El darrer cocarroi

Sempre que torn de Mallorca procur carregar de panades, cocarrois, pa moreno i, a vegades, també ensaïmades que repartesc al Principat o m'ocupen un lloc al congelador fins que em serveixen de berenar o dinar qualque dia.

La pràctica d'importar panades la vaig aprendre de na Miquela, companya de pis a Cerdanyola, que les congelava i les encalentia al forn, quedant com acabades de fer i no tenint res que envejar a cap pasta italiana.

Pel que fa al pa, els que me coneixen ja saben que tenc un plet amb el pa principatí ja que, comptades excepcions com la Fleca Vidal de Navàs, el trob massa esponjós, amb massa molla.

Avui, però, he dinat del darrer cocarroi de verdures del forn de Can Portellet de Vilafranca de Bonany. Ahir, com no podia ser d'altra manera, varem anar-hi per carregar la maleta de bones viandes i sa madona ens va donar la mala notícia (bona per ells, supòs) de que el proper diumenge tancaven el forn per jubilació.

Si sou de Mallorca i no el coneixeu, encara hi podeu pegar un bot. Pels que no tengueu ocasió vos diré que els cocarrois i les panades són molt bones.

No és la primera vegada que per la nostra contrada vivim el tancament d'un forn emblemàtic, que fa que abans ens omplia la panxa, ara només sigui un record a la memòria, a la memòria d'aquelles estones de delit gastronòmic. Estic pensant en el forn del moll des port, que feia un pa, unes galletes d'oli i unes bosses de croissants llisos deliciosos. Aquestes bosses de plàstic, amb els croissants encara tebis, valien cent pessetes i eren un desdejuni immillorable de molts dies d'estiu de la meva infantesa...

Més enllà d'aquesta particularitat, val la pena cridar l'atenció sobre la desaparició dels forns tradicionals i la seva inexorable substitució per panificadores industrials o graniers sense personalitat ni proximitat territorial.

Els forns, com les botigues de roba, acabaran essent les mateixes a totes les ciutats, i això és una llàstima.

Per hom és sabut que la feina de forner o fornera és molt sacrificada pels horaris i el caràcter manual de la feina, essent molt més fàcil treure les barres de pa del congelador i posar-les al forn elèctric. Però com tot, el pa de qualitat té un espai al mercat, i cal saber cercar-lo. Això si, mai podrà competir amb preu ni amb els lloguers de les grans comercialitzadores de pa prefabricat.

L'Àfrica comença a Felanitx

Article de Sebastià Alzamora publicat al diari Ara de diumenge 6 de maig del 2012

L’Àfrica comença a Felanitx

· Miquel Barceló, com mes o menys sap tothom, és de Felanitx: i aquesta circumstán-cia, per bé que fortuïta, no és irrellevant. Fe­lanitx forma part de Mallorca, sí, però sempre he sospitat que això és un mer accident geoló-gic: el mes probable és que Felanitx fos originalment un fragment que es va desprendre de FAtlàntida, i que per algún moviment tectónic capriciós va anar a encastar-se contra un altre roe que surava dins el mar, allà en els temps primigenis. Tal com va escriure Bartomeu Fiol so­bre un altre felanitxer insigne, el poeta Miquel Bauçà, "molts de triomfadors Adams / ha vist sortir el teu Felanitx nadiu". Felanitx, efectivament, és un país de genis i de gent (per dir-ho en paraules de Dalí) divinament tocada de l’ala. Parlen fins i tot un idioma propi que, per dis­creció, s'assembla molt al català, però que el filòleg Francesc de Borja Molí ja va detectar que era una altra cosa: "Un parell de generacions mes de vida essencialment rural -va exclamar- i els felanitxers haurien acabat desenvolupant un dialecte".

· Arnés d'una idiosincràsia, Felanitx té un paisatge, i aquest és el paisatge del sud de Ma­llorca, molt menys prestigiat que el del nord, on hi ha la imponent serra de Tramuntana. El del sud és un paisatge menys ufanos i mes esquerp,  pla i polsegós, de terrossos i solellades. En lloc de les oliveres que enamoraven els po­etes de l’Escola Mallorquina, hi ha les figueres, els ullastres i una mala fi de pins invasors. Hi canten els grills i les cigales, i els bous i les ovelles hi pasturen indolents, ensumant l’olor de la mar que sura dins l’aire tothora. Un migdia d'estiu, caminant per foravila amb el sol caient a plom damunt la terra roja, potser ensopegareu amb la calavera d'un conill o el cadàver d'un xot. Potser sentireu una vibració propera a un cert salvatgisme, i tal vegada el mateix paisat­ge us regalarà alguna breu al·lucinació.

·Tornant al que déiem, Barceló no fa l’efecte d'estar gens tocat de Fala: ben al con­trari, la seva pintura transmet, com la litera­tura de Josep Pía, L’actitud lúcida i pragmàti­ca deis pagesos, que sembla que té tan interioritzada com la visió del paisatge on va créixer. No té res d'estrany, dones, que de Felanitx saltés cap a l’Àfrica, on va anar a acabar d'aprendre aquest paisatge interior que du incrustat dins el cervell, així com les severes lliçons que Velázquez i Caravaggio li van impartir sobre la llum. El resultat és una obra que ens recorda, com els presocrátics, l’enorme veritat de la nostra connexió amb el món en que vivim i els elements que el fustiguen i, fustigant-lo, li do­nen forma. El planeta és una obra d'art, i l’art de Barceló mira de donar-li resposta.

·Hi ha algú qui ha volgut discutir el valor de l’obra de Barceló. És una discussió tonta com tantes altres que tenim en marxa. Quan faci molts d’anys que ningú se’n recordi de nosaltres, el cel, la terra roja, el mar i els ullastres encara hi seran. I els quadres d’en Miquel Barceló també, interpel·lant la natura.

