Estic cansat i és tard, però som conscient de què vaig prometre que escriuria una segona part dels "Quatre anys" dedicada al pis del Carrer Toledo i a la ciutat de Cerdanyola, que m'han acollit mentre estava estudiant al Campus de Bellaterra de la UAB. A més, pens que cada dia que passa el relat perd, en certa manera, vigència en el sentit de que em succeeixen altres histèries que fan necessari que deixi constància d'aquest recull d'anècdotes, experiències i balanços quan més aviat millor.
Escric aquest text des de la meva habitació, la qual crec que ja no puc considerar "nova". Ara visc a un barri benestant de la ciutat de Barcelona, a l'Avinguda Josep Tarradellas i aprop de Francesc Macià, més concretament. Més enllà de la trascendència política per aquest pais que tenen aquests dos personatges, aquest barri podria esser qualificat de classe mitjana-alta, estant situat al limit de Les Corts, ben aprop de l'Eixample.
Ara fa quatre anys, vaig desembarcar a l'antiga terminal del Prat per començar el curs. Hi vaig anar amb uns dies d'antelació, per tal d'habituar-me al nou entorn. Aquell entorn el podriem definir com un barri de construcció moderna, amb àmplies zones verdes i amb un estil d'habitatges més o menys homogeni, caracteritzat per les vivendes de promoció pública que es construiren durant els booms migratoris dels setanta per acollir la mà d'obra vinguda d'altres regions d'Espanya (veure escrits anteriors relatius al ràpid creixement de Cerdanyola).
El pis estava situat en un d'aquests edificis de VPO, a un carreró que només tenia dos portals i conduia a l'entrada d'un aparcament subterrani. Tot i que dit així pugui sonar tètric, en la meva opinió era força agradable, gràcies, com he dit, a les jardineres i l'espaiositat de l'entorn.
Tocant aquest carreró, que té el nom de Carrer Toledo, s'hi troba l'Avinguda d'Espanya on dues parades ens duien i ens tornaven a la UAB o a Barcelona, estant el pis molt ben situat en aquest sentit. Per la zona hi havia multitud de botigues de queviures (fruiteries, carnisseries, peixateries o forns, tot i que aquests en la seva majoria només venien productes prefabricats) a més d'un "todo a cien" i altres establiments. Una mica més avall s'hi trobava el Mercat de Serraparera, al qual vaig travar relació amb dues carnisseres molt simpàtiques, que durant aquests quatre anys m'han provist d'hamburgueses de vadella. A banda d'aquestes senyores, també anava a la paradeta de pollastres, on comprava unes delicioses aletes adobades, una pizza artesanal o altres productes aviars. Per altra banda, l'al·lota de la fruiteria també era molt simpàtica, tractant a tohom de "cariño" (Un equivalent, supòs, al típicament mallorquí "rei" o "reina").
Com també ha succeït aquest curs, no vaig acabar de decidir el lloc de residència fins al final, és a dir, tenc la tendència d'apurar fins al límit la tria de vivenda.
Per altra banda, la diferència entre el barri és inqüestionable, com ja he avançat abans, he passat de viure a un entorn suburbial (no dit pejorativament, sinò tan sols geogràficament), un barri de treballadors, a viure a un barri benestant on, sense anar més lluny, a la meva finca de pisos tenim porter (físic) i a la finca del costat hi ha un portalet a devora el principal amb la paraula "Servicio". Això, en primer lloc invalida les teories que parlen de societat de classe única i, també, es veu reflectit dolorosament al meu compte corrent cada principi de mes.
Com alguns sabreu, la meva utòpica idea aquest any era anar a viure a un lloc des del qual pogués accedir a la seu del mestratge facilment a peu però, per coses de la vida, he acabat visquent a l'altra punta de la ciutat, com aquell que diu. Sigui com sigui, he duit sort ja que hi ha un bus, el 54, que fa un recorregut bastant afí als meus interessos quotidians.
Tornant al pis de Cerdanyola, s'ha de dir que entrant a la dreta hi havia una cuina molt lluminosa, on hi penjavem les sobrassades i hi acumulavem l'escurada, i una espècie de passadís on hi estava instal·lada la rentadora.
