Ara fa set anys...

Navàs nevat. Un Ajuntament i plaça dignes d'una capital

Recentment ha començat a fer pràctiques a l’ajuntament un company secretari interventor que ha aprovat fa poc i està fent el curs selectiu a l’INAP.

Això m’ha fet pensar en els meus inicis en aquesta professió ja que durant aquest mes d’ara fa set anys vaig començar les pràctiques a l’Ajuntament del Papiol, on vaig aprendre bastant, tot i que foren bastant curtes.

En aquella època jo vivia a Barcelona i just el dia d’inici de pràctiques hi va haver un incident a un magatzem de productes químics que va provocar que s’aturés la circulació de trens, amb la qual cosa vaig quedar tirat a Molins de Rei, a només una parada...

Més enllà d’aquesta anècdota, les pràctiques me varen servir per veure com funcionava un ajuntament i aprendre d’un molt bon secretari interventor, n’Alfons, que me va mostrar bastantes coses.

Unes setmanes després, el divendres 13 de novembre i en una assemblea del Col·legi de Secretaris, vaig conèixer na Montse que me va dir que estava acumulant un ajuntament i que ho volia deixar a final d’any. Me va oferir la possibilitat i, tot i que no era la primera opció (vaig anar a fins a tres entrevistes amb alcaldes), vaig anar a fer una entrevista amb l’alcalde.

En aquell temps, tot i que vivia a Barcelona de feia vuit anys, no coneixia gaire la Catalunya Central. De fet, havia estat una vegada a Manresa repartint enquestes amb un grup d’estudis de la facultat als assistents d’un congrés d’un partit que ja no existeix però no havia passat d’allà.

Amb aquelles, el dimecres dia 25 de novembre vaig agafar un bus d’Alsa i me vaig dirigir a Navàs. Me’n record com si fos ahir de la conductora de l’autobús, que me va explicar que al poble hi havia dues parades (Carai, vaig pensar, un poble important!) i que per anar a l’Ajuntament me convenia més l’estació d’autobusos, la segona. Si, el nom és un poc pretensiós...

Aquella conductora va resultar ser una de les més simpàtiques. Malauradament, la trobava molt de tant en quant i alguna vegada pensava en dir-li que havia estat la primera persona que m’havia conduit a Navàs, però no ho vaig fer mai...

No va ser el millor dia per anar-hi ja que aquell dia va morir a la mina de Vilafruns a Balsareny un navassenc de la meva edat, anomenat Sergi Font Vilardell. Tot i això, l’alcalde em va rebre i em va explicar la situació de l’Ajuntament.

Vaig prendre possessió amb nomenament provisional el 4 de gener de 2016 i poc després vaig haver de concursar a altres ajuntaments ja que el secretari interventor titular d’allà estava (i encara ara està) en comissió de serveis sense alliberar la plaça.

El concurs es va resoldre al 2017 i me varen adjudicar Calaf, que no era la primera opció. Allà l’alcalde em va signar la comissió de serveis però me va dir que l’any següent potser no me la signaria, perquè volia un secretari del cos.

A prendre possessió i signar la comissió de serveis (en paper) hi vaig anar amb el descapotable dels pares d’en Diego, sent la primera visita a l’ajuntament i al poble. Tot i que n’Encarna, la secretària interina, me va mostrar l’Ajuntament, era el migdia i no hi havia gaire gent...

Me va sobtar que enviés a través del vigilant el paper a signar a ca l’alcalde, perquè nosaltres a Navàs ja havíem implantat l’administració electrònica i signàvem pel mòbil.

I va passar aquell any i l’alcalde de Calaf no me va renovar la comissió de serveis. Allò va ser un trasbals perquè jo a Navàs hi estava molt bé, amb els companys i amb el poble, molt ben connectat amb autobusos directes a Barcelona pels túnels de Vallvidrera.

Poc abans vaig anar amb mons pares i na Marina a visitar Calaf, amb ocasió d’una fira que hi celebraven (l’ecofira), i fou llavors la primera ocasió on vaig veure el poble. Les impressions no varen ser negatives i, com se va fixar mon pare, d’un nom a l’altre només hi canviaven les consonants als llocs senars, les “a” dels llocs parells eren les mateixes...

Durant els primers mesos vaig incorporar-me a Calaf i seguia acumulant Navàs, on encara residia. Des d’allà agafava un bus a Manresa i de Manresa un altre a Calaf. Allà coincidia amb la mateixa conductora, també una dona, molt agradable i en aquest cas si que era la mateixa. En aquella hora, a més, el bus era tot per jo...