Quatre anys al pis del Carrer Toledo, a Cerdanyola del Vallès

Estic cansat i és tard, però som conscient de què vaig prometre que escriuria una segona part dels "Quatre anys" dedicada al pis del Carrer Toledo i a la ciutat de Cerdanyola, que m'han acollit mentre estava estudiant al Campus de Bellaterra de la UAB. A més, pens que cada dia que passa el relat perd, en certa manera, vigència en el sentit de que em succeeixen altres histèries que fan necessari que deixi constància d'aquest recull d'anècdotes, experiències i balanços quan més aviat millor.
Escric aquest text des de la meva habitació, la qual crec que ja no puc considerar "nova". Ara visc a un barri benestant de la ciutat de Barcelona, a l'Avinguda Josep Tarradellas i aprop de Francesc Macià, més concretament. Més enllà de la trascendència política per aquest pais que tenen aquests dos personatges, aquest barri podria esser qualificat de classe mitjana-alta, estant situat al limit de Les Corts, ben aprop de l'Eixample.
Ara fa quatre anys, vaig desembarcar a l'antiga terminal del Prat per començar el curs. Hi vaig anar amb uns dies d'antelació, per tal d'habituar-me al nou entorn. Aquell entorn el podriem definir com un barri de construcció moderna, amb àmplies zones verdes i amb un estil d'habitatges més o menys homogeni, caracteritzat per les vivendes de promoció pública que es construiren durant els booms migratoris dels setanta per acollir la mà d'obra vinguda d'altres regions d'Espanya (veure escrits anteriors relatius al ràpid creixement de Cerdanyola).
El pis estava situat en un d'aquests edificis de VPO, a un carreró que només tenia dos portals i conduia a l'entrada d'un aparcament subterrani. Tot i que dit així pugui sonar tètric, en la meva opinió era força agradable, gràcies, com he dit, a les jardineres i l'espaiositat de l'entorn.
Tocant aquest carreró, que té el nom de Carrer Toledo, s'hi troba l'Avinguda d'Espanya on dues parades ens duien i ens tornaven a la UAB o a Barcelona, estant el pis molt ben situat en aquest sentit. Per la zona hi havia multitud de botigues de queviures (fruiteries, carnisseries, peixateries o forns, tot i que aquests en la seva majoria només venien productes prefabricats) a més d'un "todo a cien" i altres establiments. Una mica més avall s'hi trobava el Mercat de Serraparera, al qual vaig travar relació amb dues carnisseres molt simpàtiques, que durant aquests quatre anys m'han provist d'hamburgueses de vadella. A banda d'aquestes senyores, també anava a la paradeta de pollastres, on comprava unes delicioses aletes adobades, una pizza artesanal o altres productes aviars. Per altra banda, l'al·lota de la fruiteria també era molt simpàtica, tractant a tohom de "cariño" (Un equivalent, supòs, al típicament mallorquí "rei" o "reina").
Com també ha succeït aquest curs, no vaig acabar de decidir el lloc de residència fins al final, és a dir, tenc la tendència d'apurar fins al límit la tria de vivenda.
Per altra banda, la diferència entre el barri és inqüestionable, com ja he avançat abans, he passat de viure a un entorn suburbial (no dit pejorativament, sinò tan sols geogràficament), un barri de treballadors, a viure a un barri benestant on, sense anar més lluny, a la meva finca de pisos tenim porter (físic) i a la finca del costat hi ha un portalet a devora el principal amb la paraula "Servicio". Això, en primer lloc invalida les teories que parlen de societat de classe única i, també, es veu reflectit dolorosament al meu compte corrent cada principi de mes.
Com alguns sabreu, la meva utòpica idea aquest any era anar a viure a un lloc des del qual pogués accedir a la seu del mestratge facilment a peu però, per coses de la vida, he acabat visquent a l'altra punta de la ciutat, com aquell que diu. Sigui com sigui, he duit sort ja que hi ha un bus, el 54, que fa un recorregut bastant afí als meus interessos quotidians.
Tornant al pis de Cerdanyola, s'ha de dir que entrant a la dreta hi havia una cuina molt lluminosa, on hi penjavem les sobrassades i hi acumulavem l'escurada, i una espècie de passadís on hi estava instal·lada la rentadora.
Per altra banda, entrant a l'esquerra hi trobavem el menjador-sala d'estar, amb un balcó al fons on encara, si son vives, hi deuen resistir les meves plantetes (entre aquestes incloc les que em va regalar na Bàrbara, tia de na Margalida) que, supós, deuen conviure amb la roba estesa dels habitants del pis i, en època estival, la tumbona que na Miquela va comprar el mateix dia que jo comprava el ventilador.
Seguint recte hi havia un distibuidor en que, en primer terme a esquerra i dreta, hi havia les dues habitacions menys afavorides i, al fons, les dues més grans.
Com que la distribució d'aquestes allà es feia seguint criteris d'antiguetat, durant els meus primers dos anys, en el que podriem considerar primera etapa, vaig viure a la petita, i vist des de la distància a dia d'avui, amb tots els armejos acumulats, no puc més que demanar-me com hi cabia tot!
Els altres residents del pis en aquella època eren na Margalida, felanitxera i doctora in process, i na Miquela, quasi veterinària i habitant orgullosa de Sa Cala (i parent de na Margalida, coses de l'endogàmia illenca, tal vegada)
Tot i que elles dues eren molt bones cuineres, la que destacava era na Miquela que, tot i que llavors encara no havia adquirit la seva flamant greixonera a una fira de Cerdanyola, ja ens deleitava amb multitud de coques i altres postres.
Parlant de menjar, en aquella època també feien furor els paquets que, en virtut de la seva política de responsabilitat corporativa, ens arribaven al pis de la mà de MRW (que, tot sigui dit, avui ja ha llevat aquests beneficis. PER TANT, NO VOS CREGUEU LA SEVA PUBLICITAT RESPECTE DE LES CAUSES SOCIALS). Entre d'altres coses, ens varen arribar pa, panades, tomàtigues, patates, aubercocs, llimones, brou, caragols o una cuixa de cabrit, però allò que sens dubte ens va impressionar més, crec jo, va ser un enviament d'albergínies farcides que, per un malentés, varen estar rondant per les instal·lacions d'MRW durant tres dies. N'Aina, crec que per tocar-me allò que no sona, encara em recorda que han estat les més bones que ha menjat mai. Judicis de valor, per provocar enveja, apart; crec que la mala olor d'aquelles albergínies no va superar ni de bon tros l'olor a putrefacció d'un pot de carn en conserva, que es veu que no es va conservar així com toca.
Tot i que només varem obrir el pot uns segons, la fragància de carn en descomposició ens va acompanyar un parell de dies. Encara me'n record que, quan li vaig explicar això a mon pare, em va dir rient que lo que haviem de fer era tirar el pot per la finestra, per un lloc pel qual no haguessim de passar, i tancar la finestra.
L'altre company de pis, que per haver-lo deixat en darrer lloc no és manco important, era en Sergio. Ell ja havia acabat la carrera i feia el doctorat en química o quelcom similar, dissenyant plantes de reciclatge. Parlava un català diferent del nostre ja que provenia de la Franja de Ponent encara que, conscient de que aquell terme no li feia molta gràcia, direm que venia de la província d'Osca. Ell, com jo mateix, no era molt de cuinar, dic això ja que era habitual que quan tornava del poble el cap de setmana, omplia el seu estant de la nevera de tuppers que anava buidant a mesura que passaven els dies. D'entre aquests plats, destacaven uns apetitosos pebrots farcits que encalentia al forn amb uns plats de fang que tenia.
Aquella primera etapa la vaig dedicar a, en certa manera, descobrir Cerdanyola. Entre d'altres coses, i de la mà del grup de Joves d'Esquerra Verda, em vaig apuntar a un seminari sobre la història de la ciutat (si vos interessa el trobareu a posts anteriors). Fruit de la participació que vaig tenir a JEV, a banda de conèixer persones entranyables com na Maria, en David, en Jesus, n'Andrés, en Xavi, en Marc i uns quants més (molts d'ells politòlegs); em vaig familiaritzar amb el funcionament d'una associació política juvenil i, de retruc, de la política municipal.
El que si diré és que la consider una ciutat entranyable i acollidora que, tot i no tenir centre històric, esdevé un projecte de futur molt interessant, amb la posada en marxa del Cincrotró Alba (del qual també vos he parlat) i de la Ciutat de la Ciència què, en partenariat amb la UAB, suposarà un nou eixample per a la ciutat.
Els busos de Cerdanyola eren vells, especialment els que feien el recorregut interurbà (línies B4 i 3). De fet, a primer encara n'hi havia uns que popularment eren coneguts com els Malboro, ja que el seu disseny gràfic recordava clarament a la citada marca de tabac. De totes formes, he de dir que quan vaig veure la saturació i mal funcionament de Sarbus (l'empresa concessionària) el dematí, vaig decidir que era millor anar a la UAB a peu i així ho feia freqüentment. A més, era un trajecte molt agradable ja que, a banda de travessar aquell riu modern que és l'AP7, passava per un tros on sovint hi havia una guarda d'ovelles.
On no ens va portar el bus, però, va ser al Baricentro; un centre comercial al qual varem anar un dia amb na Miquela i na Margalida tots tres, caminant per la vorera de l'autopista.
En aquella època, en que encara no haviem descobert l'invent de la compra on-line, l'aigua embotellada s'acabava amb freqüència i de tant en quan haviem d'organitzar expedicions per tal d'adquirir i transportar garrafes fins al pis.
Tot i que per l'aigua no servia, el carretet de na Miquela era molt útil per fer la compra individualment. Casualment, i tot que això no vengui probablement a compte, avui he acordat amb en David (company de pis d'enguany) que li pagaria la meitat del seu carretó per utlitzar-lo a mitjes amb aquesta finalitat.
Una altra anècdota curiosa d'aquella primera etapa fou que l'estudiant d'informàtica del pis de dalt que, pressumiblement, ens robava l'Internet i per la qual cosa el maleesc; li va comentar al bus a na Margalida les sospites veïnals de que un tanga que havia aparegut misteriosament a l'escala havia sortit del nostre pis.
Posteriorment a aquesta primera etapa que, per diversos motius, consider la millor (sense deixar de considerar la següent com a molt positiva); hi va haver canvis al pis, marxant en Sergio i na Margalida i arribant en Biel i n'Ariadna. El primer, de L'Arboç, i la segona, d'Eivissa, continuaven la tendència de perfil de Ciències no-socials, és a dir, continuava jo com a únic "raro" del pis.
En aquesta època va arribar la Wii d'en Biel al pis i també hi continuava na Pues, l'eriçó de na Miquela que en pau descansi; d'igual manera que també ho faci el malaguanyat moix que va adoptar n'Ariadna i que malauradament va durar poc entre nosaltres.
En aquell temps també es va institucionalitzar el dimarts a vespre com a sopar de pizza, de la mà del Bonapizza, tot aprofitant el seu 2x1. La meva preferida era la kebab encara que això no impedia que fessim intercanvis amb n'Ariadna (fondue) o amb na Miquela (tropical chic). Així, també es feren habituals els sopars amb l'agradable participació d'un manescal de  Sencelles així com també d'amigues de na Miquela.
Fins acabat el curs passat, no vaig tenir decidit que faria després de l'estiu i per tant, no havia concretat la meva permanència al pis del carrer Toledo. Al final vaig partir i, com va passar abans de que jo arribés, el meu lloc va esser cobert per un jove de Veterinària.
En definitiva, son moltes les anècdotes i records que em venen al cap en relació al pis, als companys de pis així com també a la ciutat i els seus habitants. De totes maneres, tampoc fora bo que totes es fessin públiques a la xarxa, essent més adeqüat que quedin guardades a qualque compartiment enfonyat de la memòria dels qui ho varem viure i compartir.
En la convivència, sempre hi ha moments millors i pitjors però, de bon tros, jo crec que l'ambient de convivència al pis del carrer Toledo va ser molt positiu, en termes d'amistat i cooperació mutua entre tots els habitants a les dues etapes; afavorint un ambient d'estudi combinat, com ha d'esser, amb intervals de festa i despreocupació i, en certa manera, creant un nucli familiar que esdevé complementari a la família, especialment quan aquesta està lluny.
Sens dubte, i juntament amb la faceta més acadèmica, aquests han estat quatre anys que, com s'afirma habitualment, sempre recordaré.

