El canvi en l'accés a la funció pública

 En els darrers anys ha canviat el paradigma d’accés a la funció pública al menys en zones rurals o poc poblades.

 Fins fa uns anys treballar a l’administració pública era un somni o almenys era un projecte de vida desitjable i desitjat amb la qual cosa evitar el clientelisme era una necessitat i un deure.

 Avui en dia encara ho és però la situació ha canviat: l’administració ha mudat en la seva posició de privilegi i ara pràcticament ha de fer recerca activa d’aspirants per captar talent o dit d’una altra manera més barroera, ha d’anar pidolant i buscant aspirants perquè s’incorporin a l’equip. Això passa en diferents àrees.

Des dels tècnics com ara arquitectes enginyers; és una utopia pensar que vulguin venir al món local cobrant menys que al sector privat i a sobre havent de fer un examen. A més un examen de vuitanta temes!

 Tot això succeeix en un context de prohibició de Pujades salarials que ens fa perdre talent en front del sector privat. Dels tipus d’accés en parlem un altre dia però és evident que en una sacietat com l’actual s’han de reformular per llocs de difícil cobertura però tampoc es poden regalar places.

 Això a la pràctica fa que alguns ajuntaments hagin mancomunat serveis i d’altres encara no hagin pogut evitar la inadequada pràctica de què personal extern faci funcions públiques.

 D’altra banda aquells municipis, comunitats o consorcis que gestionen directament serveis públics amb recurs intensiu de mà d’obra també tenen problemes perquè en general costa molt trobar diferents tipus de de treballadors, ara conductors, gerocultors o operaris.

 A més, el nivell d’implicació és molt baix i pot ser no vénen a treballar i ni es molesten en demanar una baixa. Fer-los fer una instància és una utopia com també és una utopia que superin les proves de Català ja que molts són nouvinguts i ja sabem la dramàtica situació que travessa la nostra llengua.

 A tot això altres administracions d’àmbit superior segueixen amb la seva dèria centralista absolutament evitable a dia d’avui amb eines com el tele treball, les videoconferències o els gestors de expedients.

A tall d’exemple el desplegament de les vegueries és simplement simbòlic (com ho era el de les demarcacions provincials) així com ho és el desplegament de llocs de treball per part de les diputacions.

 Sé que això pot sonar contradictori amb els primers paràgrafs d’aquest escrit però crec que les administracions superiors tenen més capacitat per fixar gent al territori i dotar de massa crítica tot el país per permetre que els opositors circulin entre els diferents cossos i administracions, fomentant així la mobilitat interior administrativa, el benchmarking i l’intercanvi de talent. això, unit a una millora de serveis públics com ara transport públic o comunicacions fixaria persones joves del territori evitant l’envelliment i la despoblació

 Però això no deixa de ser una utopia. Només cal mirar els concursos de provisió de llocs de la Generaliitat per veure què són igual de centralistes que l’Estat espanyol.

 

El padró d’habitants: La patata calenta dels Ajuntaments

El Padró d’Habitants és una patata calenta pels ajuntaments, ja que està lligada amb problemàtiques socials com ara la immigració i l’ocupació il·legal d’immobles.

Com tothom sap, el padró d’habitants és el registre administratiu on consten els veïns d’un municipi. A més, el mateix article 16 de la Llei 7/1985, de 2 d'abril, reguladora de les bases del règim local, afegeix que les seves dades constitueixen prova de la residència en el municipi i del domicili habitual en el mateix.

Igualment, es preveu que els estrangers no comunitaris que no tinguin autorització de residència de llarga durada, han de demanar la seva renovació cada dos anys o són donats de baixa. I recentment en aquests casos s'ha habilitat els ajuntaments per declarar la caducitat de la inscripción sense necessitat d'audiència prèvia de l'interessat. 

En qualsevol cas, en la societat actual això ha motivat conflictes ja que la inscripció padronal és la porta d’entrada per a la recepció de drets com ara els ajuts socials, la sanitat pública o la matricula en escoles públiques. A més, en algunes comarques del Pirineu fins i tot s'hi relaciona amb la gratuïtat del Túnel del Cadí. 

A això li sumem que la inscripció s’ha de fer amb independència del títol amb que s’ocupa l’immoble o, fins i tot, quan se resideixi en un banc o una plaça, casos en que també s’empadrona el ciutadà.

D’altra banda, genera una situació de greuge ja que mentre que als residents “legals” (ja siguin propietaris o llogaters) se’ls demana una gran quantitat de documentació, als okupes tan sols se’ls exigeix que provin la residència en el municipi.

O de fet alguns municipis no fan ni això. I encara que ho intentin, resulta molt complicat per part de la Policia Municipal o pels Vigilants Municipals fer les visites domiciliàries per comprovar la residència a l’immoble assenyalat.

A tall d’exemple, conec d’un municipi en què, en un cas de sotsarrendament sospitós d’un immoble, els municipals varen anar a fer la inspecció de l’immoble però varen quedar al carrer vetllant la porta de l’immoble quan, per sorpresa de ningú, passats uns minuts els individus que se volien empadronar varen abandonar l’immoble amb bosses esportives carregades amb les seves pertinences.

Per tant, l’informe va ser negatiu però a partir de llavors varen aprendre la lliçó i quedaven uns dies, aprofitant que els municipals els trobaven a la llar i tampoc no se’ls pot anar fent un seguiment durant un periode molt perllongat en el temps.

En tot cas, això genera suspicacies i per aquest motiu alguns municipis opten per no empadronar els okupes, fet que incompleix la llei, mentre que d’altres els empadronen sense control de cap tipus, i això afavoreix l’aparició de màfies i grups organitzats. 

Altres, en un terme mig, el que fan és demorar la inscripció dels okupes, reclamant-los documentació com si fossin propietaris o llogaters. Aquesta via pretén cansar-los però genera més paperassa i, a sobre, és estúpid ja que se sap que sent okupes no disposen d’aquesta documentació.

