“Después de niños y pensionistas, los independentistas manipulan ahora a los discapacitados” o la vilesa del periodisme unionista

Normalment, no acostum a dedicar temps a comentar notícies o articles de mitjans de comunicació, menys encara si es tracta de pamflets o fulletons de propaganda esbiaixats i radicals.

En aquest cas, però, faré una excepció i comentaré la notícia amb que el pamflet d’Eduardo Inda ens va obsequiar aquest dilluns. Els mallorquins tenim la desgràcia de conèixer aquest periodista des de fa bastants anys. Per sort, fa temps que per Madrid i ara el patim més indirectament.

La notícia versa sobre la suposada utilització per part dels independentistes de persones amb diversitat funcional amb el següent titular: “Después de usar a niños y pensionistas, los independentistas manipulan ahora a los discapacitados”.

Només aquest titular per si mateix ja seria motiu suficient per a abandonar qualsevol anàlisi amb més profunditat d’aquesta peça infesta ja que del mateix es desprèn que els ciutadans, pel fet de tenir una discapacitat, necessariament ja han d’estar manipulats quan participen en política. Aquesta, en la meva opinió, és una tesi antidemocràtica i quasi feixista ja que no ens pressuposa ciutadans aptes per a poder decidir i actuar políticament de forma autònoma.

En aquest sentit, i pel que jo sé, aquest acte fou organitzat per la sectorial de capacitats diverses de l’ANC, amb la col·laboració del grup Cecs per la independència en el qual he participat. Aquest grup deriva d'un grup anterior que es deia Cecs.cat el qual, entre d’altres iniciatives, va impulsar un manifest i també va elaborar el llibre blanc de la discapacitat visual a la nova república (Propostes per a Catalunya en matèriade diversitat funcional visual).

Per tant, totes aquestes persones, que tenen (o tenim) en comú com a mínim el fet de ser independentistes i de patir un problema visual, tenen trajectòries personals, cíviques i professionals molt remarcables i varen iniciar aquest moviment de motu propi i amb total llibertat.

Més enllà del titular, i per aprofundir en la vilesa d’aquest article, hem de seguir esmentant que es compara de forma tendenciosa la situació de les retallades en l’àmbit de la dependència, i més concretament dels centres especials de treball, que treu les ajudes a les persones amb un grau de discapacitat lleu.

Més enllà d’això es compara de forma gratuïta amb la situació dels pensionistes que també estan a favor de la independència. En tot cas, aquesta és una altra batalla que perdonarem ja que ens faria estendre massa...

Sigui com sigui, aquesta notícia és una prova més de pamflet antisobiranista provinent d’un digital low cost realitzat des de la redacció de Madrid mirant el Twitter i ben lluny de la realitat catalana i, de fet, ben lluny de la realitat de les persones amb diversitat funcional.

Per tant, serveixin aquestes línies com a desgreuge per tots els companys que s’han esforçat en l’organització d’aquest acte que, segons em consta, ha estat tot un èxit en la defensa d’una república inclusiva i plural en la diversitat.

És més, crec que davant aquesta situació de menyspreu als col·lectius amb diversitat funcional que s’expressen políticament, s’hauria de veure una condemna clara no només dels independentistes sinó, i especialment, de tots els demòcrates i persones que creuen en la igualtat ja que no pot ser que en la lluita contra l'1-O aquest atac passi inadvertit.

Dit això, i a risc de que em tanquin el blog, he de dir que tenia la intenció de participar d’aquest acte però per mor de l’estat gripós en que estava hi vaig haver de renunciar a darrera hora.

El missatge plural de la diversitat funcional

Tots els col·lectius socials presenten matisos i discrepàncies derivades de la complexitat humanes i el col·lectiu de la diversitat funcional no és una excepció.

De fet, considerar-lo un col·lectiu ja és una fal·làcia perquè es tracta d’un col·lectiu de col·lectius amb necessitats moltes vegades diferents, encara que no contraposades.

En tot cas, un subcol·lectiu d’aquests presenta al seu sí una complexitat immensa que en dificulta un discurs unívoc i coherent. Això s’amplifica a dia d’avui pels fenòmens com ara les xarxes socials en que una associació o fins i tot una persona a títol individual poden llançar el seu projecte o el seu missatge al món amb relativa facilitat.

En el cas de la diversitat funcional visual, ens trobem amb dos grans clivelles o cleveages com son en primer lloc la variable organitzacional, on hi trobem les entitats grans del sector, amb una estructura professionalitzada i subsidiades pel sector públic, i per altra banda una munió d’associacions petites de durada i activitat fluctuant, que disposen de pocs recursos i per això acostumen a ser menys conservadores en les seves formes i actuacions.

En segon lloc ens trobem amb la clivella actitudinal, que fa que unes entitats o persones es decantin més per actituds positives i proactives, cercant la inclusió i la lluita pel dia a dia, mentre que d’altres es centren en la recerca de la llàstima o el cert xantatge emocional posant de relleu les dificultats del col·lectiu pel qual treballen.

En base a aquestes coordenades que acabem d’exposar, hi hem d’afegir que alguns es centren més en pal·liar la situació actual, cercant solucions i mètodes pràctics pel dia a dia; mentre que d’altres s’esforcen en la recerca de solucions mèdiques maximalistes.

A més, el fet de que qualsevol individu pel seu compte pugui desenvolupar accions en cadascun d’aquests sentits, ens dóna una multiplicitat d’outputs fascinant, des de projectes en que s’exposa el dia a dia d’una persona o grup de persones, passant per anuncis que fan sentir culpables els receptors perquè facin alguna acció...

Això encara es torna més complex ja que en funció de la malaltia que pateixi cadascun dels emissors o el temps que fa des de que la pateix fa que el seu missatge pugui anar des de l’extrema tristesa i desesperació fins a l’optimisme, passant per l’esperança o la recerca de complicitats.

En aquest sentit, el fet de que existeixin una pluralitat de mitjans i xarxes de comunicació fa que el prisma pel qual es transmeten aquests missatges sigui encara més divers, i no parlem ja de la interacció d’aquests emissors amb altres col·lectius, ens o institucions de l’àmbit polític, social, estudiantil, sindical o empresarial.

