El bombardeig de la Plaça Sant Felip Neri

Avui hem fet una visita guiada pels llocs on va succeir la Guerra del 1936-39 a Barcelona. Començant a la Plaça Sant Jaume la guia ens ha anat explicant diferents fets i anècdotes ben interessants i rigorosos.

A més, cosa que no passa amb molts freetours infectes, s’ha fet amb un grup reduït i amb guia titulada, que a més era historiadora.

Però em voldria centrar en un indret en concret, la Plaça de Sant Felip Neri, arran d’una història que ens ha recordat la guia.

Aquesta plaça, tot i la gentrificació i massificació del Barri Gòtic, encara conserva aquella aura especial, de plaça de poble del Pirineu, que la fa especial. 

El dissabte, 10 de novembre del 2007, en un post en que explicava que havia visitat el barri de Barcelona on els topònims són pobles de Mallorca, també explicava que amb en Miquel Lluís i na Bàrbara vàrem dinar i vàrem visitar aquesta plaça. En concret, hi deia:

“Més tard hem anat fins a la Catedral i hem visitat, entre altres llocs, la Plaça de Sant Felip Neri; un lloc molt bucòlic on, en temps de la Guerra Civil, afusellaven, no sé quin bàndol, encara que supòs que els Republicans pel fet de que ho feien cap a la façana de l’església. Allà m'hi han fet una foto on es poden apreciar dues coses: Els forats de bales i metralla i que no m'havia pentinat.”

Precisament, la guia ens ha explicat que la propaganda franquista va difondre aquesta teoria dels afusellaments per part dels malvats rojos amb l’objectiu d’ocultar els seus crims contra la Humanitat.

En efecte, poc després,  el dimarts, 8 de gener del 2008 esmenava la versió anterior. Hi deia així:

“Idò bé, situant-vos en el context de la Guerra Civil Espanyola, en que es practica la “guerra total” en que tot és espai de guerra i les ciutats es converteixen en blanc de bàndol nacional.

La ciutat de Barcelona va esdevenir un marc apropiat per al desenvolupament d’aquests bombardeigs per estar a l’abast de la aviació italiana (la millor del moment amb caces i bombarders del tipus Fiat o Savoia) que operava des de Mallorca (el portaavions del mediterrani) finançada pel nostre “conillenc” Joan March. No havent-hi radars (que no s’usarien fins a la batalla d’Anglaterra) els avions només es veien en aproximar-se visualment, cosa que, juntament amb el regular plànol de la ciutat comtal afavoriren aquestes accions d’extermini de la població enemiga que tindrien com a zenit les bombes d’Hiroshima i Nagasaki o els massius bombardeigs de la II Guerra Mundial, de la qual la Guerra Civil en va esdevenir laboratori previ.

El punt àlgid d’aquests atacs aeris va tenir lloc els dies 16, 17 i 18 de març del 1938 executats per ordre de Mussolini al general Del Valle en que s’ordena un bombardeig martellejant, és a dir, un destructiu atac en onades cada tres hores durant tres dies.

Les imatges de la destrossa foren tan impactants que el departament d’estat dels EUA, El Vaticà (que, no ho oblidem, va donar suport a la “croada” franquista) i fins i tots els Nazis (!!!) diuen que aquests actes son inacceptables. Tot i això aquests s’apuntaran com a tàctica de guerra per a la II Guerra Mundial.

S’ha de dir que aquests actes van comptar amb el suport de catalans. Més concretament, Cambó i Josep Pla des de Marsella donen informació de gran importància estratègica per als italians. Participen també en una radio feixista italiana que emet en català (quines coses, eh?). També, en la seva oficina propagandística a Paris contra la república, van gaudir de la col•laboració d’importants famílies catalanes els noms de les quals, no per rés, no transcriuré. (Puc fer com El Tomate i donar inicials: A.V.Q. o F.d C. ...)

Des d’aquell moment fins a l’estiu del mateix any es construeixen, en la seva major part per mà d’entitats no governamentals com comissions de festes dels barris, a Barcelona més de 1400 refugis antiaeris de remarcable qualitat arquitectònica. Desprès, als anys 40, si el franquisme hagués entrat a la II Guerra Mundial s’haguessin reutilitzat. Alguns d’aquests refugis, sempre ho veuràs, foren víctimes del desemvolupisme dels anys seixanta doncs foren parcialment tapats amb ciment, altres (com el de Tetuan) van servir, destrossant-los, per a construir-hi infraestructures del metro barceloní. Dos refugis, emperò, es poden visitar. Aquests son el (crec recordar) 307 del Poble Sec i el de la Plaça del Diamant. M’ho apuntaré per a futura expedició...

El professor d’història ha insistit en que aquests refugis, dividits en tres models (d’autoconstrucció, de l’ajuntament –per a usos civils futurs- i de l’eixample –en que s’atorgaven quantitats d’espai segons diners aportats-), eren un reflex de la societat que no va tenir tanta repercussió a la ciutat de Londres perquè veien perillosa la relació interclassista i ho consideraven “de covards”...

La qüestió és que els bombardeigs van continuar fins desprès de la caiguda de Barcelona a mans feixistes.

I jo, vos he montat tot aquest rollo no només perquè m’assembla molt interessant sinó perquè aprofitaré per recordar aquell indret al qual vaig acudir amb en Miquel Lluis i na Bàrbara. A la Plaça de Sant Felip Neri, també ha afirmat el professor la falsedat de la teoria popular de que allà s’hi afusellà gent. El que va passar és que, a causa de que fou molt castigada pels atacs, va caure l’arc del temple cosa que s’agreujà perquè al seu interior hi havia gran quantitat de nins i nines refugiats d’altres llocs d’Espanya i, encara més, quan els sanitaris acudiren al seu auxili, va arribar la segona onada d’aviació italiana que va massacrar a les assistències i va impedir una possible atenció mèdica per als ferits”.

Posteriorment, en un també llunyà dimecres, 30 de gener del 2013 hi tornava a fer referència en complir-se 75 anys d'aquell dia.

Aquell, malgrat tot, no fou el bombardeig més mortífer patit per Barcelona, ja que la bomba del Coliseum (que va impactar contra un camió carregat d’explosius) va provocar més de cent morts.

De fet, fou gràcies a la ingent tasca de la Generalitat i de la seva defensa civil passiva que no se varen produir més dels 3.000 morts durant la guerra, que ja és dir. 

Amb tot això, allò que volia remarcar era la facilitat que tenen els poderosos de tergiversar la Història, fent culpables altres dels seus propis crims.

Davant això, cal recordar la importància d’informar-nos del nostre passat per evitar que se repeteixi.

Els feliços anys 20 i el gir dels anys 30 a Europa: un viatge de prosperitat a crisi

 

 Els anys 20, coneguts com els “feliços anys 20”, varen ser una dècada de gran transformació social, cultural i econòmica a Europa. Després del trauma de la Primera Guerra Mundial, molts països europeus varen experimentar un període de reconstrucció i optimisme. Aquest període es va caracteritzar per l’efervescència cultural, amb l’apogeu de moviments artístics com el surrealisme i l’art déco, així com per l’expansió de la música jazz i els canvis en els hàbits socials, com l’emancipació femenina i la popularització de noves formes de lleure, com el cinema i els balls de saló.

Econòmicament, molts països varen experimentar un creixement sostingut gràcies a la modernització industrial i l’expansió del comerç internacional. Tanmateix, aquest auge no va ser uniforme, ja que alguns estats, especialment els derrotats en la Gran Guerra, com Alemanya, patien encara les conseqüències de les reparacions de guerra i la hiperinflació.

El panorama va canviar dràsticament amb l’arribada dels anys 30. La Gran Depressió, desencadenada pel crac borsari de 1929 als Estats Units, va tenir un efecte devastador a Europa. L’economia es va enfonsar, amb un fort augment de l’atur, la fallida de bancs i empreses, i una dràstica reducció del comerç internacional. Aquesta crisi va posar de manifest les desigualtats socials i va generar un descontentament generalitzat.

En l’àmbit polític, aquest descontentament social va donar lloc a l’ascens de moviments autoritaris i feixistes en molts països europeus. A Alemanya, el Partit Nazi, liderat per Adolf Hitler, va aprofitar la crisi per obtenir suport popular, culminant amb la seva arribada al poder el 1933. A Itàlia, Benito Mussolini ja havia consolidat el règim feixista des de 1922. Altres països, com Espanya, van viure convulsions internes que van desembocar  la rebel•lió feixista i posterior guerra. 