Una histèria com les d'abans

Començar dient que ja fa un temps que tenc Histèries d'un Estudiant una mica abandonat seria repetir el tòpic que, tanmateix, no he pogut evitar.
Jo no creia que les xarxes socials, amb missatges més curts, amb titulars, acabarien substituint els blocs, amb relats més estructurats i complexos; però la realitat és tossuda i fa que cada vegada cregui més fermament que el Facebook o el Twitter fan substituir el Blogger, però d'aquest tema ja en parlarem un altre dia, si ve bé, en parlar potser del nou activisme polític mitjançant aquestes xarxes socials.
El que jo volia fer avui, sacrificant una estona de la meva tarda, és fer una Histèria com les d'abans, com les que feia quan vaig començar a estudiar Ciencies Polítiques amb molta il·lusió, que per cert ara s'ha transformat en una incòmoda incertesa respecte el meu futur professional.
Per començar, ahir en Biel (company de pis), em va donar un paquet que havia arribat per jo i que contenia un CD amb un audiollibre d'una assignatura, Partits, que ja he acabat (Bravo per la ONCE!) i també un paperet d'aquells de Correus perquè anés a cercar un paquet de la UOC, on faré una assignatura de lliure elecció (Tal vegada això de "on" potser no és el més adeqüat tractant-se d'una universitat on-line...).
Doncs bé, avui desprès de classes he anat a Correus on he rebut el paquet de la UOC i desprès he anat caminant al pis, tot aturant-me al super per adquirir un tub de pasta de dents, que no en tenia. De pas, com és habitual, he comprat 20 coses més que, com a mínim, no eren urgents.
La meva sorpresa ha estat que, quan he arribat al pis i he col·locat les coses, m'he adonat que la pasta de dents no hi era, l'havia deixat a la caixa...
Frustrat he fet el dinar, he dinat, l'he paït, he entrat, he estés la roba i he posat un altra rentadora i he partit al supermercat una altra vegada per tal de recuperar la pasta, que molt amablement m'havien guardat.
Pel cami, però, m'he aturat a cercar unes calaixeres al "todo a 100" de davall el pis. No m'han acabat d'agradar i, aprofitant que anava al super, he creuat tot Cerdanyola a peu, tot aturant-me a diverses botigues per comparar i, al final, l'he acabada comprant a devora ca meva, al lloc on no m'acabaven d'agradar.
Ja de pas, per acabar de fer despesa, m'he aturat a comprar fruita i a canviar un 7/39 de la ONCE que jo pensava que tenia 10 € de premi. Al final m'han dit que no ha tengut res (cosa que ara comprovaré) i jo he tornat fer "gasto".
Finalment, també frustrat, he tornat al pis i he estés un altra rentadora que havia posat havent comprovat que unes taques de xocolata que hi havia no han fuit, fet aquest que ha agravat la meva frustració...
Ara tenc un caramull de roba damunt el llit que hauré de plegar i un caramull de feina de la universitat, i ja ho veurem, que el dia encara no s'ha acabat!

"Be patient, please"

Ahir horabaixa la vella terminal de l'aeroport del Prat estava plena de gent, gairebé tanta com quan era l'única. Així, el control es va fer llarg i ferragós i, havent-lo passat i havent donat una volta tot xerrant per telèfon, vaig descobrir que la cua del nostre vol cap a Palma travessava ja tot el mòdul, anant de la porta 33 a la 30.
De totes maneres, l'embarcament va començar puntual a les 16:55 però el fet de que hi hagués tanta gent el va fer lent, tant és així que quan ja havia entrat tothom (sorprenentment hi haviem cabut tots, encara que no així totes les maletes) potser passaven un parell de minuts de l'hora prevista de sortida, les 17:25.
Va ser llavors quan varen tancar portes i les hostesses varen fer la demostració habitual. Desprès d'això però, varen passar uns minuts fins que, transcorregut potser un quart d'hora, el comandant va parlar en anglès per dir que com que haviem perdut el nostre torn (slot, en termes aeronàutics), la torre de control ens n'havia d'assignar un altre, amb la qual cosa va demanar paciència per primera vegada ("Be patient, please").
Seguien passant els minuts, l'avió estava ple a vessar i com suposareu no hi havia aire condicionat ja que els motors estaven apagats. Va ser en aquell moment quan vaig telefonar a mun pare, a mu mare i a na Laura perquè em donessin conversació per tal d'evadir-me d'aquella situació angoixant que, sens dubte, va posar a prova la meva claustrofòbia.
Mentre jo acabava la bateria del mòbil el comandant, que ja ens havia demostrat el seu péssim castellà, seguia demanant-nos paciència i dient-nos ja que hi havia un problema a l'aeroport de destinació.
En aquells moments els passatgers ja començaven a conèixer la situació a través dels mòbils i jo m'estava posant més nerviós així que, sense apenes bateria al mòbil ja que feia més d'una hora que parlava, vaig abandonar el meu seient per anar a cercar aigua a la part de darrera. M'era igual si l'hagués haguda de pagar!
Sorprenentment, però, Ryanair s'havia lluit i enlloc de vendre regalava tassons d'aigua que, tot i ser calenta i no massa bona de gust, s'agraïa. A més, la part posterior de l'avió em va permetre un cert alleujament ja que una porta estava oberta, reduint així notablement la sensació d'enclaustrament.
Llavors ja tothom sabia que l'espai aeri estava tancat i que el nostre vol estava cancel·lat però així i tot no ens deixaven sortir de l'avió. La situació, en aquells moments, ja havia pres un aire kafkià, surrealista, com si fossim els protagonistes d'aquelles películes antigues de segrest d'avions.
Eren més de les set i la gent s'estava posant nerviosa. Tant és així que l'hostessa del darrera, que estava acompanyada per un altre home que, segons desprès varem saber, era la seva parella i que era l'única que parlava un poc de castellà es va cansar de parlar pel telèfon amb la part del davant i hi va anar a parlar (encara que tinc la convicció que, més que parlar, lo que volia era estar tranquila una estona).
Eren molts els passatgers que citaven un article de la legislació espanyola que diu que no es pot tenir al passatge més d'una hora tancat a l'avió però, tot sabent això, la tripulació mantenia que l'avió era irlandès i que necessitaven la confirmació final de la seva seu a Dublin per poder deixar-nos sortir; afirmant també que si l'aeroport de Barcelona estés tancat al tràfic aeri podriem sortir sense problemes però que com que aquell, en aquelles hores, encara estava obert, no era tan senzill.
En aquells moments jo ja havia passat de la calor al fred que entrava per la porta oberta, la tripulació havia dit més de deu vegades "Be patient", la qual cosa sens dubte ja irritava a la concurrència. De totes maneres, també vaig tenir temps per conèixer dos germans que, tot i ser de Ciutat, eren parents d'en Xisco "Moya" de Felanitx, així com també l'entrenador d'un equip de basket femení de Girona que anaven a jugar a Mallorca a més d'un al·lot de Marratxí, en Pau, que estudia arquitectura a Girona. Com podreu comprendre, gran part del passatge d'aquell vol estava format per estudiants mallorquins que tornaven a ca seva, molts, desprès d'un parell de mesos. També hi havia un grup de senyores majors molt rialleres que, podres, feien plans de que aquell vespre anirien a veure La Seu de nit i desprès anirien a fer tapes a Santa Catalina.
Tot i que estava clar que no volariem i que allò ja tenia pinta de segrest, els "part de Be patient" encara continuaven, seguits ja per alguns xiulets i crits d'indignació per la gent que no entenia aquella situació perquè, si haguessim estat lluny de la terminal hagués estat una altra cosa, però és que tota l'estona haviem estat aferrats al finger.
Eren més de les set i mitja quan el pilot segueix amb els "Be patient" però afegint ara que per sortir hem de sortir tots i hem de signar una renúncia al vol, amb la qual cosa no haguessim tengut dret a res. No ho varem fer i mentrestant veiem com aterraven avions.
Segons vaig saber més tard, com a anécdota, l´únic comandant que va decidir enlairar-se quan l'espai aeri espanyol romania tancat fou un holandés de KLM, que va arribar sà i estalvi als Paisos Baixos.
De fet, tenc la convicció de que la vaga encoberta ens ha agafat pels pocs minuts que s'ha endarrerit l'embarcament, i per això la situació d'incertesa va durar tant.
Eren ja més de les vuit quan varem començar a sortir però jo com que encara estava a la part posterior vaig esser dels darrers, junt amb el marratxiner. La sorpresa fou majúscula quan vaig comprovar que el jersei que m'havia llevat en els moments d'acalorament havia desaparegut, qualcú me'l va robar. Des d'aqui voldria dir que era un John Smith blau cel amb caputxa i butxaca frontal, si el veis, sospitau!
Així, alleugerits, varem sortir de l'avió i vaig acompanyar aquell al·lot a cercar sa maleta mentre ell ja tenia clar que aniria al port i agafaria un ferry que sortia a les onze. Desprès varem sortir a facturació on hi havia una cova impressionant, llarguisima i curvilínia, per reclamar un canvi de vol. També, hi havia gent amb carpetes que t'apuntava els noms perquè et tornessin els dobbers. En Pau ho va fer però jo, com que no tenia clar que fer, vaig esperar a fer-ho per internet però abans volia contactar amb ca nostra per confirmar-ho així que li vaig deixar la maleta (amb el portàtil i tots els apunts) a aquell jove pràcticament desconegut i vaig anar al lavabo. Curiosament, estaven netejant el d'homes així que vaig anar al de dones, vaig carregar el mòbil i vaig xerrar un poc amb mu mare, però poc, perquè estava un poc intranquil per la maleta. De fet, quan vaig sortir a cercar-lo al lloc on l'havia deixat no hi era. Va ser llavors quan vaig pensar que perdre el jersei no era res comparat amb perdre el portàtil i tots els apunts!
Així, vaig demanar a un home de cara pàlida que no em va entendre, a les jugadores de bàsket que no s'hi havien fixat i també a una de Ryanair, que tampoc. En aquell moment, preocupadíssim, vaig tornar al lavabo on les dones de la neteja em varen dir que un al·lot em cercava, i que l'havien enviat als altres banys.
Hi vaig anar correns i el vaig trobar. Bé, de fet ell em va trobar a jo. Em va dir que ja li havien comprat un bitllet pel ferry de les 11 per 30€ i que compartirien un taxi amb un grup d'estudiants que també farien la travessia.
Així que ens varem despedir i jo vaig prendre cap a la Renfe, on vaig haver de "Be patient" una estona més ja que el tren no venia, amb el fred que notava perfectament per la manca de la meva dessuadora. Més tard, a Cerdanyola no vaig agafar taxi ignorant els consells de ca meva, amb la qual cosa vaig pasar més fred però bé.
Al final, a banda de "Be patient", la sensació era de frustració, sorpresa, indignació, decepció però sobretot cansament.
Sigui com sigui, de dins l'avió pensavem que la vaga s'havia donat pels anuncis de privatització d'AENA, amb la qual cosa hi estic totalment en contra ja que l'absurd mite de que la privatització ja que les coses funcionin millor o siguin més eficients és només això, un mite. Ningú té fórmules màgiques i si, d'alguna manera, s'aconsegueix ser més eficients es reduint salaris i empitjorant les condicions laborals dels treballadors així com també les dels serveis oferits, passant els passatgers d'esdevenir usuaris per esdevenir clients.
De totes maneres, un cas apart el constitueixen els controladors aeris, que son uns dels que més cobren d'Europa i, per mantenir els seus privilegis, agafen com hostatges les illes i el conjunt de l'Estat donant l'aparença de que des de la seva torre no son capaços de veure que els seus salaris i condicions queden molt lluny de la resta dels mortals
A més, en un altre ordre de coses, cal afegir-hi la situació d'aillament, i mai millor dit, que pateixen les illes en situacions com aquestes, ja que molta gent que havia de volar a la península va marxar en tren cap a Sants per allà agafar-ne un altre o directament en cotxe o bus, per arribar a les seves destinacions, cosa que nosaltres els illencs no podem fer, només quedant-nos com a alternativa vuit hores de travessia en vaixell, i això si que suposa "Be patient".