Aquesta situació, tot i la seva riquesa, fa que existeixin una pluralitat de matisos i situacions que pel ciutadà comú poden resultar inquietants ja que dificulta l’existència d’un discurs coherent i continu en l’àmbit de la diversitat funcional.

En qualsevol cas, allò exposat no es més que un reflex de la situació en que el ciutadà mitjà es troba dia a dia, indefens davant la sobreinformació i els múltiples estímuls que percep. Per tant, valgui aquesta humil reflexió per guiar-lo i fer-lo conscient que, com en tots els àmbits, per prendre partit hom ha d’informar-se prèviament.

Per transparència i eficàcia: Digitalitzem les eleccions

Sístema de votació electrònica al Perú

 

Diumenge passat es varen celebrar les segones eleccions generals en el termini de sis mesos, demostrant, tanmateix, un comportament dels electors semblant al dels passats comicis. En aquesta ocasió, em va tocar treballar i per tant vaig viure les eleccions molt d’aprop com a representant de l’Administració Electoral. Aquesta proximitat amb la jornada electoral m’ha convidat a escriure aquestes línies a mode de reflexió en favor de la instauració d’un sistema electoral electrònic.

Per tot això, us exposaré en les següents línies, alguns dels arguments pels quals entenc que seria millor l’adopció d’aquestes tècniques d’informació i comunicació (TIC) en l’àmbit electoral.

1. Adaptar la política al món actual

Son molts els motius pels quals s’ha de ser valent i adoptar un sistema electoral més àgil i eficaç però el primer d’aquests és per adaptar-lo al món real, i és que les eleccions i la democràcia no s’han de practicar com fa dos segles sinó que s’ha d’optar per aprofitar les eines informàtiques i de tecnologia mòbil existents per a la jornada electoral.

El que no pot ser és que hom empri les eines digitals a tots els àmbits de la vida menys a les eleccions. Així, imaginem-nos per un moment com seria la nostra vida sense emprar caixers automàtics, TPVs, smartphones, semàfors, GPS...

De fet, i com a excepció enigmàtica, també he de dir que la introducció de mitjans electrònics és un fet ja que a dia d’avui l’enviament de dades de participació i d’escrutini es fa mitjançant unes PDA manejades pels transmissors, cosa que permet un escrutini més ràpid i fluid.

A més, adaptant la política als nous temps s’afavoriria un reenganxament del jovent, que veuria el sistema electoral com una cosa més propera a la seva forma de fer i actuar.

2. Afavorir la transparència i la fiabilitat

Darrerament, a través de les xarxes socials, s’ha posat de manifest la facilitat de manipular les eleccions en municipis petits en que no hi ha apoderats o interventors ni representants de l’Administració electoral.

Personalment, puc garantir que al lloc on jo estava no es varen donar aquestes pràctiques però, com a ciutadà, ningú no em pot garantir que a determinats pobles perduts on rarament hi arriba l’administració electoral i menys encara representants dels partits petits, els apoderats no manipulin o corrompin el recompte.

3. Facilitar la tasca dels treballadors públics i membres de les meses

Aquest punt és fàcilment defensable ja que diumenge passat era pont i mentre molts conciutadans gaudien d’un pont o d’un dia de platja, a d’altres els va tocar llevar-se d’hora i presentar-se abans de les vuit al col·legi electoral on varen iniciar una jornada que, en molts casos i gràcies als llençols del Senat, varen tornar a casa seva aprop de mitjanit.

En aquesta mateixa situació es varen trobar els representants de l’administració i transmissors de l’Administració que, amb una petita gratificació, varen fer possible la celebració de les eleccions.

Amb sistemes electrònics de votació es facilitaria molt la tasca d’aquests ciutadans i servidors públics ja que a les vuit de la tarda, pràcticament, podrien plegar, traient-los de sobre la papereta d’anar contant els vots que no quadren.

A més, s’ha de tenir en compte que aquests ciutadans, que no tenen coneixements de dret electoral, son els encarregats de redactar una quantitat gens menyspreable de documents com actes de constitució, actes de sessió, actes d’escrutini...

Dit d’una altra manera, la majoria d’aquests ciutadans empra ordinador al seu lloc de treball o durant el seu temps d’oci i, així, els seria més familiar que la paperassa burocràtica que han d’emplenar a dia d’avui. Això afavoriria una disminució del rebuig a esdevenir membres de meses electorals i, de retruc, contribuiria a disminuir la desafecció política.

4. Per respectar el medi ambient i vetllar per l’eficiència

De ben segur, molts lectors haureu reflexionat abans sobre la quantitat de paper que es llença en la celebració d’una jornada electoral, no només pel que fa a sobres i paperetes que s’envien per correu i han d’omplir tots els col·legis, sinó també pels manuals que s’envien i per la paperassa que, com diem, han d’omplir els membres de les meses i de l’Administració.

5. Per afavorir l’accessibilitat i el disseny universal

A dia d’avui, i gràcies a la lluita de diverses entitats, s’ha aconseguit un complex sistema de vot en braille per garantir que els invidents puguin votar però això no seria necessari amb el vot electrònic, si es fa atenent a la perspectiva del disseny universal.

En aquest sentit, hem de pensar que si un cec pot emprar el caixer automàtic, el mòbil i l’ordinador de forma autònoma podrà també exercir aquest dret fonamental de forma totalment independent, i no dependre d’haver de trucar per demanar el kit del vot accessible ni haver d’esperar a que li habilitin un espai tranquil per a votar.

Dit d’una altra manera, enlloc d’haver de fer mans i mànigues per poder votar autònomament, qualsevol ciutadà podria exercir el seu dret a vot en igualtat de condicions, sense que l’hi hagin d’adaptar a les seves condicions o necessitats específiques.

Bastaria amb instal·lar uns auriculars a l’aparell de votació i instal·lar-hi un software lector de pantalla.

En definitiva, per aquests i molts altres motius, entenc que s’hauria d’iniciar un debat pel que fa a la modernització del sistema electoral, per adoptar el sistema al segle XXI i seguint l’exemple d’altres nacions d’àmplia tradició democràtica com els Estats Units.

Dit d’una altra manera, entenc que no s’han de sacralitzar ni conservar en formol pràctiques o maneres de fer que, ben mirat, a l’Estat espanyol tenen ben poca trajectòria històrica.