No entrarem aquí en un debat historiogràfic sobre fins a quin punt es repeteix la Història però sense esforçar-nos-hi gaire és fàcil trobar paral•lelismes entre fets succeïts al primer terç del segle XX amb fets que estem vivint als nostres dies.

En primer lloc, la grip espanyola podria ser relacionada amb el COVID que hem superat recentment, amb unes dimensions que, salvant les distàncies, ha provocat gran mortaldat i estralls socials i econòmics.

D’altra banda, a nivell social ens trobem amb problemes de gran abast que, segons com prenguin, poden acabar agreujant-se a les dècades posteriors; agreujant el descontentament social.

Tot i que la inflació sembla que s’ha estabilitzat, no arribant per ara als nivells brutals dels anys 30 a Alemanya,  Europa afronta greus desafiaments estratègics com ara la crisi de deute, especialment en alguns països com França o Alemanya, la crisi de les pensions per l’envelliment o la manca d’innovació en l’àmbit comercial i empresarial.

Això se tradueix a nivell social en la sensació d’una Europa estancada, en què els sous de les classes mitjanes i treballadores no són suficients per pagar les despeses creixents, en béns de consum com ara l’habitatge, els mitjans de transport o l’alimentació bàsica saludable.

A tot això cal unir-hi una crisi social entre els valors postmoderns (ecologisme, feminisme, entre d’altres) amb els valors moderns que ressorgeixen de la mà d’aquest malestar social per la pèrdua de benestar de la població.

Aquesta crisi s’ha incentivat pels algoritmes de les xarxes socials, que radicalitzen els diferents sectors de la societat i donen veu als missatges més ultres, populistes i pamfletaris. També han guanyat pes la propaganda russa a través de mitjans i opinadors d’entre els anteriors; i també xinesa, a través del control de l’algoritme de TikTok i altres empreses tecnològiques.

Aquest conjunt de factors afavoreix l’aparició i creixement d’outsiders polítics que tracten de donar solucions fàcils a problemes complexos. La diferència principal és que els jueus del segle XXI són els immigrants que, arribant en gran nombre i de forma descontrolada, generen preocupació entre àmplies capes de la població, sense que l’esquerra sàpiga convèncer les seves bases, que són captades amb facilitat amb els discursos populistes de la dreta i l’extrema dreta. 

A nivell geoestratègic, avui en dia també trobem Estats imperialistes com ara Rússia o la Xina. La primera, amb una guerra injustificable contra Ucraïna, però també salvant dictadures amigues a Síria o Geòrgia; amb l’ajut de Corea del Nord i l’Iran, que també és expansionista i a través de l’eix de resistència promou atacs a interessos occidentals al Iemen i al Líban. 

D’altra banda, la Xina es va armant de forma sostinguda, sembrant conflictes per aigües territorials amb països com Filipines i preparant la invasió de Taiwan, que moltes fonts apunten que podria arribar la dècada següent. Això, com a demòcrates, ens hauria d’amoïnar perquè ja hem vist com acaben les democràcies que son absorbides per règims autoritaris, serveixi d’exemple Hong Kong. 

A tota aquesta inestabilitat s’hi pot sumar el nou inquilí de la Casa Blanca, i és que Donald Trump, com a bon outsider i ultra, té un tarannà inestable. Recentment ha suggerit que Groenlàndia o Panamà han de ser americanes... 

Així, els anys 20 del segle 20 varen ser un període d’esperança i innovació que es va veure bruscament interromput per les turbulències econòmiques i polítiques dels anys 30. Cal vetllar perquè en aquest segle no caiguem en els errors del segle passat,  i els 30 segueixin sent feliços; tot i que no serà fàcil.

Sigui com sigui, la clau serà que les classes mitjanes europees recuperin els nivells de qualitat de vida perduts perquè no se sentin atrets pels cants de sirena populistes; i per això calen moltes mesures però, en general, s’ha de garantir que amb un sou mitjà es pugui dur una vida digne i independent, podent accedir entre d’altres a un habitatge digne. 

Font: Wikimedia. Construcció de l'Empire State Bulding als anys 20.

La història fosca dels avions comercials abatuts: URSS, Rússia i el terror dels cels

Els accidents aeris sempre han estat motiu de consternació mundial, però alguns d’ells porten la petjada inconfusible de decisions polítiques i militars que han acabat amb centenars de vides. En aquest article, explorem com la URSS i Rússia han estat implicades en l’enderrocament d’avions comercials, i ho contraposem amb atemptats perpetrats per grups terroristes, com el de Lockerbie o l’11 de setembre.

L’ombra de la URSS i de Rússia: els cels com a camp de batalla

1.

Korean Airlines 007 (1983):

El 1 de setembre de 1983, el vol Korean Airlines 007, que cobria la ruta Nova York-Seül, va ser abatut per un caça soviètic després d’haver desviat lleugerament el seu recorregut i entrar en espai aeri restringit sobre Sakhalin. Els soviètics van considerar l’avió com una amenaça potencial, tot i que era clarament un vol comercial. Les 269 persones a bord van morir. L’incident va provocar una crisi diplomàtica global, i molts ho veuen com un exemple de l’excessiva militarització de l’espai aeri soviètic durant la Guerra Freda.

2.

Malaysian Airlines MH17 (2014):

El 17 de juliol de 2014, el vol MH17 de Malaysian Airlines, que volava d’Amsterdam a Kuala Lumpur, va ser abatut a l’est d’Ucraïna, una zona controlada per rebels prorussos. Investigacions posteriors van concloure que un míssil Buk d’origen rus havia estat disparat contra l’avió, matant les 298 persones a bord. Moscou ha negat reiteradament la seva implicació, però les proves apunten a la responsabilitat directa o indirecta de Rússia en aquest tràgic incident.

3.

Azerbaijan Airlines J28243 (1993):

En el context de la guerra del Karabakh, un avió de passatgers de l’Azerbaijan Airlines va ser abatut per forces militars. Si bé l’incident no té la mateixa notorietat que altres casos, destaca com a exemple de la facilitat amb què conflictes regionals poden posar en risc la vida de civils innocents.

Terrorisme als cels: Lockerbie i l’11-S

En contrast amb els incidents mencionats, on estats o grups paramilitars han estat responsables, altres tragèdies aèries han estat producte d’actes de terrorisme directes.

1.

Lockerbie (1988):

El vol Pan Am 103, que volava de Londres a Nova York, va explotar sobre Lockerbie, Escòcia, després que una bomba amagada en l’equipatge esclatés. L’atemptat, atribuït a agents libis, va matar 270 persones, incloent-hi civils a terra. Aquest cas va marcar una nova era en la seguretat aèria i va mostrar la capacitat dels grups terroristes d’atacar infraestructures civils globals.

2.

11 de setembre de 2001:

L’atac més emblemàtic contra avions comercials va ser el perpetrat per Al-Qaida l’11 de setembre de 2001. Quatre avions van ser segrestats i utilitzats com a armes, destruint les Torres Bessones, part del Pentàgon, i provocant milers de morts. Aquest acte va redefinir la seguretat aèria i va desencadenar una onada de polítiques antiterroristes globals.

Comparant causes i responsabilitats

Els incidents com el del vol KAL 007 o el MH17 reflecteixen com els conflictes entre estats poden posar en perill els cels, sovint amb conseqüències tràgiques per a civils innocents. La motivació principal sol ser militar o estratègica, amb estats o grups armats prenent decisions que violen la normativa internacional.

D’altra banda, atemptats com Lockerbie o l’11-S són motivats per ideologies terroristes i busquen maximitzar l’impacte simbòlic i humà. Mentre que els primers poden ser interpretats com errors (encara que greus), els segons són actes deliberats de violència indiscriminada.

Conclusió: lliçons dels cels ensangonats

Els casos d’avions comercials abatuts, ja sigui per decisions estatals o per terrorisme, ens recorden la vulnerabilitat de les infraestructures civils en contextos de tensió geopolítica i ideològica. Malgrat les millores en la seguretat aèria, aquests incidents posen de manifest la necessitat d’una major col•laboració internacional per protegir els espais aeris i evitar que els cels esdevinguin camps de batalla.