Fenòmens inexplicables i altres greuges de la insularitat

El Diario de Mallorca d'avui diumenge duia com a principal titular la frase següent: "Los baleares pagan los precios más altos al viajar por España pese al descuento de residente".

D'aquesta manera, aquest rotatiu presentava un estudi en que demostra falses les declaracions del ministre Blanco, qui digué que era més barat viatjar des de Ciutat que fer-ho en AVE i, de pas, posa de manifest que Mallorca està més ben comunicada amb Europa que amb la península.
Doncs bé, el tema està en que no només és el fet de viure enrevoltat d'aigua i sense que cap ministre de Foment enlloc de fer AVE no hagi fet un Illestunel per connectar-nos amb la terra ferma, perquè fins i tot els canaris ho tenen més barat per moure's per l'Estat que els ciutadans de les Illes Balears.
Així, com a exemple paradigmàtic, per anar a Valladolid des de la capital d'Espanya el bitllet d'AVE costa 41€ d'anada i tornada mentre que des de Mallorca en costa més de 700. Aquest, com d'altres sagnants exemples com les connexions amb Navarra, Extremadura, Castella o Galicia potser tenen certa excusa per la diferència de kilòmetres.
Però, vosaltres creis també que té excusa el cas del trajecte Palma-Barcelona, de notable interès per a molts estudiants illencs com un servidor, que, amb 204 km, costi el mateix que un Las Palmas-Barcelona, tenint en compte que son 2550 els km que separen les illes africanes de la capital catalana?
Però com aquests n'hi ha molts d'exemples cruels, com per exemple el trajecte Eivissa-València, que David Meca va fer nedant, costa 216 euros, mentre que el mateix vol des de Gran Canaria en val 82€. És a dir, surt més barata una distància equivalent a un Palma-Moscou que no un vol d'una mitja hora de durada.
Aquestes xifres es repeteixen en tantes altres ciutats com Màlaga, Bilbao o Saragossa, i s'accentuen si es tracta de viatges no programats o d'urgència, que fan que hagis d'agafar un avió (perquè no tens altra alternativa) per un motiu de força major.
De fet, aquesta setmana jo mateix he pogut experimentar aquesta situació ja que, fruit de la mort de la meva padrina, vaig haver de comprar un bitllet dimarts per volar dimecres, i per la qual cosa estic bastant d'acord amb la línia del Diario de Mallorca.
A més, les excuses que posen les companyies aérees de que sistemàticament els vols a Canàries siguin més barats que els vols a Balears son també molt curioses. Aquestes van des de que el més car del vol és aterrar i enlairar-se (Val, d'acord, però que passa que a Canàries no s'han d'enlairar i a més li han d'afegir 4500 km de carburant?) o que la pressió del turisme fa que a Mallorca els preus siguin més cars (Clar, ara al novembre hi ha més turisme a Mallorca que a Canàries, sisi...). A damunt, per més inri, el descompte real de resident segons el mateix estudi, oscil·la entre el 33 i el 45%, lluny del 50% somiat.
En el meu cas, en aquesta ocasió se li ha de sumar que el vol de tornada que vaig adquirir no el vaig emprar (amb Vueling) i n'he hagut de comprar un altre per avui, que ha estat amb Air Berlin. En aquest punt he de confessar que el motiu principal que em fa decidir a l'hora de comprar els bitllets és el preu d'aquests però, així i tot, totes les companyies tenen els seus avantatges i inconvenients. Humilment, vos descriure els pros i contres de totes les companyies que realitzen el trajecte Mallorca-Barcelona.
Començarem per Air Berlin. En aquest cas, potser vos sorprendrà que entre els principals inconvenients que li trob no hi estigui la qüestió lingüística (He de confessar que en aquests temes som més pragmàtic). Així, aquests inconvenients d'Air Berlin, que opera en exclusiva des del mòdul A (que ben bé es podria anomenar A-lemanya) son l'aplicació d'una tasa de serveis de 15 €, que a Son Sant Joan s'hagi d'agafar molt probablement les atapeïdes "jardineres", amb els inconvenients que això suposa; i també el greuge que suposa que els residents no podem facturar on-line, havent d'anar a fer coa, mentre que també s'ha de pagar per triar seient.
Per altra banda, els avantatges d'aquesta línia alemanya son que ofereix premsa, snack i ampolla d'aigua als seus vols. A més, disposa d'una flota bastant moderna (A320 o B737-800, els mateixos models que les altres companyies però que son bastant nous). Per altra banda, arriba a Barcelona a la Terminal 2 -la vella-, avantatge si agafes Renfe perquè no has de perdre el temps al bus llançadera (i evites així els 5€ que et costa l'Aerobus).

Ryanair, la irlandesa low cost que recentment ha muntat una base a la ciutat comptal, des de la qual té uns 2 vols al dia a Mallorca, té els inconvenients segúents:
El principal és que has d'anar viu quan fas la reserva ja que, tot i que la tarifa sempre és molt baixa, a vegades les tases superen el preu regular. A més, cada vol té un afegit de 5€ a l'hora de pagar, ja que l'única targeta amb la qual no et fan pagar és molt dificil d'aconseguir a Espanya. A més, només et deixen dur un bolic a bord, i sinó... paga! En aquesta línia, dir que és un supermercat volant, ja que durant el trajecte et volen vendre de tot i molt, però per jo això no és un inconvenient. També és una pega que el vol d'anada matinal des de Barcelona parteix a les 6:30.
Per altra banda, els avantatges d'aquesta low cost son que si ho mires amb antelació, és amb diferència la més barata ja que té una estructura de costos que les altres només poden somiar.
A més, també té una flota bastant moderna (B737-800, diuen a la web que tenen una mitjana de 3 anys) i també arriba a Barcelona a la Terminal 2 -la vella-, avantatge si agafes Renfe (i evites així els 5€ que et costa l'Aerobus). Finalment, és positiu que no has de pagar per triar seient, de fet, els seients no estan numerats. Per contra, et venen una opció d'embarcament prioritari.