Per més endavant quedarà el debat de fer-ho tot des de casa però, a dia d’avui, encara es una mica prest per plantejar-ho...

En Gabi, el meu amic que vol ser jutge

Segurament durant aquests darrers dies haureu vist més d’una vegada el cas den Gabriel (Gabi, pels amics), un jove cec de Valladolid que vol ser jutge.
Puc dir que en Gabi és amic meu des de fa anys. Varem coincidir a uns campaments d’anglès ja fa molts d’anys i li tenc una gran estima. De fet, els lectors del meu blog (www.histeries.com) recordareu que ja fa temps hi va escriure una serie de posts.
Ahir horabaixa jo el volia trucar per felicitar-lo doblement, per una banda, per la decisió favorable i unànime del Consell General del Poder Judicial perquè els invidents puguin ser jutges i, d’altra banda, en l’àmbit més personal, per l’èxit de la seva campanya.
Tal va ser la meva sorpresa, però, que va ser el propi Gabi que em va telefonar per donar-me les gràcies perquè, i ja no ho recordava, vaig ser jo qui fa uns mesos, i quan em va preguntar si com a opositor sabia dir-li si un cec podia ser jutge o no, el vaig animar a fer una campanya de signatures a Change.org perquè el Ministeri de Justícia espanyol es pronunciés en aquest sentit.
És per això que volia escriure aquestes línies, per transmetre aquest doble missatge: Per una banda, reiterar aquesta vegada en primera persona que l’activisme no és en va, que és molt útil cercar qualsevol via de participació política per defensar els nostres drets i els nostres interessos, a la recerca de la democràcia social o participativa, que va molt més enllà de tirar una papereta en una urna cada quatre anys, cosa que s’ha de fer però que així com està muntat el sistema (electoral) té molt poc impacte real.
Per altra banda, un altre missatge que entenc rellevant, és que les persones invidents podem exercir la judicatura i, així, s’acaba amb una situació d’inseguretat jurídica i d’injustícia (i mai millor dit). Som capaços i això només ha estat un petit pas. Ara cal seguir treballant per la inserció professional de les persones cegues i deficients visuals, lluitant per la igualtat material no només a l’àmbit de l’Administració Pública, però sense oblidar de reclamar d’ella els nostres drets.
a

La manca d’inclusió laboral, handicap per assolir la integració

A dia d’avui a la nostra societat és pot dir que el col•lectiu de persones amb diversitat funcional, i concretament la visual, s’ha inserit al teixit educatiu i acadèmic de forma satisfactòria,  tot i les barreres i dificultats amb que hem de lluitar cada dia.
Per altra banda, podem concebre el nostre entorn, i en concret la ciutat de Barcelona, com una capital accessible que ha fet en els darrers anys esforços per permetre que les persones cegues i deficients visuals siguin autònomes en la seva vida quotidiana. Tot i que encara queden esforços per fer, com en l’àmbit de la poc fiable megafonia dels busos.
A més, parlant d’entreteniment, son incipients les iniciatives culturals i de lleure que tracten, a través del disseny universal, d’acostar-se a aquest col•lectiu; des de la tasca audiodescriptora de TV3 passant per diversos teatres i cinemes.
Emperò, tot això no és suficient per garantir la vida independent i plena de les persones amb diversitat funcional visual ja que si aquestes no troben feina tots els esforços que s’han fet en els altres àmbits de la inserció queden buits de contingut o, fins i tot, inutilitzats.
A la nostra societat, el lloc de treball representa l’espai on es destinen la major part de les hores del dia i, per tant, és un dels principals focus de relació social. Per altra banda, constitueix la principal, sinó única, font d’ingressos per la major part de la població i, per aquests motius, la inaccessibilitat de les persones amb diversitat funcional visual a aquest sector comporta greus dificultats per la seva normal socialització i fins i tot per la seva realització i autoestima.
Allò paradoxal d’aquesta situació, com passa en general a tots els integrants de l’anomenada “Generació Perduda” però amb més èmfasi per les persones amb diversitat funcional, quan s’han fet molts esforços per aconseguir que, tot i les dificultats, aquestes persones arribin a la universitat, tinguin coneixements informàtics i d’idiomes, tot això sigui en va.
L’arrel d’aquest problema, al meu entendre, es troba en la manca de voluntat política per fer que la igualtat formal es traslladi a la igualtat material. Molts son els instruments legals que propugnen la igualtat i les dinàmiques de l’affirmative action o discriminació positiva però, a la pràctica, aquestes no son més que proclames al vent, brindis al sol.
Per una banda, la pròpia Administració posa traves a les persones amb diversitat funcional amb els nefastos i inapropiats “certificats d’aptitud” que no s’exigeixen a la resta de la població. 
A més, la manca d’un punt d’informació centralitzada sobre els processos de selecció del sector públic per a persones amb diversitat funcional fa que aquestes places sovint quedin desertes, per incompliment tàcit del principi de publicitat, i siguin posteriorment ocupades per aspirants del torn ordinari. En aquest sentit, ja es difícil per a qualsevol persona entrar a conèixer el món de l’ocupació pública però pel que fa a les persones amb diversitat funcional és missió impossible conèixer els drets i deures, el funcionament del procés de selecció de cada tipus de plaça o, simplement, el catàleg de places reservades per aquest col•lectiu.
Per altra banda, i més enllà del màrqueting, les empreses privades molt sovint no compleixen la política dels “porcentatges” sense que això els suposi cap problema o sanció. Aquesta política l’apliquen fins i tot les grans corporacions relacionades amb l’àmbit de la diversitat funcional, les quals sovint es limiten a cercar i oferir la venda del cupó i altres llocs poc qualificats que, si ben respectables, no son fàcils de desenvolupar per una persona cega com “mosso de magatzem” o “netejadora” (sic).
En un altre ordre de coses, i això és imputable tant a sector públic com a sector privat, quan cerquen persones amb discapacitat sovint hi afegeixen “però que no es noti”. Amb això volem dir que sempre que poden trien persones que tinguin un certificat de discapacitat del 33% (el mínim legal), per la qual cosa les persones amb una diversitat funcional més visible encara tenen més dificultats per aconseguir una feina.
Si els interessàs, això seria fàcil de solucionar separant els “cupos” o places reservades inserint el rang del 33 al 66% i per altra banda els de més del 66%.
Per altra banda, fàcil també seria eliminar els “certificats d’aptitud” i que, com en la resta dels casos, tenir la titulació requerida i superar el procés selectiu en qüestió fossin elements suficients per aconseguir la plaça.
I encara també seria fàcil la creació d’una oficina d’assessorament multiadministrativa i multisector a l’àmbit de l’ocupació pública per a persones amb diversitat funcional.
Com tot, però, és qüestió de voluntat.

