El padró d’habitants: La patata calenta dels Ajuntaments

El Padró d’Habitants és una patata calenta pels ajuntaments, ja que està lligada amb problemàtiques socials com ara la immigració i l’ocupació il·legal d’immobles.

Com tothom sap, el padró d’habitants és el registre administratiu on consten els veïns d’un municipi. A més, el mateix article 16 de la Llei 7/1985, de 2 d'abril, reguladora de les bases del règim local, afegeix que les seves dades constitueixen prova de la residència en el municipi i del domicili habitual en el mateix.

Igualment, es preveu que els estrangers no comunitaris que no tinguin autorització de residència de llarga durada, han de demanar la seva renovació cada dos anys o són donats de baixa. I recentment en aquests casos s'ha habilitat els ajuntaments per declarar la caducitat de la inscripción sense necessitat d'audiència prèvia de l'interessat. 

En qualsevol cas, en la societat actual això ha motivat conflictes ja que la inscripció padronal és la porta d’entrada per a la recepció de drets com ara els ajuts socials, la sanitat pública o la matricula en escoles públiques. A més, en algunes comarques del Pirineu fins i tot s'hi relaciona amb la gratuïtat del Túnel del Cadí. 

A això li sumem que la inscripció s’ha de fer amb independència del títol amb que s’ocupa l’immoble o, fins i tot, quan se resideixi en un banc o una plaça, casos en que també s’empadrona el ciutadà.

D’altra banda, genera una situació de greuge ja que mentre que als residents “legals” (ja siguin propietaris o llogaters) se’ls demana una gran quantitat de documentació, als okupes tan sols se’ls exigeix que provin la residència en el municipi.

O de fet alguns municipis no fan ni això. I encara que ho intentin, resulta molt complicat per part de la Policia Municipal o pels Vigilants Municipals fer les visites domiciliàries per comprovar la residència a l’immoble assenyalat.

A tall d’exemple, conec d’un municipi en què, en un cas de sotsarrendament sospitós d’un immoble, els municipals varen anar a fer la inspecció de l’immoble però varen quedar al carrer vetllant la porta de l’immoble quan, per sorpresa de ningú, passats uns minuts els individus que se volien empadronar varen abandonar l’immoble amb bosses esportives carregades amb les seves pertinences.

Per tant, l’informe va ser negatiu però a partir de llavors varen aprendre la lliçó i quedaven uns dies, aprofitant que els municipals els trobaven a la llar i tampoc no se’ls pot anar fent un seguiment durant un periode molt perllongat en el temps.

En tot cas, això genera suspicacies i per aquest motiu alguns municipis opten per no empadronar els okupes, fet que incompleix la llei, mentre que d’altres els empadronen sense control de cap tipus, i això afavoreix l’aparició de màfies i grups organitzats. 

Altres, en un terme mig, el que fan és demorar la inscripció dels okupes, reclamant-los documentació com si fossin propietaris o llogaters. Aquesta via pretén cansar-los però genera més paperassa i, a sobre, és estúpid ja que se sap que sent okupes no disposen d’aquesta documentació.

En un altre ordre de coses, als ajuntaments rebem també els esquitxos de conflictes familiars. Durant una època, tenia un senyor que me telefonava cada dia perquè ell estava pagant un pis en què hi vivia la seva ex-parella amb ses filles i la parella actual.

El cas és que l’ex-marit seguia pagant l’hipoteca i, com que no residia en aquell immoble, no el deixàvem empadronar allà.

Certament, a nivell personal vaig pensar que la situació era incongruent, i vaig intentar fer-li entendre que s’havia de separar la propietat de l’immoble de la residència efectiva en aquell, sent aquell un conflicte judicial en què l’ajuntament no hi entrava.

Ens va amenaçar amb denúncies i altres coses, però supòs que, quan va parlar amb el seu advocat, li devia fer entendre la, per ell, incomprensible situació.