Parlam ara de Vueling, l'empresa presidida per Josep Piqué. Com a desavantatges, al meu entendre hi té la quota per pagar amb targeta a més de que s'ha de pagar per triar seients.
Per altra banda, els avantatges d'aquesta aerolínia, fruit de la fusió entre Clickair i la mateixa Vueling, son basicament que fins l'arribada de Ryanair era l'opció més econòmica.

Passant a les companyies tradicionals, començar amb Spanair. Realment fa temps que no hi vaig però bé... Aquesta, tot i que la publicitat diu que és "la de tots", no ho és dels mallorquins ja que Palma va deixar de ser la seu social i també base d'aquesta companyia. A més, com a aspectes en contra té que també s'ha de pagar una tasa per pagar amb targeta. A més a Son Sant Joan pot ser que s'hagin d'agafar les atapeïdes "jardineres" (encara que la probabilitat és més reduida que amb Air Berlin), amb els inconvenients que això suposa. També s'ha d'afegir que la flota no és tan moderna com les altres, incloent encara alguns models MD, com el que va estavellar-se a Madrid. Tot i això, pareix esser que els estan retirant.
Per altra banda, els avantatges de la companyia catalana son els seus preus bastant competitius en algunes franjes horàries a més de que sembla ser que ha augmentat les freqüències cap a les illes.

Finalment, per concloure aquesta sèrie d'impressions respecte les empreses que volen de Palma a Barcelona, ens centrarem en la mallorquina Air Europa. Com a inconvenients dir que sol esser la més cara i que inclou una tasa de 20€ de "billete electrónico".
Per altra banda, els avantatges d'aquesta empresa de Globalia son la bona qualitat de servei i puntualitat, a més de que com Air Berlin dóna premsa de Mallorca i té una flota també bastant moderna, amb B737-800 però també els brasilers Embraer E190, amb els quals no he volat mai...
Bé, si voleu podeu complementar aquests pros i contres amb la vostra opinió, perquè ja dic que estic mancat d'informació actualitzada d'aquestes darreres.
En poques paraules, el tema de mobilitat amb la mare pàtria (agafau la que volgueu) està molt malament. Quina aberrració o, com dirien els d'Esquerra en aquella campanya de fa uns anys: "Un motiu més per la independència". Aaai, si els vuit diputats i altres tants senadors per Balears fossin Peres Sampols, otro gallo cantaría!

Batua el mundo Bauzá! Qué putas dises, peró?

Avui, desprès de menjar castanyes i panellets ecològics de L'Hortet (companys de despatx de l'ADUAB) he vist aquest grup al Facebook i m'hi he apuntat ja que l'he trobat, senzillament genial.

Se tracta de un grupo que dise que en Bauzá ja que se preocupa tanto por conservar las variedades linguisticas propias de cada isla, tanbien tendria que encuidarse bien mucho de defensarnos del pancastellanismo que viene de Madrit i hauria de proteger el castellano que toda la vida hemos charrado a ca nostra!
En la presentasión del grupo disen que:
Los jóvenes mallorquines n'estamos bien fartos de la obsessión del señor Bauzá con el catalán. La suya última pardalada ha estado desir que va a asegurar la presencia de la modalidat propia de cada isla. No podemos permeter esta enorme discriminación hacia el nuestro castellano.

Hase tiempo que los mallorquines charramos en castellano con unas formas propias que son nuestras y que no hi queremos renunciar y, por eso, queremos exigir al señor Bauzá que no mos imponga el castellano peninsular cediendo a las presiones pancastellanistas.

Porque nosotros telefonamos i no llamamos i siempre pasamos pena, nunca nos angustiamos, pero. Y cagondell, que nosotros menjamos porsella y guardamos los serdos en la soll. I en verano chafardejamos y prenemos la fresca en la calle.

Bauzá: ¡cuarenta años de puta y encara no sabes remenar el culo! Au idò, deje de hacer el pardal y asegure que el nuestro castellano sea como siempre ha estado, no como nos lo quieren traer otros. Si no atura usted estas beneituras y esta discriminación le aturaremos los pies nosotros.

Homenatge a Catalunya, de George Orwell

Aquest estiu he acabat de llegir el llibre d'Orwell titulat Homenatge a Catalunya. En aquest, l'autor d'altres títols com Rebel·lió a la granja o 1984 (també molt recomanable i del qual ja havia d'escriure quelcom i se'm va passar) explica la seva experiència a les files del POUM al front aragonès durant la Guerra Civil.
De fet, el vaig aconseguir gràcies a la promoció que va fer el diari Público el dia de l'estrena de la seva edició en català, allà cap a final de curs. Així, el vaig començar amb avidesa però l'estrés que suposen les darreres setmanes de curs varen fer que l'aparqués esperant els tediosos dies d'estiu. Doncs bé, s'acaba l'estiu i ja fa setmanes que l'he acabat de llegir.
El llibre explica l'aventura d'Orwell al si del que ell anomena "la revolució espanyola", començant amb l'euforia col·lectiva als carrers de Barcelona a l'estiu del 36 en que els obrers han vençut les forces sublevades. Partint d'aquest punt, narra les seves peripècies al front d'Aragó. Aquest, segons l'autor, era un front molt tranquil i, més que els perills propis de la guerra en si, el que més el preocupava eren coses mundanes, de la vida quotidiana. Així ho demostra el següent fragment:
"En la guerra de trinxera hi ha cinc coses importants: la llenya, el menjar, el tabac, les espelmes i l'enemic. Aquell hivern, al front de Saragossa, l'ordre d'importància d'aquestes cinc coses era justament el que he escrit, l'enemic en darrer lloc."
Desprès, torna de permís a la ciutat comtal, on pot apreciar un canvi notable. Ja no es viu l'efervescència revolucionària, la ciutat s'ha "reaburgesat" i esclaten els aldarulls i la repressió estatal, al voler recuperar el govern de València el control de que no disposava a la ciutat. Així, Orwell prendrà part a les barricades del POUM que, aliats amb els anarquistes de la CNT, patiran les represàlies del govern i del PSUC, que segueix la doctrina imposada per Stalin des de Moscou. D'aquesta manera, els anarquistes i els socialistes del POUM seran acusats de feixistes encoberts i perseguits durament. D'aquesta manera, també foren suprimides les milicies en favor d'un exèrcit popular en que les dones no podien combatir i els oficials (en proporció molt nombrosos) cobraven més que els soldats rasos. En aquest sentit, Orwell defensa que la típica crítica d'ineficiència de les milicies no fou tal ja que, recorda, foren els qui salvaren la situació en els primers moments, tot i no disposar d'armes a la alçada de les feixistes enviades amb abundància per Mussolini i Hitler.
Per altra banda, Orwell fa una radiografia a la societat espanyola i catalana de l'època. Així, ens descriu com a abandonats i especialment impuntuals però la seva impressió general és bona. D'aquesta manera, pensa que un feixisme espanyol mai serà tan dur com un d'alemany per la incapacitat dels espanyols de fer funcionar la maquinaria amb precisió.
En aquest sentit, crec que aquest fragment il·lustra el sentir de l'autor a la perfecció:
"Els espanyols serveixen per moltes coses, però no per fer la guerra. Tots els estrangers resten astorats davant llur ineficiència i, sobretot, davant llur enfollidora manca de puntualitat. Hi ha una paraula que tot estranger no pot evitar d'aprendre: mañana, demà. Sempre que es concebiblement possible, els afers d'avui son ajornats fins a demà. Això es tan notori que fins i tot els espanyols hi fan broma. A Espanya, res, des d'un àpat fins a una batalla no comença a l'hora assenyalada. Per norma general les coses es produeixen massa tard però, ocasionalment -el just perquè no puguis refiar-te'n- es produeixen abans d'hora. Un tren que havia de partir a les vuit, normalment arrencarà entre nou i deu, però, potser un cop a la setmana, gràcies a algun caprici particular del maquinista, arrencarà a dos quarts de vuit. La cosa resulta una mica empipadora. En teoria, m'inclino per admirar els espanyols perque no comparteixen la nostra neurosi del temps, pròpia dels septentrionals; però, dissortadament, jo la comparteixo".
En resum, dir que m'ha agradat moltíssim la primera part del llibre en que, magistralment, George Orwell descriu amb minuciositat els afers quotidians i les seves vivències de guerra, però també a la convulsa ciutat, combinant encertadament en la meva modesta opinió el relat costumista amb l'anàlisi social i política.
La segona part del llibre, situada als apendixs, és essencialment analítica i en ella l'autor exposa les seves teories sobre el complex entorn i la situació de la guerra.
En aquest sentit, tot i que es interessant es fa una mica pesada per la reiteració i excessivament llarga descripció d'alguns punts però, sens dubte, en la meva opinió es força encertada.
En poques paraules, un llibre molt recomanable ja que narra una experiència de la Guerra Civil des en primera persona des de diversos àmbits a més de fer una radiografia del tarannà català i espanyol.