The Perfect Match, una gran experiència

“The Perfect Match” ha estat un projecte europeu d’intercanvi juvenil coordinat per la entitat italiana Lunaria amb la participació d’entitats catalanes (COCAT), belgues i búlgares. Va tenir lloc aquesta Setmana Santa a prop de la localitat italiana de Poggio Mirteto Scalo.
Tot va començar ja fa un grapat de mesos quan na Cristina de COCAT es va posar en contacte amb Assemblea per la Diversitat per tal de que els ajudéssim a preparar un intercanvi europeu que tingués com a temàtica la diversitat funcional visual.
Des del primer moment ens hi varem bolcar ja que varem creure molt important que una entitat com COCAT volgués implicar-se en aquesta temàtica.
Així, la nostra participació va passar per la realització de diverses dinàmiques de formació de les participants així com per l’aportació de participants amb problemes visuals de la nostra entitat. Al final, però, varem tenir algunes baixes per motius diversos i tot i que no ho teniem previst jo mateix vaig acabar participant al projecte.
Al principi i per motius d’estudi tenia els meus dubtes en assistir-hi però, més enllà d’això, puc assegurar que ha estat una experiència molt profitosa i enriquidora a nivell personal, tant per les dinàmiques i interaccions del propi projecte com també, bàsicament, per les relacions amb altres joves europeus.
En qualsevol cas, entenc que el més important d’aquest projecte ha estat la convivència i la interacció de joves amb i sense diversitat funcional de distints països europeus ja que es tracta d’una immersió a la sensibilització i a la inclusió que al nostre entendre afavoreix la formació de joves en l’àmbit de la inserció a través de la convivència i el coneixement mutu, podent els participants aplicar els seus aprenentatges i experiències a la seva comunitat una vegada acabat l’intercanvi.
Amb això volem dir que es tracta d’una activitat de sensibilització perquè, més enllà del contingut del projecte en si, té un caràcter intensiu, diferent d’activitats com el Festival Diversitat, que té un caràcter extensiu.
En un altre ordre de coses, pel que fa al contingut de The Perfect Match s’ha de dir que la sensibilització envers la diversitat funcional a través de l’art és un enfocament encertat però a vegades s’ha trobat en falta un debat més profund respecte la situació dels joves amb deficiències visuals als distints països europeus.
Més enllà de la participació física a l’intercanvi, hem de dir que des d’Assemblea per la Diversitat consideram molt profitosa aquesta experiència de partnership amb COCAT, que s’emmarca en la nostra estratègia de sensibilització i també de networking i treball en xarxa amb altres entitats i, alhora, ens ha permès obrir els ulls més enllà dels projectes locals als quals participam, fent-nos venir ganes d’ampliar els nostres horitzons i teixir una xarxa de joves activistes envers la diversitat funcional a nivell europeu.
D’aquesta manera, i ja per acabar, volem agrair a COCAT que ens convidés a gaudir d’aquest projecte i també a tothom que hi ha participat, especialment a na Laia, les Laures, n’Àgata, n’Elena, n’Elisenda i na Silvia.

Quatre anys a la Facultat de Polítiques de la UAB

Ara ja fa quatre anys, un jo més jove i més inexpert, feia les maletes i partia per iniciar els estudis de Ciències Polítiques i de l'Administració a la Península, a la gran ciutat de Barcelona.

Com vos imaginareu, aquesta passa que molts de mallorquins fan curs rera curs deixa una certa sensació d'intranquil·litat al seu entorn, especialment als seus pares. A més, en el meu cas el fet de ser deficient visual afegia una mica d'incertesa a l'experiència. Tal vegada per això, aquest blog va complir la seva funció de tranquilitzar, tot explicant què feia, com m'en sortia de les histèries.

Sigui com sigui, quatre anys després podem donar l'etapa per tancada i mirar de fer balanç i, essent llicenciat, podem afirmar que ha estat tot un èxit, que ha anat tot molt bé per moltíssims de motius, que tal vegada es podria resumir dient que he conegut una multitud de gent interessant, alguns amb el seu frikisme i la seva locura, però sense desperdici en tots els casos i, també, pel fet que he aprés moltes coses, tant a dins com a fora de les aules.

Per ordenar una mica tot aquest caramull d'idees i records que just ara tractarem de recopilar, tal vegada ho podriem dividir entre la Facultat i el Campus de Bellaterra, on he aprés, i el pis del carrer Toledo i Cerdanyola en general, on he viscut.

Parlant de la universitat, m'en record que el primer dia vaig arribar ben d'hora (de fet si fessim un gràfic mostrant la meva puntualitat a primera hora del matí des de primer a quart veurem com ha anat degenerant, ja que al principi arribava a les 8:45 i al final solia arribar a les 9:15) i estava molt nerviós, però molt.

Poc desprès va arribar na Pizà i varem entrar junts a classe. Ens varem asseure a la part de darrera de l'aula, en una espècie de muntanya que hi havia i encara hi ha. De fet, d'aquells primers dies també record que una al·lota molt simpàtica, na Dilara, em va dictar uns exercicis que el professor d'estadística havia escrit a la pissarra que jo no veia (i que no m'havia portat en paper). Amb aquest professor, en Lopez Roldán, hi vaig viure una estrambòtica classe on erem dos alumnes (desprès d'haver-se suspés la classe a ordinadors per vaga dels informàtics la gent es va escabullir de l'alternativa classe teòrica), que erem en Diego i jo; i també el primer intent d'ocupació de la facultat que, si mal no record, no va ser més que una temptativa (temptativa, però, que ens va possibilitar abandonar una d'aquelles classes d'estadística).