Per tant, si bé és cert que el padró ha d’estar actualitzat perquè, en darrer terme, s’ha de saber qui viu als nostres municipis; tal vegada s’haurien de cercar fòrmules per evitar greuges de cara als ciutadans que actuen legalment (evitant la via ràpida pels okupes envers la de presentar la documentació) i, en darrer terme, donar més eines als ajuntaments per investigar la residència efectiva dels suposats ciutadans, tenint l’Estat una actuació més proactiva envers les seves competències d’immigració, combatent les màfies que duen a terme empadronaments (pressumptament) fraudulents. 

Comandante Durán, el sogre del viudo Pereió

 

Ben coneguda és a Felanitx la història del viudó Pereió qui, per no entristir la família nacionalcatòlica que l’havia fet hereu amb la seva separació amb la seva primera dona, va fingir la mort d’ella, arribant a celebrar un funeral de primera i fingint de forma sentida un dol que no era tal. La mentida va durar poc però en la Història local encara es recorda la feta.

La no-morta era la filla de Gustavo Durán, de qui escriurem unes breus línies ja que es tracta d’un personatge certament novel·lesc, amb una intrigant i atzarosa vida que cal conèixer, si més no per la part que té de relació amb la cultura felanitxera.

El sogre del viudo Pereió va néixer en una família benestant catalana que es va traslladar a Madrid on el seu pare va ser pioner en el comerç d’aparells elèctrics, amassant una ingent fortuna.

En el terreny personal, però, les coses no rutllaven tan bé en la casa dels Duran ja que el pare, essent femeller com era, va aconseguir que interessin la seva dona en un manicomi per poder viure amb una de les seves amants.

En aquest entorn, Gustavo Duran va trobar la seva evasió en la música, esdevenint un compositor rellevant membre de la Generació del 27 en el marc de la Residencia de Estudiantes, on va amistançar-se amb Buñuel, Dalí, Lorca, Guillén i tants altres genis de l’època.

Se li coneixen diverses relacions homosexuals, destacant la que va viure amb el pintor canari Néstor, al qual li feia de secretari i l’ajudava en les seves exposicions, arribant també a esdevenir model per a alguns dels seus quadres.

Poc després, però, la rebel·lió militar feixista va acabar amb tot allò i el sensible Duran es va veure avocat a la milícia, esdevenint militar de l’exèrcit lleial a la República. En aquest camp també va destacar per l’excel·lència de les seves accions, arribant a comandar diverses divisions en la defensa de Madrid.

En aquest escenari Duran es retrobà amb Hemingway, qui el cita pel seu nom a la novel·la ¿Por quién doblan las campanas?. A més, l’escriptor André Malraux va inspirar-se en Duran per donar vida al personatge "Manuel García" en la seva obra L'espoir.

Emperò poc va poder fer aquell exèrcit republicà per  defensar la democràcia davant la mal entesa neutralitat de les democràcies occidentals mentre, en canvi, els nazis i feixistes es varen bolcar en la victòria de Franco.

La coberta d’un destructor britànic va ser el darrer lloc des d’on Duran va veure les costes del País Valencià, on hi varen quedar molts camarades d’aquell exèrcit perdedor.

Al Regne Unit va conèixer a la que seria la seva esposa (Bonté Compton) i mare de les seves tres filles Cheli, Jane i Lucy. Poc després es varen traslladar als Estats Units d’on ella era originària i on Duran desenvoluparia diverses feines fins a acabar a Cuba de la mà del seu amic Ernest Hemingway. A La Havana va treballar com a agregat cultural a l’ambaixada estadounidenca i juntament amb Hemingway varen muntar una xarxa d’espionatge per controlar els nombrosos elements de la Falange exterior a la major de les Antilles.

Després va acompanyar a l’ambaixador a l’Argentina, on es va veure involucrat en les intrigues americanes per tractar de que Perón no arribés a la presidència, cosa que no es va aconseguir. Perón havia estat un dels principals aliats americans dels nazis i als EUA ho tenien molt en compte.

En aquella època els EUA vivien l’anomenada caça de bruixes contra el comunisme, que es va agreujar amb la derrota dels nazis, passant ara a ser els soviètics els grans enemics. En aquest context, Gustavo Duran fou perseguit pel seu passat republicà.