En un altre ordre de coses, als ajuntaments rebem també els esquitxos de conflictes familiars. Durant una època, tenia un senyor que me telefonava cada dia perquè ell estava pagant un pis en què hi vivia la seva ex-parella amb ses filles i la parella actual.

El cas és que l’ex-marit seguia pagant l’hipoteca i, com que no residia en aquell immoble, no el deixàvem empadronar allà.

Certament, a nivell personal vaig pensar que la situació era incongruent, i vaig intentar fer-li entendre que s’havia de separar la propietat de l’immoble de la residència efectiva en aquell, sent aquell un conflicte judicial en què l’ajuntament no hi entrava.

Ens va amenaçar amb denúncies i altres coses, però supòs que, quan va parlar amb el seu advocat, li devia fer entendre la, per ell, incomprensible situació.

Per tant, si bé és cert que el padró ha d’estar actualitzat perquè, en darrer terme, s’ha de saber qui viu als nostres municipis; tal vegada s’haurien de cercar fòrmules per evitar greuges de cara als ciutadans que actuen legalment (evitant la via ràpida pels okupes envers la de presentar la documentació) i, en darrer terme, donar més eines als ajuntaments per investigar la residència efectiva dels suposats ciutadans, tenint l’Estat una actuació més proactiva envers les seves competències d’immigració, combatent les màfies que duen a terme empadronaments (pressumptament) fraudulents. 

La repressió dels secretaris municipals defensors de la legalitat vigent durant el cop d'estat de 1936

El cop d'estat del 18 de juliol de 1936, que va derivar en la Guerra Civil Espanyola, va marcar un punt d'inflexió en la història d'Espanya. Una de les conseqüències més devastadores va ser la repressió exercida sobre aquelles persones i institucions que defensaven la legalitat republicana.

Entre els col·lectius que patiren aquesta repressió es trobaven els secretaris municipals, funcionaris encarregats de garantir el bon funcionament administratiu dels ajuntaments i d'assegurar-se que la legalitat fos respectada.

Durant la Segona República, com venien fent anteriorment, els secretaris municipals tenien un paper fonamental en l'administració local. Eren els responsables de la gestió de la documentació oficial, la redacció d'actes i la custòdia dels arxius municipals, així com de la supervisió de la legalitat dels acords presos pels consistoris. En molts casos, aquests secretaris es varen convertir en guardians de la legalitat republicana, especialment en els mesos previs al cop d'estat, quan les tensions polítiques i socials augmentaven i es produïen actes d'insubordinació per part d'elements reaccionaris i també revolucionaris.

Quan el cop d'estat militar es va iniciar el juliol de 1936, alguns d'aquests funcionaris varen mantenir la seva lleialtat a la República. Això els va situar en el punt de mira dels revoltats, que els consideraven com a enemics del nou règim que pretenien instaurar.

 

La repressió dels secretaris municipals

Amb la consolidació del poder feixista en diverses regions de l’Estat, es va iniciar una intensa campanya de repressió contra tots aquells que eren considerats defensors de la legalitat republicana. Els secretaris municipals no van ser una excepció. Aquests funcionaris varen ser acusats de col·laborar amb el "front popular", d'actuar contra els interessos del nou règim i, en molts casos, de "traïció".

Les conseqüències per als secretaris municipals varen anar de la destitució del càrrec fins a l’assassinat o l’exili.

En la seva tesi doctoral, Conti Fuster recull que l’acceptació del nou règim per part de gran part dels habilitats nacionals “fou el producte d'una aposta comprensible i natural per la supervivència personal està per dilucidar, encara que pel context radical que destil·len les fonts normatives consultades és evident que devia ser pràcticament impossible per als nostres funcionaris locals mantenir-se, ni tan sols, en una posició neutral als postulats ideològics que emanaven des del nou poder establert”.

Així, segueix Conti, és evident que “la preservació del sistema ideològic que havia resultat vencedor al camp de batalla necessitava una acció contundent de control i submissió de l'aparell burocràtic funcionarial sobre el qual s'havia de fonamentar l'Administració pública lleial al Nou Estat Totalitari”.

Així, la Llei de 10 de febrer de 1939466 va disposar la fixació de normes per a la depuració de funcionaris públics, tal com així expressava el seu títol. Igualment, l’Ordre de 12 de març de 1939, sobre depuració de funcionaris de l’Administració Local en relació amb el Moviment Nacional, es va ocupar d’adaptar les directrius de la llei anterior als empleats de les corporacions locals.  

A tall d’exemple, en l'Ordre d'11 de novembre de 1939, va atribuir als Col·legis provincials l'obligació d'emetre informes sobre les conductes dels seus membres, subjectes també al procés de depuració.

D’altra banda, tal com recull Font Monclús, el nou Estat volia controlar directament les funcions bàsiques i els funcionaris de totes les administracions.

 

Casos de repressió

Tal com assenyala Conti Fuster, referint-se a la repressió dels secretaris a l’illa de Mallorca, al Butlletí Oficial de la Província de Balears de l'11 d’agost de 1936 es va publicar l'edicte del Comandant Militar accidental de les illes pel qual es requeria a tots els funcionaris públics perquè en el termini de 48 hores manifestessin per escrit, en presència del Cap de la Dependència corresponent, la seva adhesió a l'autoanomenat moviment nacional.

Precisament, la Junta de Govern del Col·legi Oficial del Secretariat Local de Balears, el dia 14 de novembre de 1936 va donar compte d'un ofici remès pel comandant Militar, en data 15 d'octubre anterior, pel qual es decretava la suspensió de sou i feina, amb caràcter definitiu” de dos membres del Col·legi que s'havien negat a signar el referit escrit d'adhesió.

Aquests dos homes valents foren els secretaris municipals d'Algaida i Sant Joan, Rafel Gamero Ginata, i d’Artà, Guillem Llinàs Riera, als quals sota la forma eufemística transcrita per Conti se’ls va destituir planament dels seus càrrecs.

