Geopolítica, economia i vida quotidiana a la Cerdanya medieval (segles XIII-XIV)

Entre 1276 i 1344 va existir un petit però estratègic regne al Mediterrani: el regne de Mallorca. Format

per les Illes Balears, els comtats de Rosselló i Cerdanya i el senyoriu de Montpeller, fou fruit del repartiment del llegat de Jaume I. La seva vida no va ser fàcil: constantment assetjat per les ambicions de la Corona d’Aragó, el regne de Mallorca va lluitar per mantenir la seva autonomia fins que, el 1344, va ser absorbit definitivament.

Aquesta exposició ens convida a descobrir com es vivia a la Cerdanya durant aquest període fascinant. A partir dels llibres notarials conservats a l’Arxiu Comarcal, podem reconstruir les trames de la política, l’economia i la societat d’una època en què Puigcerdà bullia d’activitat i les muntanyes pirinenques eren l’escenari d’intenses relacions comercials.

Un regne nou, unes fronteres noves

El naixement del regne de Mallorca va dibuixar noves fronteres. L’economia de la zona, però, ja era profundament interconnectada: el blat i la carn del Principat es venien al nord, mentre que la llana pirinenca viatjava cap al sud. Per protegir el comerç i la transhumància, els reis d’ambdós regnes signaven permisos i guiatges especials que garantien la circulació de mercaderies i ramats.

Les famílies nobles jugaven a dues bandes: mantenien possessions i aliances als dos costats de la frontera per assegurar el seu futur en cas de canvis polítics. Mentrestant, viles com Puigcerdà prosperaven gràcies a privilegis reials que buscaven atreure població i dinamitzar el comerç.

Mallorca, potència comercial

Jaume I havia dividit el seu llegat: Pere es quedava amb Catalunya, Aragó i València, mentre que Jaume II rebia Mallorca, Montpeller, Rosselló i Cerdanya. Amb aquests territoris, Mallorca es convertia en una potència marítima amb ports estratègics com Palma i Cotlliure i vincles comercials intensos amb el nord d’Àfrica.

La seva estratègia recordava la de ciutats-estat com Venècia o Gènova: un rerepaís muntanyós proveïdor de recursos i ports ben situats que controlaven les rutes mediterrànies. Però aquesta aventura va durar poc: el 1344, Pere III el Cerimoniós conqueria definitivament el regne. Jaume III, derrotat, fugia per la Cerdanya cap a Foix.

Puigcerdà, capital tèxtil

La Cerdanya medieval era terra d’ovelles i muntanyes verdes. Aquesta combinació va convertir-la en centre productor de llana i tèxtils de qualitat. Puigcerdà es va consolidar com un important pol urbà, rivalitzant amb Perpinyà. Els carrers de la vila s’omplien de tallers, molins drapers i mercats plens de paraires, teixidors i tintorers.

La cadena productiva de la llana era impressionant: pastors, arquejadors, pentiners, filadores, teixidors, tintorers, paraires i drapers. Pràcticament tota la població hi participava, directa o indirectament. La indústria creixia amb contractes d’aprenentatge que permetien transmetre l’ofici i fixar població a les viles.

Històries de negoci i d’heretgia

Els llibres notarials conserven milers de contractes que ens permeten seguir el rastre d’aquest comerç. La llana es venia a terminis, els ramats es feien a parceria i el mercat de Puigcerdà s’omplia de safrà, tints i teixits de luxe.

Però no tot eren negocis. Els càtars occitans, perseguits per la Inquisició, trobaven refugi a les muntanyes i aprofitaven la transhumància per difondre les seves creences. La Cerdanya esdevenia així un territori fronterer no només políticament, sinó també espiritualment.

Els notaris, guardians de la memòria

Els notaris van ser el cor administratiu i documental de la vila. Des del segle XIII, registraven compravendes, testaments, préstecs i contractes de tota mena. Els llibres que han arribat fins avui són una finestra privilegiada al passat: sabem, per exemple, que Arnau Embertat, escrivà de Puigcerdà, va deixar 62 volums plens de dades sobre la vida a la Cerdanya.

Gràcies a aquesta feina meticulosa, avui podem reconstruir les xarxes comercials, les relacions socials i els conflictes d’una època en què Puigcerdà era una autèntica capital dels Pirineus.

Aquest viatge pel segle XIII i XIV ens recorda que la història de la Cerdanya no es pot entendre sense les seves connexions internacionals: ramats que travessaven muntanyes, mercaders que comerciaven amb el Magrib, nobles que jugaven a la diplomàcia i viles que prosperaven enmig de tensions polítiques. Un passat vibrant que encara ressona a les pedres i als carrers d’aquesta terra de frontera.

L'evolució de la balearització: Del donuts a la berlina

 

Quan jo era petit ja s’estudiava en Geografia i Sociologia el procés de “Balearització” que consistia en què, com un donuts, la costa s’omplia i l’interior de l’illa quedava buit, buit no només de pagesos sinó també de població i estiuejants.

Dit en altres paraules, aquest terme descriu la urbanització massiva, intensiva i desordenada del litoral, especialment per al turisme de masses. Va sorgir als anys 50 per referir-se a l’impacte a Mallorca, on es va construir sobre la costa sense una planificació adequada, destruint paisatges naturals. Essencialment, se caracteritza per:

        •       Construcció descontrolada

        •       Impacte negatiu en el medi ambient

        •       Transformació del paisatge costaner

        •       Privatització de platges

        •       Explotació insostenible de recursos naturals

Tot i néixer a Balears, posteriorment s’ha estès globalment a altres destinacions turístiques que repliquen aquest model de desenvolupament urbanístic. A més, en relació amb la superpoblació que hi va associada, també es parla de hongkongització.