Per altra banda, entrant a l'esquerra hi trobavem el menjador-sala d'estar, amb un balcó al fons on encara, si son vives, hi deuen resistir les meves plantetes (entre aquestes incloc les que em va regalar na Bàrbara, tia de na Margalida) que, supós, deuen conviure amb la roba estesa dels habitants del pis i, en època estival, la tumbona que na Miquela va comprar el mateix dia que jo comprava el ventilador.
Seguint recte hi havia un distibuidor en que, en primer terme a esquerra i dreta, hi havia les dues habitacions menys afavorides i, al fons, les dues més grans.
Com que la distribució d'aquestes allà es feia seguint criteris d'antiguetat, durant els meus primers dos anys, en el que podriem considerar primera etapa, vaig viure a la petita, i vist des de la distància a dia d'avui, amb tots els armejos acumulats, no puc més que demanar-me com hi cabia tot!
Els altres residents del pis en aquella època eren na Margalida, felanitxera i doctora in process, i na Miquela, quasi veterinària i habitant orgullosa de Sa Cala (i parent de na Margalida, coses de l'endogàmia illenca, tal vegada)
Tot i que elles dues eren molt bones cuineres, la que destacava era na Miquela que, tot i que llavors encara no havia adquirit la seva flamant greixonera a una fira de Cerdanyola, ja ens deleitava amb multitud de coques i altres postres.
Parlant de menjar, en aquella època també feien furor els paquets que, en virtut de la seva política de responsabilitat corporativa, ens arribaven al pis de la mà de MRW (que, tot sigui dit, avui ja ha llevat aquests beneficis. PER TANT, NO VOS CREGUEU LA SEVA PUBLICITAT RESPECTE DE LES CAUSES SOCIALS). Entre d'altres coses, ens varen arribar pa, panades, tomàtigues, patates, aubercocs, llimones, brou, caragols o una cuixa de cabrit, però allò que sens dubte ens va impressionar més, crec jo, va ser un enviament d'albergínies farcides que, per un malentés, varen estar rondant per les instal·lacions d'MRW durant tres dies. N'Aina, crec que per tocar-me allò que no sona, encara em recorda que han estat les més bones que ha menjat mai. Judicis de valor, per provocar enveja, apart; crec que la mala olor d'aquelles albergínies no va superar ni de bon tros l'olor a putrefacció d'un pot de carn en conserva, que es veu que no es va conservar així com toca.
Tot i que només varem obrir el pot uns segons, la fragància de carn en descomposició ens va acompanyar un parell de dies. Encara me'n record que, quan li vaig explicar això a mon pare, em va dir rient que lo que haviem de fer era tirar el pot per la finestra, per un lloc pel qual no haguessim de passar, i tancar la finestra.
L'altre company de pis, que per haver-lo deixat en darrer lloc no és manco important, era en Sergio. Ell ja havia acabat la carrera i feia el doctorat en química o quelcom similar, dissenyant plantes de reciclatge. Parlava un català diferent del nostre ja que provenia de la Franja de Ponent encara que, conscient de que aquell terme no li feia molta gràcia, direm que venia de la província d'Osca. Ell, com jo mateix, no era molt de cuinar, dic això ja que era habitual que quan tornava del poble el cap de setmana, omplia el seu estant de la nevera de tuppers que anava buidant a mesura que passaven els dies. D'entre aquests plats, destacaven uns apetitosos pebrots farcits que encalentia al forn amb uns plats de fang que tenia.
Aquella primera etapa la vaig dedicar a, en certa manera, descobrir Cerdanyola. Entre d'altres coses, i de la mà del grup de Joves d'Esquerra Verda, em vaig apuntar a un seminari sobre la història de la ciutat (si vos interessa el trobareu a posts anteriors). Fruit de la participació que vaig tenir a JEV, a banda de conèixer persones entranyables com na Maria, en David, en Jesus, n'Andrés, en Xavi, en Marc i uns quants més (molts d'ells politòlegs); em vaig familiaritzar amb el funcionament d'una associació política juvenil i, de retruc, de la política municipal.
El que si diré és que la consider una ciutat entranyable i acollidora que, tot i no tenir centre històric, esdevé un projecte de futur molt interessant, amb la posada en marxa del Cincrotró Alba (del qual també vos he parlat) i de la Ciutat de la Ciència què, en partenariat amb la UAB, suposarà un nou eixample per a la ciutat.