El destí d'aquests dos secretaris joves que se van atrevir a desafiar el mandat d'adhesió militar va passar per la mort i l’exili. Pel que fa al primer, després de ser destituït pel propi Ajuntament d'Algaida en sessió de dia 12 d'agost del 1936, va ser sotmès a un Consell de Guerra i posteriorment afusellat el dia 5 de juny de 1937 al Fortí d'Illetes. Vid.

(ANTICH SERVERA, R.: Memòria als republicans víctimes de la repressió feixista a Algaida durant la Guerra Civil del 1936. Ajuntament d’Algaida, 2002, pgs. 47-49.)

D’altra banda, Llinàs Riera va poder escapar de la repressió franquista fugint nedant de nit a la Badia de Palma, arribant a un vaixell francès fondejat a la mateixa on va demanar asil i fou exiliat a Marsella, tal com Conti recull de la revista local “Flor de Card” de Sant Llorenç des Cardassar.

A Castella hi trobem altres casos, com ara el de Juan Carbajosa Cubero, Oficial de Secretaria General de l’Ajuntament de Valladolid.

Fou president del Sindicat de Funcionaris Municipals, va estar implicat en la revolució d'octubre de 1934. Va ingressar cadàver al dipòsit municipal el 10 d'agost de 1936 procedent de les tàpies del cementiri. Es recull eufemísticament la seva mort per ferida al cor.  

Sigui com sigui, a tot l’Estat trobem exemples, com recull Marquinez en la depuració del secretari de l’Ajuntament de Pamplona.

En un altre ordre de coses, i fruit del procés revolucionari viscut al Pirineu català, també cal deixar constància de la mort de dos secretaris municipals com foren  en Josep Baró Rispa (Peramea, Pallars Sobirà, mort el 16 d’agost de 1936 i en Miquel Colell Travesset (Llober, Solsonès) mort el 30 de novembre del mateix any.     

 

Conclusió

La repressió exercida contra els secretaris municipals que van defensar la legalitat vigent durant el cop d'estat del 1936 i posterior guerra és un episodi poc conegut però necessari per comprendre la magnitud del terror que es va desplegar durant la Guerra Civil i la dictadura franquista.

Els secretaris municipals, guardians de la legalitat i de la democràcia, varen ser víctimes d'una repressió implacable que va cercar esborrar qualsevol rastre de resistència al nou ordre.

La seva memòria, especialment la dels dos secretaris mallorquins que s’ha conegut, és essencial per reconèixer el sacrifici d'aquells que van defensar els valors democràtics i la justícia en moments de gran adversitat.

 

 

 Bibliografia

- Banc de la Memòria democràtica. Generalitat de Catalunya.

- Conti Fuster, Nicolau. SECRETARIOS, INTERVENTORES Y TESOREROS DE LA ADMINISTRACIÓN LOCAL, ELEMENTOS NECESARIOS PARA UNA NUEVA REGENERACIÓN (Tesi doctoral). Universitat de les Illes Balears. Data de consulta 30-08-2024. Enllaç: https://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/669866/tncf1de1.pdf?sequence=1&isAllowed=y

- Font Monclús, A.  Secretaris, interventors i tresorers d’administració local. Cap a una habilitació local (Tesi doctoral). Universitat Autònoma de Barcelona. Data de consulta 30-08-2024. Enllaç: https://tdx.cat/handle/10803/665830?locale-attribute=es#page=95 

- Homenatge de l’Ajuntament de Valladolid al personal treballador represaliat durant el Franquisme. Web. Data de consulta 31-08-2024. Enllaç: https://www.fundacionjesuspereda.es/homenaje-del-ayuntamiento-de-valladolid-a-su-personal-trabajador-represaliado-durante-el-franquismo-2/

- Marquinez Hermoso de Mendoza, JJ. La represión del Régimen franquista en el Ayuntamiento de Pamplona: 1936-1939. Cultura Navarra. Web. Consulta 31-08-2024. Enllaç: https://www.culturanavarra.es/uploads/files/Anejo%205/APV5_37_637-645.pdf

- Preston, Paul. “El Holocausto español: Odio y exterminio en la Guerra Civil y después”. Editorial Debate, 2011.

- Solé i Sabaté, Josep Maria, i Villarroya, Joan. “La repressió franquista a Catalunya (1938-1953)”. Editorial Afers, 2003.

 

Venècia, el que serà Palma o Barcelona en unes dècades?

Escric aquestes línies esperant per embarcar de l’aeroport de Treviso després d’haver passat uns dies a Venècia i volia compartir una sèrie de reflexions sobre el mono-conreu turístic i la gentrificació que pateixen les nostres ciutats.

Fa unes dècades, la democratització dels viatges en avió s’ha anat incrementant per diferents fenòmens com ara la liberalització de les rutes aèries a la Unió Europea, que per mor del mercat comú varen passar de ser monopolis amb preus caríssims a liberalitzar-se amb la concentració de les companyies aèries en un oligopoli que ha ampliat exponencialment el nombre de viatgers i ha reduït les tarifes a preus irrisoris.

A banda d’això, les plataformes de lloguer turístic i, en general, l’expansió d’internet per a usos turístics, han convertit la ciutat en un camp de batalla on els recursos i els serveis passen d’estar enfocats als residents per estar enfocats al turisme.

El cas de Venècia és paradigmàtic en tots aquests fenòmens ja que és una destinació turística icònica per la seva bellesa i per la seva estructura de canals pintoresca, on enlloc de cotxes i autobusos hi trobem góndoles i vaporettos.

Per tant, la bellesa d’aquesta ciutat i els seus atractius turístics són innegables, hi ha molt escrit sobre el tema i per això en aquestes línies no ens hi centrarem.

 

De fet, això que escric no m’ha vengut de nou sinó que, arran de la visita efectuada, ho he pogut constatar de primera mà i la reflexió és la següent:

El turisme total sense control ni limitació ho destrueix tot. És capaç de convertir una ciutat de més de 170.000 habitants en una ciutat de 50.000, esdevenint la zona zero un lloc inhabitable.