Homenatge a Labordeta

Ha mort José Antonio Labordeta. Tal vegada, aquest personatge és més conegut per part del públic en general pel seu exitós programa de televisió en que es posava un pais a la motxilla. A banda d'això, però, Labordeta fou conegut pel seu lideratge al front de la Chunta Aragonesista, un partit esquerranós i aragonesista del qual va encapçalar les llistes al Congrés dels Diputats, essent elegit en múltiples ocasions. Fou, precisament, des de la tribuna de l'Hemicicle, on el geni va amollar algunes de les seves frases més mítiques, dedicades a les bancades filofranquistes del Partit Popular.
Els meus coneguts de Saragossa deien que era fàcil trobar-te amb ell pel Paseo de la Independencia els horabaixes en haver dinat. Per altra banda, per les festes del Pilar de l'any passat, fou l'encarregat de pronunciar el pregó de la capital aragonesa i, tot i que hi haviem d'anar, al final no ho varem fer perquè no hi varem arribar a temps. M'en arrepentesc molt.





Notícia extreta de dBalears.cat

Mor José Antonio Labordeta a causa de una llarga malaltia

Europa Press | 19/09/2010 | Vistes: 73

El cantautor, professor i polític José Antonio Labordeta ha mort avui a Saragossa als 75 anys a causa de una llarga malaltia.

Labordeta va néixer el 10 de març de 1935 a Saragossa i, després d'acabar el Batxillerat en el Col·legi Alemany de la capital aragonesa, es va matricular en Dret, encara que va abandonar aquesta carrera i va acabar llicenciant-se en Filosofia i Lletres en la Universitat de Saragossa.

Durant la seva estada en la universitat, José Antonio Labordeta va començar a freqüentar les tertúlies del Cafè Niké de Saragossa, que es va convertir en nucli, referència i punt de trobada de la cultura saragossana i aragonesa durant la segona meitat del segle passat. Com fruit d'aquesta activitat, va néixer la revista 'Orejudín', editada entre 1958 i 1959 i en la qual va donar els seus primers passos literaris. Més endavant, i a l'empara de la Tertúlia del Niké i de l'Oficina Poètica Internacional (OPI), va publicar diversos contes, poemes i articles.

Després de dos anys de lectorat en la Universitat de Provence (França), va preparar les oposicions d'Ensenyaments Mitjans com professor de Geografia, Història i Art i, després de guanyar aquestes oposicions, es va desplaçar a Terol per a treballar en l'Institut Ibáñez Martín. Allí va passar set anys al costat de la seva dona, Juana de Grans, amb qui va tenir dues filles, Ana i Ángela, i a les quals s'uniria Paula ja a Saragossa. Durant aquesta etapa, va ser professor dels periodistes Joaquín Carbonell i Federico Jiménez Losantos, entre altres personalitats.

LA 'CANÇÓ ARAGONESA'

Segons l'investigador i professor titular de Literatura Espanyola en la Universitat de Saragossa, Antonio Pérez Lasheras, en 1968 va néixer la denominada 'Cançó Aragonesa' després de la publicació del primer disc conjunt elaborat per Labordeta i varis dels seus alumnes. "Aquest disc era el producte visible d'un esforç col·lectiu de gents que, anònimament, anaven fent textos i músiques i que, amb aire clandestí, cantaven en els dies de festa col·legial", va assegurar Antonio Labordeta en la seva obra autobiogràfica 'Terra sense mar' (1995). A principis dels setanta, va participar en la fundació i el desenvolupament del periòdic quinzenal 'Andalán', ideat per a conformar una consciència aragonesista d'esquerres "en uns anys cobertscobrits d'amargor" que "queien com morts" sobre el cantautor i els seus amics.

En 1970, es va desplaçar a Saragossa, on va continuar treballant com professor i va crear una secció fixa en el periòdic 'Andalán', que, segons el professor Pérez Lasheras, "representa el despertar de la consciència social i cultural" a Aragó, la "terra sense mar".

AMB LA MOTXILLA A L'ESQUENA

Ja en els vuitanta, quan els cantautors desapareixien, va decidir deixar les classes i dedicar-se professionalment a la cançó, labor que va compaginar amb la interpretació, tant en cinema com en televisió, i amb la redacció d'articles i columnes de caràcter periodístic. En 1995, va tornar a la televisió al capdavant del programa 'Un país en la motxilla', una sèrie de 29 capítols, escrita i dirigida pel propi autor, amb la qual es va fer un buit en l'imaginari col·lectiu i que li va dur per les zones rurals més desconegudes d'Espanya. En la seva faceta com escriptor, destaquen poemarios com 'Succeïx el pensament' (1959) i 'Dolç sabor de dies agrests' (2004); novel·les com 'Cadascú que aprengui el seu joc' (1974) i llibres de memòries com 'Aragó en la motxilla' (1983) i 'Regular, gràcies a Déu' (2010).

ELS SEUS ANYS EN EL CONGRÉS

En els últims anys de la seva vida, Labordeta va destacar com diputat de la Chunta Aragonesista (CHA) en les Corts d'aquesta comunitat i en el Congrés dels Diputats, on es va convertir en portaveu del Grup Mixt i es va consagrar com polític de referència entre 2000 i 2008. Durant aquesta etapa, l'autor es va convertir en l'esperó de l'esquerra aragonesa gràcies a la seva fèrria oposició a la Guerra de L'Iraq (2003) i al 'Pla Hidrològic Nacional' del Govern 'popular' (2000-2004), amb qui va tenir diversos enfrontaments en la Cambra baixa. No obstant això, Labordeta va acabar abandonant la política com a conseqüència d'un càncer de próstata.

Des de llavors, es va dedicar a escriure i a gaudir de la companyia de la seva família i els seus amics en la seva casa de Saragossa, on va rebre regals i afecte fins a la seva mort.

PREMIS I RECONEIXEMENTS

Entre els premis i reconeixements, el Govern d'Espanya li va concedir el Premi de les Arts i la Medalla d'Or al Mèrit en el Treball, guardó que va rebre al gener d'aquest any, en el seu domicili a Saragossa, de la mà del ministre de Treball, Celestino Corbacho. A més, al març va ser investit Doctor Honoris causa per la Universitat de Saragossa, esment que va calar profund en Labordeta, referent de la cultura aragonesa gràcies al seu compromís constant amb l'educació i la cultura. La Universitat de Saragossa li va lliurar aquesta distinció per "el caràcter universal d'un home la vida del qual ha estat compromesa amb l'educació, la cultura i el poble". Aquest mateix any, al maig, va presentar als mitjans de comunicació en el seu domicili el seu últim llibre, 'Regular, gràcies a Déu', i, en el mes de juny, la Societat General d'Autors i Editors (SGAE) li va lliurar la seva Medalla d'Honor com homenatge dels seus companys de professió a tota la seva trajectòria. També va ser homenatjat en l'IX Festival Internacional de Poesia del Moncayo. Al juliol, el Consell de Ministres va decidir concedir-li la Gran Creu de l'Ordre Civil d'Alfonso X el Savi, que li van lliurar en un acte molt emotiu celebrat en el seu domicili en la capital aragonesa, el passat 6 de setembre, el ministre d'Educació, Ángel Gabilondo, i la ministra de Defensa, Carme Chacón. Un dels últims reconeixements li va arribar del Consell Regulador de la Denominació d'Origen Cariñena que ha llançat una edició especial de mil ampolles d'un vi Gran Reserva en honor al cantautor i escriptor aragonès. Per a la Denominació d'Origen Cariñena, Labordeta és "un dels aragonesos gran reserva que tenim".

Preguntas que no se deben hacer a un universitario

En aquesta época propera als examens em permetran els senyors lectors (si és que aquests existeixen) inserir una nota d'humor desenfadat i informal extret de la xarxa social Tuenti ja fa temps. Esper que li trobeu la gràcia!

