El bombardeig de la Plaça Sant Felip Neri

Avui hem fet una visita guiada pels llocs on va succeir la Guerra del 1936-39 a Barcelona. Començant a la Plaça Sant Jaume la guia ens ha anat explicant diferents fets i anècdotes ben interessants i rigorosos.

A més, cosa que no passa amb molts freetours infectes, s’ha fet amb un grup reduït i amb guia titulada, que a més era historiadora.

Però em voldria centrar en un indret en concret, la Plaça de Sant Felip Neri, arran d’una història que ens ha recordat la guia.

Aquesta plaça, tot i la gentrificació i massificació del Barri Gòtic, encara conserva aquella aura especial, de plaça de poble del Pirineu, que la fa especial. 

El dissabte, 10 de novembre del 2007, en un post en que explicava que havia visitat el barri de Barcelona on els topònims són pobles de Mallorca, també explicava que amb en Miquel Lluís i na Bàrbara vàrem dinar i vàrem visitar aquesta plaça. En concret, hi deia:

“Més tard hem anat fins a la Catedral i hem visitat, entre altres llocs, la Plaça de Sant Felip Neri; un lloc molt bucòlic on, en temps de la Guerra Civil, afusellaven, no sé quin bàndol, encara que supòs que els Republicans pel fet de que ho feien cap a la façana de l’església. Allà m'hi han fet una foto on es poden apreciar dues coses: Els forats de bales i metralla i que no m'havia pentinat.”

Precisament, la guia ens ha explicat que la propaganda franquista va difondre aquesta teoria dels afusellaments per part dels malvats rojos amb l’objectiu d’ocultar els seus crims contra la Humanitat.

En efecte, poc després,  el dimarts, 8 de gener del 2008 esmenava la versió anterior. Hi deia així:

“Idò bé, situant-vos en el context de la Guerra Civil Espanyola, en que es practica la “guerra total” en que tot és espai de guerra i les ciutats es converteixen en blanc de bàndol nacional.

La ciutat de Barcelona va esdevenir un marc apropiat per al desenvolupament d’aquests bombardeigs per estar a l’abast de la aviació italiana (la millor del moment amb caces i bombarders del tipus Fiat o Savoia) que operava des de Mallorca (el portaavions del mediterrani) finançada pel nostre “conillenc” Joan March. No havent-hi radars (que no s’usarien fins a la batalla d’Anglaterra) els avions només es veien en aproximar-se visualment, cosa que, juntament amb el regular plànol de la ciutat comtal afavoriren aquestes accions d’extermini de la població enemiga que tindrien com a zenit les bombes d’Hiroshima i Nagasaki o els massius bombardeigs de la II Guerra Mundial, de la qual la Guerra Civil en va esdevenir laboratori previ.

El punt àlgid d’aquests atacs aeris va tenir lloc els dies 16, 17 i 18 de març del 1938 executats per ordre de Mussolini al general Del Valle en que s’ordena un bombardeig martellejant, és a dir, un destructiu atac en onades cada tres hores durant tres dies.

Les imatges de la destrossa foren tan impactants que el departament d’estat dels EUA, El Vaticà (que, no ho oblidem, va donar suport a la “croada” franquista) i fins i tots els Nazis (!!!) diuen que aquests actes son inacceptables. Tot i això aquests s’apuntaran com a tàctica de guerra per a la II Guerra Mundial.

S’ha de dir que aquests actes van comptar amb el suport de catalans. Més concretament, Cambó i Josep Pla des de Marsella donen informació de gran importància estratègica per als italians. Participen també en una radio feixista italiana que emet en català (quines coses, eh?). També, en la seva oficina propagandística a Paris contra la república, van gaudir de la col•laboració d’importants famílies catalanes els noms de les quals, no per rés, no transcriuré. (Puc fer com El Tomate i donar inicials: A.V.Q. o F.d C. ...)

Des d’aquell moment fins a l’estiu del mateix any es construeixen, en la seva major part per mà d’entitats no governamentals com comissions de festes dels barris, a Barcelona més de 1400 refugis antiaeris de remarcable qualitat arquitectònica. Desprès, als anys 40, si el franquisme hagués entrat a la II Guerra Mundial s’haguessin reutilitzat. Alguns d’aquests refugis, sempre ho veuràs, foren víctimes del desemvolupisme dels anys seixanta doncs foren parcialment tapats amb ciment, altres (com el de Tetuan) van servir, destrossant-los, per a construir-hi infraestructures del metro barceloní. Dos refugis, emperò, es poden visitar. Aquests son el (crec recordar) 307 del Poble Sec i el de la Plaça del Diamant. M’ho apuntaré per a futura expedició...

El professor d’història ha insistit en que aquests refugis, dividits en tres models (d’autoconstrucció, de l’ajuntament –per a usos civils futurs- i de l’eixample –en que s’atorgaven quantitats d’espai segons diners aportats-), eren un reflex de la societat que no va tenir tanta repercussió a la ciutat de Londres perquè veien perillosa la relació interclassista i ho consideraven “de covards”...

La qüestió és que els bombardeigs van continuar fins desprès de la caiguda de Barcelona a mans feixistes.

I jo, vos he montat tot aquest rollo no només perquè m’assembla molt interessant sinó perquè aprofitaré per recordar aquell indret al qual vaig acudir amb en Miquel Lluis i na Bàrbara. A la Plaça de Sant Felip Neri, també ha afirmat el professor la falsedat de la teoria popular de que allà s’hi afusellà gent. El que va passar és que, a causa de que fou molt castigada pels atacs, va caure l’arc del temple cosa que s’agreujà perquè al seu interior hi havia gran quantitat de nins i nines refugiats d’altres llocs d’Espanya i, encara més, quan els sanitaris acudiren al seu auxili, va arribar la segona onada d’aviació italiana que va massacrar a les assistències i va impedir una possible atenció mèdica per als ferits”.

Posteriorment, en un també llunyà dimecres, 30 de gener del 2013 hi tornava a fer referència en complir-se 75 anys d'aquell dia.

Aquell, malgrat tot, no fou el bombardeig més mortífer patit per Barcelona, ja que la bomba del Coliseum (que va impactar contra un camió carregat d’explosius) va provocar més de cent morts.

De fet, fou gràcies a la ingent tasca de la Generalitat i de la seva defensa civil passiva que no se varen produir més dels 3.000 morts durant la guerra, que ja és dir. 

Amb tot això, allò que volia remarcar era la facilitat que tenen els poderosos de tergiversar la Història, fent culpables altres dels seus propis crims.

Davant això, cal recordar la importància d’informar-nos del nostre passat per evitar que se repeteixi.

Geopolítica, economia i vida quotidiana a la Cerdanya medieval (segles XIII-XIV)

Entre 1276 i 1344 va existir un petit però estratègic regne al Mediterrani: el regne de Mallorca. Format

per les Illes Balears, els comtats de Rosselló i Cerdanya i el senyoriu de Montpeller, fou fruit del repartiment del llegat de Jaume I. La seva vida no va ser fàcil: constantment assetjat per les ambicions de la Corona d’Aragó, el regne de Mallorca va lluitar per mantenir la seva autonomia fins que, el 1344, va ser absorbit definitivament.

Aquesta exposició ens convida a descobrir com es vivia a la Cerdanya durant aquest període fascinant. A partir dels llibres notarials conservats a l’Arxiu Comarcal, podem reconstruir les trames de la política, l’economia i la societat d’una època en què Puigcerdà bullia d’activitat i les muntanyes pirinenques eren l’escenari d’intenses relacions comercials.

Un regne nou, unes fronteres noves

El naixement del regne de Mallorca va dibuixar noves fronteres. L’economia de la zona, però, ja era profundament interconnectada: el blat i la carn del Principat es venien al nord, mentre que la llana pirinenca viatjava cap al sud. Per protegir el comerç i la transhumància, els reis d’ambdós regnes signaven permisos i guiatges especials que garantien la circulació de mercaderies i ramats.

Les famílies nobles jugaven a dues bandes: mantenien possessions i aliances als dos costats de la frontera per assegurar el seu futur en cas de canvis polítics. Mentrestant, viles com Puigcerdà prosperaven gràcies a privilegis reials que buscaven atreure població i dinamitzar el comerç.