Parlant d'aquest professor s'ha de dir, tot i quel al febrer vaig suspendre amb un 4,9 i al juliol amb un 6,9 em vaig quedar sense notable, li toca la desagraïda tasca de fer entrar els Fonaments Matemàtics i Estadístics, que així es deia aquella assignatura, als alumnes de primer que molts, com jo, l'avorreixiem. Malgrat la mala impressió que tothom li agafa si els suspén, demostra molt d'interès en la progressió dels seus estudiants (en quatre anys ha estat l'únic que m'ha trucat a ca meva) i a més també és preocupa perquè l'universitat continui essent pública i de qualitat, com així ha demostrat en reiterades ocasions a les Juntes de Facultat a les quals he coincidit amb ell.

Tornant als dies inicials, dir que ben aviat vaig abandonar la muntanya per passar a seure'm a la segona fila (la primera mai s'ocupa a la universitat, almenys a primer) amb gent com en Maiol, n'Albert Guasch, en Xavi o na Maria Izquierdo, a la qual, paradoxalment, he acabat substituint al pis de l'Avinguda Josep Tarradellas, però això ja ho explicarem més endavant.

De primer també record professors mítics com en Xavier Domenech (Història), n'Eva Anduiza (CCPP) o na Pilar Carrasquer (Sociologia), amb la qual vaig fer el primer parcial de la carrera, però com que és impossible explicar totes les anècdotes que se m'acudeixen passam a segon, del qual record especialment les indicacions turístiques del Doctor Marcet o l'incombustible marxisme de Tomás García (Estructura Social), que ens explicava no mancat de raó que lo pitjor que li podia passar al món és que nasques un nin americà. D'aquesta assignatura record un treball que vaig fer amb els dos de Begues (n'Albert Escala i n'Albert Guasch) pel qual varem anar a la seu d'ICV a entrevistar un home i, de tornada, ens varem aturar al Palau de la Generalitat on n'Albert Guasch volia fer creure a un Mosso que era el fill del President Montilla i que per això l'havia de deixar passar. Afortunadament, aquell policia no tenia sang d'antiavalot i ens va tractar molt educadament, tant és així que hi varem fer una llarga xerradeta i ens va acabar obsequiant amb un llibret explicatiu del Palau.

I parlant d'antiavalots, aquella època (entre segon i tercer) va ser la més àlgida de les ocupacions de Facultat. Entre altres, record que l'aula 3, on acostumavem a fer classe, es va convertir en l'aula menjador. També eren mítiques les emprenyades i les discussions de passadís entre partidaris i detractors d'aquelles accions, tant alumnes com professors. Potser un dels dies més crítics va ser quan en Miquel Calsina va posar un parcial en dia de vaga. Al final l'examen es va fer però molta gent va quedar a fora, entre ells l'incombustible Diego que, megàfon en mà, ens va cansar els timpans.

Jo mai hi vaig quedar a dormir ni res, de fet, no vaig passar d'anar a qualque assemblea i a qualque manifestació per Barcelona. De fet, a una d'aquestes em va tocar aguantar una pancarta des de Plaça Universitat fins a Urquinaona i jo només passava pena que als organitzadors no se'ls acudís la genial idea d'intentar baixar per les Rambles, on hi havia un cordó de Mossos amb les porres preparades per convençer-nos de que aquell camí era reservat pels turistes i no pels manifestants.

En aquest sentit, encara m'enrecord que un dels dies on la violència per part de la policia autonòmica va ser més ferotge per totes les televisions va sortir l'imatge d'una al·lota a la qual, pobra nina, els impresentables uniformats li pegaven una pallissa. El fet de que, vista de part de darrera, aquella al·lota s'assemblés una mica a jo, va motivar que aquell vespre rebés una grapada de telefonades de Mallorca demanant-me si estava bé.

A tercer l'ambient a la Facultat encara estava molt crispat entre els que volien fer classe i els que consideraven que s'havia de seguir amb les vagues i les ocupacions. No entraré en aquest debat que ja no mou molins, només diré que havent fracassat el mètode de les ocupacions, em vaig passar a EPA (després EPS), en que es defensava un altre estil de lluitar pels drets dels estudiants. Allò era com una espècie de tripartit format per gent de JEV, de JERC i independents. Allà hi vaig conèixer gent com n'Oriol, na Júlia, en Joan Gil, en Gerard i d'altres. A quart, i desprès de la refundació a EPS, vaig entrar a formar part de la Junta de Facultat, una experiència molt enriquidora, i vaig ser convidat a la Comissió per la Igualtat, magnífica iniciativa de'n Francesc Serra.

També en aquella època ja haviem reanimat l'ADUAB i varem aconseguir que en Diego en fos becari. També hi varen col·laborar en Jordi i altra gent de la nostra Facultat, que era la que més gent aportava. Per altra banda, també hi varen tenir un paper rellevant en Victor (president), na Gemma, na Ruth o na Clara.

Com ja he dit és impossible escriure els noms de tothom però d'aquella època també record les excentricitats de l'autoproclamat Andreu Batlle IV, i les classes compartides amb molta altra gent com en Manu, na Zoila, en Bernat, na Núria, en Francesc...

A tercer també hi va haver molts bons professors com l'interessantíssim Manuel Ballbé (Dret Administratiu o, dit d'una altra manera, armes i metalls pesants), o els coneguts Arcadi Oliveres (Economia Mundial, o que malament està el món i que podem fer nosaltres per canviar-ho), Quim Brugué (Pensament Polític i Gestió Pública) o na Montserrat Baras (Política Espanyola), amb la qual vaig acabar fent les pràctiques de la carrera a quart, però d'això ja vos n'he parlat.

A quart vaig agafar l'itinerari d'Anàlisi Política i vaig tenir professors com en Jordi Argelaguet (Partits), n'Alex Casademunt (GIMPS), na Margot Pasqual (Comunicació i Opinió Pública), n'Ernesto Pasqual (Política Comparada) o na Natàlia Molero (Seminari). Sigui com sigui, el que més record d'aquest curs passat ha estat la locura d'horaris que teniem (al primer quatrimestre només tenia classe dimarts i dijous) i l'incertesa de no saber que faria el curs vinent.