En última instància, cada víctima d’aquests desastres ens recorda que la política i el conflicte no haurien de tenir mai cabuda en les rutes que uneixen les persones arreu del món.

Les places dels secretaris interventors i tresorers d’ajuntament no s’han de regalar

 Article publicat al Diario de Mallorca de data 14 de juny de 2022

L’escriptor eivissenc Joan Cardona va escriure que cap al·lot no pensa ser secretari d’ajuntament en ser gran, encara que son pare ho sigui.

Aquesta frase, una de les poques referències literàries a la professió, dóna compte de quant desconegut és aquest ofici entre la societat. De fet, els secretaris d’ajuntament ens trobam entre el desconeixement i la incomoditat, ja que som incòmodes per alguns polítics municipals que troben inconvenient, en alguns casos, seguir el procediment legalment establert.

Tot i el desconeixement, aquesta figura no és nova al nostre país, i de fet durant l’alçament militar del 1936 alguns secretaris d’ajuntament foren represaliats per defensar la legalitat republicana.

Més endavant, amb el retorn de la democràcia i el desenvolupament de l’estat del benestar, els ajuntaments han anat adquirint major rellevància, esdevenint autèntics prestadors de serveis amb àmplies àrees de competències en urbanisme, equipaments, atenció de les necessitats socials, entre d’altres. Amb aquest augment de competències i serveis, s’ha donat un augment de despesa, que ha de ser fiscalitzada i controlada pels interventors municipals.

De fet, davant la xacra de la corrupció a molts altres municipis, els primers en donar la veu d’alarma han estat secretaris, interventors i tresorers; que han advertit de les il·legalitats comeses a través dels seus informes i objeccions. També intervenen per defensar als regidors de la oposició, vetllant per garantir els seus drets polítics i assessorant a tots els edils municipals; fent equilibris entre el govern i l’oposició, i cercant fórmules per fer possible el compliment de la normativa i el desbloqueig d’assumptes rellevants per la comunitat veïnal.

Però a més, els ajuntaments desenvolupen un paper essencial en el desenvolupament de totes les eleccions, controlant que tot es desenvolupi de manera transparent i cívica, i evitant els abusos i el caciquisme tan típics durant la Restauració borbònica. Aquí també hi té un paper el secretari d’ajuntament, que esdevé delegat de la junta electoral de zona i coordina la celebració dels comicis al seu àmbit municipal.

Tenint en compte que la gran majoria d’ajuntaments al nostre país són de reduïdes dimensions, aquests no tenen capacitat per disposar d’amplis equips jurídics ni econòmics i sovint aquestes funcions acaben a les mans dels secretaris, interventors i tresorers d’administració local, que a més també han anat adquirint funcions gerencials. Tots aquests són part de l’escala de funcionaris locals amb habilitació de caràcter nacional (abans anomenats de caràcter estatal, fins que M. Rajoy va retornar a la denominació clàssica).

L’existència d’aquesta escala, pròpia i independent dels ajuntaments, ve motivada per garantir la independència d’aquests funcionaris (que no acostumen a ser del poble), ja que si depenguessin de l’alcalde, no el podrien fiscalitzar de forma adequada i independent. Així, de la virtut ve la desgràcia, les competències sobre aquests funcionaris es reparteixen entre l’Estat i les Comunitats Autònomes, i sovint de forma no harmònica ja que ningú els sent realment com a propis.

De fet, l’accés a aquest cos de funcionaris ha estat tradicionalment molt dur, estant les oposicions a un nivell inferior de les de notari o registrador, però així i tot sent molt competitives, amb exàmens orals, escrits i pràctics, a més de cursos de caràcter selectiu.

Ara, però, amb la nova llei per acabar amb la temporalitat en l’ocupació pública, el govern centralpretén regalarmés de 800 places a interins sense preparació que, tot i haver tingut l’oportunitat de presentar-se a les oposicions de funcionaris locals amb habilitació de caràcter estatal, no ho han fet. I si ho han fet no han aconseguit aprovar.

Aquests interins, en la majoria de casos, han accedit als ajuntaments sense superar cap examen i només en els darrers anys s’han fet petits processos selectius que en exigència res  tenen a veure amb les proves oficials.

I aquí puc explicar com anècdota que en una entrevista d’un concurs per triar secretari interí, alguns aspirants no sabien ni què era una junta de govern local.

Però el pitjor de tot no és que els regalin aquestes places. El pitjor de tot és que els hi regalen la habilitació nacional (o estatal) i amb la qual cosa, sense haver-se presentat mai a un examen i encara que hagin exercit durant anys en un poble de cent habitants, podran concursar i guanyar a secretaris que han passat anys de la seva vida preparant-se per exercir.

Per contra, als processos de promoció interna pels quals els que hem aprovat una oposició per exercir en pobles de fins a 5.000 habitants podem pujar de categoria, convoquen molt poques places a nivell estatal que ni cobreixen les jubilacions que hi ha i que a sobre els tribunals de Madrid acostumen a deixar les places vacants.

El missatge que enviam als nostres joves és: No vos prepareu, no estudieu, que el govern de torn vos regalarà les places. Però, com a ciutadans ens hem de plantejar, volem que la figura més important als ajuntaments, que garanteix els drets dels ciutadans i dels electes, sigui una persona que no ha aprovat cap oposició i que pot no tenir cap tipus de formació per desenvolupar les funcions? I volem que algú que pot haver estat nomenat a dit per l’alcalde de torn hagi de fiscalitzar l’actuació d’aquest alcalde i del seu equip de govern?

El desconeixement de la classe política urbanita de les nostres funcions, i del funcionament dels petits ajuntaments en general, o tal vegada les ganes d’acabar amb aquest sistema de control i fiscalització interns, han fet que erròniament s’hagi inclòs aquesta escala en la Llei que pretén acabar amb la temporalitat en l’ocupació pública, però en aquest cas no és correcte, per la magnitud de les funcions que desenvolupen però sobretot perquè, qui ha estudiat, s’ha pogut presentar a unes oposicions, que han anat sortint regularment. Tot això amb independència de què el propi Estat no ha convocat les places suficients per dotar als ajuntaments.

Per tots aquests motius, i per donar a conèixer el nostre col·lectiu, els secretaris interventors hem dit prou i ens hem manifestat a Madridel dia 14 de juny, davant el Congrés dels Diputats, per tal de dir a la classe política que, per garantia de tothom, la plaça no se regala i que l’habilitació ha de ser per oposició.

 

Finalment, els col·legis professionals de secretaris, interventors i tresorers han acordat la interposició davant del Tribunal Suprem d’un recurs contenciós administratiu contra l’oferta pública d’ocupació d’estabilització referits a la cobertura de places reservades, i així mateix s’impugnarà qualsevol convocatòria que l’executi.

Les cinc claus de la invasió d’Ucraïna

“Rússia ha vist molt durant els seus mil anys d’Història. HI ha només una cosa que Rússia no ha vist mai en aquests mil anys, la llibertat” Vasili Grossman

Durant les darreres setmanes he seguit amb estupefacció com molts coneguts han avalat les tesis de Putin.

És clar que les fake news divulgades pels mitjans de propaganda estatal com ara RT o Sputnik han anat calant en la població, àvida de cercar discursos alternatius a l’oficial

De fet, el perfil va des del conspiranoic, que ha esdevingut antiOTAN (pot ser tant d’extrema dreta com d’extrema esquerra) fins  el perfil nostàlgic, que se pensa que RT és la Pirenaica i la Rússia actual defensa encara els valors de la Unió Soviètica.

És un afer molt complex però intentaré simplificar el meu parer:

1. Nazis a Ucraïna?

A Ucraïna hi ha nazis, racistes i ultranacionalistes, com n’hi ha a tots els països europeus. Espanya, sense anar més enfora, encara té nombrosa simbologia oficial feixista, des de monuments al Creuer Balears que massacrà població civil a La Desbandá, carrers dedicats a la División Azul...

De fet, si en Putin vol desnazificar Europa, tal vegada podria començar per l’Estat espanyol, on enlloc de fer un cordó sanitari el PP està governant amb Vox i ben aviat arribaran junts a La Moncloa.

A Ucraïna, a més a més, es dona la circumstància que els nazis es varen aliar amb els nacionalistes ucraïnesos liderats per Stepan Bandera, que es volien alliberar dels soviètics. Això fa que indefectiblement hi hagi símbols similars.