Mallorca, potència comercial

Jaume I havia dividit el seu llegat: Pere es quedava amb Catalunya, Aragó i València, mentre que Jaume II rebia Mallorca, Montpeller, Rosselló i Cerdanya. Amb aquests territoris, Mallorca es convertia en una potència marítima amb ports estratègics com Palma i Cotlliure i vincles comercials intensos amb el nord d’Àfrica.

La seva estratègia recordava la de ciutats-estat com Venècia o Gènova: un rerepaís muntanyós proveïdor de recursos i ports ben situats que controlaven les rutes mediterrànies. Però aquesta aventura va durar poc: el 1344, Pere III el Cerimoniós conqueria definitivament el regne. Jaume III, derrotat, fugia per la Cerdanya cap a Foix.

Puigcerdà, capital tèxtil

La Cerdanya medieval era terra d’ovelles i muntanyes verdes. Aquesta combinació va convertir-la en centre productor de llana i tèxtils de qualitat. Puigcerdà es va consolidar com un important pol urbà, rivalitzant amb Perpinyà. Els carrers de la vila s’omplien de tallers, molins drapers i mercats plens de paraires, teixidors i tintorers.

La cadena productiva de la llana era impressionant: pastors, arquejadors, pentiners, filadores, teixidors, tintorers, paraires i drapers. Pràcticament tota la població hi participava, directa o indirectament. La indústria creixia amb contractes d’aprenentatge que permetien transmetre l’ofici i fixar població a les viles.

Històries de negoci i d’heretgia

Els llibres notarials conserven milers de contractes que ens permeten seguir el rastre d’aquest comerç. La llana es venia a terminis, els ramats es feien a parceria i el mercat de Puigcerdà s’omplia de safrà, tints i teixits de luxe.

Però no tot eren negocis. Els càtars occitans, perseguits per la Inquisició, trobaven refugi a les muntanyes i aprofitaven la transhumància per difondre les seves creences. La Cerdanya esdevenia així un territori fronterer no només políticament, sinó també espiritualment.

Els notaris, guardians de la memòria

Els notaris van ser el cor administratiu i documental de la vila. Des del segle XIII, registraven compravendes, testaments, préstecs i contractes de tota mena. Els llibres que han arribat fins avui són una finestra privilegiada al passat: sabem, per exemple, que Arnau Embertat, escrivà de Puigcerdà, va deixar 62 volums plens de dades sobre la vida a la Cerdanya.

Gràcies a aquesta feina meticulosa, avui podem reconstruir les xarxes comercials, les relacions socials i els conflictes d’una època en què Puigcerdà era una autèntica capital dels Pirineus.

Aquest viatge pel segle XIII i XIV ens recorda que la història de la Cerdanya no es pot entendre sense les seves connexions internacionals: ramats que travessaven muntanyes, mercaders que comerciaven amb el Magrib, nobles que jugaven a la diplomàcia i viles que prosperaven enmig de tensions polítiques. Un passat vibrant que encara ressona a les pedres i als carrers d’aquesta terra de frontera.

El canvi en l'accés a la funció pública

 En els darrers anys ha canviat el paradigma d’accés a la funció pública al menys en zones rurals o poc poblades.

 Fins fa uns anys treballar a l’administració pública era un somni o almenys era un projecte de vida desitjable i desitjat amb la qual cosa evitar el clientelisme era una necessitat i un deure.

 Avui en dia encara ho és però la situació ha canviat: l’administració ha mudat en la seva posició de privilegi i ara pràcticament ha de fer recerca activa d’aspirants per captar talent o dit d’una altra manera més barroera, ha d’anar pidolant i buscant aspirants perquè s’incorporin a l’equip. Això passa en diferents àrees.

Des dels tècnics com ara arquitectes enginyers; és una utopia pensar que vulguin venir al món local cobrant menys que al sector privat i a sobre havent de fer un examen. A més un examen de vuitanta temes!

 Tot això succeeix en un context de prohibició de Pujades salarials que ens fa perdre talent en front del sector privat. Dels tipus d’accés en parlem un altre dia però és evident que en una sacietat com l’actual s’han de reformular per llocs de difícil cobertura però tampoc es poden regalar places.

 Això a la pràctica fa que alguns ajuntaments hagin mancomunat serveis i d’altres encara no hagin pogut evitar la inadequada pràctica de què personal extern faci funcions públiques.

 D’altra banda aquells municipis, comunitats o consorcis que gestionen directament serveis públics amb recurs intensiu de mà d’obra també tenen problemes perquè en general costa molt trobar diferents tipus de de treballadors, ara conductors, gerocultors o operaris.

 A més, el nivell d’implicació és molt baix i pot ser no vénen a treballar i ni es molesten en demanar una baixa. Fer-los fer una instància és una utopia com també és una utopia que superin les proves de Català ja que molts són nouvinguts i ja sabem la dramàtica situació que travessa la nostra llengua.

 A tot això altres administracions d’àmbit superior segueixen amb la seva dèria centralista absolutament evitable a dia d’avui amb eines com el tele treball, les videoconferències o els gestors de expedients.

A tall d’exemple el desplegament de les vegueries és simplement simbòlic (com ho era el de les demarcacions provincials) així com ho és el desplegament de llocs de treball per part de les diputacions.

 Sé que això pot sonar contradictori amb els primers paràgrafs d’aquest escrit però crec que les administracions superiors tenen més capacitat per fixar gent al territori i dotar de massa crítica tot el país per permetre que els opositors circulin entre els diferents cossos i administracions, fomentant així la mobilitat interior administrativa, el benchmarking i l’intercanvi de talent. això, unit a una millora de serveis públics com ara transport públic o comunicacions fixaria persones joves del territori evitant l’envelliment i la despoblació

 Però això no deixa de ser una utopia. Només cal mirar els concursos de provisió de llocs de la Generaliitat per veure què són igual de centralistes que l’Estat espanyol.

 

Els feliços anys 20 i el gir dels anys 30 a Europa: un viatge de prosperitat a crisi

 

 Els anys 20, coneguts com els “feliços anys 20”, varen ser una dècada de gran transformació social, cultural i econòmica a Europa. Després del trauma de la Primera Guerra Mundial, molts països europeus varen experimentar un període de reconstrucció i optimisme. Aquest període es va caracteritzar per l’efervescència cultural, amb l’apogeu de moviments artístics com el surrealisme i l’art déco, així com per l’expansió de la música jazz i els canvis en els hàbits socials, com l’emancipació femenina i la popularització de noves formes de lleure, com el cinema i els balls de saló.

Econòmicament, molts països varen experimentar un creixement sostingut gràcies a la modernització industrial i l’expansió del comerç internacional. Tanmateix, aquest auge no va ser uniforme, ja que alguns estats, especialment els derrotats en la Gran Guerra, com Alemanya, patien encara les conseqüències de les reparacions de guerra i la hiperinflació.

El panorama va canviar dràsticament amb l’arribada dels anys 30. La Gran Depressió, desencadenada pel crac borsari de 1929 als Estats Units, va tenir un efecte devastador a Europa. L’economia es va enfonsar, amb un fort augment de l’atur, la fallida de bancs i empreses, i una dràstica reducció del comerç internacional. Aquesta crisi va posar de manifest les desigualtats socials i va generar un descontentament generalitzat.

En l’àmbit polític, aquest descontentament social va donar lloc a l’ascens de moviments autoritaris i feixistes en molts països europeus. A Alemanya, el Partit Nazi, liderat per Adolf Hitler, va aprofitar la crisi per obtenir suport popular, culminant amb la seva arribada al poder el 1933. A Itàlia, Benito Mussolini ja havia consolidat el règim feixista des de 1922. Altres països, com Espanya, van viure convulsions internes que van desembocar  la rebel•lió feixista i posterior guerra. 

No entrarem aquí en un debat historiogràfic sobre fins a quin punt es repeteix la Història però sense esforçar-nos-hi gaire és fàcil trobar paral•lelismes entre fets succeïts al primer terç del segle XX amb fets que estem vivint als nostres dies.

En primer lloc, la grip espanyola podria ser relacionada amb el COVID que hem superat recentment, amb unes dimensions que, salvant les distàncies, ha provocat gran mortaldat i estralls socials i econòmics.

D’altra banda, a nivell social ens trobem amb problemes de gran abast que, segons com prenguin, poden acabar agreujant-se a les dècades posteriors; agreujant el descontentament social.