Ara aquesta incertesa s'ha trasformat en inquietud davant com anirà el màster i la vida, ara si, a Barcelona capital.

En un altre moment penjaré les vivències al pis del Carrer Toledo i les expectatives a Av. Tarradellas.

Curiositats diverses

Som conscient de que fa molt que no escric, potser ho vaig deixar desprès del concurs de blogs de Sant Jordi en què, curiosament, d'entre els tres finalistes hi havia dos professors el blog dels quals no tenia ni logotip ni, en la meva opinió, res de l'altre món. El que si tenia, en canvi, fou el de la Rebotiga Informativa, realitzat per un grup d'estudiants de Comunicació que està força bé.
Els tejemanejes em crearen suspicàcies però no fou per això que ho he abandonat. Es perquè no tenc temps. No tenc temps ni per contar que l'altre dia una professora, molt divertida ella, ens va amollar parlant d'educació què "Si tu en tu pueblo vas a la universidad, eres un heroe" a la qual cosa va afegir "Eso es como en Mallorca, que nadie estudia y si alguien viene a Barcelona a estudiar le preguntan ¿Y porquè vas a estudiar?". No vos negaré, que amb el seu accent eslovac va quedar força graciós tot i que un altre potser s'ho hagués pogut prendre malament. Però aquesta dona és així, molt còmica i també bona professora. Per exemple un altre dia ens va amollar, desprès d'una d'aquelles ràfagues de tosina sospitosament orquestrades, "Yo en mi casa tengo un jarabe para todo... Tiene 52º". Com aquesta n'hi ha moltes més encara que no m'entretindré a escriure-les totes. De fet, ahir en una altra assignatura també feren referència a Mallorca parlant d'urbanitzacions il·legals...
Sense deixar de banda la facultat, l'altre dia ens varem constituir com a primer Consell d'Estudiants de Polítiques i Sociologia que exercirà les seves funcions fins a l'octubre, quan es celebraran noves eleccions. De moment varem fer una proposta de canvi de reglament i ens varem posicionar en contra de la nova taxa de 40 euros que la UAB ens vol cobrar en concepte de Campus Virtual, que va enmarcada al PRIM, que entre d'altres ha proposat la privatització dels pàrquings.
Un altre curiositat que m'agradaria comentar, però del qual ja parlaré mes endavant amb major concrecció, és d'un innovador projecte que se'ns ha presentat avui. És titula Megafone i el seu objectiu es crear una xarxa en que els propis deficients visuals o cecs puguin enviar fotos i sons des d'un telèfon mòbil connectat via GPS i anar creant mapes de barreres arquitectòniques de diverses ciutats, és a dir, fent cartografia digital interactiva. De fet, l'ADUAB ja realitzava des de fa molts anys un concurs de barreres arquitectòniques al Campus de la UAB amb prou èxit. Sigui com sigui, el projecte està en una fase inicial i amb poc recursos encara que se'n feu un de similar ja fa uns anys per a persones amb mobilitat reduïda.
Ja per altra banda, ara canviant una mica curiositats per xifres, voldria dir dues paraules respecte les mesures de Zapatero per reduir el dèficit. No hagués fet falta aquest pla per estalviar 10.000 milions sinó s'haguessin posat a caixes com la de Castilla La Mancha (administrada per cert, entre d'altres, pel marit de Dolores de Cospedal). Tampoc no hagués fet falta tocar les pensions si es deixés de destinar la partida en R+D per l'avió de combat Eurofighter, si s'haguessin reduit els 40.000 cotxes oficials (la mateixa xifra, per cert, que a tot EUA), si s'haguessin eliminat les ICAV que permeten a les grans rendes no pagar més de l'1% del seu patrimoni o si s'hagués creat un impost contra l'especulació tal com ha fet Lula al brasil. En definitiva, tot i fer-se dir socialistes, fan pagar al més feble amb mesures com retallades a l'ajuda al desenvolupament o la irretroactivitat de la Llei de Dependència).

II Concurs de Microrrelats de Sant Jordi de l'ADUAB

Aquest any l'ADUAB, com ja hem avançat en aquest bloc, organitza per celebrar la Diada de Sant Jordi un concurs de microrrelats (d'unes 250 paraules aprox.) la temàtica dels quals ha de guardar relació amb la discapacitat. Cada autor o autora en pot presentar fins a 3 i s'ha d'entregar abans del 21 d'abril i pot estar en català o castellà. S'haurà de lliurar al mail concurs.aduab@gmail.com adjuntant el(s) relat(s) en document(s) PDF o Word on només hi haurà de figurar el pseudònim o lema de l'autor o l'autora (el nom i DNI del participant haurà d'anar al mail).

Trobareu les bases del concurs i la relació de premis a http://aduab.blogspot.com/

Amb aquesta iniciativa, i amb moltes altres, des de l'ADUAB pretenem donar visibilitat als nostres col·lectius al temps que sensibilitzem a la comunitat universitària i, aprofitant la Diada de Sant Jordi, estimulem la creativitat literària.

Per cert que avui, desprès de l'acte en contra del PRIM, hem tingut un dinar/reunió informal de l'associació amb una sobrassada al davant. Si mateix erem 9...

Reflexió sobre la mobilitat a Felanitx

La mobilitat és un element vital per al desenvolupament de les societats i dels seus individus, així com també per a les relacions entre aquests.

Des de sempre ha estat un factor molt important però fou en el marc de l'anomenada Segona Revolució Industrial quan el transport de persones i també de mercaderies entre distàncies curtes però també entre distàncies llargues, feu un salt quantitatiu i també qualitatiu amb l'extensió de les xarxes de camins de ferro en particular i les comunicacions en general.

Avui en dia, les nostres societats estan cada vegada més interconnectades pels distints mitjans de transports i comunicacions. El municipi de Felanitx, com es de suposar, no és una excepció i cada dia es realitzen una gran quantitat de desplaçaments quotidians que tenen com a origen o destinació aquest municipi del llevant mallorquí.