Aquest fenomen ja el viuen els habitants del centre de Ciutat o de Barcelona, però en el cas de Venècia es fa encara més evident ja que amb aquests carrerons tan estrets no hi passen vehicles ni hi pots deixar el cubell de les escombraries sinó que cada matí els serveis municipals toquen al timbre els habitatges i els comerços i recullen allò que pertoqui.

A més, la unió de no haver-hi comerços pels habitants amb aquesta inaccessibilitat per adquirir béns o serveis fa que esdevingui molt incòmoda la vida i la gent hagi fugit.

Al vespre, si allunyes la vista dels aparadors hiperil·luminats i mires per amunt, no veus habitatges amb senyals de vida i, si en veus i ho contrastes amb els noms que apareixen als intèrfons, comproves que la majoria són lloguers turístics.

Això genera que els immobles encara estiguin més degradats i l’Ajuntament tampoc no té mitjans per posar-hi mà, més tenint en compte que fa uns anys patia un dèficit d’uns vuit cents milions d’euros.

En el cas de Venècia a tot això cal afegir-hi els problemes estructurals dels edificis deriatt de la seva ubicació, les marees que cada matí inunden diferents zones de la ciutat i les dificultats derivades de la seva orografia, que fan que hi hagi milers de fosses sèptiques (o fins i tot pous negres).

Humilment, crec que Venècia ens ha de mostrar el camí a seguir per tal d’evitar acabar com aquesta ciutat, buidada i parctematitzada.

De fet, és molt trist veure cartells a les esglésies prohibint fer-hi pícnic al seu interior o al carrer. On hem arribat amb aquest turisme que ho destrossa tot i no ofereix res a canvi?

En aquest sentit, cal en primer lloc establir taxes per la visita del centre de les ciutats, per tal de regular-ne l’afluència i atorgar recursos als municipis. Igualment, és imprescindible regular el lloguer vacacional i combatre’l quan aquest sigui il·legal.

Igualment, regular els usos dels locals comercials per evitar que no esdevinguin rèpliques de botigues souvenirs o badulaques que en poc serveixen als veïns.

I per últim però no menys important, cal impulsar ordenances de civisme amb sancions exemplars per combatre la brutícia, els renous o les conductes indecoroses, per tal d’evitar que les nostres ciutats se converteixin en un infern per les persones que encara hi resisteixen.

Encara hi som a temps, però no se pot badar.

Ara fa set anys...

Navàs nevat. Un Ajuntament i plaça dignes d'una capital

Recentment ha començat a fer pràctiques a l’ajuntament un company secretari interventor que ha aprovat fa poc i està fent el curs selectiu a l’INAP.

Això m’ha fet pensar en els meus inicis en aquesta professió ja que durant aquest mes d’ara fa set anys vaig començar les pràctiques a l’Ajuntament del Papiol, on vaig aprendre bastant, tot i que foren bastant curtes.

En aquella època jo vivia a Barcelona i just el dia d’inici de pràctiques hi va haver un incident a un magatzem de productes químics que va provocar que s’aturés la circulació de trens, amb la qual cosa vaig quedar tirat a Molins de Rei, a només una parada...

Més enllà d’aquesta anècdota, les pràctiques me varen servir per veure com funcionava un ajuntament i aprendre d’un molt bon secretari interventor, n’Alfons, que me va mostrar bastantes coses.

Unes setmanes després, el divendres 13 de novembre i en una assemblea del Col·legi de Secretaris, vaig conèixer na Montse que me va dir que estava acumulant un ajuntament i que ho volia deixar a final d’any. Me va oferir la possibilitat i, tot i que no era la primera opció (vaig anar a fins a tres entrevistes amb alcaldes), vaig anar a fer una entrevista amb l’alcalde.

En aquell temps, tot i que vivia a Barcelona de feia vuit anys, no coneixia gaire la Catalunya Central. De fet, havia estat una vegada a Manresa repartint enquestes amb un grup d’estudis de la facultat als assistents d’un congrés d’un partit que ja no existeix però no havia passat d’allà.

Amb aquelles, el dimecres dia 25 de novembre vaig agafar un bus d’Alsa i me vaig dirigir a Navàs. Me’n record com si fos ahir de la conductora de l’autobús, que me va explicar que al poble hi havia dues parades (Carai, vaig pensar, un poble important!) i que per anar a l’Ajuntament me convenia més l’estació d’autobusos, la segona. Si, el nom és un poc pretensiós...

Aquella conductora va resultar ser una de les més simpàtiques. Malauradament, la trobava molt de tant en quant i alguna vegada pensava en dir-li que havia estat la primera persona que m’havia conduit a Navàs, però no ho vaig fer mai...

No va ser el millor dia per anar-hi ja que aquell dia va morir a la mina de Vilafruns a Balsareny un navassenc de la meva edat, anomenat Sergi Font Vilardell. Tot i això, l’alcalde em va rebre i em va explicar la situació de l’Ajuntament.

Vaig prendre possessió amb nomenament provisional el 4 de gener de 2016 i poc després vaig haver de concursar a altres ajuntaments ja que el secretari interventor titular d’allà estava (i encara ara està) en comissió de serveis sense alliberar la plaça.

El concurs es va resoldre al 2017 i me varen adjudicar Calaf, que no era la primera opció. Allà l’alcalde em va signar la comissió de serveis però me va dir que l’any següent potser no me la signaria, perquè volia un secretari del cos.

A prendre possessió i signar la comissió de serveis (en paper) hi vaig anar amb el descapotable dels pares d’en Diego, sent la primera visita a l’ajuntament i al poble. Tot i que n’Encarna, la secretària interina, me va mostrar l’Ajuntament, era el migdia i no hi havia gaire gent...

Me va sobtar que enviés a través del vigilant el paper a signar a ca l’alcalde, perquè nosaltres a Navàs ja havíem implantat l’administració electrònica i signàvem pel mòbil.

I va passar aquell any i l’alcalde de Calaf no me va renovar la comissió de serveis. Allò va ser un trasbals perquè jo a Navàs hi estava molt bé, amb els companys i amb el poble, molt ben connectat amb autobusos directes a Barcelona pels túnels de Vallvidrera.