Tot i que la inflació sembla que s’ha estabilitzat, no arribant per ara als nivells brutals dels anys 30 a Alemanya,  Europa afronta greus desafiaments estratègics com ara la crisi de deute, especialment en alguns països com França o Alemanya, la crisi de les pensions per l’envelliment o la manca d’innovació en l’àmbit comercial i empresarial.

Això se tradueix a nivell social en la sensació d’una Europa estancada, en què els sous de les classes mitjanes i treballadores no són suficients per pagar les despeses creixents, en béns de consum com ara l’habitatge, els mitjans de transport o l’alimentació bàsica saludable.

A tot això cal unir-hi una crisi social entre els valors postmoderns (ecologisme, feminisme, entre d’altres) amb els valors moderns que ressorgeixen de la mà d’aquest malestar social per la pèrdua de benestar de la població.

Aquesta crisi s’ha incentivat pels algoritmes de les xarxes socials, que radicalitzen els diferents sectors de la societat i donen veu als missatges més ultres, populistes i pamfletaris. També han guanyat pes la propaganda russa a través de mitjans i opinadors d’entre els anteriors; i també xinesa, a través del control de l’algoritme de TikTok i altres empreses tecnològiques.

Aquest conjunt de factors afavoreix l’aparició i creixement d’outsiders polítics que tracten de donar solucions fàcils a problemes complexos. La diferència principal és que els jueus del segle XXI són els immigrants que, arribant en gran nombre i de forma descontrolada, generen preocupació entre àmplies capes de la població, sense que l’esquerra sàpiga convèncer les seves bases, que són captades amb facilitat amb els discursos populistes de la dreta i l’extrema dreta. 

A nivell geoestratègic, avui en dia també trobem Estats imperialistes com ara Rússia o la Xina. La primera, amb una guerra injustificable contra Ucraïna, però també salvant dictadures amigues a Síria o Geòrgia; amb l’ajut de Corea del Nord i l’Iran, que també és expansionista i a través de l’eix de resistència promou atacs a interessos occidentals al Iemen i al Líban. 

D’altra banda, la Xina es va armant de forma sostinguda, sembrant conflictes per aigües territorials amb països com Filipines i preparant la invasió de Taiwan, que moltes fonts apunten que podria arribar la dècada següent. Això, com a demòcrates, ens hauria d’amoïnar perquè ja hem vist com acaben les democràcies que son absorbides per règims autoritaris, serveixi d’exemple Hong Kong. 

A tota aquesta inestabilitat s’hi pot sumar el nou inquilí de la Casa Blanca, i és que Donald Trump, com a bon outsider i ultra, té un tarannà inestable. Recentment ha suggerit que Groenlàndia o Panamà han de ser americanes... 

Així, els anys 20 del segle 20 varen ser un període d’esperança i innovació que es va veure bruscament interromput per les turbulències econòmiques i polítiques dels anys 30. Cal vetllar perquè en aquest segle no caiguem en els errors del segle passat,  i els 30 segueixin sent feliços; tot i que no serà fàcil.

Sigui com sigui, la clau serà que les classes mitjanes europees recuperin els nivells de qualitat de vida perduts perquè no se sentin atrets pels cants de sirena populistes; i per això calen moltes mesures però, en general, s’ha de garantir que amb un sou mitjà es pugui dur una vida digne i independent, podent accedir entre d’altres a un habitatge digne. 

Font: Wikimedia. Construcció de l'Empire State Bulding als anys 20.

La història fosca dels avions comercials abatuts: URSS, Rússia i el terror dels cels

Els accidents aeris sempre han estat motiu de consternació mundial, però alguns d’ells porten la petjada inconfusible de decisions polítiques i militars que han acabat amb centenars de vides. En aquest article, explorem com la URSS i Rússia han estat implicades en l’enderrocament d’avions comercials, i ho contraposem amb atemptats perpetrats per grups terroristes, com el de Lockerbie o l’11 de setembre.

L’ombra de la URSS i de Rússia: els cels com a camp de batalla

1.

Korean Airlines 007 (1983):

El 1 de setembre de 1983, el vol Korean Airlines 007, que cobria la ruta Nova York-Seül, va ser abatut per un caça soviètic després d’haver desviat lleugerament el seu recorregut i entrar en espai aeri restringit sobre Sakhalin. Els soviètics van considerar l’avió com una amenaça potencial, tot i que era clarament un vol comercial. Les 269 persones a bord van morir. L’incident va provocar una crisi diplomàtica global, i molts ho veuen com un exemple de l’excessiva militarització de l’espai aeri soviètic durant la Guerra Freda.

2.

Malaysian Airlines MH17 (2014):

El 17 de juliol de 2014, el vol MH17 de Malaysian Airlines, que volava d’Amsterdam a Kuala Lumpur, va ser abatut a l’est d’Ucraïna, una zona controlada per rebels prorussos. Investigacions posteriors van concloure que un míssil Buk d’origen rus havia estat disparat contra l’avió, matant les 298 persones a bord. Moscou ha negat reiteradament la seva implicació, però les proves apunten a la responsabilitat directa o indirecta de Rússia en aquest tràgic incident.

3.

Azerbaijan Airlines J28243 (1993):

En el context de la guerra del Karabakh, un avió de passatgers de l’Azerbaijan Airlines va ser abatut per forces militars. Si bé l’incident no té la mateixa notorietat que altres casos, destaca com a exemple de la facilitat amb què conflictes regionals poden posar en risc la vida de civils innocents.

Terrorisme als cels: Lockerbie i l’11-S

En contrast amb els incidents mencionats, on estats o grups paramilitars han estat responsables, altres tragèdies aèries han estat producte d’actes de terrorisme directes.

1.

Lockerbie (1988):

El vol Pan Am 103, que volava de Londres a Nova York, va explotar sobre Lockerbie, Escòcia, després que una bomba amagada en l’equipatge esclatés. L’atemptat, atribuït a agents libis, va matar 270 persones, incloent-hi civils a terra. Aquest cas va marcar una nova era en la seguretat aèria i va mostrar la capacitat dels grups terroristes d’atacar infraestructures civils globals.

2.

11 de setembre de 2001:

L’atac més emblemàtic contra avions comercials va ser el perpetrat per Al-Qaida l’11 de setembre de 2001. Quatre avions van ser segrestats i utilitzats com a armes, destruint les Torres Bessones, part del Pentàgon, i provocant milers de morts. Aquest acte va redefinir la seguretat aèria i va desencadenar una onada de polítiques antiterroristes globals.

Comparant causes i responsabilitats

Els incidents com el del vol KAL 007 o el MH17 reflecteixen com els conflictes entre estats poden posar en perill els cels, sovint amb conseqüències tràgiques per a civils innocents. La motivació principal sol ser militar o estratègica, amb estats o grups armats prenent decisions que violen la normativa internacional.

D’altra banda, atemptats com Lockerbie o l’11-S són motivats per ideologies terroristes i busquen maximitzar l’impacte simbòlic i humà. Mentre que els primers poden ser interpretats com errors (encara que greus), els segons són actes deliberats de violència indiscriminada.

Conclusió: lliçons dels cels ensangonats

Els casos d’avions comercials abatuts, ja sigui per decisions estatals o per terrorisme, ens recorden la vulnerabilitat de les infraestructures civils en contextos de tensió geopolítica i ideològica. Malgrat les millores en la seguretat aèria, aquests incidents posen de manifest la necessitat d’una major col•laboració internacional per protegir els espais aeris i evitar que els cels esdevinguin camps de batalla.

En última instància, cada víctima d’aquests desastres ens recorda que la política i el conflicte no haurien de tenir mai cabuda en les rutes que uneixen les persones arreu del món.

La repressió dels secretaris municipals defensors de la legalitat vigent durant el cop d'estat de 1936

El cop d'estat del 18 de juliol de 1936, que va derivar en la Guerra Civil Espanyola, va marcar un punt d'inflexió en la història d'Espanya. Una de les conseqüències més devastadores va ser la repressió exercida sobre aquelles persones i institucions que defensaven la legalitat republicana.

Entre els col·lectius que patiren aquesta repressió es trobaven els secretaris municipals, funcionaris encarregats de garantir el bon funcionament administratiu dels ajuntaments i d'assegurar-se que la legalitat fos respectada.