L’Ajuntament de Calaf representava tot un repte ja que havia canviat molt de secretaris i tothom me donava el condol per haver-m’hi d’incorporar, ningú en parlava bé i amb lo bé que estava jo a Navàs...

A més, com ja he dit, encara ho feien tot en paper i el govern estava amb minoria, amb un clima als plens bastant violent.

Amb tot, me vaig instal·lar aquí a l’abril del 2018 amb la idea de marxar el més aviat possible i amb la conya han passat quatre anys i mig, on hem fet alguns avanços a l’Ajuntament (en àmbits com administració electrònica, procediment administratiu, regularització dels recursos humans així com dotar d’estabilitat al lloc de secretaria intervenció), tot i que queden reptes pendents.

En tot cas, el que se pot extreure de tot això és que l’ajuntament te l’has de fer teu però tenint en compte que existia abans de que tu hi fossis i seguirà existint quan tu marxis. També estic agraït amb tot l’equip, tant de Navàs com de Calaf, perquè en aquests set anys i amb comptades excepcions m’he trobat amb molt bons equips, polítics però sobretot treballadors i treballadores públiques, compromeses amb donar un bon servei a la ciutadania, esdevenint amb pocs recursos l’administració més propera al ciutadà; o a vegades pareix que l’única...

Couto Mixto, la república oblidada

Quan vaig pensar en escriure aquest post, el volia titular “El Couto Misto, l’Andorra gallega” però després he pensat que l’Andorra “catalana”, si se’m permet la llicència, ja ho és molt d’andorrana i per tant això podia generar una certa confusió i debat que ens allunyaria d’estudi.

Com alguns sabreu, supòs que fruit d’una deformació professional, som un gran afeccionat a fenòmens geopolítics estranys com ara micronacions, estats fallits, fronteres i enclavaments històrics. Aquesta dèria m’ha duit a visitar i a gaudir de llocs com ara Gibraltar, Andorra, Llívia, Tabarca, El Carxe, la República d’Uzupis (Vilnius)  o el punt més proper entre Egipte, Israel, Jordània i Aràbia.

Són més els llocs que tenc pendents però per no avorrir-vos amb aquest llistat començaré a entrar en matèria.

El Couto Misto, o Couto Mixto, fou un petit territori, de tan sols uns 27 quilòmetres quadrats situats entre el sud de la província d’Ourense i el nord de Portugal. Es pot afirmar que fou la darrera petita pàtria que va acollir els últims gallecs sobirans.

El seu origen es produeix amb la independència de Portugal de Galicia, en que no es va delimitar amb claredat la frontera, sobretot en aquestes àrees muntanyoses i no gaire rellevants demogràficament.

Si bé és cert que en la tradició oral del lloc s’ha transmès una llegenda o rondalla que explica que la reina de Portugal era perseguida i fou amagada pels habitants del lloc fins que els seus partidaris varen recuperar el poder i la varen anar a rescatar. Com a agraïment a aquells llogarets, els va atorgar aquells privilegis.

Fos com fos, va anar passant el temps i els habitants del lloc s’organitzaren en forma de democràcia participativa, com si fos una polis grega en el massís galaic i sense pagar tributs a cap rei ni servir-los en les seves guerres.

Aquella era una terra de pas, i de contraban legal, entre els dos regnes peninsulars i així va anar fent fins que al segle XIX, amb el Tractat de Lisboa, es va definir la frontera o “raya” entre els Estats ibèrics més grossos i es varen repartir aquesta petita pàtria.

Així, havent existit del segle X al 1864 quan es va dividir entre els dos estats (l’annexió formal tindria lloc quatre anys després) es tracta d’un dels microestats més longeus del continent i alhora més desconeguts.

La capital és Santiago de Rubiás i els altres dos llogarets són Rubiás i Meaus.  

Entre Rubiás i la localitat portuguesa de Tourém hi transcorria el Caminho Privilexiado, una ruta de comerç sense duanes i per tant sense tributs, que s’emprava des de temps immemorials i era tolerada tant per la Guardia de Finanza com per la Guardia Civil.

Pel que fa al sistema polític, cal dir que els habitants («mixtos») es reunien en assemblea a l'església de Santiago, triant un jutge , la seva màxima autoritat, elegit pels veïns d'entre els caps de família cada tres hiverns.

Aquest estava assistit per tres homes de acordo nomenats per ell, un en representació de cada poble,  i que exercien la potestat administrativa.