En aquest afer hi varen contribuir un article en portada del diari Arriba, òrgan del Movimiento, amb una peça plena de falsedats i d’injúries, que va ser emprada sense manies pels demagògics senadors americans. Paral·lelament, també el varen acusar de comunista el dictador sanguinari de la República Dominicana Trujillo i el mateix Perón.

En aquella època va patir fins a set processos diferents, tant pel propi Hoover de l’FBI com en una comissió del mateix Senat, instigada per Joseph McCarthy.

Llavors, a finals de la dècada dels quaranta, havia tornat de l’Argentina i treballava al departament d’Estat i quan va tenir ocasió, va dimitir i va començar a treballar en la recent creada ONU.

Aquestes calúmnies i l’exposició a la llum pública varen afectar la seva salut, agreujant-se també pel fet de que antics companys i amics del temps de la república com ara Pablo Neruda el varen considerar un agent americà, pel simple fet d’intentar defensar-se de ser un espia soviètic, i li varen girar l’esquena.  La seva situació no va millorar fins que en una comesa oficial de les NNUU es va traslladar a Xile.

Més endavant, viuria en primera persona el sagnant conflicte al Congo, que li va recordar al drama viscut al propi país per acabar la seva carrera a Grècia.

En terres hel·lèniques es va fer molt amic del fill de l’ambaixador espanyol, d’idees anarquistes i hinduistes, fet que va propiciar que preguntés al seu pare per si seria possible el retorn de l’exili, trenta anys després. La resposta no va arribar i, en patir el tercer infart, Duran va morir el 26 de març de 1969 poc abans de jubilar-se i descansa enterrat a Alonos, un pintoresc poble de les muntanyes de Creta on, precisament, s’havien refugiat soldats anglesos quan els alemanys varen envair l’illa.

Ell, com tants altres homenots republicans d’aquella generació, va patir l’oprobi i l’oblit per part de l’Estat espanyol i a dia d’avui encara no s’ha restaurat la seva memòria.

De les seves filles, Jane Duran és una reconeguda poetessa, Chely és autora de Hildilid’s night i Lucy és musicòloga, productora musical i fou presentadora de la BBC. Aquesta fou la dona no-morta del nostre il·lustre conciutadà.

Si voleu ampliar aquesta biografia, podeu llegir COMANDANTE DURAN: GUSTAVO DURAN: LEYENDA Y TRAGEDIA DEUN INTELEC TUAL EN ARMAS, de Javier Juarez.

 

D’altra banda, a Spotify hi podeu escoltar fins a cinc cançons seves, totes recollides dins l’àlbum “Canción de arte”, que acull peces d’altres autors com el seu amic Rodolfo Halffter.

 

 

Aneu amb calma i serenitat als vostres refugis: 7 consells pel confinament

"Atenció barcelonins hi ha perill de bombardeig, aneu amb calma i serenitat als vostres refugis, que la Generalitat vetlla per vosaltres" 

Aquesta locució era habitual durant la Guerra del 36-39 quan les tropes nacionalistes espanyoles atacaven la ciutat de Barcelona. 

Avui l’enemic no són les bombes sinó el conegut coronavirus que, tanmateix, ens ha duit en molts aspectes de la vida a una situació de guerra, tenint una sanitat de guerra amb hospitals de campanya, una economia de guerra amb tots els esforços centrats en cobrir les necessitats bàsiques i una societat de guerra, en que han quedat restringits tots els contactes socials que ens eren habituals com a mediterranis.

 Tot això per no parlar de l’èpica cutrota i casposa que veiem per les televisions estatals, on els discursos militars amb olor de naftalina han pres el protagonisme als veritables herois de guerra, que són els sanitaris. I és que pretendre que els militars salven vides és un oximoron tan gran com La Seu de Mallorca. 

De fet, encara ara no entenc com les brigades de desinfecció de la UME han de passejar-se amb metralletes i en grups tan grans. 