Durant la Segona República, com venien fent anteriorment, els secretaris municipals tenien un paper fonamental en l'administració local. Eren els responsables de la gestió de la documentació oficial, la redacció d'actes i la custòdia dels arxius municipals, així com de la supervisió de la legalitat dels acords presos pels consistoris. En molts casos, aquests secretaris es varen convertir en guardians de la legalitat republicana, especialment en els mesos previs al cop d'estat, quan les tensions polítiques i socials augmentaven i es produïen actes d'insubordinació per part d'elements reaccionaris i també revolucionaris.

Quan el cop d'estat militar es va iniciar el juliol de 1936, alguns d'aquests funcionaris varen mantenir la seva lleialtat a la República. Això els va situar en el punt de mira dels revoltats, que els consideraven com a enemics del nou règim que pretenien instaurar.

 

La repressió dels secretaris municipals

Amb la consolidació del poder feixista en diverses regions de l’Estat, es va iniciar una intensa campanya de repressió contra tots aquells que eren considerats defensors de la legalitat republicana. Els secretaris municipals no van ser una excepció. Aquests funcionaris varen ser acusats de col·laborar amb el "front popular", d'actuar contra els interessos del nou règim i, en molts casos, de "traïció".

Les conseqüències per als secretaris municipals varen anar de la destitució del càrrec fins a l’assassinat o l’exili.

En la seva tesi doctoral, Conti Fuster recull que l’acceptació del nou règim per part de gran part dels habilitats nacionals “fou el producte d'una aposta comprensible i natural per la supervivència personal està per dilucidar, encara que pel context radical que destil·len les fonts normatives consultades és evident que devia ser pràcticament impossible per als nostres funcionaris locals mantenir-se, ni tan sols, en una posició neutral als postulats ideològics que emanaven des del nou poder establert”.

Així, segueix Conti, és evident que “la preservació del sistema ideològic que havia resultat vencedor al camp de batalla necessitava una acció contundent de control i submissió de l'aparell burocràtic funcionarial sobre el qual s'havia de fonamentar l'Administració pública lleial al Nou Estat Totalitari”.

Així, la Llei de 10 de febrer de 1939466 va disposar la fixació de normes per a la depuració de funcionaris públics, tal com així expressava el seu títol. Igualment, l’Ordre de 12 de març de 1939, sobre depuració de funcionaris de l’Administració Local en relació amb el Moviment Nacional, es va ocupar d’adaptar les directrius de la llei anterior als empleats de les corporacions locals.  

A tall d’exemple, en l'Ordre d'11 de novembre de 1939, va atribuir als Col·legis provincials l'obligació d'emetre informes sobre les conductes dels seus membres, subjectes també al procés de depuració.

D’altra banda, tal com recull Font Monclús, el nou Estat volia controlar directament les funcions bàsiques i els funcionaris de totes les administracions.

 

Casos de repressió

Tal com assenyala Conti Fuster, referint-se a la repressió dels secretaris a l’illa de Mallorca, al Butlletí Oficial de la Província de Balears de l'11 d’agost de 1936 es va publicar l'edicte del Comandant Militar accidental de les illes pel qual es requeria a tots els funcionaris públics perquè en el termini de 48 hores manifestessin per escrit, en presència del Cap de la Dependència corresponent, la seva adhesió a l'autoanomenat moviment nacional.

Precisament, la Junta de Govern del Col·legi Oficial del Secretariat Local de Balears, el dia 14 de novembre de 1936 va donar compte d'un ofici remès pel comandant Militar, en data 15 d'octubre anterior, pel qual es decretava la suspensió de sou i feina, amb caràcter definitiu” de dos membres del Col·legi que s'havien negat a signar el referit escrit d'adhesió.

Aquests dos homes valents foren els secretaris municipals d'Algaida i Sant Joan, Rafel Gamero Ginata, i d’Artà, Guillem Llinàs Riera, als quals sota la forma eufemística transcrita per Conti se’ls va destituir planament dels seus càrrecs.

El destí d'aquests dos secretaris joves que se van atrevir a desafiar el mandat d'adhesió militar va passar per la mort i l’exili. Pel que fa al primer, després de ser destituït pel propi Ajuntament d'Algaida en sessió de dia 12 d'agost del 1936, va ser sotmès a un Consell de Guerra i posteriorment afusellat el dia 5 de juny de 1937 al Fortí d'Illetes. Vid.

(ANTICH SERVERA, R.: Memòria als republicans víctimes de la repressió feixista a Algaida durant la Guerra Civil del 1936. Ajuntament d’Algaida, 2002, pgs. 47-49.)

D’altra banda, Llinàs Riera va poder escapar de la repressió franquista fugint nedant de nit a la Badia de Palma, arribant a un vaixell francès fondejat a la mateixa on va demanar asil i fou exiliat a Marsella, tal com Conti recull de la revista local “Flor de Card” de Sant Llorenç des Cardassar.

A Castella hi trobem altres casos, com ara el de Juan Carbajosa Cubero, Oficial de Secretaria General de l’Ajuntament de Valladolid.

Fou president del Sindicat de Funcionaris Municipals, va estar implicat en la revolució d'octubre de 1934. Va ingressar cadàver al dipòsit municipal el 10 d'agost de 1936 procedent de les tàpies del cementiri. Es recull eufemísticament la seva mort per ferida al cor.  

Sigui com sigui, a tot l’Estat trobem exemples, com recull Marquinez en la depuració del secretari de l’Ajuntament de Pamplona.

En un altre ordre de coses, i fruit del procés revolucionari viscut al Pirineu català, també cal deixar constància de la mort de dos secretaris municipals com foren  en Josep Baró Rispa (Peramea, Pallars Sobirà, mort el 16 d’agost de 1936 i en Miquel Colell Travesset (Llober, Solsonès) mort el 30 de novembre del mateix any.     

 

Conclusió

La repressió exercida contra els secretaris municipals que van defensar la legalitat vigent durant el cop d'estat del 1936 i posterior guerra és un episodi poc conegut però necessari per comprendre la magnitud del terror que es va desplegar durant la Guerra Civil i la dictadura franquista.

Els secretaris municipals, guardians de la legalitat i de la democràcia, varen ser víctimes d'una repressió implacable que va cercar esborrar qualsevol rastre de resistència al nou ordre.

La seva memòria, especialment la dels dos secretaris mallorquins que s’ha conegut, és essencial per reconèixer el sacrifici d'aquells que van defensar els valors democràtics i la justícia en moments de gran adversitat.

 

 

 Bibliografia

- Banc de la Memòria democràtica. Generalitat de Catalunya.

- Conti Fuster, Nicolau. SECRETARIOS, INTERVENTORES Y TESOREROS DE LA ADMINISTRACIÓN LOCAL, ELEMENTOS NECESARIOS PARA UNA NUEVA REGENERACIÓN (Tesi doctoral). Universitat de les Illes Balears. Data de consulta 30-08-2024. Enllaç: https://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/669866/tncf1de1.pdf?sequence=1&isAllowed=y

- Font Monclús, A.  Secretaris, interventors i tresorers d’administració local. Cap a una habilitació local (Tesi doctoral). Universitat Autònoma de Barcelona. Data de consulta 30-08-2024. Enllaç: https://tdx.cat/handle/10803/665830?locale-attribute=es#page=95 

- Homenatge de l’Ajuntament de Valladolid al personal treballador represaliat durant el Franquisme. Web. Data de consulta 31-08-2024. Enllaç: https://www.fundacionjesuspereda.es/homenaje-del-ayuntamiento-de-valladolid-a-su-personal-trabajador-represaliado-durante-el-franquismo-2/

- Marquinez Hermoso de Mendoza, JJ. La represión del Régimen franquista en el Ayuntamiento de Pamplona: 1936-1939. Cultura Navarra. Web. Consulta 31-08-2024. Enllaç: https://www.culturanavarra.es/uploads/files/Anejo%205/APV5_37_637-645.pdf

- Preston, Paul. “El Holocausto español: Odio y exterminio en la Guerra Civil y después”. Editorial Debate, 2011.

- Solé i Sabaté, Josep Maria, i Villarroya, Joan. “La repressió franquista a Catalunya (1938-1953)”. Editorial Afers, 2003.