Este evento muestra una serie de preguntas que jamás y bajo ningún concepto se le deben hacer a un universitario acompañadas de las ideas que se nos pasan por la cabeza a los encuestados en esos momentos tan tensos...-“No te preocupes, ¡seguro que a la próxima apruebas!”:Sabemos que no es verdad, sabéis que no es verdad… ¿POR QUÉ COÑO LA DECÍS?. Es un insulto a nuestro estado emocional tratar de animarnos con semejante frase falsa. La única respuesta digan sería “¡Que te den por el culo, cabrón de mierda!”, pero como somos educados y estamos hundidos en la mierda respondemos con un tímido “Si, claro, a la próxima seguro”. Es mejor el silencio, no os preocupéis, sabemos que no nos comprendéis, así que no hace falta que os esforcéis porque será peor.-“¿Qué tal el examen?”: MAL, el examen MAL, asqueroso revuelveheridas.¿Para qué preguntas?. ¿Para disfrutar de mi miseria?. ¿Para decir “No te preocupes, ¡seguro que a la próxima apruebas!”?. No se pregunta, lo único que puede ayudarnos a salir del boquete es dinero y chocolate. Si no estáis dispuestos a ofrecernos nada de eso, manteneros alejados y no os regodeéis en nuestro infortunio.-“¿Pero no has acabado la carrera todavía?”: Vamos a ver, grandísimo hijo de puta, cuando terminemos la carrera os enteraréis, el mundo se enterará. Nos pondremos nicks en el Messenger con tantos emoticonos felices que dolerán los ojos, lo publicaremos en el periódico, en el BOE, haremos una gran fiesta, definitivamente NO LO ESCONDEREMOS. Así que no nos preguntéis si hemos acabado la carrera cuando la respuesta es obviamente no. Eso no hace más que darnos aún más ganas de suicidarnos o de meternos a jardineros o algo por el estilo.-“Pero, ¿tan difícil es?”: No, que va. Está tirado. Yo es que disfruto hipotecándome medio pulmón para pagar la matrícula cada año y dejando que me metan palos por el culo en forma de exámenes y apuntes todo el año. PUES CLARO QUE ES DIFÍCIL. Es tan difícil que vuestra mente pagana es incapaz de comprender los niveles de dificultad y abstracción absurda a los que puede llegar un cerebro humano. No respondo de mí como otro estudiante ponga en duda la dificultad de una carrera, sea cual sea, hasta Magisterio o Filosofía tendrán su dificultad, porque para estar todo el día en la cafetería o ir fumados, debe ser porque de continuo, o en un estado normal, las clases no son soportables.-“¡El hijo de Fulanita se hizo la carrera en 5 años justos!”: BIEN POR EL HIJO DE FULANITA. Tirémosle cacahuetes y bailemos a su alrededor. También hay gente que no la acaba nunca, y no vemos a nuestros padres diciéndonos cada día “Qué orgulloso estoy de ti, hijo, que aún no te has dado cuenta que no vales para esto”. Nada de comparaciones, porque entonces podemos mencionar a ese compañero nuestro que se sacó como pasatiempo no sé qué mierda que estudiáis mientras cursaba la carrera… A ver qué humilla más a quien.-Silencio incómodo producido tras la pregunta: “¿Por qué curso vas?”: Di algo, capullo, Tú has preguntado. ¿Tú objetivo era reírte de nosotros y jactarte de que estás sacando no sé qué mierda y estás hinchándote de follar y a año por curso?. Porque no falla, el silencio incómodo siempre se rompe con “¿Pero cuántos años llevas en la carrera?”. LOS QUE SEAN IMBÉCIL. Los suficientes para saber que tu padre y tu madre eran hermanos con sólo mirarte a la cara. Y que sepas que cada año es como un horrible infierno en el que te clavan cristales en el corazón y te arrancan las uñas con unas tenazas… ¡Y AGUANTO AHÍ CON DOS COJONES!. Así que no te atrevas a juzgarme.-“Lo que estudio también es muy difícil. Sólo tienes que estudiar más”: Oh, sí, tu examen de Meterse Un Dedo En El Culo y Olerlo supera con creces el temario de asignaturas como: “Métodos Numéricos para la Fluidodinámica de Alta Densidad de Energía” (Ingeniería Química), “Citología” (Medicina), “Derecho Romano” (Derecho), “Historia del Arte Antiguo” (Historia del Arte) o “Tipos Abstractos de Datos” (Ingeniería Informática) Teoría de la literatura ( Filología). Es que es muy duro que te hagan exámenes parciales que te quitan temario y te hagan media con el final… Buf… Qué complicado lo tuyo, ¿eh?.Apenas deja tiempo para rascarse las pelotas y meterle mano a la guarra de al lado. Será eso, que no estudio; los exámenes de cinco horas, los temarios imposibles de los que ni los profesores tienen puta idea o las preguntas trampa para pillarte si no eres el hijo de Fulanita son meras distracciones de la verdadera realidad:ESTUDIANDO SE APRUEBA, ¡Y UNA MIERDA!.Bueno, esto ha sido todo. Como es una guía básica no he querido incluir frases también muy célebres como “El profesor no será tan cabrón como crees”, porque entonces no acabamos hasta mañana… Que quede claro:¡¡¡LAS CARRERAS SON JODIDAS, NO TOQUÉIS LOS COJONES Y DEJADNOS A NUESTRO RITMO!!!(Extret d'un event del Tuenti)

Dies de cendra

Publicat a El Felanitxer

Es podria considerar, tot i no guardar cap relació amb la litúrgia catòlica, l'altre setmana com a setmana de cendra, d'una cendra que, emanada d'un volcà islandès de nom impronunciable va col·lapsar les comunicacions aèrees de bona part del continent i del món ja que el nigul famós aquest s'estengué per Canadà i d'altres indrets.
La primera reflexió preocupada que em vaig fer davant l'implacable presència mediàtica de la notícia als mitjans es com d'impotents i també incomunicats podem quedar per l'erupció d'un volcà a milers de quilòmetres de distància.
El fet de veure com molta gent, des de l'Estat Espanyol, anava en transport terrestre pel continent o corria fins a Santander o Bilbao per embarcar en un ferry amb destinació a les illes britàniques em va recordar històries novelesques de temps passats en que, quan encara no existien els avions, els viatgers havien de passar-se indefectiblement dies i dies per travessar el Vell Continent. Sigui com sigui, tot i els avions no es triga tant de temps ja que, ara per ara encara no hem hagut de recorrer als cavalls o les tartanes.
A molts mitjans estatals posaven l'èmfasi en que s'havien reforçat el transport per carretera i el ferroviari encara que rarament parlaven dels vaixells amb destinació a les illes.
Alguns, potser una mica més tard, quan es va haver de tancar Son Sant Joan amb molts de "guiris" que no podien volar a les seves nòrdiques destinacions, si que en feren referència anunciant que les navilieres havien augmentat la flota i que, al mateix temps, venien bitllets per estar tot el trajecte a la cafeteria. Bé, vaig pensar, a molta gent no li desagradaria tenir el bar o la cafeteria aprop tota la nit, sobretot si pot jugar a cartes o qualsevol altre activitat però jo, que des de que estic estudiant al continent encara no he anat a Mallorca en vaixell, no ho acab de veure tan clar.
La meva preocupació va augmentar quan algunes veus sensiblement més sensacionalistes varen afirmar que la darrera erupció del volcà en qüestió va durar 14 mesos. Així, vaig pensar jo, el turisme de Balears ho passaria ben puta ja que no és el mateix arribar a la platja en un parell d'hores que haver de baixar en bus o tren per haver d'embarcar en un ferry desprès.
Això, unit amb les apreciacions d'un company de classe que, en to profètic, va afirmar que l'erupció del volcà no era més que una part de la cadena d'aconteixements, com el terratremol d'Haiti, de la Xina o de Xile; que iniciaven l'arribada de la fi del món, prevista per al 2012 segons els maies o els aztecas.
Clar, li vaig contestar jo, així tot quadra. Potser no li va fer massa gràcia el sarcasme que tallava la seva profecia. La veritat, pensen molts, és que l'individu, intrinsecament, te associada una capacitat o necessitat de inventar coses, com les religions, per explicar fenòmens que no pot explicar racionalment. Entre aquestes invencions destaca la de posar data a la fi del món, encara que, això si que es ben vera, el món ja s'hauria acabat més de cent vegades.
Ben mirat, potser si el volcà estàs en erupció 14 mesos allargariem la vida del planeta en el sentit de que reduiriem les emissions a l'atmosfera que provoca el transport aeri, fins i tot descomptant les que produeix el volcà. Així ho demostra un estudi que contraposa les emissions del transport aeri amb les del volcà.
Sigui com sigui, i com bé va assenyalar el catedràtic d'Administratiu, el caos al continent ha estat provocat en gran part per culpa dels matemàtics que, soberbis ells, havien aconsellat que cap avió alcés el vol tot basant-se en els seus models matemàtics. Això ens ho deia perquè no estiguessim acomplexats davant dels de números, en el marc d'una explicació ja típica d'aquell bon home de com molts premis Nobel d'economia eren politòlegs i de com molts economistes i matemàtics havien provocat en part la crisi actual a causa d'uns estudis d'agències de rating en els quals no entrarem aqui però que, val a dir, creaven niguls de cendra per provocar opacitat.
En un d'aquells dies de cendra, per cert, m'han comentat que molta gent va pujar al Castell de Santueri per fer-hi una visita i reclamar la seva conservació i presa en consideració.
M'hagués agradat ser-hi però, com sempre, no s'organitzen aquest tipus de coses quan jo som per allà.
Canviant d'assumpte però encara amb molta cendra que genera opacitat i manca de transparència ha estat notícia també aquests dies el favorable tracte que reben els feixistes per part del Poder Judicial així com també la complacència d'una dreta que s'ha negat sempre a comdemnar els genocidis de la Guerra Civil i el Franquisme, perquè no han estat encara capaços de trencar llaços amb aquell règim.
On també hi ha molta cendra, i que pot generar l'erupció d'un volcà polític és el tema de l'Estatut de Catalunya, que roman segrestat per un Tribunal Constitucional, molts en diuen Prostitucional, que ha perdut tota la poca legitimitat que podia tenir i que s'ha demostrat que es de tot menys imparcial en vista de que els arguments jurídics son abandonats per centrar-se en criteris polítics.
En quan a aquest tema, tot i que el poder central tomi l'Estatut català i amb això cregui que ha guanyat una batalla a la perifèria, potser estarà més aprop de perdre la guerra. Això, en termes lògicament metafòrics, s'entén en la lògica de que quan des de l'Estat s'estreny més a la perifèria més s'en vol allunyar aquesta encara que d'això ja en parlarem un altre dia. (Si vos interessen aquestes teories vos recoman el llibre del Dr. Ballbé titulat Soberania dual, constitución integradora).