Fa anys a l’estiu era el període en que es veia més aquest fenomen. Me’n record, en aquells estius en què feia turisme amb amics per l’interior de Mallorca (sí, no tots els amics catalans volen venir a Mallorca per anar a la platja, també n’hi ha que volen venir a veure pobles i altres indrets culturals) en què es veia el centre de Mallorca buit i es podia fer turisme tranquil·lament.

Amb el pas dels anys tot això ha anat canviant i el donuts de la balearització pretèrita s’ha convertit en una berlina. La saturació o hongkongització i el turisme total ja vessa per tots els cantons de l’illa: del Pla al Raiguer i de la Serra al Migjorn; passant per Ciutat i fent de Mallorca una macrourbanització.

Això és un procés que s’ha donat com a les grans (i no tan grans metròpolis) europees com pugui ser Barcelona, València o Madrid però amb una subtil i alhora crucial diferència, i és que a Mallorca la voràgine no ha anat en el mateix sentit, com tot seguit veurem.

Mentre que a les grans capitals, els centres acostumaven a ser vistos com a forats negres de delinqüència i marginalitat; de la mà de les plataformes digitals i a la desregulació que ha anat associada a la seva expansió, s’han convertit en l’epicentre de la gentrificació, l’expulsió del veïnat i l’especulació descontrolada i ferotge amb l’habitatge.

Com si del segle XIX es tractés, el neoliberalisme sense regulació han aconseguit fer de l’especulació sense cap tipus de garantia del més mínim dret d’accés a l’habitatge, el seu negoci empitjorat per factors com la globalització que fan que un bloc de pisos on abans hi vivien famílies traballadores que aportaven a la societat damunt uns baixos amb locals on botigues donaven servei a aquestes famílies, s’ha convertit ara en un badulaque que dona servei als airbnb dels pisos de dalt que aporten beneficis a fons d’inversió o fons voltor d’arreu del món, no podent aspirar qualsevol ciutadà o família mitjana del país a adquirir un immoble en aquestes ubicacions.

Com dèiem, a les grans ciutats, quan es llança aquesta pedra des del centre des del centre d’aquestes gentrificades ciutats, la població surt despatxada com una ona concèntrica i es refugia en la primera, en la segona o fins i tot en la tercera corona metropolitana i ha de resar perquè els serveis públics, dolents essencialment en el cas de transport públic, el puguin fer arribar diàriament a la seva feina.

Perquè sí, tot i que la pandèmia semblava un miratge que permetria l’equilibri territorial a través del teletreball, malauradament això s’ha anat perdent.

D’altra banda, a Mallorca aquest fet diferencial radica en què aquesta pedra no es tira només des del centre de Ciutat cap a les diferents corones metropolitanes sinó que essencialment ha anat en sentit invers, com un tsunami que des de la costa s’ho menja tot al seu pas, emplenant el forat del donut, i que ja no deixa cap espai, ni tan sols el Pla de Mallorca, com a refugi pels indígenes, a mode de reserva índia.

Aquí, a més, no existeixen més corones metropolitanes o rerepaís on refugiar-se i, el fet d’haver d’agafar vaixell o avió com un temps fa que el procés migratori sigui més traumàtic.

La repressió dels secretaris municipals defensors de la legalitat vigent durant el cop d'estat de 1936

El cop d'estat del 18 de juliol de 1936, que va derivar en la Guerra Civil Espanyola, va marcar un punt d'inflexió en la història d'Espanya. Una de les conseqüències més devastadores va ser la repressió exercida sobre aquelles persones i institucions que defensaven la legalitat republicana.

Entre els col·lectius que patiren aquesta repressió es trobaven els secretaris municipals, funcionaris encarregats de garantir el bon funcionament administratiu dels ajuntaments i d'assegurar-se que la legalitat fos respectada.

Durant la Segona República, com venien fent anteriorment, els secretaris municipals tenien un paper fonamental en l'administració local. Eren els responsables de la gestió de la documentació oficial, la redacció d'actes i la custòdia dels arxius municipals, així com de la supervisió de la legalitat dels acords presos pels consistoris. En molts casos, aquests secretaris es varen convertir en guardians de la legalitat republicana, especialment en els mesos previs al cop d'estat, quan les tensions polítiques i socials augmentaven i es produïen actes d'insubordinació per part d'elements reaccionaris i també revolucionaris.

Quan el cop d'estat militar es va iniciar el juliol de 1936, alguns d'aquests funcionaris varen mantenir la seva lleialtat a la República. Això els va situar en el punt de mira dels revoltats, que els consideraven com a enemics del nou règim que pretenien instaurar.

 

La repressió dels secretaris municipals

Amb la consolidació del poder feixista en diverses regions de l’Estat, es va iniciar una intensa campanya de repressió contra tots aquells que eren considerats defensors de la legalitat republicana. Els secretaris municipals no van ser una excepció. Aquests funcionaris varen ser acusats de col·laborar amb el "front popular", d'actuar contra els interessos del nou règim i, en molts casos, de "traïció".

Les conseqüències per als secretaris municipals varen anar de la destitució del càrrec fins a l’assassinat o l’exili.

En la seva tesi doctoral, Conti Fuster recull que l’acceptació del nou règim per part de gran part dels habilitats nacionals “fou el producte d'una aposta comprensible i natural per la supervivència personal està per dilucidar, encara que pel context radical que destil·len les fonts normatives consultades és evident que devia ser pràcticament impossible per als nostres funcionaris locals mantenir-se, ni tan sols, en una posició neutral als postulats ideològics que emanaven des del nou poder establert”.

Així, segueix Conti, és evident que “la preservació del sistema ideològic que havia resultat vencedor al camp de batalla necessitava una acció contundent de control i submissió de l'aparell burocràtic funcionarial sobre el qual s'havia de fonamentar l'Administració pública lleial al Nou Estat Totalitari”.