Així, és cert que alguns grups com el Batalló Azov empren simbologia nazi o de l’exèrcit alemany, però no es pot generalitzar.

En darrer terme, cal recordar que Zelenski és jueu.

I, d’altra banda, no és menys important dir que a la mateixa Rússia hi ha un gran nombre d’ultranacionalistes nazis, que són vistos amb bonsulls pel Kremlin. A més, molts d’aquests han esdevingut mercenaris de Wagner al servei de Rússia.

 

2. Putin, llibertador de les minories?

En la mentalitat imperialista del Kremlin es vol vendre que l’actuació a Crimea i al Donbàs ha estat justificada per l’atac a la llengua russa i a les minories russòfones.

Quan llegesc això el primer que hom pensa és: Quina sort tenir un protector així i quina bona persona... A veure si ajuda Catalunya, fins i tot diuen alguns. Però després pens en la minoria tàrtara de Crimea o faig un poc de memòria i pens que per allà al 2008 en Putin va protagonitzar una invasió a Geòrgia (quan aquesta volia esdevenir membre de l’OTAN) i es va annexar Abhjazia i Ossetia del Sud.

I quan ho varen fer varen fer una neteja ètnica, expulsant tots els georgians que no eren russòfils.

Aquests es varen sumar a Transnístria, una part russòfona de Moldova. En aquest cas, “l’alliberament nacional” es va produir quan es va desintegrar la URSS, perquè en aquella regió hi havia una base militar i “democràticament” varen imposar el seu allunyament de facto de l’estat moldau, quan la població d'ètnia russa era només del 24%, segons el cens de 1989. 

Totes aquestes “repúbliques populars” han esdevingut un forat negre de delinqüència i dependència de Rússia, sense creixement econòmic, aïllades del món i sense drets i llibertats. Totes elles, com la mateixa Rússia, estan governades per elits corruptes afins al Kremlin.

I el pitjor és que pareix que ara, davant l’enrocament dels avanços russos, Putin voldrà trossejar Ucraïna annexionant-se els diferents oblasts que primer convertirà en repúbliques populars i després farà veure que celebra un referèndum o xucrutrendum per tal d’annexionar-les a la Mare Rússia, el seu darrer objectiu.

I que tremolin els Bàltics, que allà també hi ha minories russes...

Però el tsar Putin no només defensa minories nacionals, també defensa amics amb problemes, com ara Al Assad a Síria. I pel que fa als afers interns, millor no parlar de com assetjen periodistes, enverinen als opositors o tracten als independentistes a dins Rússia, on varen massacrar Grozni i hi varen instaurar el règim del terror de Kadirov.

 

3. Les esferes d’influència, una teoria compatible amb la democràcia?

Alguns realistes en política internacional consideren que Occident no s’ha de ficar en l’esfera tradicionalment russa perquè això és una provocació per Putin, i que la OTAN ha anat creixent cap a l’est.

En aquest punt, per una banda cal recordar que unir-se a l’OTAN és voluntari, cosa que no succeeix amb la dependència política de Putin. De fet, exceptuant Turquia, els membres OTAN són països de democràcies homologades, cosa que no es pot dir dels països de l’esfera russa com per exemple Bielorrússia.

Per tant, si Zelenski fou elegit per una àmplia majoria, què ens hauria de fer pensar que cal derrocar-lo només per contentar en Putin?

De fet, en una línia de Realpolitik, Yago Rodríguez de The Political Room defensa literalment que tot i que no serveixi per res que Espanya envií armes a Ucraïna, és bo fer-ho no perquè se volen defensar sinó perquè a Espanya li convé dur-se bé amb els EUA en el proper conflicte per les places de sobirania al Marroc.

 

4. I els crims de guerra?

En aquestes darreres setmanes ha quedat demostrat que, davant la inesperada (per Putin) manca d’adhesió a l’ocupació militar, la seva “operació militar especial” no ha avançat tant com volia i, per aquest motiu, ha començat a castigar durament la població civil, atacant hospitals i àrees residencials.

Aquesta no és una tàctica nova, i ja va ser assajada per Putin a Síria, on s’ha demostrat que Assad amb ajuda russa va perpetrar crims contra civils.

I, tot i que els mitjans propagandístics ho negaran, avui en dia tothom té una càmera a la butxaca i amb la geolocalització de les imatges es pot fer un seguiment del que realment passa sobre el terreny, com fa OSINT amb la intel·ligència de dades obertes o big data.

I és que si la Guerra del Golf fou la primera retransmesa en directe per la CNN, aquesta és la primera guerra retransmesa per les xarxes socials, pel periodisme ciutadà i, precisament per això, al setge de Mariupol les forces russes s’han esmerçat molt en evitar qualsevol possibilitat de comunicació amb l’exterior, però això és complicat i els crims de guerra acaben sortint. En aquesta ciutat, continuant amb la tradició soviètica, s'estan produïnt deportacions a Rússia.

A això s’ha d’afegir l’ús d’armes termobàriques i l’amenaça d’ús d’armes nuclears, químiques o bacteriològiques.

 

i 5. Però Estats Units més...

Jo no defensaré les guerres d’Estats Units ni el desastre de la UE a Libia, per exemple. Tal vegada l’excepció serien els Balcans, per evitar els genocidis de Milosevic, però això ja seria una altra història.

Sigui com sigui, no crec que aquest argument sigui raonable. És cert que fins ara, en el món unipolar, els EUA exercien de gendarme global i això ha canviat amb el món multipolar, però aquest canvi no ha de permetre justificar determinades accions a règims autocràtics com ara Rússia, Turquia o Xina.

De fet, aquest és un element a tenir en compte: Què farà Occident quan, en el marc de la política d’”Una sola Xina”, la Xina continental envaeixi Taiwan?

 

Reflexions arran del tancament de Son Santjoan

El passat cap de setmana, un Airbus A320 de la low cost Air Arabia Maroc va demanar realitzar un aterratge d'emergència a l'aeroport de Son Santjoan per una falsa emergència mèdica i, aprofitant l'avinentesa, un grup de joves va escapar per la pista, obligant a paralitzar l'aeroport i desviant més d'una desena de vols, afectant a més de mil passatgers inocents.
Davant aquesta situació, la primera pregunta que ens hem de fer és, realment és tan fàcil fer això? No hauria de dimitir algun comandament responsable d'aquest desastre?
Sabem que és un cas novedós, que a l'estat espanyol no havia passat, però si que havia passat antigament en la modalitat de segrest d'aeronau per part de ciutadans de l'antic bloc de l'est que volien viatjar a l'oest.
I en un cas similar, a la dècada dels 90, un avió de la companyia aèria nacional argeliana Air Algerie va segrestar un turbohèlix Fokker 27 d'un vol nacional i el volia fer arribar a Marsella però per manca de combustible el comandant el va fer aterrar a Son Santjoan.
En aquella ocasió, al petit avió hi havia 35 passatgers que varen estar segrestats durant vuit hores amb els 4 membres de la tripulació i els tres segrestadors.
Però l'altra qüestió és que si Algeria no hagués tancat l'espai aeri als avions marroquins per anar a Istanbul no haurien d'haver passat per damunt Palma.
Tanmateix, aquest podria ser un motiu de pressió per part del govern espanyol en les lluites amb l'homòleg marroquí, en el sentit de que si aquest pressiona amb generar o afavorir una crisi migratòria com fa també Bielorrusia amb la UE, se li podria prohibir sobrevolar l'espai aeri com ha fet Algeria.
D'aquesta manera, si Espanya i Algeria li bloquegéssin l'espai aeri, dificultarien el turisme i el comerç al regne alauita.
Ara bé, això també hauria d'afectar necessàriament a les Illes Canàries, que si han d'evitar el territori marroquí haurien de sobrevolar l'Atlàntic fins a Portugal i d'allà seguir cap a l'estat espanyol.
Més enllà de la política ficció, no deixa de ser un fect anecdòtic l'entrada de migrants fingint emergència sanitària ja que tots els que varen escapar de l'avió cabrien en una o dues pasteres, de les que arriben massivament des d'Algeria.
De fet, allò greu no és que entrin en avió, ja que molts ho fan si aconsegueixen visat, però allò greu és provocar una actitud sediciosa amb perjudicis per molts ciutadans mallorquins i visitants.
Queda aprendre a gestionar aquestes situacions i a tractar la immigració com un fenomen global, però això ja és una altra història. Només cal recordar que Alger és la capital d'estat més propera a Mallorca i que el Mediterrani ha estat sempre un punt de connexió i d'intercanvi, que ja varen emprar els illencs per marxar al Magrib en altres èpoques i que ara té el sentit invers.