Avui en dia és una zona pobra, despoblada i buidada com tantes altres d’aquella zona i crec que no seria agosarat dir que, tant a la província d’Ourense com a la seva veïna del sud, els hagués estat molt més profitós comptar amb un motor econòmic potent, com una Andorra o un Sant Marino o un Gibraltar al nord-oest peninsular. A títol d’exemple, en el moment de l’annexió, el territori comptava amb 800 habitants i actualment no arriba als 300. Per tant, ha perdut més de la meitat de la població des que ja no és una república i forma part de la monarquia hispànica.

Però, tot i l’envelliment i la despoblació que està patint, no tot són males notícies ja que el poble de Meaus ha doblat la seva població ja que hi ha un projecte de repoblació, de gent que hi ha tornat a viure i ha muntat un restaurant, molt recomanable per cert, anomenat “As Chaves do Couto”.

Aquest nom prové d’un dels símbols del territori, les tres claus que servien per obrir l’arca on es desaven tots els documents rellevants de la república. La caixa es desa en l’església de Santiago, tot i que l’original es va perdre en un saqueig de les tropes napoleòniques en la Guerra del Francès.  

Cada una de les claus corresponia a un dels homes de acordo (un per cada poble) i tot i que des del segle XIX només té caràcter folkòric, encara s’obri simbòlicament la caixa. De fet, un dels atractius de l’excursió al Couto fou parlar amb Nicanor, un glosador que va esdevenir un d’aquests clauers.

I parlant de símbols, cal citar l’Himne del Couto Mixto, cantat per Rosa de Ceo, que podreu trobar a Spotify i altres plataformes.

Tot i que el camí privilegiat en alguns punts no es troba en òptimes condicions, val la pena passejar-hi ja que té paisatges de pinars, noguers i roures que han anat guanyant terreny en la vall a les terres que ningú ja no conrea, a banda i banda del camí. En alguns trams també s’hi poden trobar restes de l’empedrat medieval amb restes de carros, alguns peto de ánimas (petits oratoris on hi havia un sant i se solia deixar almoina), fonts i runes de cases, entre les que destaca la de Modesto Brandón, que la tradició coneix com el darrer jutge o xuiz del Couto si bé ell no va voler participar de la desaparició del país i va dimitir, no essent així el darrer en ocupar el càrrec.

Un tema que s’està investigant és la immunitat que hi havia a l’entorn del camí, que feia que persones que no haguessin comès delictes de sang no poguessin ser perseguits allà ni per Espanya ni per Portugal, encara que aquest assumpte no està del tot clar.

Desviant-se una mica de Rubiás, damunt una de les muntanyes que encerclen la vall, hom pot fer un descans des d’un mirador balancí que ofereix una vista de tot el Couto MIxto.

A més, també es pot completar la visita amb altres activitats turístiques com caiac al Riu Salas o senderisme per la Serra del Surés amb l’empresa Coutomixtour.

Així, no voldria acabar sense recomanar la visita a aquest peculiar indret perdut entre les difuses fronteres de la Història.

Comandante Durán, el sogre del viudo Pereió

 

Ben coneguda és a Felanitx la història del viudó Pereió qui, per no entristir la família nacionalcatòlica que l’havia fet hereu amb la seva separació amb la seva primera dona, va fingir la mort d’ella, arribant a celebrar un funeral de primera i fingint de forma sentida un dol que no era tal. La mentida va durar poc però en la Història local encara es recorda la feta.

La no-morta era la filla de Gustavo Durán, de qui escriurem unes breus línies ja que es tracta d’un personatge certament novel·lesc, amb una intrigant i atzarosa vida que cal conèixer, si més no per la part que té de relació amb la cultura felanitxera.

El sogre del viudo Pereió va néixer en una família benestant catalana que es va traslladar a Madrid on el seu pare va ser pioner en el comerç d’aparells elèctrics, amassant una ingent fortuna.

En el terreny personal, però, les coses no rutllaven tan bé en la casa dels Duran ja que el pare, essent femeller com era, va aconseguir que interessin la seva dona en un manicomi per poder viure amb una de les seves amants.

En aquest entorn, Gustavo Duran va trobar la seva evasió en la música, esdevenint un compositor rellevant membre de la Generació del 27 en el marc de la Residencia de Estudiantes, on va amistançar-se amb Buñuel, Dalí, Lorca, Guillén i tants altres genis de l’època.