Així, la Llei de 10 de febrer de 1939466 va disposar la fixació de normes per a la depuració de funcionaris públics, tal com així expressava el seu títol. Igualment, l’Ordre de 12 de març de 1939, sobre depuració de funcionaris de l’Administració Local en relació amb el Moviment Nacional, es va ocupar d’adaptar les directrius de la llei anterior als empleats de les corporacions locals.  

A tall d’exemple, en l'Ordre d'11 de novembre de 1939, va atribuir als Col·legis provincials l'obligació d'emetre informes sobre les conductes dels seus membres, subjectes també al procés de depuració.

D’altra banda, tal com recull Font Monclús, el nou Estat volia controlar directament les funcions bàsiques i els funcionaris de totes les administracions.

 

Casos de repressió

Tal com assenyala Conti Fuster, referint-se a la repressió dels secretaris a l’illa de Mallorca, al Butlletí Oficial de la Província de Balears de l'11 d’agost de 1936 es va publicar l'edicte del Comandant Militar accidental de les illes pel qual es requeria a tots els funcionaris públics perquè en el termini de 48 hores manifestessin per escrit, en presència del Cap de la Dependència corresponent, la seva adhesió a l'autoanomenat moviment nacional.

Precisament, la Junta de Govern del Col·legi Oficial del Secretariat Local de Balears, el dia 14 de novembre de 1936 va donar compte d'un ofici remès pel comandant Militar, en data 15 d'octubre anterior, pel qual es decretava la suspensió de sou i feina, amb caràcter definitiu” de dos membres del Col·legi que s'havien negat a signar el referit escrit d'adhesió.

Aquests dos homes valents foren els secretaris municipals d'Algaida i Sant Joan, Rafel Gamero Ginata, i d’Artà, Guillem Llinàs Riera, als quals sota la forma eufemística transcrita per Conti se’ls va destituir planament dels seus càrrecs.

El destí d'aquests dos secretaris joves que se van atrevir a desafiar el mandat d'adhesió militar va passar per la mort i l’exili. Pel que fa al primer, després de ser destituït pel propi Ajuntament d'Algaida en sessió de dia 12 d'agost del 1936, va ser sotmès a un Consell de Guerra i posteriorment afusellat el dia 5 de juny de 1937 al Fortí d'Illetes. Vid.

(ANTICH SERVERA, R.: Memòria als republicans víctimes de la repressió feixista a Algaida durant la Guerra Civil del 1936. Ajuntament d’Algaida, 2002, pgs. 47-49.)

D’altra banda, Llinàs Riera va poder escapar de la repressió franquista fugint nedant de nit a la Badia de Palma, arribant a un vaixell francès fondejat a la mateixa on va demanar asil i fou exiliat a Marsella, tal com Conti recull de la revista local “Flor de Card” de Sant Llorenç des Cardassar.

A Castella hi trobem altres casos, com ara el de Juan Carbajosa Cubero, Oficial de Secretaria General de l’Ajuntament de Valladolid.

Fou president del Sindicat de Funcionaris Municipals, va estar implicat en la revolució d'octubre de 1934. Va ingressar cadàver al dipòsit municipal el 10 d'agost de 1936 procedent de les tàpies del cementiri. Es recull eufemísticament la seva mort per ferida al cor.  

Sigui com sigui, a tot l’Estat trobem exemples, com recull Marquinez en la depuració del secretari de l’Ajuntament de Pamplona.

En un altre ordre de coses, i fruit del procés revolucionari viscut al Pirineu català, també cal deixar constància de la mort de dos secretaris municipals com foren  en Josep Baró Rispa (Peramea, Pallars Sobirà, mort el 16 d’agost de 1936 i en Miquel Colell Travesset (Llober, Solsonès) mort el 30 de novembre del mateix any.     

 

Conclusió

La repressió exercida contra els secretaris municipals que van defensar la legalitat vigent durant el cop d'estat del 1936 i posterior guerra és un episodi poc conegut però necessari per comprendre la magnitud del terror que es va desplegar durant la Guerra Civil i la dictadura franquista.

Els secretaris municipals, guardians de la legalitat i de la democràcia, varen ser víctimes d'una repressió implacable que va cercar esborrar qualsevol rastre de resistència al nou ordre.

La seva memòria, especialment la dels dos secretaris mallorquins que s’ha conegut, és essencial per reconèixer el sacrifici d'aquells que van defensar els valors democràtics i la justícia en moments de gran adversitat.

 

 

 Bibliografia

- Banc de la Memòria democràtica. Generalitat de Catalunya.

- Conti Fuster, Nicolau. SECRETARIOS, INTERVENTORES Y TESOREROS DE LA ADMINISTRACIÓN LOCAL, ELEMENTOS NECESARIOS PARA UNA NUEVA REGENERACIÓN (Tesi doctoral). Universitat de les Illes Balears. Data de consulta 30-08-2024. Enllaç: https://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/669866/tncf1de1.pdf?sequence=1&isAllowed=y

- Font Monclús, A.  Secretaris, interventors i tresorers d’administració local. Cap a una habilitació local (Tesi doctoral). Universitat Autònoma de Barcelona. Data de consulta 30-08-2024. Enllaç: https://tdx.cat/handle/10803/665830?locale-attribute=es#page=95 

- Homenatge de l’Ajuntament de Valladolid al personal treballador represaliat durant el Franquisme. Web. Data de consulta 31-08-2024. Enllaç: https://www.fundacionjesuspereda.es/homenaje-del-ayuntamiento-de-valladolid-a-su-personal-trabajador-represaliado-durante-el-franquismo-2/

- Marquinez Hermoso de Mendoza, JJ. La represión del Régimen franquista en el Ayuntamiento de Pamplona: 1936-1939. Cultura Navarra. Web. Consulta 31-08-2024. Enllaç: https://www.culturanavarra.es/uploads/files/Anejo%205/APV5_37_637-645.pdf

- Preston, Paul. “El Holocausto español: Odio y exterminio en la Guerra Civil y después”. Editorial Debate, 2011.