Enviat des del meu iPad

Un dia de juliol a Tor: Excursió pel Camí de Pal des del Coll de Cabús al poble de les tretze cases i els tres morts

 

"Els juliols, a Tor, són tràgics. Tots els fets que han marcat la historia d'aquest poble de tretze cases del Pirineu han passat al juliol".

Tor, tretze cases i tres morts. Carles Porta.

 

Feia dies que desitjava visitar Tor i tot i que el primer impuls va ser anar-hi pel Pallars, finalment vàrem decidir arribar-hi des del Coll de Cabús, des d’Andorra, després d’haver passar un dia per La Seu d’Urgell, recorrent els espais del submón que anomena Carles Porta al seu conegut llibre.

Creant el petit país dels Pirineus s’arriba al final de la CG4, on la frontera és un no res, per no quedar no queden ni els típics cartells fronterers, que anys enrere es veu que hi eren. El canvi de país es pot copsar amb el fet inèdit de passar d’una carretera asfaltada de dos carrils ben ampla a un camí de cabres, o de contrabandistes, segons es vulgui.

Aparcat el cotxe en la part andorrana de la frontera inexistent comença el descens per l’irregular camí fins al Pla de Llumeneres on s’hi troba la bifurcació entre els camins de Samsa i de Palanca. En el nostre cas, vàrem decidir descendir per un i tornar per l’altre.

Durant el trajecte em varen cridar l’atenció els idíl·lics paisatges de muntanya així com els nombrosos ramats d’eugues i vaques, sense cap pastoratge aparent i molt acostumades al trànsit de 4x4, motos i bicicletes que fan d’aquelles contrades un lloc inesperadament concorregut. És inevitable pensar, coneixent els antecedents del lloc, quins d'ells deuen transportar tabac de contraban...

Després de veure el que semblava el càmping Sansa, a les Bordes d’en Pleià, i algunes construccions abandonades.

El camí seguia baixant i ja havíem perdut l’esperança d’arribar a Tor quan un anglès que pujava descamisat i amb un nin als braços ens va dir que faltava poc. Així que vàrem seguir baixant fins a la confluència amb l’altre camí, pel qual pujaríem després, i vàrem arribar al poble, que està situat en una estreta vall.

Allà hi varem trobar l’escenari del true crime per tothom conegut, amb les cases dels principals protagonistes (Cerdà, Sansa, Palanca,  Cisqueta...), l’església i els paratges d’aquest indret del Pirineu català.

Com a viatgers preparats, duiem el llibre de Carles Porta però també “L’home de Tor”, que presenta una perspectiva més àmplia del poble, més enllà dels crims i del conflicte amb la muntanya. Amb aquests, varem poder situar les diferents cases i llocs d’interès.

La majoria de cases estan en estat d’abandonament, com ara la d’en Cerdà. Em va sorprendre també l’afluència de visitants. A la placeta formada entre Ca la Cisqueta i Casa Palanca (on es varen produir els primers dos crims) hi havia una animada terrassa en que vàrem haver de fer cua per dinar.

Al local, a banda de la mestressa, servien una valenciana i una al·lota de Santa Perpètua de Mogoda i el trinxat va ser espectacular. Ara bé, de segon vaig demanar palpís de xai i, sincerament, és molt més bo el que feim amb xais de ca nostra. Els postres també eren bons, tant el mató com el iogurt.

Cal ressenyar que en aquesta mateixa placeta hi havia un senyor venent artesanies o, dit d’una altra manera, souvenirs de Tor. Era un senyor entranyable que s’enorgullia de regentar la paradeta situada a més altitud de Catalunya. Tot això, imaginem, sense llicència administrativa...

D’allà es veia el mític cartell que resava “Catalunya té mil anys. Tor ja hi era”. No entenc com encara no han fet camisetes amb aquesta frase...

D’altra banda, cal ressenyar la manca d’impuls per part de l’Ajuntament d’Alins i altres institucions del potencial turístic de Tor que, a dia d’avui, es pot entendre com la meca del True Crime català. De fet, de ben segur que si estassim en un altre país, s’hauria venut tot molt millor. Potser construir un museu i fer visites teatralitzades seria massa, però com a mínim plantejar uns plafons informatius (accessibles), una ruta amb codis QR i un plànol del poble no estaria de més.

Una vegada ben dinats, varem emprendre l’ascens per l’altre camí, havent de creuar diversos rierols i encarant pel camí de Pal fins a la frontera imaginària, on vàrem agafar el cotxe de nou.

Més enllà dels paisatges idíl·lics, crec que Tor és l’exemple de que l’avarícia i l’especulació poden trencar l’harmonia de qualsevol poble, així com també els problemes que plantegen determinats condominis.

 

Per saber-ne més:

30 minuts: http://www.tv3.cat/videos/196447331

Comes, Núria. L'home de Tor. L'amarga història de Palanca i els propietaris de la muntanya que va provocar una tragèdia. Pagès editors.

Notícia al Diari Ara sobre la mort de Palanca: https://www.ara.cat/societat/mor-jordi-riba-palanca-tor_1_2621692.html

Podcast de Catalunya Ràdio: http://www.ccma.cat/catradio/tor/

Porta, Carles. Tor, tretze cases i tres morts. Ed. La campana.

Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Tor_(Alins)#Personatges_destacats_en_el_conflicte

 

Europa no és sobirana

Europa, entesa com a Unió Europea, mai no ha estat una potència amb vocació expansionista, més enllà d’assumptes mercantils i, si es vol, d’uns pretesos valors compartits.

En l’àmbit militar, mai no ha estat capaç d’actuar unitàriament, ferida pels inútils nacionalismes que passegen cabres en desfilades folklòriques i filofeixistes que es mengen els eraris públics, que no han estat capaços de crear un euroexèrcit més eficient i adaptat als nous temps.

La crisi dels Balcans, Líbia, Síria o el Nagorno Karabaj han tornat a posar en evidència que aquesta Unió ni tan sols té una política comuna en matèria de defensa o d’interposició, que permeti defensar els drets humans, ni que sigui tan sols per evitar fluxos d’immigració.

De fet, el neotomanisme d’Erdogan segueix sense aturador i no pareix que des de Brussel·les se’ls pretengui plantar cara. Veurem com s’ho fan els grecs...

Però més enllà d’aquest poder dur o tradicional, la Unió Europea preocupa perquè tampoc no disposa del que els processistes catalans anomenarien “estructures d’Estat”.

Per començar, les dades no es controlen a nivell europeu sinó que la gran majoria dels “clouds” són fora del mercat comú.

Això va lligat amb la venda d’smartphones, tot i algunes excepcions, segueix el duopoli EUA-Xina. Les xineses també són líders en xarxes 5G per tot el món, tot i Ericsson.

En aquest sentit, els mètodes de pagament que utilitzam cada dia també acaben fora dels límis de la Unió. Començant per les omnipresents Visa i Mastercard i seguint per Apple Pay, Amazon Pay,..

D’això sembla que se n’han donat compte i els caps pensants del BCE, amb l’ajuda de bancs grossos europeus, estan preparant quelcom com European Payments Initiative, que inicialment s’havia de dir PEPSI però no varen voler que l’empresa de begudes ensucrades els demandés com a Pep Lemon i per això li varen canviar el nom.

Però és que en aquest àmbit els xinesos, indis o russos van més avançats, amb eines com Rupay, UnionPay o Mir payment system.

Però la cosa no queda aquí. Tothom que compra per internet és conscient que les grans empreses d’ecommerce no són europees. Serveixin d’exemples Amazon, eBay, Rakuten, Aliexpress...

 I en les xarxes socials la cosa no va gaire millor, entre les americanes i les xineses està la cosa. Amb els cercadors passa tres quarts del mateix i és que entre els americans (Google, Bing, Duckduckgo, Yahoo..) i els xinesos (com QQ o Baidu). D’europeu només he trobat Ecosia, amb seu a Berlin i que recoman perquè lluita contra el canvi climàtic i la desertització encara que no està en català.