Se li coneixen diverses relacions homosexuals, destacant la que va viure amb el pintor canari Néstor, al qual li feia de secretari i l’ajudava en les seves exposicions, arribant també a esdevenir model per a alguns dels seus quadres.

Poc després, però, la rebel·lió militar feixista va acabar amb tot allò i el sensible Duran es va veure avocat a la milícia, esdevenint militar de l’exèrcit lleial a la República. En aquest camp també va destacar per l’excel·lència de les seves accions, arribant a comandar diverses divisions en la defensa de Madrid.

En aquest escenari Duran es retrobà amb Hemingway, qui el cita pel seu nom a la novel·la ¿Por quién doblan las campanas?. A més, l’escriptor André Malraux va inspirar-se en Duran per donar vida al personatge "Manuel García" en la seva obra L'espoir.

Emperò poc va poder fer aquell exèrcit republicà per  defensar la democràcia davant la mal entesa neutralitat de les democràcies occidentals mentre, en canvi, els nazis i feixistes es varen bolcar en la victòria de Franco.

La coberta d’un destructor britànic va ser el darrer lloc des d’on Duran va veure les costes del País Valencià, on hi varen quedar molts camarades d’aquell exèrcit perdedor.

Al Regne Unit va conèixer a la que seria la seva esposa (Bonté Compton) i mare de les seves tres filles Cheli, Jane i Lucy. Poc després es varen traslladar als Estats Units d’on ella era originària i on Duran desenvoluparia diverses feines fins a acabar a Cuba de la mà del seu amic Ernest Hemingway. A La Havana va treballar com a agregat cultural a l’ambaixada estadounidenca i juntament amb Hemingway varen muntar una xarxa d’espionatge per controlar els nombrosos elements de la Falange exterior a la major de les Antilles.

Després va acompanyar a l’ambaixador a l’Argentina, on es va veure involucrat en les intrigues americanes per tractar de que Perón no arribés a la presidència, cosa que no es va aconseguir. Perón havia estat un dels principals aliats americans dels nazis i als EUA ho tenien molt en compte.

En aquella època els EUA vivien l’anomenada caça de bruixes contra el comunisme, que es va agreujar amb la derrota dels nazis, passant ara a ser els soviètics els grans enemics. En aquest context, Gustavo Duran fou perseguit pel seu passat republicà.

En aquest afer hi varen contribuir un article en portada del diari Arriba, òrgan del Movimiento, amb una peça plena de falsedats i d’injúries, que va ser emprada sense manies pels demagògics senadors americans. Paral·lelament, també el varen acusar de comunista el dictador sanguinari de la República Dominicana Trujillo i el mateix Perón.

En aquella època va patir fins a set processos diferents, tant pel propi Hoover de l’FBI com en una comissió del mateix Senat, instigada per Joseph McCarthy.

Llavors, a finals de la dècada dels quaranta, havia tornat de l’Argentina i treballava al departament d’Estat i quan va tenir ocasió, va dimitir i va començar a treballar en la recent creada ONU.

Aquestes calúmnies i l’exposició a la llum pública varen afectar la seva salut, agreujant-se també pel fet de que antics companys i amics del temps de la república com ara Pablo Neruda el varen considerar un agent americà, pel simple fet d’intentar defensar-se de ser un espia soviètic, i li varen girar l’esquena.  La seva situació no va millorar fins que en una comesa oficial de les NNUU es va traslladar a Xile.

Més endavant, viuria en primera persona el sagnant conflicte al Congo, que li va recordar al drama viscut al propi país per acabar la seva carrera a Grècia.

En terres hel·lèniques es va fer molt amic del fill de l’ambaixador espanyol, d’idees anarquistes i hinduistes, fet que va propiciar que preguntés al seu pare per si seria possible el retorn de l’exili, trenta anys després. La resposta no va arribar i, en patir el tercer infart, Duran va morir el 26 de març de 1969 poc abans de jubilar-se i descansa enterrat a Alonos, un pintoresc poble de les muntanyes de Creta on, precisament, s’havien refugiat soldats anglesos quan els alemanys varen envair l’illa.

Ell, com tants altres homenots republicans d’aquella generació, va patir l’oprobi i l’oblit per part de l’Estat espanyol i a dia d’avui encara no s’ha restaurat la seva memòria.

De les seves filles, Jane Duran és una reconeguda poetessa, Chely és autora de Hildilid’s night i Lucy és musicòloga, productora musical i fou presentadora de la BBC. Aquesta fou la dona no-morta del nostre il·lustre conciutadà.