- Solé i Sabaté, Josep Maria, i Villarroya, Joan. “La repressió franquista a Catalunya (1938-1953)”. Editorial Afers, 2003.

 

Reflexions arran del tancament de Son Santjoan

El passat cap de setmana, un Airbus A320 de la low cost Air Arabia Maroc va demanar realitzar un aterratge d'emergència a l'aeroport de Son Santjoan per una falsa emergència mèdica i, aprofitant l'avinentesa, un grup de joves va escapar per la pista, obligant a paralitzar l'aeroport i desviant més d'una desena de vols, afectant a més de mil passatgers inocents.
Davant aquesta situació, la primera pregunta que ens hem de fer és, realment és tan fàcil fer això? No hauria de dimitir algun comandament responsable d'aquest desastre?
Sabem que és un cas novedós, que a l'estat espanyol no havia passat, però si que havia passat antigament en la modalitat de segrest d'aeronau per part de ciutadans de l'antic bloc de l'est que volien viatjar a l'oest.
I en un cas similar, a la dècada dels 90, un avió de la companyia aèria nacional argeliana Air Algerie va segrestar un turbohèlix Fokker 27 d'un vol nacional i el volia fer arribar a Marsella però per manca de combustible el comandant el va fer aterrar a Son Santjoan.
En aquella ocasió, al petit avió hi havia 35 passatgers que varen estar segrestats durant vuit hores amb els 4 membres de la tripulació i els tres segrestadors.
Però l'altra qüestió és que si Algeria no hagués tancat l'espai aeri als avions marroquins per anar a Istanbul no haurien d'haver passat per damunt Palma.
Tanmateix, aquest podria ser un motiu de pressió per part del govern espanyol en les lluites amb l'homòleg marroquí, en el sentit de que si aquest pressiona amb generar o afavorir una crisi migratòria com fa també Bielorrusia amb la UE, se li podria prohibir sobrevolar l'espai aeri com ha fet Algeria.
D'aquesta manera, si Espanya i Algeria li bloquegéssin l'espai aeri, dificultarien el turisme i el comerç al regne alauita.
Ara bé, això també hauria d'afectar necessàriament a les Illes Canàries, que si han d'evitar el territori marroquí haurien de sobrevolar l'Atlàntic fins a Portugal i d'allà seguir cap a l'estat espanyol.
Més enllà de la política ficció, no deixa de ser un fect anecdòtic l'entrada de migrants fingint emergència sanitària ja que tots els que varen escapar de l'avió cabrien en una o dues pasteres, de les que arriben massivament des d'Algeria.
De fet, allò greu no és que entrin en avió, ja que molts ho fan si aconsegueixen visat, però allò greu és provocar una actitud sediciosa amb perjudicis per molts ciutadans mallorquins i visitants.
Queda aprendre a gestionar aquestes situacions i a tractar la immigració com un fenomen global, però això ja és una altra història. Només cal recordar que Alger és la capital d'estat més propera a Mallorca i que el Mediterrani ha estat sempre un punt de connexió i d'intercanvi, que ja varen emprar els illencs per marxar al Magrib en altres èpoques i que ara té el sentit invers.



Enviat des del meu iPad

Comandante Durán, el sogre del viudo Pereió

 

Ben coneguda és a Felanitx la història del viudó Pereió qui, per no entristir la família nacionalcatòlica que l’havia fet hereu amb la seva separació amb la seva primera dona, va fingir la mort d’ella, arribant a celebrar un funeral de primera i fingint de forma sentida un dol que no era tal. La mentida va durar poc però en la Història local encara es recorda la feta.

La no-morta era la filla de Gustavo Durán, de qui escriurem unes breus línies ja que es tracta d’un personatge certament novel·lesc, amb una intrigant i atzarosa vida que cal conèixer, si més no per la part que té de relació amb la cultura felanitxera.

El sogre del viudo Pereió va néixer en una família benestant catalana que es va traslladar a Madrid on el seu pare va ser pioner en el comerç d’aparells elèctrics, amassant una ingent fortuna.

En el terreny personal, però, les coses no rutllaven tan bé en la casa dels Duran ja que el pare, essent femeller com era, va aconseguir que interessin la seva dona en un manicomi per poder viure amb una de les seves amants.

En aquest entorn, Gustavo Duran va trobar la seva evasió en la música, esdevenint un compositor rellevant membre de la Generació del 27 en el marc de la Residencia de Estudiantes, on va amistançar-se amb Buñuel, Dalí, Lorca, Guillén i tants altres genis de l’època.

Se li coneixen diverses relacions homosexuals, destacant la que va viure amb el pintor canari Néstor, al qual li feia de secretari i l’ajudava en les seves exposicions, arribant també a esdevenir model per a alguns dels seus quadres.

Poc després, però, la rebel·lió militar feixista va acabar amb tot allò i el sensible Duran es va veure avocat a la milícia, esdevenint militar de l’exèrcit lleial a la República. En aquest camp també va destacar per l’excel·lència de les seves accions, arribant a comandar diverses divisions en la defensa de Madrid.

En aquest escenari Duran es retrobà amb Hemingway, qui el cita pel seu nom a la novel·la ¿Por quién doblan las campanas?. A més, l’escriptor André Malraux va inspirar-se en Duran per donar vida al personatge "Manuel García" en la seva obra L'espoir.