Poc abans vaig anar amb mons pares i na Marina a visitar Calaf, amb ocasió d’una fira que hi celebraven (l’ecofira), i fou llavors la primera ocasió on vaig veure el poble. Les impressions no varen ser negatives i, com se va fixar mon pare, d’un nom a l’altre només hi canviaven les consonants als llocs senars, les “a” dels llocs parells eren les mateixes...

Durant els primers mesos vaig incorporar-me a Calaf i seguia acumulant Navàs, on encara residia. Des d’allà agafava un bus a Manresa i de Manresa un altre a Calaf. Allà coincidia amb la mateixa conductora, també una dona, molt agradable i en aquest cas si que era la mateixa. En aquella hora, a més, el bus era tot per jo...

L’Ajuntament de Calaf representava tot un repte ja que havia canviat molt de secretaris i tothom me donava el condol per haver-m’hi d’incorporar, ningú en parlava bé i amb lo bé que estava jo a Navàs...

A més, com ja he dit, encara ho feien tot en paper i el govern estava amb minoria, amb un clima als plens bastant violent.

Amb tot, me vaig instal·lar aquí a l’abril del 2018 amb la idea de marxar el més aviat possible i amb la conya han passat quatre anys i mig, on hem fet alguns avanços a l’Ajuntament (en àmbits com administració electrònica, procediment administratiu, regularització dels recursos humans així com dotar d’estabilitat al lloc de secretaria intervenció), tot i que queden reptes pendents.

En tot cas, el que se pot extreure de tot això és que l’ajuntament te l’has de fer teu però tenint en compte que existia abans de que tu hi fossis i seguirà existint quan tu marxis. També estic agraït amb tot l’equip, tant de Navàs com de Calaf, perquè en aquests set anys i amb comptades excepcions m’he trobat amb molt bons equips, polítics però sobretot treballadors i treballadores públiques, compromeses amb donar un bon servei a la ciutadania, esdevenint amb pocs recursos l’administració més propera al ciutadà; o a vegades pareix que l’única...

Les places dels secretaris interventors i tresorers d’ajuntament no s’han de regalar

 Article publicat al Diario de Mallorca de data 14 de juny de 2022

L’escriptor eivissenc Joan Cardona va escriure que cap al·lot no pensa ser secretari d’ajuntament en ser gran, encara que son pare ho sigui.

Aquesta frase, una de les poques referències literàries a la professió, dóna compte de quant desconegut és aquest ofici entre la societat. De fet, els secretaris d’ajuntament ens trobam entre el desconeixement i la incomoditat, ja que som incòmodes per alguns polítics municipals que troben inconvenient, en alguns casos, seguir el procediment legalment establert.

Tot i el desconeixement, aquesta figura no és nova al nostre país, i de fet durant l’alçament militar del 1936 alguns secretaris d’ajuntament foren represaliats per defensar la legalitat republicana.

Més endavant, amb el retorn de la democràcia i el desenvolupament de l’estat del benestar, els ajuntaments han anat adquirint major rellevància, esdevenint autèntics prestadors de serveis amb àmplies àrees de competències en urbanisme, equipaments, atenció de les necessitats socials, entre d’altres. Amb aquest augment de competències i serveis, s’ha donat un augment de despesa, que ha de ser fiscalitzada i controlada pels interventors municipals.

De fet, davant la xacra de la corrupció a molts altres municipis, els primers en donar la veu d’alarma han estat secretaris, interventors i tresorers; que han advertit de les il·legalitats comeses a través dels seus informes i objeccions. També intervenen per defensar als regidors de la oposició, vetllant per garantir els seus drets polítics i assessorant a tots els edils municipals; fent equilibris entre el govern i l’oposició, i cercant fórmules per fer possible el compliment de la normativa i el desbloqueig d’assumptes rellevants per la comunitat veïnal.

Però a més, els ajuntaments desenvolupen un paper essencial en el desenvolupament de totes les eleccions, controlant que tot es desenvolupi de manera transparent i cívica, i evitant els abusos i el caciquisme tan típics durant la Restauració borbònica. Aquí també hi té un paper el secretari d’ajuntament, que esdevé delegat de la junta electoral de zona i coordina la celebració dels comicis al seu àmbit municipal.

Tenint en compte que la gran majoria d’ajuntaments al nostre país són de reduïdes dimensions, aquests no tenen capacitat per disposar d’amplis equips jurídics ni econòmics i sovint aquestes funcions acaben a les mans dels secretaris, interventors i tresorers d’administració local, que a més també han anat adquirint funcions gerencials. Tots aquests són part de l’escala de funcionaris locals amb habilitació de caràcter nacional (abans anomenats de caràcter estatal, fins que M. Rajoy va retornar a la denominació clàssica).

L’existència d’aquesta escala, pròpia i independent dels ajuntaments, ve motivada per garantir la independència d’aquests funcionaris (que no acostumen a ser del poble), ja que si depenguessin de l’alcalde, no el podrien fiscalitzar de forma adequada i independent. Així, de la virtut ve la desgràcia, les competències sobre aquests funcionaris es reparteixen entre l’Estat i les Comunitats Autònomes, i sovint de forma no harmònica ja que ningú els sent realment com a propis.

De fet, l’accés a aquest cos de funcionaris ha estat tradicionalment molt dur, estant les oposicions a un nivell inferior de les de notari o registrador, però així i tot sent molt competitives, amb exàmens orals, escrits i pràctics, a més de cursos de caràcter selectiu.

Ara, però, amb la nova llei per acabar amb la temporalitat en l’ocupació pública, el govern centralpretén regalarmés de 800 places a interins sense preparació que, tot i haver tingut l’oportunitat de presentar-se a les oposicions de funcionaris locals amb habilitació de caràcter estatal, no ho han fet. I si ho han fet no han aconseguit aprovar.

Aquests interins, en la majoria de casos, han accedit als ajuntaments sense superar cap examen i només en els darrers anys s’han fet petits processos selectius que en exigència res  tenen a veure amb les proves oficials.