 

Memòries d'Islàndia

L’any 1615 un grup de pescadors bascos varen naufragar a prop de l’illa d’Islàndia i per sobreviure varen saquejar durant l'hivern diferents llogarets de l’illa. Això va provocar una matança per part de la població local, que va acabar amb una trentena de bascos assassinats sense rebre cap casta de càstig per part de les autoritats illenques, que varen promulgar una norma en què expressament es despenalitzava l’assassinat de persones d’origen basc.

Per una d’aquelles coses que passen, van passant els anys i ningú es va preocupar de derogar aquesta llei, fins que a l’any 2015, al nostre mil·lenni, algú hi va caure i la varen derogar.

I és que si a l’Edat Mitjana els peixos del Mediterrani parlaven català, els peixos de l’Atlàntic Nord devien parlar èuscar. No debades, aquesta nació va arribar a les costes d’Amèrica del Nord o Islàndia en el seu afany de pescar i mercadejar amb balenes, bacallà i altres matèries d’aquestes gèlides aigües.

No obstant això, molt abans d’aquesta història dels bascos i els islandesos, unes sis centúries Abans, uns víkings que fugien d’una guerra civil a Noruega varen emigrar a Islàndia. Varen arribar a la badia de Reykjavik i la varen anomenar badia fumejant o aigües bullents, per les emanacions geotermals que encara avui ens criden l’atenció.

De fet, aquesta energia que surt d’aquesta terra ha estat aprofitada, especialment des dels anys 70 del segle passat, per produir electricitat i energia a un cost molt baix, esdevenint un dels punts que han afavorit un creixement econòmic del país.

Tot i així, Islàndia esdevé un país despoblat ja que malgrat la seva extensió té una població més petita que la ciutat de Palma, mentre que Akureyri, la segona ciutat, no passa dels 20.000 habitants. D'aquesta manera, l'illa compta amb grans extensions d’origen volcànic que no resulten aptes per l’ús agrícola o ramader. Així i tot, disposen de ramaderia extensiva, amb ovelles i també cavalls, amb races autòctones que tracten de preservar.

A més, especialment en els darrers anys han aparegut una sèrie d’explotacions agrícoles que tot i no els permeten esdevenir autosuficients en fruita i verdura fresca, contribueixen a abastir una part del mercat. Malgrat això, el seu potencial principal és la pesca, per raons òbvies.  

Anem per parts, com ja hem dit, el fet de disposar d’energia barata i estar situada entre Europa i Amèrica, ha fet que les principals corporacions tecnològiques hi hagin situat grans servidors I instal·lacions que sustenten les connexions d’Internet transatlàntiques. Igualment, el seu aeroport ha esdevingut un hub entre aquests dos mercats. Així, amb vols de màxim cinc hores i avions d’un sol passadís es vola a Keflavik i d’allà un vol d’igual magnitud cap al Canadà o els Estats Units. La companyia de bandera és Icelandicair però la que va popularitzar aquest model amb les seves tarifes low cost fou WOW que, tot i fer fallida, va deixar pas a l’actual Play Airlines, que desenvolupa també aquest model i compta amb vols a Catalunya i Mallorca. 

Salvant les distàncies, als mallorquins aquest model ens recorda al d’Air Berlin, que connectava Mallorca amb la Península Ibèrica i, des de Son Santjoan, enllaçava a Europa.

I és que a Islàndia és visible la separació entreles plaques americana i euroasiàtica, comprovant-se a simple vista aquesta unió i separació entre el vell món i el nou.

Aquesta separació es veu al Parc Nacional de Thingvellir on, sincerament, a jo me va cridar més l’atenció que fa més d’un mil·leni, s’hi va fundar l''Alpingi, el primer Parlament illenc; rivalitzant així per antigor amb les velles institucions catalanes.

Aquesta és una aturada habitual dels circuits turístics que visiten l’illa per la seva proximitat a la capital i, especialment, perquè es troba aprop del Geysir, un d’un dels guèisers més famosos, que de fet dóna nom al fenomen. Malauradament, el dia que el vàrem visitar, amb el vent que hi feia va quedar un poc deslluït.

De fet, a nivell natural me varen cridar més l’atenció els volcans, les glaceres i els salts d’aigua.

Com a illa volcànica, Islàndia sorprèn amb els típics paisatges llunars i aquelles formes capricioses que deixa la lava en dipositar-se damunt la terra. Però especialment me va cridar l’atenció el volcà de Viti, amb el seu cràter circular on s’ha format un llac d’aigües hipnòtiques.

Les glaceres com les de la imatge són aquell espectacle que fa passar pena, per la seva degradació accelerada pel canvi climàtic. Malgrat això, navegar amb un curiós vehicle amfibi entre els icebergs blancs i blavosos, albirant foques, és un espectacle indescriptible.

Pel que fa als salts d’aigua, si bé potser no són els més grossos del món, sorprenen per la seva varietat i bellesa, però si n’he de triar un me quedaria amb la Cascada dels Déus, que esdevé un poderosíssim amfiteatre que amolla aigua sense aturador.

El nom d’aquest indret ve donat per una llegenda que apunta que quan el rei cristià danès va conquerir l’illa hi va llançar tots els tòtems pagans dels illencs.

Més enllà de les línies precedents, no m’entretindré a fer una descripció dels tresors naturals d’Islàndia, perquè en trobareu a voler arreu, sinó que m’he limitat a fer una sèrie de pinzellades sobre l’aventura islandesa.

Per acabar, cal esmentar que l'història dels bascos amb que començava aquestes línies està d'actualitat ja que s'està treballant en la construcció d'un nou museu que exposarà la feta i, si es pot, rescatarà del fons de la mar les restes dels vaixells enfonsats (a l'estil del Vasa d'Estocolm). Això, sens dubte, és un motiu de pes (o una bona excursa) per tornar a Islàndia en un futur proper. 

 

El pitjor accident ferroviari de la Història de l’Estat, censurat pel franquisme

 

El 2 de gener de 1943 va sortir de l’Estació del Nord de Madrid, avui anomenada Principe Pío, el tren correu número 421 amb destinació a La Corunya. Donada la proximitat a les festes nadalenques, les andanes eren plenes de gom a gom, en una Espanya que patia les conseqüències del cop d’estat feixista del 36.

L’esmentat servei estaba format inicialment per una composició de cinc cotxes de passatgers, un furgó de correu i dos vagons de càrrega, al qual s'anaren afegint elements fins al moment de l'accident. El material rodant i les infraestructures eren les que es poden esperar després de tres anys de guerra i de la repressió que havíen patit els professionals ferroviaris per part dels sublevats.

El comboi va sortir direcció Palencia on se li va afegir encara més passatge, procedent de les correspondències amb Barcelona i Saragossa. Així, ben carregat, va continuar el seu viatge acumulant retard i càrrega fins que l’endemà va arribar a l’estació de Lleó. Allà hi va pujar més passatge, que ja s’asseia com podia als passadissos i als cotxes de primera i segona classe, ja que tothom solia anar amb bitllet de tercera.

Al migdia de dia 3, a Astorga encara hi varen pujar uns militars. Allà el maquinista va informar de que una de les dues locomotores tenia un problema als frens i va sol·licitar que li canviessin però li varen respondre que no, que tirés amb només una de les dues màquines. I, en aquella època, qui s’atrevia a contradir les directrius del règim...

Es dona la circumstància de que l’orografia lleonesa és molt complexa i quan el tren va arribar a la rampa de Brañuelas i va començar el descens, el personal havia perdut el control del tren.

En quasi vuit quilòmetres el traçat baixa quasi mil metres d’altitud i passa per fins a vint túnels.

En una estació, on el tren havia de passar a les deu del dematí i va passar cap al migdia, el cap d’estació esperava que s’aturés i davant la seva sorpresa el tren no ho va poder fer ja que anava embalat. L’estupefacció va córrer per les andanes mentre a l’interior del tren la gent ja veia que allò no era normal. Tanmateix, amb les bandades que pegava el comboi es feia molt difícil fugir-ne...

Davant aquesta situació, el cap va telefonar al seu homòleg de la següent estació perquè miressin de col·locar obstacles a la via per frenar-lo però tot i els intents no hi varen ser a temps.

El que si que varen fer fou mobilitzar una locomotora amb tres vagons de càrrega de carbó perquè deixessin la via lliure.