Emperò poc va poder fer aquell exèrcit republicà per  defensar la democràcia davant la mal entesa neutralitat de les democràcies occidentals mentre, en canvi, els nazis i feixistes es varen bolcar en la victòria de Franco.

La coberta d’un destructor britànic va ser el darrer lloc des d’on Duran va veure les costes del País Valencià, on hi varen quedar molts camarades d’aquell exèrcit perdedor.

Al Regne Unit va conèixer a la que seria la seva esposa (Bonté Compton) i mare de les seves tres filles Cheli, Jane i Lucy. Poc després es varen traslladar als Estats Units d’on ella era originària i on Duran desenvoluparia diverses feines fins a acabar a Cuba de la mà del seu amic Ernest Hemingway. A La Havana va treballar com a agregat cultural a l’ambaixada estadounidenca i juntament amb Hemingway varen muntar una xarxa d’espionatge per controlar els nombrosos elements de la Falange exterior a la major de les Antilles.

Després va acompanyar a l’ambaixador a l’Argentina, on es va veure involucrat en les intrigues americanes per tractar de que Perón no arribés a la presidència, cosa que no es va aconseguir. Perón havia estat un dels principals aliats americans dels nazis i als EUA ho tenien molt en compte.

En aquella època els EUA vivien l’anomenada caça de bruixes contra el comunisme, que es va agreujar amb la derrota dels nazis, passant ara a ser els soviètics els grans enemics. En aquest context, Gustavo Duran fou perseguit pel seu passat republicà.

En aquest afer hi varen contribuir un article en portada del diari Arriba, òrgan del Movimiento, amb una peça plena de falsedats i d’injúries, que va ser emprada sense manies pels demagògics senadors americans. Paral·lelament, també el varen acusar de comunista el dictador sanguinari de la República Dominicana Trujillo i el mateix Perón.

En aquella època va patir fins a set processos diferents, tant pel propi Hoover de l’FBI com en una comissió del mateix Senat, instigada per Joseph McCarthy.

Llavors, a finals de la dècada dels quaranta, havia tornat de l’Argentina i treballava al departament d’Estat i quan va tenir ocasió, va dimitir i va començar a treballar en la recent creada ONU.

Aquestes calúmnies i l’exposició a la llum pública varen afectar la seva salut, agreujant-se també pel fet de que antics companys i amics del temps de la república com ara Pablo Neruda el varen considerar un agent americà, pel simple fet d’intentar defensar-se de ser un espia soviètic, i li varen girar l’esquena.  La seva situació no va millorar fins que en una comesa oficial de les NNUU es va traslladar a Xile.

Més endavant, viuria en primera persona el sagnant conflicte al Congo, que li va recordar al drama viscut al propi país per acabar la seva carrera a Grècia.

En terres hel·lèniques es va fer molt amic del fill de l’ambaixador espanyol, d’idees anarquistes i hinduistes, fet que va propiciar que preguntés al seu pare per si seria possible el retorn de l’exili, trenta anys després. La resposta no va arribar i, en patir el tercer infart, Duran va morir el 26 de març de 1969 poc abans de jubilar-se i descansa enterrat a Alonos, un pintoresc poble de les muntanyes de Creta on, precisament, s’havien refugiat soldats anglesos quan els alemanys varen envair l’illa.

Ell, com tants altres homenots republicans d’aquella generació, va patir l’oprobi i l’oblit per part de l’Estat espanyol i a dia d’avui encara no s’ha restaurat la seva memòria.

De les seves filles, Jane Duran és una reconeguda poetessa, Chely és autora de Hildilid’s night i Lucy és musicòloga, productora musical i fou presentadora de la BBC. Aquesta fou la dona no-morta del nostre il·lustre conciutadà.

Si voleu ampliar aquesta biografia, podeu llegir COMANDANTE DURAN: GUSTAVO DURAN: LEYENDA Y TRAGEDIA DEUN INTELEC TUAL EN ARMAS, de Javier Juarez.

 

D’altra banda, a Spotify hi podeu escoltar fins a cinc cançons seves, totes recollides dins l’àlbum “Canción de arte”, que acull peces d’altres autors com el seu amic Rodolfo Halffter.

 

 

Rostoll cremat, de Toni Gomila

Acorar fou una bona carta de presentació i el gran Toni Gomila no ha de fraudat en la seva nova obra Rostoll cremat.

Amb rreferències a Shakespeare i George Sand, en la seva nova obra ha acostat amb èxit la cultura popular i l'alta cultura, acostant McBeth  a les rondalles mallorquines.

En Joanet de sa gerra ha servit de fil conductor d'una història de contradiccions i de compravendes, d'aspiracions i de poder agafant com a teló de fons l'omnipresent gentrificació i la saturació turística d'un estiu que encara no ha acabat de marxar, d'un estiu en que per salvar la collita turística ens aprofitam d'una guerra.

El Teatre Principa ha rigut i de ben segur s'ha sentit partícep de les disputes no sempre plàcides entre generacions i entre càrrecs electes que s'han anat venent la terra, que han anat perdent el paradís.

Així, na George Sand, definida com "aquella tortillera que duia calçons i fumava puros" es pintada com la primera turista que vengué a Mallorca i menyspreà els mallorquins, esdevenint La Cartoixa el primer airbnb de Mallorca.

Després vengué l'Arxiduc, definit com el primer ecologista de la Història perquè comprava mala terra per conservar el paisatge. I d'aquí fins a esdevenir amfitrions dels hooligans o classes treballadores dels paÏsos d'Europa. I aquí és on entra en joc el principal dilema de la indústria turística, com una contradicció més del sistema capitalista: Turisme (només) per a èlits o turisme per tothom (amb massificació turística i gran destrucció)?
Nosaltres podem anar a Cancun però les classes treballadores nordeuropees no poden fugir de la foscor per venir a gaudir d'unes vacances low cost que s'han ben guanyat durant dotze mesos de treballs sacrificats. O és que només els rics poden tenir vacances?