I aquí puc explicar com anècdota que en una entrevista d’un concurs per triar secretari interí, alguns aspirants no sabien ni què era una junta de govern local.

Però el pitjor de tot no és que els regalin aquestes places. El pitjor de tot és que els hi regalen la habilitació nacional (o estatal) i amb la qual cosa, sense haver-se presentat mai a un examen i encara que hagin exercit durant anys en un poble de cent habitants, podran concursar i guanyar a secretaris que han passat anys de la seva vida preparant-se per exercir.

Per contra, als processos de promoció interna pels quals els que hem aprovat una oposició per exercir en pobles de fins a 5.000 habitants podem pujar de categoria, convoquen molt poques places a nivell estatal que ni cobreixen les jubilacions que hi ha i que a sobre els tribunals de Madrid acostumen a deixar les places vacants.

El missatge que enviam als nostres joves és: No vos prepareu, no estudieu, que el govern de torn vos regalarà les places. Però, com a ciutadans ens hem de plantejar, volem que la figura més important als ajuntaments, que garanteix els drets dels ciutadans i dels electes, sigui una persona que no ha aprovat cap oposició i que pot no tenir cap tipus de formació per desenvolupar les funcions? I volem que algú que pot haver estat nomenat a dit per l’alcalde de torn hagi de fiscalitzar l’actuació d’aquest alcalde i del seu equip de govern?

El desconeixement de la classe política urbanita de les nostres funcions, i del funcionament dels petits ajuntaments en general, o tal vegada les ganes d’acabar amb aquest sistema de control i fiscalització interns, han fet que erròniament s’hagi inclòs aquesta escala en la Llei que pretén acabar amb la temporalitat en l’ocupació pública, però en aquest cas no és correcte, per la magnitud de les funcions que desenvolupen però sobretot perquè, qui ha estudiat, s’ha pogut presentar a unes oposicions, que han anat sortint regularment. Tot això amb independència de què el propi Estat no ha convocat les places suficients per dotar als ajuntaments.

Per tots aquests motius, i per donar a conèixer el nostre col·lectiu, els secretaris interventors hem dit prou i ens hem manifestat a Madridel dia 14 de juny, davant el Congrés dels Diputats, per tal de dir a la classe política que, per garantia de tothom, la plaça no se regala i que l’habilitació ha de ser per oposició.

 

Finalment, els col·legis professionals de secretaris, interventors i tresorers han acordat la interposició davant del Tribunal Suprem d’un recurs contenciós administratiu contra l’oferta pública d’ocupació d’estabilització referits a la cobertura de places reservades, i així mateix s’impugnarà qualsevol convocatòria que l’executi.

Reflexions arran del tancament de Son Santjoan

El passat cap de setmana, un Airbus A320 de la low cost Air Arabia Maroc va demanar realitzar un aterratge d'emergència a l'aeroport de Son Santjoan per una falsa emergència mèdica i, aprofitant l'avinentesa, un grup de joves va escapar per la pista, obligant a paralitzar l'aeroport i desviant més d'una desena de vols, afectant a més de mil passatgers inocents.
Davant aquesta situació, la primera pregunta que ens hem de fer és, realment és tan fàcil fer això? No hauria de dimitir algun comandament responsable d'aquest desastre?
Sabem que és un cas novedós, que a l'estat espanyol no havia passat, però si que havia passat antigament en la modalitat de segrest d'aeronau per part de ciutadans de l'antic bloc de l'est que volien viatjar a l'oest.
I en un cas similar, a la dècada dels 90, un avió de la companyia aèria nacional argeliana Air Algerie va segrestar un turbohèlix Fokker 27 d'un vol nacional i el volia fer arribar a Marsella però per manca de combustible el comandant el va fer aterrar a Son Santjoan.
En aquella ocasió, al petit avió hi havia 35 passatgers que varen estar segrestats durant vuit hores amb els 4 membres de la tripulació i els tres segrestadors.
Però l'altra qüestió és que si Algeria no hagués tancat l'espai aeri als avions marroquins per anar a Istanbul no haurien d'haver passat per damunt Palma.
Tanmateix, aquest podria ser un motiu de pressió per part del govern espanyol en les lluites amb l'homòleg marroquí, en el sentit de que si aquest pressiona amb generar o afavorir una crisi migratòria com fa també Bielorrusia amb la UE, se li podria prohibir sobrevolar l'espai aeri com ha fet Algeria.
D'aquesta manera, si Espanya i Algeria li bloquegéssin l'espai aeri, dificultarien el turisme i el comerç al regne alauita.
Ara bé, això també hauria d'afectar necessàriament a les Illes Canàries, que si han d'evitar el territori marroquí haurien de sobrevolar l'Atlàntic fins a Portugal i d'allà seguir cap a l'estat espanyol.
Més enllà de la política ficció, no deixa de ser un fect anecdòtic l'entrada de migrants fingint emergència sanitària ja que tots els que varen escapar de l'avió cabrien en una o dues pasteres, de les que arriben massivament des d'Algeria.
De fet, allò greu no és que entrin en avió, ja que molts ho fan si aconsegueixen visat, però allò greu és provocar una actitud sediciosa amb perjudicis per molts ciutadans mallorquins i visitants.
Queda aprendre a gestionar aquestes situacions i a tractar la immigració com un fenomen global, però això ja és una altra història. Només cal recordar que Alger és la capital d'estat més propera a Mallorca i que el Mediterrani ha estat sempre un punt de connexió i d'intercanvi, que ja varen emprar els illencs per marxar al Magrib en altres èpoques i que ara té el sentit invers.