En definitiva, la Unió Europea no té estructures sobiranes per esdevenir una potencia al segle XXI, i potser el 2021 i els plans Next Generation seria una bona ocasió per tal d’incentivar “Sillicon Valleys” europeus.

 

  

Faccetta nera

 

La unificació italiana, així com també l’alemanya, fou tardana en comparació als altres Estats europeus del seu entorn i això va motivar que com si d’una pizza es tractés, els imperis colonials ja s’havien repartit el món en porcions.

Alemanya encara va bastir un imperi considerable, consolidant possessions a l’Àfrica subsahariana i al Llunyà Orient, on havia adquirit alguns arxipèlags al decadent imperi espanyol.

Així, Itàlia es va haver de conformar amb el tros de pizza que ningú havia volgut, i se la va haver de menjar freda i sense gaires condiments. Els territoris que quedaven sense ocupar eren una part de l’actual Líbia, una part de l’actual Somàlia i Eritrea. Salvant aquest darrer, els altres dos avui en dia són estats fallits...

Malgrat això, l’expansionisme imperialista va continuar de la mà del feixisme italià que, com l’alemany, el japonès o l’espanyol es consideraven races superiors amb dret de colonitzar altres pobles.

El cas del feixisme espanyol i els seus quaranta anys de pau mereix un capítol apart ja que, tot i la retòrica, va aconseguir perdre un terç del territori nacional, sense comptar les que ja havia perdut (Cuba, les Filipines i Puerto Rico) a finals del XIX, però això és una història per un altre dia.

Tornant a Itàlia, Mussolini va emprendre una campanya per colonitzar Etiòpia, també coneguda com Abissínia. Aquell era, de fet, l’únic territori africà que no depenia d’una potència estrangera i era un imperi en mans del conegudíssim Ras Tafari Makonnen, el Negus o emperador Haile Selassie I d'Etiòpia que va esdevenir icònic de la mà dels jamaicans amics de la marihuana.

El feixisme italià, per tal de justificar la guerra contra l’esmentat imperi, es va basar en la voluntat d’alliberar el poble etíop de l’esclavatge, ja que en aquell indret no estava abolida aquesta pràctica, i la mostra més representativa d’aquesta propaganda feixista fou la cançó Faccetta nera, que traduïa al català seria careta negra.

Per mi, la lletra d’aquesta cançó és un dels majors despropòsits que s’han donat en el segle XX ja que tracta de justificar la colonització en base al suposat alliberament de l’esclavatge per caure en mans d’un imperi feixista i racista que no els elevava a la condició de ciutadans sinó només de súbdits.  

La lletra original és la següent.

    Se tu dall'altipiano guardi il mare,

    moretta che sei schiava fra gli schiavi

    vedrai come in un sogno tante navi

    e un tricolore sventolar per te.

    Facetta nera,

    bella abissina,

    aspetta e spera, che già l´ora si avvicina.

    Quando saremo

    Insieme a te,

    noi ti daremo una altra legge, un altro rè.

    La legge nostra è schiavitú d´amore,

    il nostro motto e libertà e dovere.

    Vendicheremo noi, camicie nere,

    gli eroi caduti, liberando te!

    Facetta nera,

    bella abissina,

    aspetta e spera, che già l´ora si avvicina.

    Quando saremo

    Insieme a te,

    noi ti daremo una altra legge, un altro rè.

    Faccetta nera, piccola abissina,

    ti porteremo a Roma, liberata.

    Dal sole nostro tu sarai baciata,

    sarai in camicia nera pure te.

    Faccetta nera,

    sarai romana;

    la tua bandiera sarà sol quella italiana.

    Noi marceremo

    insieme a te

    E sfileremo avanti al Duce e avanti al Rè!

Crec que no fa falta traducció ja que tots parlem derivats del llatí més o menys parescuts.

En la lletra de la cançó es fa referència a que la negra abissínia desfilarà a Roma davant el rei i el Duce com si fos una feixista més (“E sfileremo avanti al Duce e avanti al Rè!”), però hom s’ha de plantejar si desfilarà com a persona o com a animal de fira.

I per si això fos poc, un capítol apart és l’esclavatge sexual que varen patir aquestes dones envers els militars italians, que es va allargar durant dècades.

Però si, amics, aquesta fou una gran victòria colonial d’un imperi superior, havent de valer-se de gas mostassa per combatre contra exèrcits d’arreplegats i mal armats, que gairebé combatien amb llances contra la força aèria italiana que els barcelonins varen patir gairebé simultàniament, durant la guerra del 36-39.

La rellevància d’aquesta cançó, però, va traspassar les fronteres transalpines i es va incrustar, encara que no tant com el Bella Ciao de l’altra bàndol, en la cultura popular. Sense anar més lluny, la coneguda pel·lícula espanyola Ay, Carmela! reprodueix aquest himne feixista. D’altra banda, les tropes republicanes feien befa dels italians en la batalla de Guadalajara, fent esment a que allò no era Abissínia i que algun havia corregut tant que havia arribat fins a Badajoz.

Així acabam, acomiadant-nos de la bella abissínia esperant que no sigui alliberada per la bandera tricolor i l’anomenada esclavitud d’amor del feixisme romà.

I és que, s’ha de reconèixer, una altra cosa no però els feixistes tenen gràcia a l’hora de crear himnes.

Aneu amb calma i serenitat als vostres refugis: 7 consells pel confinament

"Atenció barcelonins hi ha perill de bombardeig, aneu amb calma i serenitat als vostres refugis, que la Generalitat vetlla per vosaltres" 

Aquesta locució era habitual durant la Guerra del 36-39 quan les tropes nacionalistes espanyoles atacaven la ciutat de Barcelona. 

Avui l’enemic no són les bombes sinó el conegut coronavirus que, tanmateix, ens ha duit en molts aspectes de la vida a una situació de guerra, tenint una sanitat de guerra amb hospitals de campanya, una economia de guerra amb tots els esforços centrats en cobrir les necessitats bàsiques i una societat de guerra, en que han quedat restringits tots els contactes socials que ens eren habituals com a mediterranis.

 Tot això per no parlar de l’èpica cutrota i casposa que veiem per les televisions estatals, on els discursos militars amb olor de naftalina han pres el protagonisme als veritables herois de guerra, que són els sanitaris. I és que pretendre que els militars salven vides és un oximoron tan gran com La Seu de Mallorca. 

De fet, encara ara no entenc com les brigades de desinfecció de la UME han de passejar-se amb metralletes i en grups tan grans. 

En fi, dit això, ja que els paguem, que pareixi que fan qualque cosa, però essent conscients de que l’exèrcit que salva vides és el dels sanitaris, el dels transportistes, el dels botiguers d’alimentació i els dels fematers. Per tot això, quedem-nos en calma i serenitat als nostres refugis que, a dia d’avui, no són altres que les nostres llars. 

De fet, si ho mirem amb perspectiva, que són unes setmanes a ca nostra? A més avui en dia, que estam més interconnectats que mai i que, de fet, hem de treballar i continuar fent moltes de les tasques que fèiem fins ara, però d’una manera un poc diferent. 

És cert que hi ha moments en que ens sentim tots sols i que no duïm bé la incertesa de quant durarà tot això, però l’estratègia és clara i es basa en els punts següents: 

1. Mantenir una rutina. Pels que teletreballem, no mesclant tasques domèstiques amb tasques professionals.

2. Fer esport. Tampoc ens flipem, ara. Moure’ns una mica, però sense estar tot el dia fent classes on-line. 

3. No sobreinformar-nos. La xifra de morts va creixent, ja ho sabem. Però tampoc solucionarem res anant-la seguint al minut. 

4. Menjar sà. Aprofitem per comprar productes de proximitat i a dedicar més temps a cuinar. 

5. Estar connectats, però no interconnectats. Guadim de la solitud. 

6. Aprofitem el temps, no només per mirar Netflix sinó per llegir llibres, escriure, estudiar... Perquè quan això acabi en sortim més forts i més savis. 

7. Anar pensant en que farem quan tot això s’acabi. Fer plans no és dolent. Tot tornarà a la normalitat i tots tornarem a viatjar i com deia Bauçà: “Tornarem tots a les illes i dels ulls farem brotar els estels que encara hi ploren”. 