En definitiva, una obra molt incisiva que podria ser una segona part d'acorar, més actual i menys bucòlica però amb la mateixa essència.

El darrer cocarroi

Sempre que torn de Mallorca procur carregar de panades, cocarrois, pa moreno i, a vegades, també ensaïmades que repartesc al Principat o m'ocupen un lloc al congelador fins que em serveixen de berenar o dinar qualque dia.

La pràctica d'importar panades la vaig aprendre de na Miquela, companya de pis a Cerdanyola, que les congelava i les encalentia al forn, quedant com acabades de fer i no tenint res que envejar a cap pasta italiana.

Pel que fa al pa, els que me coneixen ja saben que tenc un plet amb el pa principatí ja que, comptades excepcions com la Fleca Vidal de Navàs, el trob massa esponjós, amb massa molla.

Avui, però, he dinat del darrer cocarroi de verdures del forn de Can Portellet de Vilafranca de Bonany. Ahir, com no podia ser d'altra manera, varem anar-hi per carregar la maleta de bones viandes i sa madona ens va donar la mala notícia (bona per ells, supòs) de que el proper diumenge tancaven el forn per jubilació.

Si sou de Mallorca i no el coneixeu, encara hi podeu pegar un bot. Pels que no tengueu ocasió vos diré que els cocarrois i les panades són molt bones.

No és la primera vegada que per la nostra contrada vivim el tancament d'un forn emblemàtic, que fa que abans ens omplia la panxa, ara només sigui un record a la memòria, a la memòria d'aquelles estones de delit gastronòmic. Estic pensant en el forn del moll des port, que feia un pa, unes galletes d'oli i unes bosses de croissants llisos deliciosos. Aquestes bosses de plàstic, amb els croissants encara tebis, valien cent pessetes i eren un desdejuni immillorable de molts dies d'estiu de la meva infantesa...

Més enllà d'aquesta particularitat, val la pena cridar l'atenció sobre la desaparició dels forns tradicionals i la seva inexorable substitució per panificadores industrials o graniers sense personalitat ni proximitat territorial.

Els forns, com les botigues de roba, acabaran essent les mateixes a totes les ciutats, i això és una llàstima.

Per hom és sabut que la feina de forner o fornera és molt sacrificada pels horaris i el caràcter manual de la feina, essent molt més fàcil treure les barres de pa del congelador i posar-les al forn elèctric. Però com tot, el pa de qualitat té un espai al mercat, i cal saber cercar-lo. Això si, mai podrà competir amb preu ni amb els lloguers de les grans comercialitzadores de pa prefabricat.

A falta de caixers, botigues! Solució enginyosa de Caixa Guissona

L'altre dia vaig anar a comprar al Bonarea i la dependenta em va explicar que els clients de Caixa Guissona podien treure fins a cent euros a tots els establiments d'alimentació de la cadena.

Després de pensar-hi un poc, ho vaig trobar una molt bona alternativa als bancs tradicionals, ja que és una solució imaginativa que aprofita els recursos de Guissona per expandir-se pel territori.

En un moment en que molts ciutadans cerquen alternatives als grans bancs que han tret la seu de Catalunya o, ja d'abans, per les seves polítiques antidesnonaments; un dels principals handicaps de la banca alternativa és que no disposen d'àmplies xarxes d'oficines i, en una fase de transició en que encara no empram íntegrament la banca electrònica (com tampoc ho fem amb l'administració electrònica) això representa un problema pels usuaris de banca. De fet, en el cas de Caixa Guissona només compta amb quatre punts d'atenció a Barcelona, Reus, Lleida i la pròpia Guissona.

En aquest cas, la solució a la manca de caixers té més gràcia ja que afavoreix l'ús de les seves botigues i de retruc s'estalvien costos de custodia de fons líquids de les seves caixes (les de les botigues).

Com a contrapartida, es tracta d'un sistema que implica només petites quantitats i que a la llarga podria morir d'èxit ja que el flux d'efectiu de les botigues Bonarea deu ser, especialment en certes hores del dia, bastant limitat.

Amb tot, pels que vulguin canviar d'entitat financera, a la llista de les ja conegudes com Caixa Colonya (de la que varem parlar fa anys en aquest blog), Caixa d'enginyers, Caixa d'arquitectes, Triodos Bank o Fiare s'hi ha d'afegir la Caixa de Guissona.

"Tan español como balear"

En ciència política, els cleveages o clivelles són punts de debat o fricció determinats per l'actualitat política.
Amb caràcter general, els més famosos són el social, que generalment va d'esquerra a dreta, el nacional, que pot abraçar variables com centre versos perifèria, qüestions lingüístiques o ètniques, entre d'altres.
A més durant la Historia se n'han donat d'altres com ara el religiós, ja sigui entre confessions diverses o entre religió i ateisme. També en destaquen d'altres com les ciutats versus les zones rurals o el medi ambient versus la conservació de l'entorn.
A dia d'avui, al nostre país l’autèntic protagonista és el nacional, sobretot amb les variables independència i unionisme. Però en el cas de les Illes Balears la qüestió es molt més complexa per diversos motius.
D'entrada s'ha de tenir en comte que el concepte de balearitat és una construcció certament artificiosa o, si més no, d’orígens molt recents, ja que donades les seva condicions físiques. I similar distància amb el continent, cada illa ha tendit a desenvolupar la seva pròpia identitat, dialecte i idiosincràsia.
Malgrat tot, amb la creació de les divisions administratives de l'Estat espanyol es va tendir a unir la colònia insular baix la capitalitat de Palma de Mallorca, i pot ser per això, des de les òrbites espanyolistes es creu més en aquest concepte.
Malgrat tot, l'existència d'una pregunta d'identitat al Centro de investigaciones sociológicas que només contempla les variables espanyolisme i balearisme es certament fal·laç i insuficient per recollir de manera mínimament fidedigna la realitat sociològica de l'arxipèlag.
D'entrada,, com succeeix a altres zones en litigi com Navarra o el País València, les macro identitats en conflicte a les illes són la catalana i la espanyola, i així s'hauria de reflectir d'alguna manera a les enquestes.
Més enllà d'això, amb l’addició de la variable d’insularitat tot es fa una mica més complex amb l'aparició d'una nova clivella com es la pugna entre el balearisme o arxipelaguisme i el monoinsularisme, amb el mallorquinisme/menorquinisme...
Amb la inclusió d’aquesta variable, el CIS copsaria d'una manera més aproximada el sentir de la ciutadania illenca però, ben mirat, pareix ésser que des e de la capital de la metròpoli ben poc importa copsar aquesta realitat sinó que prefereixen seguir alimentant la seva autocomplaença sentint un cop més allò de "más español que balear" o “tan español como balear”.