Tot i que el personal va fer tot el que va poder, baixant a contravapor i emprant el fre de buit, res no varen aconseguir i varen passar de llarg de l’estació, entrant dins el túnel número 20 on varen xocar amb la part posterior de la composició de càrregar que la varen expulsar per l’altra boca del túnel.

I com que les desgràcies mai venen totes soles, per l’altre costat de la via hi pujava una locomotora Santafé amb una composició de vagons de carbó. Aquesta composició havia d’esperar però com que el correu de Madrid venia amb tant de retard, al final varen autoritzar la seva circulació amb la idea de que se creués amb aquest a Brañuelas.

Aquest creuament, però, no es va produir mai.

El traçat ascendent en trinxera cap al túnel impedia la visibilitat del maquinista, i per això quan va veure les senyes que li feia la tripulació de la locomotora de maniobres, que havien pogut pujar a una d’aquestes trinxeres, ja fou massa tard.

La Santafé, la locomotora més potent d’aleshores a la xarxa espanyola, no va poder frenar i amb la inèrcia que duia va arrossegar la locomotora de maniobres fins on havia quedat el correu de Madrid.

Els moments viscuts dins aquell túnel devien ser dantescos, amb els cotxes de fusta cremant atiats pel carbó i pels fanals de gas que adesiara explotaven aquí i allà.

Els supervivents parlen de cossos calcinats, crits i gemecs. Per mirar d’apagar el foc, la dotació de la Guardia Civil de l’indret va tractar d’apagar el foc disparant contra uns tubs d’un dipòsit d’aigua que hi havia damunt la boca del túnel, sense gaire èxit, pel que expliquen.

I els ferroviaris, amb l’ajut dels veïns, varen aixoplugar i tractar d’assistir als ferits però a l’interior del túnel hi varen quedar moltes vides, ja que el foc va cremar un parell de dies seguits.

A partir d’aquí, comença la maquinària de la censura. I és que les referències de la catastrofe foren quasi inexistents a la premsa del règim, informant només del funeral a León per la cinquantena de víctimes mortals que reconeixia el franquisme. 

I tot i que mai sabrem el nombre exacte de morts i ferits, hi ha algunes fonts que apunten a 100, 200 o fins a 800 morts.

Sigui com sigui, és fàcil pensar que la xifra d’una cinquantena és molt baixa, tenint en compte la densitat de passatge que hi havia així com també la dificultat d’evacuació dels ferits.

Aquesta fou la pitjor tragèdia ferroviària de tota la Història de l’estat però gairebé ningú la coneix, i això vol dir que encara queda molta memòria històrica per desenterrar.

Dit això, avui el túnel número vint ja no existeix perquè als anys vuitanta del segle passat fou clausurat per unes filtracions mineres properes. Tanmateix, segons varen afirmar al programa Cuarto Milenio, en aquell lloc hi sovintegen les aparicions relacionades amb aquest fet històric.

 

Bibliografia:

https://www.ivoox.com/accidente-ferroviario-torre-del-bierzo-audios-mp3_rf_66305336_1.html

https://cadenaser.com/tag/torre_del_bierzo/a/audios/

https://es.wikipedia.org/wiki/Accidente_ferroviario_de_Torre_del_Bierzo_de_1944

http://www.rtve.es/alacarta/videos/cronicas/cronicas-tren-desaparecidos/5165640/

 Foto: Wikimedia

Les cinc claus de la invasió d’Ucraïna

“Rússia ha vist molt durant els seus mil anys d’Història. HI ha només una cosa que Rússia no ha vist mai en aquests mil anys, la llibertat” Vasili Grossman

Durant les darreres setmanes he seguit amb estupefacció com molts coneguts han avalat les tesis de Putin.

És clar que les fake news divulgades pels mitjans de propaganda estatal com ara RT o Sputnik han anat calant en la població, àvida de cercar discursos alternatius a l’oficial

De fet, el perfil va des del conspiranoic, que ha esdevingut antiOTAN (pot ser tant d’extrema dreta com d’extrema esquerra) fins  el perfil nostàlgic, que se pensa que RT és la Pirenaica i la Rússia actual defensa encara els valors de la Unió Soviètica.

És un afer molt complex però intentaré simplificar el meu parer:

1. Nazis a Ucraïna?

A Ucraïna hi ha nazis, racistes i ultranacionalistes, com n’hi ha a tots els països europeus. Espanya, sense anar més enfora, encara té nombrosa simbologia oficial feixista, des de monuments al Creuer Balears que massacrà població civil a La Desbandá, carrers dedicats a la División Azul...

De fet, si en Putin vol desnazificar Europa, tal vegada podria començar per l’Estat espanyol, on enlloc de fer un cordó sanitari el PP està governant amb Vox i ben aviat arribaran junts a La Moncloa.

A Ucraïna, a més a més, es dona la circumstància que els nazis es varen aliar amb els nacionalistes ucraïnesos liderats per Stepan Bandera, que es volien alliberar dels soviètics. Això fa que indefectiblement hi hagi símbols similars.

Així, és cert que alguns grups com el Batalló Azov empren simbologia nazi o de l’exèrcit alemany, però no es pot generalitzar.

En darrer terme, cal recordar que Zelenski és jueu.

I, d’altra banda, no és menys important dir que a la mateixa Rússia hi ha un gran nombre d’ultranacionalistes nazis, que són vistos amb bonsulls pel Kremlin. A més, molts d’aquests han esdevingut mercenaris de Wagner al servei de Rússia.

 

2. Putin, llibertador de les minories?

En la mentalitat imperialista del Kremlin es vol vendre que l’actuació a Crimea i al Donbàs ha estat justificada per l’atac a la llengua russa i a les minories russòfones.

Quan llegesc això el primer que hom pensa és: Quina sort tenir un protector així i quina bona persona... A veure si ajuda Catalunya, fins i tot diuen alguns. Però després pens en la minoria tàrtara de Crimea o faig un poc de memòria i pens que per allà al 2008 en Putin va protagonitzar una invasió a Geòrgia (quan aquesta volia esdevenir membre de l’OTAN) i es va annexar Abhjazia i Ossetia del Sud.

I quan ho varen fer varen fer una neteja ètnica, expulsant tots els georgians que no eren russòfils.

Aquests es varen sumar a Transnístria, una part russòfona de Moldova. En aquest cas, “l’alliberament nacional” es va produir quan es va desintegrar la URSS, perquè en aquella regió hi havia una base militar i “democràticament” varen imposar el seu allunyament de facto de l’estat moldau, quan la població d'ètnia russa era només del 24%, segons el cens de 1989. 

Totes aquestes “repúbliques populars” han esdevingut un forat negre de delinqüència i dependència de Rússia, sense creixement econòmic, aïllades del món i sense drets i llibertats. Totes elles, com la mateixa Rússia, estan governades per elits corruptes afins al Kremlin.

I el pitjor és que pareix que ara, davant l’enrocament dels avanços russos, Putin voldrà trossejar Ucraïna annexionant-se els diferents oblasts que primer convertirà en repúbliques populars i després farà veure que celebra un referèndum o xucrutrendum per tal d’annexionar-les a la Mare Rússia, el seu darrer objectiu.

I que tremolin els Bàltics, que allà també hi ha minories russes...

Però el tsar Putin no només defensa minories nacionals, també defensa amics amb problemes, com ara Al Assad a Síria. I pel que fa als afers interns, millor no parlar de com assetjen periodistes, enverinen als opositors o tracten als independentistes a dins Rússia, on varen massacrar Grozni i hi varen instaurar el règim del terror de Kadirov.

 

3. Les esferes d’influència, una teoria compatible amb la democràcia?

Alguns realistes en política internacional consideren que Occident no s’ha de ficar en l’esfera tradicionalment russa perquè això és una provocació per Putin, i que la OTAN ha anat creixent cap a l’est.

En aquest punt, per una banda cal recordar que unir-se a l’OTAN és voluntari, cosa que no succeeix amb la dependència política de Putin. De fet, exceptuant Turquia, els membres OTAN són països de democràcies homologades, cosa que no es pot dir dels països de l’esfera russa com per exemple Bielorrússia.

Per tant, si Zelenski fou elegit per una àmplia majoria, què ens hauria de fer pensar que cal derrocar-lo només per contentar en Putin?