Enviat des del meu iPad

El teletreball com a factor de reequilibri territorial

Un dels fets socials que la pandèmia ha avançat uns anys o unes dècades és el fenomen del teletreball, tant en l’àmbit públic com en l’àmbit privat. Molta gent s’ha ocupat de la falta de mentalitat envers aquesta per a nosaltres nova forma de treballar però el fet és que a força de necessitat s’ha imposat i a partir d’ara tot fa preveure que en la negociació dels convenis col•lectius s’aniran incorporant clàusules d’aquest tipus, fomentades en base a la reducció de la petjada ecològica i l’augment de la conciliació personal i laboral.
Per això, avui volia reflexionar sobre els efectes socioeconòmics i demogràfics que tindria al nostre país una aplicació massiva del treball des de casa, tant des de les grans ciutats com des dels nuclis rurals; i és que no podem oblidar que les raons laborals són una de les més freqüents parlant de mobilitat quotidiana.
D’una banda, el fet de no haver d’acudir com a ramats a les oficines de les grans ciutats contribuiria a reduir fenòmens nocius com la contaminació, els embussos en hora punta o la massificació del transport públic. Això es donaria perquè es reduiria l’esquema radial de la nostra societat per afavorir un esquema de xarxa, amb petits nodes des d’on, sempre a través de bones connexions d’internet, es produiria d’una forma diferent.
Així, a la llarga, es descongestionaria el mercat de l’habitatge a les àrees metropolitanes i s’afavoriria que més ciutadans es traslladessin a zones menys densament poblades, on fins ara les oportunitats laborals han estat més escasses.
De fet, al territori això suposaria un avantatge perquè frenaria dinàmiques com la despoblació i l’envelliment i, amb la base del teletreball, s’afavoriria la creació de llocs de treball complementaris en el sector serveis.
I no només parlem d’alimentació, hosteleria o serveis a les persones, sinó que el fet d que molts adults poguessin treballar des de pobles i viles remotes permetria el manteniment d’infraestructures o equipaments per a famílies com ara dispensaris mèdics, llars d’infants, escoles, instituts, acadèmies o escoles de música. Tot això, a banda de generar més ocupació, afavoriria una educació personalitzada i de més qualitat, donades les reduïdes dimensions que solen tenir aquests centres.
Tot això contribuiria a reequilibrar demogràficament el territori però, per aconseguir-ho, és necessari dotar el món rural d’infraestructures. Sempre que sigui possible hi ha d’haver connexió de fibra òptica. En això tant la Generalitat com les Diputacions hi han treballat bastant ja que en les reformes de les seves carreteres hi ha anat incorporant l’estesa de xarxa de fibra òptica. Ara, però, falta que l’internet de qualitat arribi als nuclis petits i rurals.
Aquí cal criticar que Movistar tendeix a implantar-se només quan abans s’han implantat altres empreses de fibra, sovint locals, per fer-los la competència. D’altra banda, en l’àmbit de l’internet sense fils, aquest sector si que sol estar reservat a empreses petites i mitjanes, però cal augmentar-ne la fiabilitat i les prestacions.
A més, no es poden descuidar infraestructures com l'administració electrònica, el transport públic o altres serveis que es troben a les ciutats amb facilitat per tal d’acabar d’incentivar la població a repoblar zones de l’interior del país. Tot són avantatges...

#Rod12: L'agonia del tren a la Catalunya Central

Imatge de l'interior d'una unitat 447

Quan he comprat el bitllet del regional a la taquilla no m’han dit res. Ha estat el revisor que, abans d’arribar a Sant Vicenç de Castellet, ens ha informat de que a partir de Manresa el trajecte s’efectuaria per carretera. 

Al pont del riu s’hi trobava estacionat un únic bus que amb prou feines ha pogut encabir passatgers, cotxets i equipatges. La sorpresa ha estat, però, que amb aquest bus de grans dimensions havíem de fer el tour turístic per l’Alta Segarra, arribant a municipis on, la majoria de vegades, ni puja ni baixa ningú. De fet, l’interventor de Renfe ha quedat a Manresa i el conductor, d’una altra empresa, no en sabia de la missa la meitat. 

Hem patit per voltar a Aguilar de Segarra i a Seguers-Sant Pere. De fet, la ruta Manresa-Calaf per aquests poblets es fa amb una furgoneta davant la impossibilitat d’aquests autobusos de maniobrar amb facilitat. A les estacions no hi havia cap informador pels passatgers. 

A Rajadell i a Aguilar no hi havia ningú que pugés ni baixés del bus. En canvi, a Seguers hi havia quatre persones però que anaven en direcció contrària. A conseqüència de la ruta, hem arribat a Calaf amb més de mitja hora de retard, retard que ha acumulat el tren que seguia cap a Lleida. 

En tot cas, hem tengut més sort que els que venien en direcció contrària, que eren més passatgers i han hagut de fer aquest trajecte sinuós drets perquè Renfe només ha enviat un bus. 

D’entrada, s’ha de dir que els canals d’informació amb els viatgers no funcionen en diumenge, ja que ni per megafonia, ni a les taquilles, ni a les xarxes socials i apps s’ha explicat aquesta incidència ni s’ha donat el motiu, encara que el més probable és que ho facin passar pel genèric “causes alienes a l’empresa”. 

D’altra banda, el més lògic hagués estat agafar una furgoneta que anés als pobles petits mentre que el bus gran anés per l’Eix Transversal, evitant complicacions i retards. Però aquestes actituds de Renfe ja no sorprenen. 

En un Estat on s’ha llançat la casa per la finestra de l’alta velocitat, les línies convencionals de les colònies van agonitzant, esperant per acabar convertint-les en vies verdes i desarticulant les febles xarxes de transport de la Catalunya central per esdevenir una estepa (encara més) despoblada amb l’excepció dels pixapins dominicals. 

I després es queixen de que només agafi transport públic fora de l’àrea metropolitana la ciutadania que, pel motiu que sigui, no pot accedir al cotxe. Tenint en compte el mal estat de les instal•lacions, la incomoditat dels trens, la lentitud dels serveis, els preus que no concorden amb la qualitat oferta o l’escassetat de freqüències (amb només tres trens al dia al tram central de la línia R12) sorprèn com encara aquests no circulen completament buits. 

Però ja ens ho trobarem: Una megalòpolis de cinc milions d’habitants vivint estrets en zulos o càpsules i un rerepaís despoblat i envellit, que no produirà ni garantirà la conservació dels recursos naturals. Això si, podrem anar en AVE a Extremadura o Salamanca... Passant per Madrid, naturalment.