Models turístics contraposats

El turisme és una activitat econòmica d’innegable transcendència arreu però especialment al nostre arxipèlag i com a tal presenta nombrosos avantatges i inconvenients.  A partir d’aquí, però, el que ens hem de preguntar és quin model turístic maximitza els beneficis i limita les pèrdues per al conjunt de la societat, i referint-nos a les pèrdues socials, ambientals i territorials.

En aquest sentit a dia d’avui s’enfronten dos models contr

D’una banda ens trobem el model clàssic del sol i platja, capitanejat per un oligopoli d’empreses d’abast mundial per les quals les Illes Balears suposen un percentatge molt petit de la seva facturació i del seu negoci i que no acostumen a invertir els seus beneficis al país.

D’altra banda ens trobem amb un incipient negoci de pisos turístics, cases rurals o bed and breakfast que sovint son criminalitzades pels grans mitjans de comunicació i per les patronals turístiques.

Doncs bé, d’entrada aquestes distribueixen el seu producte a través de xarxes socials i petites agències o immobiliàries que posen en valor el patrimoni arquitectònic de les nostres illes, sovint restaurant possessions o cases típiques mallorquines, cosa que redunda en un benefici per a un nombre considerable de famílies mallorquines que, a diferència de les grans companyies hoteleres, inverteixen els seus beneficis a la terra, ja sigui millorant les seves propietats o bé contribuint a l’economia a través del consum d’altres béns i serveis. D’altra banda, aquestes cases o apartaments turístics, per la seva naturalesa, es troben més dispersos per la geografia illenca i no només a la franja litoral, cosa que contribueix a desvestir el mite del donut o balearització, fenomen que consisteix en la massificació pròpia de les zones costaneres.

D’aquesta manera, aquestes cases al medi rural o als pobles de Mallorca afavoreixen l’oferta complementària (bars, restaurants, botigues, mercats i fires...) que difícilment aprofiten l’arribada de turistes que queden enclaustrats als hotels o resorts amb la polsera del Tot Inclòs.  

Un altre aspecte a favor d’aquesta nova modalitat turística és que no potencia l’explotació ferotge de les cambreres de pis, les ja conegudes com a Kelly (Las que limpian los hoteles). No vull dir que no hi hagi explotació en la neteja i manteniment d’aquestes cases o allotjaments però, en tot cas, hi ha moltes famílies que hi treballen directament i petites empreses que els donen serveis.

Dit això, també s’han de contemplar alguns aspectes perquè aquest nou model no degeneri en conflictes amb els residents, com ha passat a determinats barris de la ciutat de Barcelona, on recentment els veïns s’han manifestat en contra dels allotjaments turístics per la seva massificació que fa difícil viure als barris, convertits en una espècie de “guiripark” infecte que foragita a les botigues de tota la vida i fa difícil conciliar la bauxa nocturna amb el descans del veïnat.

Per tant, s’ha d’anar en compte amb la proliferació d’aquests establiments a les zones densament poblades, establint les necessàries normes de convivència i civisme i limitant-les si és necessari a determinades àrees.

En aquest sentit, s’ha de vetllar perquè aquests negocis compleixin amb les seves obligacions tributàries i s’impossibiliti la comercialització d’allotjaments que no compleixin la normativa urbanística.

En síntesi, perquè funcioni aquest model basta amb la deguda publicitat de la destinació per part de l’Administració Pública i la venda del producte quasi familiar a través de les plataformes web, cosa que atorga certa independència envers els grans touroperadors i afavoreix l’economia productiva i de xarxa, connectant els propietaris illencs amb els mercats emissors.

Això pot servir, de retruc, perquè el model hoteler es reinventi i, amb un lobby que li faci de contrapès, faci un esforç per reinventar-se i inverteixi en la millora del seu producte.

Mallorca i els camps de concentració

Quan ens presenten la temàtica dels camps de concentració tendim a contemplar-los com una cosa llunyana temporal i territorialment, més associada a les grans atrocitats del III Reich alemany. 

Però, en realitat, això només és la punta del iceberg, la punta més flagrant i hiperbòlica d’aquest fenomen que, no obstant, s’ha desenvolupat en períodes històrics més distants. Precisament, l’altre dia escoltava un podcast de temàtica històrica on es feia referència a l’Illa de Cabrera com a primer camp de concentració de la Història. 

De ben segur hi ha antecedents més llunyans en el temps però aquesta illa que els mallorquins sentim tan propera, tan que fins i tot Tomeu Penya la definia com una verge nua dins la mar i com una tendra i dolça companyera, va esdevenir un camp d’extermini de soldats napoleònics durant la Guerra del Francès. 