Quan es parla de mobilitat als nostres dies no es poden obviar termes com accesibilitat, sostenibilitat o intermodalitat. El primer fa referència a l'igual dret que tenen tots els ciutadans, independentment de les seves condicions físiques o econòmiques a l'hora d'accedir als mitjans de transport. Per altra banda, la sostenibilitat fa referència a les externalitats negatives que pot tenir la mobilitat (així com tantes altres activitats humanes) sobre el medi ambient. Finalment, intermodalitat fa referència a la combinació de distints mitjans de transports per tal de facilitar els moviments als viatgers, tot ampliant notablement les xarxes de transport.

Aquestes necessitats de transport de les que parlavem poden ser cobertes mitjançant l'ús de distints tipus de mitjans, ja siguin públics o privats encara que es mitjançant una àmplia implantació i una garantida eficàcia dels primers que es pot permetre assolir una mobilitat accessible per a tothom i respectuosa amb el medi ambient. És per això que les administracions públiques han d'afrontar de cara aquest repte que suposa la mobilitat tot realitzant una ferma aposta pel transport públic, inclusiu i universal.

En la societat actual el major nombre de desplaçaments, atenent als motius d'aquests, es l'ocupacional (el que es fa per anar i venir de la feina). En el cas que ens ocupa, la mobilitat suposa un repte encara més gran tenint en compte l'escàs nombre de transport públic existent al municipi.

Felanitx no és una ciutat dormitori encara que cada vegada és més gran el nombre de felanitxers que s'han de desplaçar a d'altres municipis veïns, però també a Ciutat, per tal de guanyar-se el pa. Això, entre d'altres, es afavorit per la manca de cap gran centre de treball al nostre municipi.

Sigui com sigui, la societat balear (amb un dels indexs més elevats de cotxes per habitant de la UE) no és la millor en quan a conscienciació social respecte el transport públic. L'excusa que s'usa normalment en aquest punt és la de dir que gairebé no hi ha transport públic i, si bé això en part es cert, s'ha d'apuntar que dificilment es pot augmentar la freqüència d'un servei perpetuament infrautilitzat. No obstant això, les administracions haurien de fer respecte de Felanitx un esforç per augmentar els busos a Ciutat, a Portocolom i a Manacor -on es pot connectar amb molts pobles via tren-; entre d'altres a més de publicitar aquestes línies i els seus horaris.

A més, s'haurien d'implementar polítiques en favor de l'ús compartit del cotxe en casos on l'horari i el lloc de destí siguin similars.

En un altre ordre de coses, parlant de desplaçaments interns, s'haurien de construir una serie d'aparcaments al centre de la vila així com també una xarxa coherent de carrils bici per tot el municipi. Aquesta hauria d'estar complementada amb aparcaments segurs per aquestes.

Més dificil queda l'arribada del tren a Felanitx, ja que la línia pel Sud no és una prioritat i, tal vegada, no fora rentable. No obstant això, només la demanda activa dels pobles i dels seus habitants podria possibilitar el retorn d'aquest mitjà de transport emblemàtic. En aquest sentit, crec que una línia Palma-Aeroport-Llucmajor-Campos-Felanitx-Manacor seria idònea per solucionar la mobilitat en aquesta zona de l'illa.

Balanç de la xerrada per la Igualtat

Estem força contents amb el resultat de la xerrada per la igualatat que es va fer ahir dimecres 16. L'assistència va ser fins i tot superior a la prevista, i els/les tres ponents van oferir punts de vista molt interessants en l'àmit de la desigualtat. Una noia que treballa a l'Edifici d'Estudiants, la Susana Martín, va venir i ha publicat un text a la web de l'ETC que està molt bé. I de passada tornem a posar el cartell, que ens va quedar maco. Aquesta és la notícia:
Dones, "anormals", homosexuals, discapacitats…
Ahir, 16 de desembre, a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la UAB, els col•lectius ADUAB (Associació de persones amb necessitats especials de la UAB) i EPA (Estudiants per una Política Activa), van oferir una xerrada sobre la igualtat. A l´acte hi van participar Carme Riu, presidenta de l’associació ‘Dones No Estàndards’, Francesc Serra, coordinador de la nova ‘Comissió d´Igualtat’ i Laura Duarte, representant de ‘l´Observatori per la Igualtat’.
La nostra societat i el concepte de normalitatCarme Riu presideix una organització amb veu a les NNUU, Dones No Estàndards. Aquesta denominació els hi permet posicionar-se en un nivell necessari per tal que el seu discurs no es perdi en divagacions: allò no estàndard no conté necessàriament res pitjor, dolent o que hagi de ser canviat segons la norma establerta. Diferent seria parlar d´elles com a disminuïdes, deficients, o anormals, sense parar esment en les especificitats de cada cas, sense aclarir la seva tecno-dependència, relegant-les al calaix de sastre que tant de mal els hi fa. Simplificar només pot portar a l´abús i a la falta de respecte. La Carme ens va il·lustrar amb casos on, en nom de la ciència i de determinats ideals, es cometen veritables excessos que volen encabir-nos dins de paràmetres d´allò més estrets.
Ampliació de la Comissió per la Igualtat
Per la seva banda, Francesc Serra Massansalvador va parlar com a coordinador de la nova Comissió d’Igualtat (institució embrionària que es constituirà oficialment la setmana vinent) i a títol propi. La Comissió va néixer per protegir els principis d´equitat i igualtat de gènere i recentment ha ampliat el seu camp d´acció als col·lectius homosexuals i de persones amb necessitats especials. Francesc va exposar una sèrie de tendències que haurien d´agafar forma dins de la institució que coordinarà. Una d´elles és que a la Comissió hi hagi representants de l´equip de govern, a més del professorat, estudiants i membres del PAS que hi formen part. També va parlar de donar cabuda a estudis tant de gènere com d’homosexualitat i transsexualitat. En definitiva, la seva voluntat aniria encaminada a fer de la Comissió un àmbit de debat sobre marcs i límits entorn de la protecció de minories, així com fer-lo exercir de comité consultiu, una mena de pont entre els òrgans representatius i la societat de la Facultat de Sociologia.Sexisme a la UABLa sociòloga Laura Duarte, en representació de l´Observatori per la Igualtat, va dibuixar un esbós de la situació privilegiada dels homes dins de la UAB. La posició de desavantatge de les dones a les càtedres o a les instàncies de poder universitari, palesa la necessitat del pla d´acció de l´Observatori per a promoure la igualtat entre els sexes, que va ser renovat al 2008. També va parlar de les carreres més masculinitzades, com ara les enginyeries; i les més feminitzades, com educació social, magisteri infantil o pedagogia. Per altra banda, també ens va mostrar el percentatge totalment desigual entre els homes que ocupen càrrecs a l’equip de govern, que representen la majoria; i les dones, que estan al voltant d’un 23%. En canvi, en el cas del Personal d’Administració i Serveis (PAS) hi trobem un equilibri, tot i que hi abunda la figura femenina.La xerrada va posar sobre la taula la determinació i constància de les associacions per a garantir el compliment efectiu dels drets de les persones, sigui quin sigui el seu context o essència. El que queda clar, per sobre de tot, és que resta molt per fer i que cada aportació és molt valuosa en la consecució d´uns objectius primordials per mantenir l´equilibri social.
Susana Martín
Notícia a la web de l'ETC