Lluitar contra la despoblació garantint la mobilitat als ciutadans

Imatge: TIB

Recentment vaig llegir un encertat article de VictorAlmonacid, secretari d'administració local i expert en gestió pública, publicat al diari Levante-EMV en que reflexionava sobre el problema de la despoblació als nuclis rurals i plantejava possibles solucions.
Entre aquestes, destacava estendre la idea d'smartcity a smart territories al món rural, a través de la implantació de projectes multidisciplinaris que responguin a les necessitats dels ciutadans i ajudin a alleugerir els desequilibris territorials existents a la Península, assenyalant bones pràctiques com les que desenvolupa, per exemple, la Diputació de Terol.
En aquesta línia, planteja polítiques públiques com ara la incorporació de les tecnologies de la informació i comunicació, la promoció econòmica, les comunicacions enteses com camins o carreteres locals que s'haurien d'impulsar per ens supramunicipals com ara les Diputacions.
En aquest sentit, es clau la millora de les comunicacions, ja siguin a través de les infraestructures viàries i de telecomunicacions però amb aquestes no és suficient.
Al meu entendre, als territoris rurals han de ser d'implantació obligatòria altres serveis als ciutadans com ara el transport públic.
Així, s'hauria de garantir un servei digne de transport públic a tots els ciutadans, amb independència de la seva localització al territori ja que en cas contrari s'està condemnant a ser depenent a una part molt important de la societat. De fet, s'està privant de la independència a tothom que no té capacitat de tenir el carnet de conduir i de disposar d'un vehicle propi, preferentment un cotxe.
Dit d'una altra manera, s'exclou de la mobilitat els joves, els ancians, moltes persones amb diversitat funcional, moltes persones amb rendes baixes...
Per això, seria partidari d'exigir legalment a les Comunitats Autònomes i als ens locals la prestació d'aquests tipus de serveis, a demanda si són necessaris, i en aquest sentit seria partidari de modificar l'article 26 de la llei reguladora de bases del règim local per introduir el servei obligatori per a tots els municipis de transport públic entre els nuclis de població i zones rurals del municipi, però també amb les capitals de comarca o estacions intermodals de transport.
Aquest servei es podria coordinar pels ens supramunicipals o inclús supralocals però s'hauria de garantir la seva prestació per llei.
De fet, a la pràctica aquests ja es venen prestant però no de forma homogènia en tots els territoris, especialment si es tracta de zones rurals o despoblades.

En canvi, el transport col·lectiu urbà de viatgers és un servei obligatori per als municipis de més de 50.000 habitants, en que l'oferta de transport públic acostuma a estar millor implantada.
En tot cas, el transport públic només és un exemple de dret que s'hauria de garantir mitjançant llei a tots els ciutadans que no viuen a les conurbacions urbanes.
Dit d'una altra manera, un cop assolits els serveis bàsics que la llei exigeix a tots els municipis (cementiri, recollida de residus, abastiment d'aigua potable accés als nuclis de població, pavimentació de les vies públiques urbanes...) al segle XXI s'ha de ser ambiciós i s’ha d’ampliar aquest ventall ja que només amb polítiques valentes que incrementin les oportunitats per tothom i el benestar a les zones rurals es podrà parlar de lluitar contra la despoblació de forma real i efectiva.

La mort dels artesans, també a les xarxes

Imatge d'una pàgina web censurada

A dia d'avui per tothom es sabut que l'artesania ha desaparegut. La majoria dels productes que consumim son industrials i, d'entre aquests, la gran majoria provenen de la Xina i altres països del sud-est asiàtic.
Això es dóna per processos com la globalització i la lowcostització en un marc d’increment de la societat de consum a nivell global.

El que potser no és tan evident, però, és que aquesta dèria per la producció en massa i a baix cost ha arribat també al món de la informació o la desinformació, amb l’aparició de multitud de mitjans de comunicació o pamflets digitals de totes les tendències.

De fet, fins i tot a les xarxes socials s’hi pot apreciar aquest fenomen ja que cada vegada tenen menys rellevància les pensades i ocurrències de cadascun dels usuaris o ciutadans.
En efecte, aquestes publicacions més o menys espontànies dels usuaris han anat perdent pes i a hores d'ara la majoria es dediquen (o ens dediquem) a a copiar o retuitejar publicacions d'altres que ens agraden o fins i tot que no ens agraden; fent bona la màxima RT doesn’t mean endorsement.
Al principi del món digital amb les xarxes socials, als blocs i als foto logs hom es preocupava per produir els seus propis continguts que eren apreciats pel seu cercle d’amistats. Ara, s’ha anat canviant aquesta dinàmica i ens trobem amb el fet de que determinades piulades de personatges coneguts acaparen la major part de l’atenció pública.

Però això no és massa greu, ja que els grans ídols pops passen a relacionar-se en un marc B2C amb el seus seguidors, evitant intermediaris. Aquests esdevenen així els anomenats influencers, que creen tendència a la xarxa.

Però el més greu és l’aparició comprovada de xarxes de bots que, al servei de grans organitzacions empresarials o governamentals, es dediquen a crear opinió de manera burda així com difondre o, perquè no, vomitar rumors i altres informacions que els siguin d’interès per la seva estratègia de comunicació política.

Ben mirat, aquest fenomen podria emmarcar-se en el marc del que podríem anomenar “tupinada digital”, que inclou la censura de determinades webs o també la manipulació d’enquestes virtuals a determinats mitjans de comunicació.

Per tant, hem de ser conscients d’aquesta situació i saber detectar aquests usuaris robòtics. De fet, les darreres setmanes han estat un bon moment per notar aquesta aparició. No sé ben bé quin és l’antídot però d’entrada diria que és anar alerta i bloquejar aquells perfils que ens semblin bots, sent conscients que la xarxa no és neutral i al mateix temps tractant d’esdevenir artesans i consumidors de la opinió i la informació de quilòmetre zero.