 Aquests punts no els hem inventat aquí i ara, només els hem intentat sintetitzar però, com passa en tot, cadascú té els seus. Si algú en té algun més, el pot compartir!

Por d'agafar el tren

Fa molt de temps que els soferts usuaris del tren de Manresa i Lleida acusem la falta de seguretat i fiabilitat del servei. De fet, precisament en els darrers mesos, diversos ajuntaments de l’Alta Segarra han anat aprovant mocions per reclamar millores en aquest servei públic. 

En tot cas, els fets parlen per si mateixos i si a la manca endèmica d’inversions hi afegim dos greus accidents mortals en menys de tres mesos, es posa de manifest la sensació de perill que comparteixen els usuaris del tren. 

🚅 Parlem de #Renfe? 🎥 Dedicat a la gent de l’#Ebre, del #Bages, del #Ripollès, de #Calaf que pateix el desastre del #TrenDelCuéntame 🚆 pic.twitter.com/ZjqgY4gkHn

— Eduard Pujol Bonell 🎗 (@PujolBonell) 13 de desembre de 2018

Qui més qui menys ha hagut de fer el trajecte per carretera més d’una vegada o ha patit alguna manca de subministrament elèctric, derivat de la ruinosa situació de la subestació elèctrica que dóna servei al tram central de la línia, per no parlar dels sovint més de vint minuts de retard que han d’aguantar els viatgers a Calaf, ja que quan no duu retard un tren en duen tots dos i el fet de que les tripulacions hagin de canviar-se en aquest punt fa la demora inevitable. 

Pareix que el Ministeri i Adif fan tot el possible perquè els usuaris es facin por i, anant els trens buits, els hi sigui més fàcil tancar la línia i estalviar-se aquests dinerons per destinar-los a poder connectar algun poble de cinquanta habitants amb un AVE directe a la capital del regne. 

D’entrada, quan puges al tren ja intueixes que els usuaris o bé són persones que no tenen altres alternatives de transport (sobretot al tram central les alternatives de transport públic són inexistents) o alguns frikis del ferrocarril, encara que aquests són anecdòtics. I no és per menys ja que el servei és dolent de forma global.

Per exemple, ara mateix hi ha un servei alternatiu per carretera i, enlloc d’anar de Sant Vicenç de Castellet a Calaf de forma directe per l’Eix Transversal, posen un únic bus dee seixanta places i el fan circular per unes carreteres on clarament no hi té cabuda, afegint encara més un risc als usuaris.. 

Allò més assenyat seria afegir un microbús per aquests municipis de muntanya i encara quedaria espai de sobres. I com això, multitud d’exemples com el típic missatge de Twitter que informa denormalitat al servei de la R12 però això no és cert ja que com a mínim duu vint minuts de retard. Això per no parlar de que en el tram de Barcelona mai donen prioritat al tren de Calaf i Lleida, fent-lo esperar en tots els encreuaments i entrades d’estacions com Sant Andreu, Terrassa o Manresa, afavorint que acumuli retards. 

Lligat amb això, també és de ressenyar que quan arribes a Calaf, vagis tard o vagis d’hora, has d’esperar uns deu minuts perquè algú des del centre de control de Barcelona (CTC) es decideixi a pitjar el botó que canvia les agulles. Desconec si això és desídia o falta de mitjans tècnics i personals. En tot cas, el CTC de Barcelona està en el punt de mira per l’accident de l’altre dia i haurà de respondre moltes preguntes sobre la seva actuació i la mort de la jove maquinista.

Esperem que això serveixi per millorar la seguretat d’aquest tram. Pel que fa a les inversions, ja no hi ha esperança de cap tipus. Fins i tot el ministre Ábalos va reconèixer quan va venir a fer-se la foto el passat divendres que eren insuficients. 

Però així i tot no farà res per canviar-ho. De fet, molt a prop del lloc de l’accident hi ha una trinxera que es troba en un estat lamentable. Esperem que no sigui el detonant d’un altre ensurt a la línia, però ja ningú agafa el R4/R12 tranquil, si és que l’agafa... 

Recupereu l'entrada:  #Rod12: L'agonia del tren a la Catalunya Central
Més informació sobre l'accident: Fòrum del transport català

Djibouti, un petit Estat africà amb moltes bases estrangeres

Imatge de Djibouti, de Wikimedia

Djibouti és un petit Estat situat estratègicament entre el Mar Roig i el Golf d’Aden, a l’entorn de Sudan, Somalia i Eritrea, en una de les rutes comercials més importants del món fins que el desgel faci possible la ruta pel pols. 

Amb les operacions internacionals de les diferents potències en la denominada lluita antipirateria aquesta antiga colònia francesa ha esdevingut seu de bases militars de les principals potències del món. La més important d’aquestes és la dels Estats Units, que compta amb unes dimensions considerables i disposa d’aeroport proi. A aquesta se li ha de sumar la de França, com a antiga metròpoli i també una d’italiana. 

La novetat ve donada perquè juntament amb aquestes nacions de l’OTAN hi conviuen altres bases de paisos asiàtics com ara la Xina o el Japó. Això suposa veïnatges a vegades incòmodes ja que recetment els Estats Units varen acusar la Xina d’espionatge i de sabotatge, quan pressumptament varen atacar amb làsers un pilot americà que intentava aterrar. 

En contrapartida, els xinesos varen anunciar que havíen foragitat bucejadors del veí nipó que espiaven un dels seus vaixells. 

Els Estats Units varen impedir sense èxit que els xinesos s’hi instal·lessin en aquest en clau i no ho varen aconseguir. En canvi, si que varen aconseguir vetar la base de la Federació Russa en la república africana, essent el de Putin l’únic país que no hi té base d’entre les grans potencies mundials. I és que sota el pretext del combat de la pirateria somali, i de manera sigilosa, la Xina ha implantat la seva prmera base fora del territori nacional, que li servirà de cap de pont per a desenvolupar operacions al continent negre. 

De fet, les relacions entre la Xina i Àfrica sempre hn estat molt importants, ja que els xinesos des de fa més de mil anys ja hi havien establert relacions comercials i també hi havia una colònia de xinesos  menysprebable. ero ha estat en les darreres dècades quan la nova potència emergent s’ha erigit com a soci clau en els països en desenvolupament, construint-hi infraestructures i venent les seves manufactures. En essència, la relació és la de sempre: País pobre ven recursos naturals i país ric ven els productes que amb aquestes matèries primeres elabora. 

Sembla una cosa poc rellevant però aquesta base és la porta d’entrada de la nova potència mundial al continent africà, privant del monopoli estaudounidenc de potència hegemònica del que gaudia des del final de la Guerra Freda. I és que, no és cap novetat dir que l’inútil de Fukuyama no es podia haver errat tant mai quan va postular la fi de la Història. 

Notes per viatjar a Djibouti:

- Vols: Djibouti no té vols directes amb el nostre país. No obstant això, s'hi pot accedir fàcilment fent escala a Qatar (Qatar Airways), Istanbul (Turkish Airlines), El Cairo (Egyptair) o Dubai (Emirates/flyDubai).

- Visa: Tingues present que s'ha d'obtenir visat, bé a l'ambaixada djiboutiana a Paris o bé per internet (web en francès).

- Suport Consular: L'Estat espanyol no disposa d'ambaixada en aquest país. La més propera és la d'Addis Abeba (Etiopia), que està acreditada davant l'esmentada República (web en espanyol).

- Recomanacions de viatge del Foreign Office britànic (web en anglès).

- Guies: Informació de Lonely Planet (web en anglès).

- Guies: El millor segons Tripadvisor per al 2019 (web en anglès).

L’aviació que ens espera

A vegades quan parlam d'aviació comercial quedam  enlluernats per les baixades de preus o els preus irrisoris que ens ofereixen les low cost però sovint oblidam les contrapartides que aquest capitalisme salvatge ens imposa sense que cap regulador internacional aixequi la veu per enfrontar-se als possibles problemes de seguretat que la lowcostitzacio suposa.

Fa anys quan Ryanair va llançar el globus sonda de fer pagar per anar al servei l'opinio pública es va escandalitzar ja que tal cosa suposava un perill per a la seguretat del vol, com és evident.