Xerrada per la igualtat

Aquest dimecres l'ADUAB organitza conjuntament amb l'EPA

una conferència força interessant en contra dels distints tipus de discriminació, havent convidat als tres ponents citats.

Es celebrarà sobre les dotze hores aquest dimecres dia 16 (quin dia més guapo, no?) a l'aula 2 de la Facultat de Polítiques i Sociologia (UAB).

Clica a damunt la imatge per visionar-la ampliada

Reflexions sobre les activitats d'avui

Desprès d'haver analitzat el transcurs de les activitats realitzades en motiu del dia 3 de desembre a la Plaça Cívica, des de l'ADUAB ens agradaria fer les següents consideracions.
Tal vegada podriem dir que el nombre de participants en les activitats ha estat inferior a l'esperat però, tenint en compte que s'havia convocat una vaga, entenem que l'afluència d'estudiants al Campus de Bellaterra ha estat inferior a la d'un dia lectiu normal. A més, l'amenaça meteorològica de pluja no era tampoc un factor que anés a favor nostre.
A més, certs problemes logístics que hem tingut amb la xocolatada han retardat tot el muntatge i organització de l'stand.
Per altra banda, hauriem de fer autocrítica i plantejar-nos les fòrmules perquè s'hagués apropat més gent a la paradeta. En aquest sentit, una pancarta informativa no hagués estat malament. Al mateix temps, tal vegada s'hauria d'haver enfatitzat el caràcter gratuit de la xocolatada així com de l'aperitiu.
Amb tot això, i tot i no donar-se grans aglomeracions, no s'ha de menysprear el nombre total de persones que s'han apropat al llarg de tota la jornada.
Sigui com sigui, des de l'associació considerem que l'important, més que les dades quantitatives son les dades qualitatives. Així, ens mostrem satisfets en línies generals amb l'activitat d'avui ja que les persones que s'han apropat a la paradeta han participat activament en les diverses activitats (tant en el circuit de bastó com el de cadira de rodes, així com també en l'escriptura en Braille i altres materials de que disposavem). Dit d'una altra manera, creiem que l'activitat realitzada ha estat útil per visibilitzar-nos com a col·lectiu així com també per mostrar, a la gent que s'ha interessat, diverses eines de les persones amb necessitats especials.

ADUAB

Campus de Bellaterra, 3 de desembre del 2009

Comunicat de l'ADUAB

Em faig ressó del comunicat de l'ADUAB, que he redactat jo, per altra banda...

Comunicat de l'ADUAB davant el 3 de desembre, Dia Internacional de les persones amb discapacitat

L'ADUAB és una associació de persones amb necessitats especials que té com a àmbit d'acció el campus de Bellaterra de la UAB. Si bé és cert que la majoria dels nostres membres som estudiants amb algun tipus de necessitat especial, els estatuts de l'associació aposten per la participació activa d'estudiants sense cap mena de discapacitat com així també per qualsevol altre membre de la comunitat universitària o qualsevol individu en general en igualtat de condicions. És per això que us convidam a tots a venir a conèixer-nos i a participar de les nostres trobades i activitats.
La nostra associació, en relació al dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, fa les següents consideracions:
Cada dia son més les persones amb necessitats especials que entren a formar part de la comunitat universitària, essent això un gran assoliment en matèria d'igualtat d'oportunitats. Però, aquest augment de la formació no es tradueix freqüentment en un lloc de treball de qualitat, en coherència amb el nivell de coneixements assolits.
Reconeixem que la Universitat Autònoma de Barcelona treballa des de fa temps, principalment a través del PIUNE, en l'adaptació de la nostra universitat als requeriments dels estudiants amb discapacitat en distints aspectes de la vida universitària per possibilitar la igualtat de facte entre tots i totes les estudiants. Així, podem dir que la majoria dels membres amb requeriments especials de l'associació som usuàris del servei abans citat
D'aquesta manera, creient que és un fet objectiu, reconeixem satisfets que la nostra universitat es troba entre les més accesibles del nostre entorn. Al mateix temps, reconeixem altres iniciatives que s'estan duent a terme en l'àmbit de la igualtat a la nostra universitat com la Comissió impulsada pel deganat de la Facultat de CCPP i Sociologia.
Malgrat tot, des de l'ADUAB pensem que encara son molts els obstacles que els distints estudiants ens trobem dia rere dia al nostre campus o en l'accès a aquest. Per aquest motiu, des de la nostra associació seguim treballant per reivindicar les necessitats dels nostres col·lectius i miram de lluitar per aconseguir, entre tots i totes, una universitat per a tothom. En aquesta línia, des de l'ADUAB treballem conjuntament amb altres col·lectius del campus (com l'EPA) per tal, des de la transversalitat, d'aconseguir el nostre objetiu d'universitat per a tothom.
Amb tot, el nostre principal objectiu és, per una banda, donar visibilitat als nostres col·lectius i, al mateix temps, contribuir a sensibilitzar a la comunitat universitària i a la societat en el seu conjunt de les nostres necessitats i també de les nostres capacitats.
Potser podriem concloure dient que la nostra associació seguirà treballant, humilment, per aconseguir una universitat més sensibilitzada i accesible. Per això, l'ADUAB, aprofitant el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, organitza diversos actes a la Plaça Cívica, esperant la vostra activa participació.

ADUAB
Campus de Bellaterra, 1 de desembre del 2009