Els busos de Cerdanyola eren vells, especialment els que feien el recorregut interurbà (línies B4 i 3). De fet, a primer encara n'hi havia uns que popularment eren coneguts com els Malboro, ja que el seu disseny gràfic recordava clarament a la citada marca de tabac. De totes formes, he de dir que quan vaig veure la saturació i mal funcionament de Sarbus (l'empresa concessionària) el dematí, vaig decidir que era millor anar a la UAB a peu i així ho feia freqüentment. A més, era un trajecte molt agradable ja que, a banda de travessar aquell riu modern que és l'AP7, passava per un tros on sovint hi havia una guarda d'ovelles.
On no ens va portar el bus, però, va ser al Baricentro; un centre comercial al qual varem anar un dia amb na Miquela i na Margalida tots tres, caminant per la vorera de l'autopista.
En aquella època, en que encara no haviem descobert l'invent de la compra on-line, l'aigua embotellada s'acabava amb freqüència i de tant en quan haviem d'organitzar expedicions per tal d'adquirir i transportar garrafes fins al pis.
Tot i que per l'aigua no servia, el carretet de na Miquela era molt útil per fer la compra individualment. Casualment, i tot que això no vengui probablement a compte, avui he acordat amb en David (company de pis d'enguany) que li pagaria la meitat del seu carretó per utlitzar-lo a mitjes amb aquesta finalitat.
Una altra anècdota curiosa d'aquella primera etapa fou que l'estudiant d'informàtica del pis de dalt que, pressumiblement, ens robava l'Internet i per la qual cosa el maleesc; li va comentar al bus a na Margalida les sospites veïnals de que un tanga que havia aparegut misteriosament a l'escala havia sortit del nostre pis.
Posteriorment a aquesta primera etapa que, per diversos motius, consider la millor (sense deixar de considerar la següent com a molt positiva); hi va haver canvis al pis, marxant en Sergio i na Margalida i arribant en Biel i n'Ariadna. El primer, de L'Arboç, i la segona, d'Eivissa, continuaven la tendència de perfil de Ciències no-socials, és a dir, continuava jo com a únic "raro" del pis.
En aquesta època va arribar la Wii d'en Biel al pis i també hi continuava na Pues, l'eriçó de na Miquela que en pau descansi; d'igual manera que també ho faci el malaguanyat moix que va adoptar n'Ariadna i que malauradament va durar poc entre nosaltres.
En aquell temps també es va institucionalitzar el dimarts a vespre com a sopar de pizza, de la mà del Bonapizza, tot aprofitant el seu 2x1. La meva preferida era la kebab encara que això no impedia que fessim intercanvis amb n'Ariadna (fondue) o amb na Miquela (tropical chic). Així, també es feren habituals els sopars amb l'agradable participació d'un manescal de Sencelles així com també d'amigues de na Miquela.
Fins acabat el curs passat, no vaig tenir decidit que faria després de l'estiu i per tant, no havia concretat la meva permanència al pis del carrer Toledo. Al final vaig partir i, com va passar abans de que jo arribés, el meu lloc va esser cobert per un jove de Veterinària.
En definitiva, son moltes les anècdotes i records que em venen al cap en relació al pis, als companys de pis així com també a la ciutat i els seus habitants. De totes maneres, tampoc fora bo que totes es fessin públiques a la xarxa, essent més adeqüat que quedin guardades a qualque compartiment enfonyat de la memòria dels qui ho varem viure i compartir.
En la convivència, sempre hi ha moments millors i pitjors però, de bon tros, jo crec que l'ambient de convivència al pis del carrer Toledo va ser molt positiu, en termes d'amistat i cooperació mutua entre tots els habitants a les dues etapes; afavorint un ambient d'estudi combinat, com ha d'esser, amb intervals de festa i despreocupació i, en certa manera, creant un nucli familiar que esdevé complementari a la família, especialment quan aquesta està lluny.
Sens dubte, i juntament amb la faceta més acadèmica, aquests han estat quatre anys que, com s'afirma habitualment, sempre recordaré.
Qui més qui manco sap, a Mallorca, que agafar un bus del TIB
implica una petita aventura que, deixant de banda “l’esponerós atractiu de l’atzar”,
que deia el poeta, suposa un problema per tots aquells que vulguin complir amb
horaris i obligacions en una illa que ja no es podria definir com “de la calma”.