Si voleu ampliar aquesta biografia, podeu llegir COMANDANTE DURAN: GUSTAVO DURAN: LEYENDA Y TRAGEDIA DEUN INTELEC TUAL EN ARMAS, de Javier Juarez.

 

D’altra banda, a Spotify hi podeu escoltar fins a cinc cançons seves, totes recollides dins l’àlbum “Canción de arte”, que acull peces d’altres autors com el seu amic Rodolfo Halffter.

 

 

La Santantonà del Forcall i Morella

Imatge de Morella. Font: Morellaturismo.com

Després de gastar 22 euros en l’autopista, varem posar rumb cap a l’interior de la província de Castelló, concretament cap a la capital de la comarca d’Els Ports. Seguint un traçat de carreteres sinuoses i solitàries, varem arribar a Morella i, un cop traspassats els seus murs, varem seguir cap a La Todolella, on ens varem allotjar. Aquest poble es feu tristament famós per una tragèdia que va provocar la mort de divuit joves a causa d’una estufa de granja que feu una mala combustió.

L’hostal rural El Guerrer és un establiment molt acollidor i la seva característica principal és que dins el mateix edifici, a banda de les instal•lacions pròpies d’un establiment hosteler (com ara un restaurant o un spa) també s’hi troba l’ajuntament. Com a mínim mentre s’acaben d’arreglar la casa consistorial... Sigui com sigui, tot són avantatges. 

Al dia següent varem emprendre camí cap al veí poble del Forcall on celebraven la Santantonà, que a la resta del país en deim Sant Antoni. No obstant la similitud, és una festa ben particular. 

En una gran plaça allargada al centre de la qual crema una foguera tot el cap de setmana, un grup de nins aixeca un arbre ben alt a través d’una corda. Quan l’han redreçat, un home s’hi enfila i hi va instal•lant les costelles, que serveixen per a que s’hi puguin afegir altres troncs en diagonal, creant una piràmide que posteriorment es guarneix amb branques verdes; tot construint el que anomenen una barraca en que s’hi pot entrar per dins. 

A la nit, després d’un cercavila que passa per les cases dels majorals i les majoraleses, es crema entre balls de dimonis i mentre la gent hi va passant per dedins, fins un moment en que la prudència ja no ho faria aconsellable. Aquesta festa, tot i ser la més coneguda, es replicada en altres municipis de la comarca, repartides fins el dia de Sant Antoni fins a final de febrer. 

El dissabte a la nit es representa la vida de Sant Antoni i després es celebra un ball rodat amb les parelles del poble. Aquest any, però, s’ha d’esmentar que va quedar deslluït per haver-se de celebrar dins un utilitari pavelló municipal, ja que era una nit plujosa. Aquesta festa, més enllà de l’interès que he esmentat, és curiosa ja que en aquest poble es varen conèixer els repadrins d’un amic aficionat a la genealogia. Segons ha descobert, ara fa uns cent anys, dos joves de la zona (un morellà i l’altre de Santolea, que després seria anegat per un pantà) es varen conèixer en un ball al Forcall i poc després va resultar que els dos havien emigrat a un poble de Catalunya i eren veïnats... 

Més enllà de la Santantonà, fer esment a Morella, una ciutat fortificada amb molt d’encant, situada damunt un turó i al capdamunt de la qual s’hi ubica un gran castell. Nogensmenys, aquesta zona va ser camp de batalla a les guerres carlines, moment en el qual encara es va utilizar aquesta plaça militar. Aquesta localitat és coneguda pel Sexenni, una festa que celebren cada sis anys i està organitzada per la colònia de morellans absents, la majoria dels quals es troben a Catalunya. 

A la zona, però ja a l’Aragó, també hi ha una sèrie de pobles amb molt d’encant com ara Mirambell, Tronchón, Castellote o Cantalavella. En aquesta zona, els límits entre el domini lingüístic català i castellà es difuminen molt, com a tota terra de frontera. 

També es difuminen a la Franja de Ponent, el sud de la qual queda ben aprop d’aquesta despoblada zona. De la zona aragonesa cal destacar Vallderoures (que res té a envejar a Girona) o Montroig de Tastavins.

Na Laika no fou la primera màrtir

Caçatancs felanitxer. Del blog Etziba Balutxo

Escriu Curzio Malaparte que durant la invasió nazi de l’URSS, els alemanys assassinaven cruelment a tots els cans que es trobaven al seu pas per les estepes ucraïneses i russes.