Fins aquí no he desvetllat cap misteri, tothom que hi ha estat ha contemplat amb interès les restes de les cabanes que els soldats allà reclosos varen construïr-se, així com els grafits en pedra que encara avui es conserven al castell que presideix la badia de l’illa. 

En tot cas, d’entrada ja trobam un referent ben proper territorialment, que a més situam temporalment a principis del segle XIX. Poques dècades més tard, emperò, el general mallorquí Valerià Weyler i Nicolau va veure com se li atribuïa també el dubtós honor de ser l’inventor dels camps de concentració. 

En aquest cas territorialment ens situem a una illa però més llunyana. L’illa de Cuba no fou en les darreres dècades del segle XIX una illa de la calma ja que l’impotent imperi espanyol veia com s’anaven gestant els moviments independentistes i va optar per una solució dràstica, per no emprar un mot més gruixut.

 

Imatge del Campament dels Soldats

Efectivament, va convertir els poblats cubans en camps de concentració per recloure la població de l’illa que va veure’s sotmesa a greus penalitats assimilables als pitjors camps d’extermini, tot i que romanguessin en les seves pròpies llars. 

Aquesta tècnica de submissió de la població fou implementada pel llavors cap de l’exèrcit espanyol, el ja esmentat Valerià Weyler, i es coneix com reconcentració. 

Podeu trobar més informació d’aquesta tècnica aquí. 

Tot i que això va succeir al Carib, si voleu fer una parada en aquest episodi hisòric, no deixeu de visitar el Palauet de Ca’n Weyler, al casc antic de Ciutat. 

Ja al segle XX, amb la brutal repressió del règim franquista, tornen aparèixer a casa nostra els camps de concentració, però en aquest cas els concentrats no eren forans sinó mallorquins. D’aquests casos destaca la presó de Can Mir, a les Avingudes de Ciutat, el camp de Formentera o el Campament dels Soldats a Artà, que acollia alguns soldats republicans mentre eren obligats a fer treballs forçats. L’esmentat camp es troba al Parc Natural de Llevant i ha estat restaurat parcialment en els darrers anys, essent una bona visita per conscienciar en matèria de memòria històrica. Si vos interessa, podeu entrar al seu blog, on de ben segur hi trobareu informació interessant. A més, podeu consultar aquest dossier sobre l’esmentat indret. 

Per tant, en poques línies hem presentat diversos exemples que ens acosten als camps de concentració, ja sigui perquè es varen instal•lar a la nostra terra o perquè algun compatriota nostre els va impulsar, o encara més, inventar. 

Serveixi aquest escrit per fer-nos reflexionar envers l’infern, que sovint imaginem més enfora del que realment és. I és que aquelles imatges dels camps de concentració alemanys, grisos i emboirats, ens escarrufen molt, cosa que no ens sol succeir quan visitam paradisos com el Parc Natural de Llevant o el Nacional de Cabrera.

Excursió a la Vall de sa nou

Nivell: Fàcil

Duració: Unes dues hores i 10 km.

Localització: Carretera Manacor-Petra, agafant un camí a mà dreta.

Recorregut: Deixam el cotxe a mà dreta, a un dels dos revolts on hi trobam lloc. Iniciam el camí gaudint d’una perspectiva de la vall, veient un torrent que desemboca a Na Borges.

Al fons destaca el puig de Sant Salvador.

Seguim caminant i trobem una casa senyorial, una de les poques que no estan abandonades a la contrada. Ja observam els primers elements del sistema de regadiu, que data de l’època islàmica, amb una síquia que ha conegut temps millors.

Fem una baixada i a banda i banda trobem guardes d’ovelles pasturant i un tractor llaurant. Voltam a mà esquerre i el camí s’estreny, amb mates i pedres.

Hi ha cases i casetes en diferent estat de conservació. Comencen a abundar els tarongers en les seves diferents varietats, oferint-nos fruits com ara clementines, mandarines, taronges de casta grossa... A més, també hi ha llimoneres, noguers, caquis...

A mà esquerra la síquia va seguint el camí mentre a mà dreta seguim el curs del torrent. El camí es va fent més ample i arribem a la carretera Manacor-Son Serra, asfaltada tot i que estreta i poc transitada. Voltam a mà esquerra i hi caminam durant uns minuts.

A la nostra esquerra, quan comença la pujada, trobarem un camí senyalitzat que duu per nom “Font de na Memòria”. S’ha de pujar un obstacle amb tres escalons i a continuació s’ha de caminar uns setanta metres, seguint el recorregut, per arribar fins a la font.

Aquesta font vessa l’aigua a una bassa, des d’on amb unes comportes es canalitza a una de les dues síquies existents. Pujant en el mateix sentit per on hem vengut trobarem a mà esquerra, uns metres abans del camí de la font, un altre desviament que condueix a un molí paperer.

A més hi ha una possessió amb un salt d’aigua. Tornam per on hem vingut. Altres opcions son arribar a Manacor (la carretera surt a l’hospital vell).

Història, cultura o elements patrimonials: Aquesta vall evoca la Serra de Tramuntana i en concret Sóller, és un lloc fèrtil i amb aigua abundant, motiu pel qual fou habitada des de l’antigor.

El sistema de regadiu, que compta amb una comunitat de les aigües, data de l’època musulmana, essent millorat després de la Conquesta catalana.

A més, s’observen durant el recorregut restes d’empedrat d’època desconeguda. Durant el camí hi ha cases i casetes de diferent tipus i categoria. No obstant, moltes estan abandonades i no s’observen cables elèctrics a la major part de la contrada.

Altres observacions: Es poden agafar taronges, sempre sense abusar. És una llàstima l'estat en que es troben algunes marjades i camps... 

Webgrafia: http://www.manacor.org/wms/ofo/imgdb//archivo_adj231634.pdf