més indirectament.

La notícia versa sobre la suposada utilització per part dels independentistes de persones amb diversitat funcional amb el següent titular: “Después de usar a niños y pensionistas, los independentistas manipulan ahora a los discapacitados”.

Només aquest titular per si mateix ja seria motiu suficient per a abandonar qualsevol anàlisi amb més profunditat d’aquesta peça infesta ja que del mateix es desprèn que els ciutadans, pel fet de tenir una discapacitat, necessariament ja han d’estar manipulats quan participen en política. Aquesta, en la meva opinió, és una tesi antidemocràtica i quasi feixista ja que no ens pressuposa ciutadans aptes per a poder decidir i actuar políticament de forma autònoma.

En aquest sentit, i pel que jo sé, aquest acte fou organitzat per la sectorial de capacitats diverses de l’ANC, amb la col·laboració del grup Cecs per la independència en el qual he participat. Aquest grup deriva d'un grup anterior que es deia Cecs.cat el qual, entre d’altres iniciatives, va impulsar un manifest i també va elaborar el llibre blanc de la discapacitat visual a la nova república (Propostes per a Catalunya en matèriade diversitat funcional visual).

Per tant, totes aquestes persones, que tenen (o tenim) en comú com a mínim el fet de ser independentistes i de patir un problema visual, tenen trajectòries personals, cíviques i professionals molt remarcables i varen iniciar aquest moviment de motu propi i amb total llibertat.

Més enllà del titular, i per aprofundir en la vilesa d’aquest article, hem de seguir esmentant que es compara de forma tendenciosa la situació de les retallades en l’àmbit de la dependència, i més concretament dels centres especials de treball, que treu les ajudes a les persones amb un grau de discapacitat lleu.

Més enllà d’això es compara de forma gratuïta amb la situació dels pensionistes que també estan a favor de la independència. En tot cas, aquesta és una altra batalla que perdonarem ja que ens faria estendre massa...

Sigui com sigui, aquesta notícia és una prova més de pamflet antisobiranista provinent d’un digital low cost realitzat des de la redacció de Madrid mirant el Twitter i ben lluny de la realitat catalana i, de fet, ben lluny de la realitat de les persones amb diversitat funcional.

Per tant, serveixin aquestes línies com a desgreuge per tots els companys que s’han esforçat en l’organització d’aquest acte que, segons em consta, ha estat tot un èxit en la defensa d’una república inclusiva i plural en la diversitat.

És més, crec que davant aquesta situació de menyspreu als col·lectius amb diversitat funcional que s’expressen políticament, s’hauria de veure una condemna clara no només dels independentistes sinó, i especialment, de tots els demòcrates i persones que creuen en la igualtat ja que no pot ser que en la lluita contra l'1-O aquest atac passi inadvertit.

Dit això, i a risc de que em tanquin el blog, he de dir que tenia la intenció de participar d’aquest acte però per mor de l’estat gripós en que estava hi vaig haver de renunciar a darrera hora.

La mort dels artesans, també a les xarxes

Imatge d'una pàgina web censurada

A dia d'avui per tothom es sabut que l'artesania ha desaparegut. La majoria dels productes que consumim son industrials i, d'entre aquests, la gran majoria provenen de la Xina i altres països del sud-est asiàtic.
Això es dóna per processos com la globalització i la lowcostització en un marc d’increment de la societat de consum a nivell global.

El que potser no és tan evident, però, és que aquesta dèria per la producció en massa i a baix cost ha arribat també al món de la informació o la desinformació, amb l’aparició de multitud de mitjans de comunicació o pamflets digitals de totes les tendències.

De fet, fins i tot a les xarxes socials s’hi pot apreciar aquest fenomen ja que cada vegada tenen menys rellevància les pensades i ocurrències de cadascun dels usuaris o ciutadans.
En efecte, aquestes publicacions més o menys espontànies dels usuaris han anat perdent pes i a hores d'ara la majoria es dediquen (o ens dediquem) a a copiar o retuitejar publicacions d'altres que ens agraden o fins i tot que no ens agraden; fent bona la màxima RT doesn’t mean endorsement.
Al principi del món digital amb les xarxes socials, als blocs i als foto logs hom es preocupava per produir els seus propis continguts que eren apreciats pel seu cercle d’amistats. Ara, s’ha anat canviant aquesta dinàmica i ens trobem amb el fet de que determinades piulades de personatges coneguts acaparen la major part de l’atenció pública.