La raó d’aquest acarnissament amb el que suposadament és el millor amic dels homes i dones és que els soviètics els havien ensinistrat de tal manera que destruïssin els Panzer alemanys.

El sistema era enginyós però senzill alhora. Consistia en acostumar els animals a rebre el menjar davall un tanc i així quan els veien s’hi aproximaven veloçment.

D’altra banda, els hi instal·laven un paquet amb explosius al llom que anava connectat amb una antena que, quan fregava la superfície inferior del blindat, generava una reacció química que feia explotar el vehicle, a més del pobre animal.

Certament, no es pot dir que n’Stalin fos un animalista però tenint la facilitat amb que els nazis els estaven envaint i tenint en compte que els japonesos i posteriorment els vietnamites o els gihadistes es suïciden emprant explosius, utilitzar els cans deuria entendre’s pels russos com un mal menor.

Els alemanys els anomenaven Panzerabwehrhunde (ca antitanc) i en rus es veu que es diu així: собаки-истребители танко. En tot cas, aquesta forma d’ensinistrar animals va perdurar a Rússia fins l’any 1996.

Sigui com sigui, i parlant d’herois antitancs, seguesc pensant que el millor fou Antoni Coll i Prohens, un felanitxer nascut al Carrer de Cala Figuera el 1915, militant d’ERC i que durant la Guerra del 1936-1939 es feu famós per la seva valentia destruint tancs feixistes durant la defensa deMadrid. Tot i que va tenir segells dedicats a ell i donà nom a la Carrera de San Jerónimo fins a la fi de la guerra, els vencedors n’han esborrat la memòria fins al dia d’avui, no essent recordat ni amb un trist carrer del seu poble.

I, tornant als cans, serveixi això d’homenatge també per aquells animals que, sense voler-ho, varen ajudar humilment a l'assoliment del progrés de la Humanitat i que no han estat homenatjats amb una cançó de Mecano, homenatge pòstum del que si gaudeix la cussa Laika o Лайка que l'any 1957 fou enviada a bord de la nau Sputnik.

El missatge plural de la diversitat funcional

Tots els col·lectius socials presenten matisos i discrepàncies derivades de la complexitat humanes i el col·lectiu de la diversitat funcional no és una excepció.

De fet, considerar-lo un col·lectiu ja és una fal·làcia perquè es tracta d’un col·lectiu de col·lectius amb necessitats moltes vegades diferents, encara que no contraposades.

En tot cas, un subcol·lectiu d’aquests presenta al seu sí una complexitat immensa que en dificulta un discurs unívoc i coherent. Això s’amplifica a dia d’avui pels fenòmens com ara les xarxes socials en que una associació o fins i tot una persona a títol individual poden llançar el seu projecte o el seu missatge al món amb relativa facilitat.

En el cas de la diversitat funcional visual, ens trobem amb dos grans clivelles o cleveages com son en primer lloc la variable organitzacional, on hi trobem les entitats grans del sector, amb una estructura professionalitzada i subsidiades pel sector públic, i per altra banda una munió d’associacions petites de durada i activitat fluctuant, que disposen de pocs recursos i per això acostumen a ser menys conservadores en les seves formes i actuacions.

En segon lloc ens trobem amb la clivella actitudinal, que fa que unes entitats o persones es decantin més per actituds positives i proactives, cercant la inclusió i la lluita pel dia a dia, mentre que d’altres es centren en la recerca de la llàstima o el cert xantatge emocional posant de relleu les dificultats del col·lectiu pel qual treballen.

En base a aquestes coordenades que acabem d’exposar, hi hem d’afegir que alguns es centren més en pal·liar la situació actual, cercant solucions i mètodes pràctics pel dia a dia; mentre que d’altres s’esforcen en la recerca de solucions mèdiques maximalistes.

A més, el fet de que qualsevol individu pel seu compte pugui desenvolupar accions en cadascun d’aquests sentits, ens dóna una multiplicitat d’outputs fascinant, des de projectes en que s’exposa el dia a dia d’una persona o grup de persones, passant per anuncis que fan sentir culpables els receptors perquè facin alguna acció...

Això encara es torna més complex ja que en funció de la malaltia que pateixi cadascun dels emissors o el temps que fa des de que la pateix fa que el seu missatge pugui anar des de l’extrema tristesa i desesperació fins a l’optimisme, passant per l’esperança o la recerca de complicitats.