Pràctiques, rutes per Barcelona i altres

Aquesta setmana ha estat una d'aquelles en que els astres, o els distints departaments de la facultat, es conjuren perquè tothom hi col·loqui una pràctica de la seva corresponent assignatura. Així, dilluns va tocar de Política Exterior Espanyola, havent-nos llegit una gran quantitat de textos, entre els quals destacaria el diari de sessions del Congrés de febrer del 2003 (anava sobre la Guerra d'Iraq), amb n'Aznar López (l'inspector d'Hisenda neoliberal que ara aposta per la fallida d'Espanya als fons sobirans on participa de la mà de Rupert Murdoch, però això ja és un altre tema) assegurant que hi havia armes de destrucció massiva, cosa que en aquella época ja havia abandonat com a excusa el govern d'EUA, que ja parlava llavors de connexions hipotètiques amb Al Quaeda i tot allò. Per altra banda, en Llamazares va començar amb un conte i en Labordeta amb un poema, a més, tot condimentant amb les aclaracions entre parèntesi de l'estil "Los señores parlamentarios de IU exhiben unos carteles que dicen Guerra No" o les interrupcions de la presidència dient: "Señorias guarden silencio".
De pràctiques també n'hi ha hagut de Política Comparada i d'Hisenda Pública, a entregar el dia posterior al parcial d'aquesta assignatura que, per cert, me va anar malament ja que el tipo test (que valia 6 punts) no va ser per tirar coets, vaja, que va ser catastròfic... La putada és què potser si he suspés aquest amb menys d'un quatre ja hauré d'anar al setembre.
Aquesta setmana una persona què està doctorada i que ens fa classe ens va demostrar que no sabia com era la bandera republicana d'Espanya, tot desprès de confondrer-la amb l'Estelada amb una estranya connexió mental entre Esquerra, la República i no se que més. Aquest fet ja el jutjareu vosaltres mateixos encara que el que s'ha de dir és que el departament al qual pertany no és de la nostra facultat (que ja seria per tallar-se les venes) però per molt de números que sigui un... Hi ha gent que creu que aquesta persona s'ha creat un personatge per venir a fer-nos classe però no ho sé.
Per altra banda, canviant de tema, m'agradaria anunciar per si a qualcu li interessa que des de l'ADUAB tornam a organitzar els nostres exitosos i entretinguts cursets d'introducció al Braille i a la llengua de signes catalana. Tot i haver encartellat i repartit flyers als FGC les inscripcions no van massa bé. Ho he estat parlant i a la gent li agradarien però o bé els troba cars o no li van bé els horaris o, això passa més en el cas del Braille, ens diuen que els fa por. Si és aquesta darrera l'excusa dir que és un curs molt bàsic on la dinàmica essencial és l'aprenentatge mitjançant diversió, jugant un bingo, o a cartes, o dibuixant amb retoladors d'olors.
En un altre ordre de coses, vos explicaria algunes de les interessants dades o històries que ens conten els divendres el Dr. Ballbé i n'Arcadi Oliveres però millor ho deixarem per una altra histèria, que sinó ho allargarem de demés.
Acabaré aquesta contant que ahir haviem organitzat amb els d'ONCE i ADUAB una quedada a Barcelona per anar a veure un entrenament de goalball i dinar però a darrera hora aquest és va fer a Tarragona amb la qual cosa la quedada va quedar reduida a en Jordi, en Diego, en Victor (que va venir desprès) i jo.
Haviem mirat, com a pla alternatiu al goalball, d'anar a una fira de brocanters i també als actes de St. Patrick's Day però al final varem fer una ruta per seguir descobrint Barcelona i anar a veure quatre botigues interessants i, davant la indecisió de no saber on anar a dinar (tenint en compte que s'havia d'ajustar el pressupost) varem tirar cap al sempre interessant Raval (però n'hi havia que no volien anar a cap lloc culturalment llunyà), descobrint carrers per on no hi havia passat mai, per acabar anant a cercar en Victor a Paral·lel, continuant la indecisió. Al final, camina caminaràs que ja eren les quatre, varem dinar a un bar de tapes i desprès varem tornar a la Rambla del Raval a beure un tè i menjar unes pastes àrabs. Més tard varem pujar cap a Ronda St. Antoni a veure el mercat i a veure botigues d'informàtica, on vaig comprar una tarja de memòria per la càmera havent-li d'abonar una corresponent porció (o impost involucionari) a en Ramoncín i tota aquesta púrria sangonera de la SGAE per obra i gràcia dels anomenats socialistes obrers que pujen els impostos indirectes perquè una persona que es mor de gana hagi de pagar el mateix que en Botín... Ja ho veis quina incongruència, per comprar una tarja per guardar les MEVES fotos he hagut de pagar a aquella colla de lladres. Com diria en Sampol, "això és es colmo!"
Al final varem anar a parar a una llibreria de la CNT on hi havia coses bastant curioses.
I més tard m'en vaig anar amb en Jordi a sopar a Rubí, on vaig travessar tot el poble fent una ruta turística (i no és tan "xungo" com diuen...) per desprès tornar cap a n'es pis.

Les fotos son d'un curiós artilugi que em va fer gràcia, d'una parada del mercat del Raval on hi havia bosses fetes amb discs, detall de la façana d'un casal ocupa a la mateixa Rambla i d'aquells tres asseguts a la paradeta moruna, amb en Jordi amb els ulls aclucats.

UABacuació!

Avui demati quan he partit cap a la universitat enterra estava banyat, nevava (encara que no cuallava) i jo, que no se perquè havia agafat unes sabates velles, he arribat ben banyat a classe. Desprès haviem de veure un video sobre descolonització espanyola a l'Àfrica però hi ha hagut problemes técnics. Més tard hem seguit amb gràfics i més gràfics d'Hisenda Pública per continuar amb la de Cultura de Pau i Gestió de Conflictes. Aquesta darrera dura de la una i mitja fins a les tres i quan faltava ja poc per acabar (hem parlat de que es considera guerra i que no) ha vingut una dona de secretaria per informar que en pocs minuts s'evacuaria la facultat. El motiu ha estat que la neu ja estava cuallant i per evitar el que va passar fa uns anys, que molta gent va quedar "atrapada" al campus per la neu i va haver de quedar a dormir a l'hotel i a les facultats, s'ha suspés l'activitat docent.
Així doncs, hem sortit a fora i jo he començat a caminar cap a Cerdanyola veient per primera vegada en els tres anys en que estic estudiant aqui, l'autònoma blanca per la neu. Estava nevant de bon de veres i les portes de totes les facultats eren plenes d'estudiants que sortien per tornar a casa seva. He passat fred perquè tenia els peus banyats i com que he fet fotos m'he congelat totes les extremitats però així i tot he pogut captar aquestes nadalenques estampes, encara que siguin al març.
Per altra banda, quan he arribat m'he dutxat però poc temps desprès hem sortit amb els companys del pis a fer una volta fins al super. Per Cerdanyola hi havia un parell de dits de neu i quan hem tornat esser aqui hem fet un ninot de neu ben formós que, tot sigui dit, ha durat poc a causa de l'atac d'uns vàndals.
Escoltant la ràdio veig que això del temporal de neu està essent històric, amb tallades de transport i comunicacions que ha arribat fins a Barcelona capital (amb gent que haurà de passar la nit atrapada als trens o als seus propis vehicles mentre que a Barcelona el metro estarà en funcionament tota la nit. Per altra banda, 200.000 usuaris s'han quedat sense llum per la caiguda d'una línia d'alta tensió i les comunicacions fallen a moltes zones de Catalunya.
Per tot això, a dia d'avui, queden molt lluny els mediàtics aconteixements de divendres. Els neofalangistes varen aconseguir el que volien, sortir a tots els mitjans de comunicació. Tant es així que jo era a Saragossa i a molts canals vaig poder veure en Cardús (degà) i n'Argelaguet (coordinador de titulació) banyats amb pintura vermella, trist i lamentable, més encara tenint en compte que no l'havien convidada ells...
Res més, demà no hi ha classe!