Però això no és massa greu, ja que els grans ídols pops passen a relacionar-se en un marc B2C amb el seus seguidors, evitant intermediaris. Aquests esdevenen així els anomenats influencers, que creen tendència a la xarxa.

Però el més greu és l’aparició comprovada de xarxes de bots que, al servei de grans organitzacions empresarials o governamentals, es dediquen a crear opinió de manera burda així com difondre o, perquè no, vomitar rumors i altres informacions que els siguin d’interès per la seva estratègia de comunicació política.

Ben mirat, aquest fenomen podria emmarcar-se en el marc del que podríem anomenar “tupinada digital”, que inclou la censura de determinades webs o també la manipulació d’enquestes virtuals a determinats mitjans de comunicació.

Per tant, hem de ser conscients d’aquesta situació i saber detectar aquests usuaris robòtics. De fet, les darreres setmanes han estat un bon moment per notar aquesta aparició. No sé ben bé quin és l’antídot però d’entrada diria que és anar alerta i bloquejar aquells perfils que ens semblin bots, sent conscients que la xarxa no és neutral i al mateix temps tractant d’esdevenir artesans i consumidors de la opinió i la informació de quilòmetre zero.

El missatge plural de la diversitat funcional

Tots els col·lectius socials presenten matisos i discrepàncies derivades de la complexitat humanes i el col·lectiu de la diversitat funcional no és una excepció.

De fet, considerar-lo un col·lectiu ja és una fal·làcia perquè es tracta d’un col·lectiu de col·lectius amb necessitats moltes vegades diferents, encara que no contraposades.

En tot cas, un subcol·lectiu d’aquests presenta al seu sí una complexitat immensa que en dificulta un discurs unívoc i coherent. Això s’amplifica a dia d’avui pels fenòmens com ara les xarxes socials en que una associació o fins i tot una persona a títol individual poden llançar el seu projecte o el seu missatge al món amb relativa facilitat.

En el cas de la diversitat funcional visual, ens trobem amb dos grans clivelles o cleveages com son en primer lloc la variable organitzacional, on hi trobem les entitats grans del sector, amb una estructura professionalitzada i subsidiades pel sector públic, i per altra banda una munió d’associacions petites de durada i activitat fluctuant, que disposen de pocs recursos i per això acostumen a ser menys conservadores en les seves formes i actuacions.

En segon lloc ens trobem amb la clivella actitudinal, que fa que unes entitats o persones es decantin més per actituds positives i proactives, cercant la inclusió i la lluita pel dia a dia, mentre que d’altres es centren en la recerca de la llàstima o el cert xantatge emocional posant de relleu les dificultats del col·lectiu pel qual treballen.

En base a aquestes coordenades que acabem d’exposar, hi hem d’afegir que alguns es centren més en pal·liar la situació actual, cercant solucions i mètodes pràctics pel dia a dia; mentre que d’altres s’esforcen en la recerca de solucions mèdiques maximalistes.

A més, el fet de que qualsevol individu pel seu compte pugui desenvolupar accions en cadascun d’aquests sentits, ens dóna una multiplicitat d’outputs fascinant, des de projectes en que s’exposa el dia a dia d’una persona o grup de persones, passant per anuncis que fan sentir culpables els receptors perquè facin alguna acció...

Això encara es torna més complex ja que en funció de la malaltia que pateixi cadascun dels emissors o el temps que fa des de que la pateix fa que el seu missatge pugui anar des de l’extrema tristesa i desesperació fins a l’optimisme, passant per l’esperança o la recerca de complicitats.

En aquest sentit, el fet de que existeixin una pluralitat de mitjans i xarxes de comunicació fa que el prisma pel qual es transmeten aquests missatges sigui encara més divers, i no parlem ja de la interacció d’aquests emissors amb altres col·lectius, ens o institucions de l’àmbit polític, social, estudiantil, sindical o empresarial.

Aquesta situació, tot i la seva riquesa, fa que existeixin una pluralitat de matisos i situacions que pel ciutadà comú poden resultar inquietants ja que dificulta l’existència d’un discurs coherent i continu en l’àmbit de la diversitat funcional.

En qualsevol cas, allò exposat no es més que un reflex de la situació en que el ciutadà mitjà es troba dia a dia, indefens davant la sobreinformació i els múltiples estímuls que percep. Per tant, valgui aquesta humil reflexió per guiar-lo i fer-lo conscient que, com en tots els àmbits, per prendre partit hom ha d’informar-se prèviament.