En aquest sentit, el fet de que existeixin una pluralitat de mitjans i xarxes de comunicació fa que el prisma pel qual es transmeten aquests missatges sigui encara més divers, i no parlem ja de la interacció d’aquests emissors amb altres col·lectius, ens o institucions de l’àmbit polític, social, estudiantil, sindical o empresarial.

Aquesta situació, tot i la seva riquesa, fa que existeixin una pluralitat de matisos i situacions que pel ciutadà comú poden resultar inquietants ja que dificulta l’existència d’un discurs coherent i continu en l’àmbit de la diversitat funcional.

En qualsevol cas, allò exposat no es més que un reflex de la situació en que el ciutadà mitjà es troba dia a dia, indefens davant la sobreinformació i els múltiples estímuls que percep. Per tant, valgui aquesta humil reflexió per guiar-lo i fer-lo conscient que, com en tots els àmbits, per prendre partit hom ha d’informar-se prèviament.

Camí del nord

Fa poc varem tornar de Noruega on varem passar una setmana d'allò mes completa visitant el sud del país. Es tracta d'una nació jove amb poc mes de cent anys que va aconseguir la seva llibertat de forma pacifica de Suècia.

Després dels mítics temps dels víkings, en que els mariners varen anomenar aquella terra Camí del Nord per trobar’s-hi la primera ruta navegable cap al Pol, els noruecs varen fer una unió dinàstica amb Dinamarca però amb el pas del temps aquests darrers varen prohibir qualsevol llibertat nacional a Noruega, sense permetre'ls emprar la seva llengua i relegant-los a una mera província... Vos sona de res?

Ja al segle XIX, amb les guerres napoleòniques, la Corona danesa va apostar per Napoleó i, havent perdut, va haver de cedir Noruega com a boti de guerra a Suècia.

No fou fins a inicis del segle passat quan, com dèiem, el poble de Noruega va assolir la seva llibertat, tot i que seguia sent una nació pobra, tot i les seves riqueses naturals.

Precisament, als anys 60 el país va trobar importants jaciments de petroli i gas, cosa que els ha permès incrementar notablement la seva riquesa, tenint a dia d'avui un dels fons sobirans mes importants del món.

En aquest sentit, la riquesa ha propiciat que aquest país, de poc mes de cinc milions d'habitants, hagi anat abandonant la seva senzillesa luterana.

Aquest creixement tarda del país es nota, entre d'altres coses, en l'escàs desenvolupament de la xarxa viària que, donada la seva complexa orografia, resulta d'altra banda molt cara. No obstant, entre els seus assoliments arquitectònics hi destaquen el túnel submarí mes profund del món o el túnel de carretera mes llarg del continent.

Aquesta circumstància la varem patir directament en dues ocasions. D'una banda, una nit hi va haver un despreniment de roques a un túnel i l'alternativa va suposar haver de fer una considerable volta a traves del fiord a mes d'haver d'agafar dos transbordadors i superar un port de muntanya considerable.

L'altra ocasió en que varem apreciar la senzillesa de la seva xarxa viària fou tornant a la capital en diumenge a vespre, on només hi havia seixanta quilometres d'autopista, cosa que va generar diversos colls d’ampolla coincidint amb la tornada de vacances de molts noruecs. 

Mes enllà d'això, s'ha de fer esment al considerable pes del transport marítim, necessari per travessar els fiords. A mes, també s'ha d'esmentar la importància del transport marítim amb Dinamarca i altres països. 

A l’àmbit urbà el transport destaca per una nodrida xarxa de tramvies a les grans ciutats, cosa que s'ha de sumar als peatges que han de pagar els cotxes per accedir al centre. En tot cas, a les zones rurals el transport públic no sembla massa desenvolupat i la xarxa de trens, també per la geografia del país, te pocs quilometres.

D'altra banda, com a bona societat nòrdica, presenta uns baixos índexs de criminalitat i un alt grau de seguretat que com a ciutadans del sud d'Europa ens venen de nou. Això es demostra per exemple en la poca presencia policial als carrers i carreteres així com també al mateix palau reial, on ben bé pots arribar fins a la portà. A mes, també es curiós com les jardineres de l'aeroport no tenen cap separació entre el conductor i els passatgers, cosa que els fa mes dignes que les jardineres de transport de ramat dels nostres aeroports.

En tot cas, Noruega no es aliena als fluxos migratoris, cosa que es nota essencialment a les ciutats però també a les zones turístiques, ja que la demanda de ma d'obra els requereix per a desenvolupar les feines menys qualificades.