Recentment, però, han entrat en servei les noves versions d'avions de passadís estret (i dic noves versions perquè els modes de B737 i A320 son els mateixos de fa quasi mig egle, ja que no hi ha innovacions rellevants en l'aviació comercial, més que per reduir costos) s'ha reduit el tamany ja de per si limitat dels avions, convertint-lo en un simple armri minuscul per tal d'encabir una fila o dues més de seients als ja massificats avons comercials. Estranya que ningú des dels organismes reguladors s'hagi fixat en els problemes de seguretat que això pot generar, especialment quan es comprovi que els passatgers amb mobilitat reduida, els passatgers amb sobrepès o els passatgers claustrofòbics n puguin fer ús del servei. En aquest cas que passarà? S'haurà de fer un aterratge d'emergència? O s'haurà d'obligar al sofert passatger a pagar una consumició per, a continuació, reutilitzar l'envàs per fer-hi les seves deposicions?

New Boeing 737MAX has even less leg room (74cm) and only 2 toilets of 61 cm - a true sardine can to maximise pax numbers. Avoid if you're over 5'4". https://t.co/sCDYnlkvSq via @welt

— Ivo #FBSI (@Hyena_1953) 8 de febrer de 2018

Potser ningú s'ha fet aquesta pregunta perquè això no és cosa només de Ryanair sinó de totes les aerolínies i, amb la quantitat d'anuncis que posen aquestes, convé no contrariar-les amb informacions d'quest tipus.

A això se li ha de sumar que aquests avions estrets cada vegada tenen més autonomia, cosa que fa que amb un avío  d'aquests espugui fer un Barcelona - Nova York o altres vols transatlàntics. Això descarta automàticamnt l'opció de l'aterratge d'emergència per raons òbvies, ja que enmig de l'Atlàntic no hi ha moltes opcions.

A tot això se li ha de sumar que l'espaii aeri està saturat i s'hauria de tendir a avios més grans i no a avions iguals però amb una densitat de passatgers més gran ja qu en el futur els retards i cancel·lacions seran inevitables, per aquest motiu. I no és el mateix aver d'esperar tres hores tancat dins un avió sense aire condicionat i mb els genolls fregant el seient davanter sense que la tripulacio t'ofereixi un trist tassó d'aigua i tenint com a lavabo un habitacle infecte que no assoleix la categoria d'armari.

Sense anar més lluny, Ryanair ha fet màgia en la nva configuració de la nova versió del 737 (el 737MAX-8 200) i és que afegint poc més de dos metres de fuselatge ha aconseguit passar d'una capacitat de 189 passatgers a una de 197.

I com ho ha aconseguit? Idò molt fàcil, treient els lavabos "convencionals", estrenyent encara més els seients i llevant un armari o galley.

Tot això ens va acostant a la distòpica aviació que ens espera, que comptarà amb avions encara més massificats, amb viatgers anant dres i havent de fer contorsionisme per anar a l'excusat, sense finestres per estalviar costos i amb wifi, per suposat de pagament, com tot.

I el problema és que si per desenvolupar el seu model de negoci Ryanair s'inspira en el transport ferroviari que els nazis feien dels presoners, ls altres companyies s'inspiren en Ryanair per anar aplicant les seves particulars retallades. 

Rostoll cremat, de Toni Gomila

Acorar fou una bona carta de presentació i el gran Toni Gomila no ha de fraudat en la seva nova obra Rostoll cremat.

Amb rreferències a Shakespeare i George Sand, en la seva nova obra ha acostat amb èxit la cultura popular i l'alta cultura, acostant McBeth  a les rondalles mallorquines.

En Joanet de sa gerra ha servit de fil conductor d'una història de contradiccions i de compravendes, d'aspiracions i de poder agafant com a teló de fons l'omnipresent gentrificació i la saturació turística d'un estiu que encara no ha acabat de marxar, d'un estiu en que per salvar la collita turística ens aprofitam d'una guerra.

El Teatre Principa ha rigut i de ben segur s'ha sentit partícep de les disputes no sempre plàcides entre generacions i entre càrrecs electes que s'han anat venent la terra, que han anat perdent el paradís.

Així, na George Sand, definida com "aquella tortillera que duia calçons i fumava puros" es pintada com la primera turista que vengué a Mallorca i menyspreà els mallorquins, esdevenint La Cartoixa el primer airbnb de Mallorca.

Després vengué l'Arxiduc, definit com el primer ecologista de la Història perquè comprava mala terra per conservar el paisatge. I d'aquí fins a esdevenir amfitrions dels hooligans o classes treballadores dels paÏsos d'Europa. I aquí és on entra en joc el principal dilema de la indústria turística, com una contradicció més del sistema capitalista: Turisme (només) per a èlits o turisme per tothom (amb massificació turística i gran destrucció)?
Nosaltres podem anar a Cancun però les classes treballadores nordeuropees no poden fugir de la foscor per venir a gaudir d'unes vacances low cost que s'han ben guanyat durant dotze mesos de treballs sacrificats. O és que només els rics poden tenir vacances?

En definitiva, una obra molt incisiva que podria ser una segona part d'acorar, més actual i menys bucòlica però amb la mateixa essència.

#Rod12: L'agonia del tren a la Catalunya Central

Imatge de l'interior d'una unitat 447

Quan he comprat el bitllet del regional a la taquilla no m’han dit res. Ha estat el revisor que, abans d’arribar a Sant Vicenç de Castellet, ens ha informat de que a partir de Manresa el trajecte s’efectuaria per carretera. 

Al pont del riu s’hi trobava estacionat un únic bus que amb prou feines ha pogut encabir passatgers, cotxets i equipatges. La sorpresa ha estat, però, que amb aquest bus de grans dimensions havíem de fer el tour turístic per l’Alta Segarra, arribant a municipis on, la majoria de vegades, ni puja ni baixa ningú. De fet, l’interventor de Renfe ha quedat a Manresa i el conductor, d’una altra empresa, no en sabia de la missa la meitat. 

Hem patit per voltar a Aguilar de Segarra i a Seguers-Sant Pere. De fet, la ruta Manresa-Calaf per aquests poblets es fa amb una furgoneta davant la impossibilitat d’aquests autobusos de maniobrar amb facilitat. A les estacions no hi havia cap informador pels passatgers. 

A Rajadell i a Aguilar no hi havia ningú que pugés ni baixés del bus. En canvi, a Seguers hi havia quatre persones però que anaven en direcció contrària. A conseqüència de la ruta, hem arribat a Calaf amb més de mitja hora de retard, retard que ha acumulat el tren que seguia cap a Lleida. 

En tot cas, hem tengut més sort que els que venien en direcció contrària, que eren més passatgers i han hagut de fer aquest trajecte sinuós drets perquè Renfe només ha enviat un bus. 

D’entrada, s’ha de dir que els canals d’informació amb els viatgers no funcionen en diumenge, ja que ni per megafonia, ni a les taquilles, ni a les xarxes socials i apps s’ha explicat aquesta incidència ni s’ha donat el motiu, encara que el més probable és que ho facin passar pel genèric “causes alienes a l’empresa”. 

D’altra banda, el més lògic hagués estat agafar una furgoneta que anés als pobles petits mentre que el bus gran anés per l’Eix Transversal, evitant complicacions i retards. Però aquestes actituds de Renfe ja no sorprenen. 

En un Estat on s’ha llançat la casa per la finestra de l’alta velocitat, les línies convencionals de les colònies van agonitzant, esperant per acabar convertint-les en vies verdes i desarticulant les febles xarxes de transport de la Catalunya central per esdevenir una estepa (encara més) despoblada amb l’excepció dels pixapins dominicals. 

I després es queixen de que només agafi transport públic fora de l’àrea metropolitana la ciutadania que, pel motiu que sigui, no pot accedir al cotxe. Tenint en compte el mal estat de les instal•lacions, la incomoditat dels trens, la lentitud dels serveis, els preus que no concorden amb la qualitat oferta o l’escassetat de freqüències (amb només tres trens al dia al tram central de la línia R12) sorprèn com encara aquests no circulen completament buits. 

Però ja ens ho trobarem: Una megalòpolis de cinc milions d’habitants vivint estrets en zulos o càpsules i un rerepaís despoblat i envellit, que no produirà ni garantirà la conservació dels recursos naturals. Això si, podrem anar en AVE a Extremadura o Salamanca... Passant per Madrid, naturalment.