De fet, en una línia de Realpolitik, Yago Rodríguez de The Political Room defensa literalment que tot i que no serveixi per res que Espanya envií armes a Ucraïna, és bo fer-ho no perquè se volen defensar sinó perquè a Espanya li convé dur-se bé amb els EUA en el proper conflicte per les places de sobirania al Marroc.

 

4. I els crims de guerra?

En aquestes darreres setmanes ha quedat demostrat que, davant la inesperada (per Putin) manca d’adhesió a l’ocupació militar, la seva “operació militar especial” no ha avançat tant com volia i, per aquest motiu, ha començat a castigar durament la població civil, atacant hospitals i àrees residencials.

Aquesta no és una tàctica nova, i ja va ser assajada per Putin a Síria, on s’ha demostrat que Assad amb ajuda russa va perpetrar crims contra civils.

I, tot i que els mitjans propagandístics ho negaran, avui en dia tothom té una càmera a la butxaca i amb la geolocalització de les imatges es pot fer un seguiment del que realment passa sobre el terreny, com fa OSINT amb la intel·ligència de dades obertes o big data.

I és que si la Guerra del Golf fou la primera retransmesa en directe per la CNN, aquesta és la primera guerra retransmesa per les xarxes socials, pel periodisme ciutadà i, precisament per això, al setge de Mariupol les forces russes s’han esmerçat molt en evitar qualsevol possibilitat de comunicació amb l’exterior, però això és complicat i els crims de guerra acaben sortint. En aquesta ciutat, continuant amb la tradició soviètica, s'estan produïnt deportacions a Rússia.

A això s’ha d’afegir l’ús d’armes termobàriques i l’amenaça d’ús d’armes nuclears, químiques o bacteriològiques.

 

i 5. Però Estats Units més...

Jo no defensaré les guerres d’Estats Units ni el desastre de la UE a Libia, per exemple. Tal vegada l’excepció serien els Balcans, per evitar els genocidis de Milosevic, però això ja seria una altra història.

Sigui com sigui, no crec que aquest argument sigui raonable. És cert que fins ara, en el món unipolar, els EUA exercien de gendarme global i això ha canviat amb el món multipolar, però aquest canvi no ha de permetre justificar determinades accions a règims autocràtics com ara Rússia, Turquia o Xina.

De fet, aquest és un element a tenir en compte: Què farà Occident quan, en el marc de la política d’”Una sola Xina”, la Xina continental envaeixi Taiwan?

 

Reflexions arran del tancament de Son Santjoan

El passat cap de setmana, un Airbus A320 de la low cost Air Arabia Maroc va demanar realitzar un aterratge d'emergència a l'aeroport de Son Santjoan per una falsa emergència mèdica i, aprofitant l'avinentesa, un grup de joves va escapar per la pista, obligant a paralitzar l'aeroport i desviant més d'una desena de vols, afectant a més de mil passatgers inocents.
Davant aquesta situació, la primera pregunta que ens hem de fer és, realment és tan fàcil fer això? No hauria de dimitir algun comandament responsable d'aquest desastre?
Sabem que és un cas novedós, que a l'estat espanyol no havia passat, però si que havia passat antigament en la modalitat de segrest d'aeronau per part de ciutadans de l'antic bloc de l'est que volien viatjar a l'oest.
I en un cas similar, a la dècada dels 90, un avió de la companyia aèria nacional argeliana Air Algerie va segrestar un turbohèlix Fokker 27 d'un vol nacional i el volia fer arribar a Marsella però per manca de combustible el comandant el va fer aterrar a Son Santjoan.
En aquella ocasió, al petit avió hi havia 35 passatgers que varen estar segrestats durant vuit hores amb els 4 membres de la tripulació i els tres segrestadors.
Però l'altra qüestió és que si Algeria no hagués tancat l'espai aeri als avions marroquins per anar a Istanbul no haurien d'haver passat per damunt Palma.
Tanmateix, aquest podria ser un motiu de pressió per part del govern espanyol en les lluites amb l'homòleg marroquí, en el sentit de que si aquest pressiona amb generar o afavorir una crisi migratòria com fa també Bielorrusia amb la UE, se li podria prohibir sobrevolar l'espai aeri com ha fet Algeria.
D'aquesta manera, si Espanya i Algeria li bloquegéssin l'espai aeri, dificultarien el turisme i el comerç al regne alauita.
Ara bé, això també hauria d'afectar necessàriament a les Illes Canàries, que si han d'evitar el territori marroquí haurien de sobrevolar l'Atlàntic fins a Portugal i d'allà seguir cap a l'estat espanyol.
Més enllà de la política ficció, no deixa de ser un fect anecdòtic l'entrada de migrants fingint emergència sanitària ja que tots els que varen escapar de l'avió cabrien en una o dues pasteres, de les que arriben massivament des d'Algeria.
De fet, allò greu no és que entrin en avió, ja que molts ho fan si aconsegueixen visat, però allò greu és provocar una actitud sediciosa amb perjudicis per molts ciutadans mallorquins i visitants.
Queda aprendre a gestionar aquestes situacions i a tractar la immigració com un fenomen global, però això ja és una altra història. Només cal recordar que Alger és la capital d'estat més propera a Mallorca i que el Mediterrani ha estat sempre un punt de connexió i d'intercanvi, que ja varen emprar els illencs per marxar al Magrib en altres èpoques i que ara té el sentit invers.



Enviat des del meu iPad

Un dia de juliol a Tor: Excursió pel Camí de Pal des del Coll de Cabús al poble de les tretze cases i els tres morts

 

"Els juliols, a Tor, són tràgics. Tots els fets que han marcat la historia d'aquest poble de tretze cases del Pirineu han passat al juliol".

Tor, tretze cases i tres morts. Carles Porta.

 

Feia dies que desitjava visitar Tor i tot i que el primer impuls va ser anar-hi pel Pallars, finalment vàrem decidir arribar-hi des del Coll de Cabús, des d’Andorra, després d’haver passar un dia per La Seu d’Urgell, recorrent els espais del submón que anomena Carles Porta al seu conegut llibre.

Creant el petit país dels Pirineus s’arriba al final de la CG4, on la frontera és un no res, per no quedar no queden ni els típics cartells fronterers, que anys enrere es veu que hi eren. El canvi de país es pot copsar amb el fet inèdit de passar d’una carretera asfaltada de dos carrils ben ampla a un camí de cabres, o de contrabandistes, segons es vulgui.

Aparcat el cotxe en la part andorrana de la frontera inexistent comença el descens per l’irregular camí fins al Pla de Llumeneres on s’hi troba la bifurcació entre els camins de Samsa i de Palanca. En el nostre cas, vàrem decidir descendir per un i tornar per l’altre.

Durant el trajecte em varen cridar l’atenció els idíl·lics paisatges de muntanya així com els nombrosos ramats d’eugues i vaques, sense cap pastoratge aparent i molt acostumades al trànsit de 4x4, motos i bicicletes que fan d’aquelles contrades un lloc inesperadament concorregut. És inevitable pensar, coneixent els antecedents del lloc, quins d'ells deuen transportar tabac de contraban...

Després de veure el que semblava el càmping Sansa, a les Bordes d’en Pleià, i algunes construccions abandonades.

El camí seguia baixant i ja havíem perdut l’esperança d’arribar a Tor quan un anglès que pujava descamisat i amb un nin als braços ens va dir que faltava poc. Així que vàrem seguir baixant fins a la confluència amb l’altre camí, pel qual pujaríem després, i vàrem arribar al poble, que està situat en una estreta vall.

Allà hi varem trobar l’escenari del true crime per tothom conegut, amb les cases dels principals protagonistes (Cerdà, Sansa, Palanca,  Cisqueta...), l’església i els paratges d’aquest indret del Pirineu català.

Com a viatgers preparats, duiem el llibre de Carles Porta però també “L’home de Tor”, que presenta una perspectiva més àmplia del poble, més enllà dels crims i del conflicte amb la muntanya. Amb aquests, varem poder situar les diferents cases i llocs d’interès.

La majoria de cases estan en estat d’abandonament, com ara la d’en Cerdà. Em va sorprendre també l’afluència de visitants. A la placeta formada entre Ca la Cisqueta i Casa Palanca (on es varen produir els primers dos crims) hi havia una animada terrassa en que vàrem haver de fer cua per dinar.