Pel que fa al sistema polític, Noruega es una monarquia parlamentaria dividida territorial ment en províncies i municipis. D'entre les seves minories destaquen els savis, coneguts abans i de forma despectiva com a lapons.

Pel que fa al sistema de partits, la primera ministra es una dona i el govern actualment el forma amb una coalició de quatre partits.

En tot cas, sembla que com a d'altres països del nord allà s'hi troba un dels exemples mes clars de socialdemocràcia, amb una escassa desigualtat social i una certa intervenció estatal en l'economia. Gairebé no hi ha economia submergida, cosa fàcil ja que gairebé tothom funciona amb targeta de crèdit. Fins i tot per comprar un bitllet d'autobús o un paquet de xiclets s'empra el diner de plàstic...

Mereix una menció especial la relació dels noruecs amb l'alcohol. D'entrada he de dir que hi existia la Llei Seca i, derogant-la, es va crear un monopoli estatal on encara ara s'han d'adquirir els productes d'alcohol dur, excepció que es dóna amb la cervesa fins a les vuit de la tarda, hora des de la qual ja no es permet la seva venda.

Això comporta que l'alcohol sigui molt car (una cervesa uns vuit euros) i ens explica o fa entendre com es posen els europeus quan visiten el nostre país.

En aquest àmbit, he d'explicar que a jo, amb quasi vint i set anys, la cambrera em va fer mostrar-li el DNI per vendre'm una canya.

Aquesta relació amb l'alcohol es un dels motius pels quals els noruecs varen votar per la no adhesió a la UE. Bé es cert que hi ha altres motius com la pesca també de balenes), l’alta renda per càpita, l’alt grau d’assoliment de l’Estat del Benestar o les llibertats dels ciutadans del país.

En aquest sentit, des de temps immemorials hi havia la tradició de que els Noruecs podien caminar lliurement per tot el país, inclosos els ports. Això, a dia d'avui, està canviant fruit de l'amenaça terrorista i la pressió de les grans navilieres creueristes.

Factors com aquests també han motivat en els darrers temps l'auge de moviments nacionalistes o conservadors.

Pel que fa als atractius turístics, la bellesa dels fiords és inqüestionable. Aquesta unió entre mar i muntanya, amb cascades i també amb neus perpetues i zones de tundra ho fan un país molt especial.

Pel que fa a les ciutats, un passeig per Stavanger es molt agradable, amb el museu del petroli i del port, a mes del centre antic.

Oslo es una capital moderna i cosmopolita que es troba immersa en una remodelació del seu front marítim, amb edificis de disseny i una opera que sembla un iceberg i que se'ns dubte recorda al Maremàgnum de Barcelona.

De la capital també s'ha de visitar el Palau Reial, el Parc Vigeland i l'Ajuntament, edifici que de fora no promet gran cosa però que al seu interior es preciós, amb murals i pintures de Munch. A més, i com a mostra de transparència, hi son exposats els regals que administracions de tot el món han fet a la ciutat d'Oslo.

A més, pels frikis Politòlegs, serà interessant entrar al saló de plens i a les sales de reunions.

Menció apart mereix el barri de Vulkan, zona on conviuen hotels i locals de moda amb edificis ocupats amb remarcables murals.

Pel que fa a Bergen,  es una ciutat el port de la qual es molt agradable, amb les casetes hanseatiques com a principal atractiu.

Aquestes casetes de fusta i de colors molt vius constitueixen, no debades, la carta de presentació de la ciutat i foren la residència dels comerciants alemanys durant segles. En aquestes s'hi troba el museu mes petit del món, o així ho venen els habitants de la ciutat, i està dedicat a la resistència contra la ocupació nazi.

A l'altra banda del port els edificis son majoritàriament moderns ja que durant la Segona Guerra Mundial una gran explosió d'un vaixell holandès carregat de dinamita va destruir aquell barri.

Entre aquests dos s'hi troba el mercat del peix que, com d'altres atraccions turístiques, està sobrevalorat. A la practica, es tracta d'uns quants llocs de venda on joves espanyols de temporada a Noruega t'ofereixen provar car de balena o salmó a uns preus per turistes...

Però d'aquesta ciutat el mes ressenya és lo plujosa que és. De fet, diuen que durant l'any només hi fa uns trenta dies de sol...

En definitiva, la visita a Noruega és recomanable especialment pels amants de la natura així que per si algú encara no hi ha anat, que prepari la vidriola i emprengui aquest camí del nord.