Al local, a banda de la mestressa, servien una valenciana i una al·lota de Santa Perpètua de Mogoda i el trinxat va ser espectacular. Ara bé, de segon vaig demanar palpís de xai i, sincerament, és molt més bo el que feim amb xais de ca nostra. Els postres també eren bons, tant el mató com el iogurt.

Cal ressenyar que en aquesta mateixa placeta hi havia un senyor venent artesanies o, dit d’una altra manera, souvenirs de Tor. Era un senyor entranyable que s’enorgullia de regentar la paradeta situada a més altitud de Catalunya. Tot això, imaginem, sense llicència administrativa...

D’allà es veia el mític cartell que resava “Catalunya té mil anys. Tor ja hi era”. No entenc com encara no han fet camisetes amb aquesta frase...

D’altra banda, cal ressenyar la manca d’impuls per part de l’Ajuntament d’Alins i altres institucions del potencial turístic de Tor que, a dia d’avui, es pot entendre com la meca del True Crime català. De fet, de ben segur que si estassim en un altre país, s’hauria venut tot molt millor. Potser construir un museu i fer visites teatralitzades seria massa, però com a mínim plantejar uns plafons informatius (accessibles), una ruta amb codis QR i un plànol del poble no estaria de més.

Una vegada ben dinats, varem emprendre l’ascens per l’altre camí, havent de creuar diversos rierols i encarant pel camí de Pal fins a la frontera imaginària, on vàrem agafar el cotxe de nou.

Més enllà dels paisatges idíl·lics, crec que Tor és l’exemple de que l’avarícia i l’especulació poden trencar l’harmonia de qualsevol poble, així com també els problemes que plantegen determinats condominis.

 

Per saber-ne més:

30 minuts: http://www.tv3.cat/videos/196447331

Comes, Núria. L'home de Tor. L'amarga història de Palanca i els propietaris de la muntanya que va provocar una tragèdia. Pagès editors.

Notícia al Diari Ara sobre la mort de Palanca: https://www.ara.cat/societat/mor-jordi-riba-palanca-tor_1_2621692.html

Podcast de Catalunya Ràdio: http://www.ccma.cat/catradio/tor/

Porta, Carles. Tor, tretze cases i tres morts. Ed. La campana.

Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Tor_(Alins)#Personatges_destacats_en_el_conflicte

 

Couto Mixto, la república oblidada

Quan vaig pensar en escriure aquest post, el volia titular “El Couto Misto, l’Andorra gallega” però després he pensat que l’Andorra “catalana”, si se’m permet la llicència, ja ho és molt d’andorrana i per tant això podia generar una certa confusió i debat que ens allunyaria d’estudi.

Com alguns sabreu, supòs que fruit d’una deformació professional, som un gran afeccionat a fenòmens geopolítics estranys com ara micronacions, estats fallits, fronteres i enclavaments històrics. Aquesta dèria m’ha duit a visitar i a gaudir de llocs com ara Gibraltar, Andorra, Llívia, Tabarca, El Carxe, la República d’Uzupis (Vilnius)  o el punt més proper entre Egipte, Israel, Jordània i Aràbia.

Són més els llocs que tenc pendents però per no avorrir-vos amb aquest llistat començaré a entrar en matèria.

El Couto Misto, o Couto Mixto, fou un petit territori, de tan sols uns 27 quilòmetres quadrats situats entre el sud de la província d’Ourense i el nord de Portugal. Es pot afirmar que fou la darrera petita pàtria que va acollir els últims gallecs sobirans.

El seu origen es produeix amb la independència de Portugal de Galicia, en que no es va delimitar amb claredat la frontera, sobretot en aquestes àrees muntanyoses i no gaire rellevants demogràficament.

Si bé és cert que en la tradició oral del lloc s’ha transmès una llegenda o rondalla que explica que la reina de Portugal era perseguida i fou amagada pels habitants del lloc fins que els seus partidaris varen recuperar el poder i la varen anar a rescatar. Com a agraïment a aquells llogarets, els va atorgar aquells privilegis.

Fos com fos, va anar passant el temps i els habitants del lloc s’organitzaren en forma de democràcia participativa, com si fos una polis grega en el massís galaic i sense pagar tributs a cap rei ni servir-los en les seves guerres.

Aquella era una terra de pas, i de contraban legal, entre els dos regnes peninsulars i així va anar fent fins que al segle XIX, amb el Tractat de Lisboa, es va definir la frontera o “raya” entre els Estats ibèrics més grossos i es varen repartir aquesta petita pàtria.

Així, havent existit del segle X al 1864 quan es va dividir entre els dos estats (l’annexió formal tindria lloc quatre anys després) es tracta d’un dels microestats més longeus del continent i alhora més desconeguts.

La capital és Santiago de Rubiás i els altres dos llogarets són Rubiás i Meaus.  

Entre Rubiás i la localitat portuguesa de Tourém hi transcorria el Caminho Privilexiado, una ruta de comerç sense duanes i per tant sense tributs, que s’emprava des de temps immemorials i era tolerada tant per la Guardia de Finanza com per la Guardia Civil.

Pel que fa al sistema polític, cal dir que els habitants («mixtos») es reunien en assemblea a l'església de Santiago, triant un jutge , la seva màxima autoritat, elegit pels veïns d'entre els caps de família cada tres hiverns.

Aquest estava assistit per tres homes de acordo nomenats per ell, un en representació de cada poble,  i que exercien la potestat administrativa.

Avui en dia és una zona pobra, despoblada i buidada com tantes altres d’aquella zona i crec que no seria agosarat dir que, tant a la província d’Ourense com a la seva veïna del sud, els hagués estat molt més profitós comptar amb un motor econòmic potent, com una Andorra o un Sant Marino o un Gibraltar al nord-oest peninsular. A títol d’exemple, en el moment de l’annexió, el territori comptava amb 800 habitants i actualment no arriba als 300. Per tant, ha perdut més de la meitat de la població des que ja no és una república i forma part de la monarquia hispànica.

Però, tot i l’envelliment i la despoblació que està patint, no tot són males notícies ja que el poble de Meaus ha doblat la seva població ja que hi ha un projecte de repoblació, de gent que hi ha tornat a viure i ha muntat un restaurant, molt recomanable per cert, anomenat “As Chaves do Couto”.

Aquest nom prové d’un dels símbols del territori, les tres claus que servien per obrir l’arca on es desaven tots els documents rellevants de la república. La caixa es desa en l’església de Santiago, tot i que l’original es va perdre en un saqueig de les tropes napoleòniques en la Guerra del Francès.  

Cada una de les claus corresponia a un dels homes de acordo (un per cada poble) i tot i que des del segle XIX només té caràcter folkòric, encara s’obri simbòlicament la caixa. De fet, un dels atractius de l’excursió al Couto fou parlar amb Nicanor, un glosador que va esdevenir un d’aquests clauers.

I parlant de símbols, cal citar l’Himne del Couto Mixto, cantat per Rosa de Ceo, que podreu trobar a Spotify i altres plataformes.

Tot i que el camí privilegiat en alguns punts no es troba en òptimes condicions, val la pena passejar-hi ja que té paisatges de pinars, noguers i roures que han anat guanyant terreny en la vall a les terres que ningú ja no conrea, a banda i banda del camí. En alguns trams també s’hi poden trobar restes de l’empedrat medieval amb restes de carros, alguns peto de ánimas (petits oratoris on hi havia un sant i se solia deixar almoina), fonts i runes de cases, entre les que destaca la de Modesto Brandón, que la tradició coneix com el darrer jutge o xuiz del Couto si bé ell no va voler participar de la desaparició del país i va dimitir, no essent així el darrer en ocupar el càrrec.

Un tema que s’està investigant és la immunitat que hi havia a l’entorn del camí, que feia que persones que no haguessin comès delictes de sang no poguessin ser perseguits allà ni per Espanya ni per Portugal, encara que aquest assumpte no està del tot clar.

Desviant-se una mica de Rubiás, damunt una de les muntanyes que encerclen la vall, hom pot fer un descans des d’un mirador balancí que ofereix una vista de tot el Couto MIxto.

A més, també es pot completar la visita amb altres activitats turístiques com caiac al Riu Salas o senderisme per la Serra del Surés amb l’empresa Coutomixtour.

Així, no voldria acabar sense recomanar la visita a aquest peculiar indret perdut entre les difuses fronteres de la Història.