En fi, dit això, ja que els paguem, que pareixi que fan qualque cosa, però essent conscients de que l’exèrcit que salva vides és el dels sanitaris, el dels transportistes, el dels botiguers d’alimentació i els dels fematers. Per tot això, quedem-nos en calma i serenitat als nostres refugis que, a dia d’avui, no són altres que les nostres llars. 

De fet, si ho mirem amb perspectiva, que són unes setmanes a ca nostra? A més avui en dia, que estam més interconnectats que mai i que, de fet, hem de treballar i continuar fent moltes de les tasques que fèiem fins ara, però d’una manera un poc diferent. 

És cert que hi ha moments en que ens sentim tots sols i que no duïm bé la incertesa de quant durarà tot això, però l’estratègia és clara i es basa en els punts següents: 

1. Mantenir una rutina. Pels que teletreballem, no mesclant tasques domèstiques amb tasques professionals.

2. Fer esport. Tampoc ens flipem, ara. Moure’ns una mica, però sense estar tot el dia fent classes on-line. 

3. No sobreinformar-nos. La xifra de morts va creixent, ja ho sabem. Però tampoc solucionarem res anant-la seguint al minut. 

4. Menjar sà. Aprofitem per comprar productes de proximitat i a dedicar més temps a cuinar. 

5. Estar connectats, però no interconnectats. Guadim de la solitud. 

6. Aprofitem el temps, no només per mirar Netflix sinó per llegir llibres, escriure, estudiar... Perquè quan això acabi en sortim més forts i més savis. 

7. Anar pensant en que farem quan tot això s’acabi. Fer plans no és dolent. Tot tornarà a la normalitat i tots tornarem a viatjar i com deia Bauçà: “Tornarem tots a les illes i dels ulls farem brotar els estels que encara hi ploren”. 

 Aquests punts no els hem inventat aquí i ara, només els hem intentat sintetitzar però, com passa en tot, cadascú té els seus. Si algú en té algun més, el pot compartir!

La reencarnació, la genètica i els moixos

La reencarnació, d’alguna manera, ha d’estar lligada amb la genètica. Almenys això és lo que pens quan, després d’un grapat d’anys, compareix per ca nostra un espècimen de moix que s’assembla poc o molt a un altre que havíem tengut anteriorment. Els moixos, a foravila, són animals que es crien en total llibertat, anant i tornant de les cases segons més els convé. Ja sigui pel menjar que reben, pels enemics (cans, bàsicament) als que han de fer front, i també a les femelles amb les que volen amistançar-se. Així, no és rar pensar que les endogàmies d’aquests mamífers es retroalimenten entre les possessions de la contrada. Aquestes disquisicions venen arrel de l’aparició d’un moix que, sens dubte, ha de ser descendent d’aquell majestuós moix roig anomenat Borbón. Nom derivat de la definició d’un amic, que considerava que provenia de la realesa... Bé, això va influir, però també el fet de que era un poc femeller. Era un moix molt proper però un dia, l’amo Andreu pujant en bicicleta, ens va anunciar el seu traspàs dient “No, d’aquell moix pelut ja no en fareu conill amb ceba”. També ha comparegut una descendent d’una altra moixa negra i escoada, idèntica a una que ja havíem tengut. De fet, enlloc de cova té un graciós monyo i això, afegit al fet de que és tota negra, li dona un caràcter especial. N’Andreu deia que a una casa on hi havia un moix negre no s’acabaven els doblers. No sé si serà vera, però sa moixa (com sa seva avantpassada) va magre...

El darrer cocarroi

Sempre que torn de Mallorca procur carregar de panades, cocarrois, pa moreno i, a vegades, també ensaïmades que repartesc al Principat o m'ocupen un lloc al congelador fins que em serveixen de berenar o dinar qualque dia.

La pràctica d'importar panades la vaig aprendre de na Miquela, companya de pis a Cerdanyola, que les congelava i les encalentia al forn, quedant com acabades de fer i no tenint res que envejar a cap pasta italiana.

Pel que fa al pa, els que me coneixen ja saben que tenc un plet amb el pa principatí ja que, comptades excepcions com la Fleca Vidal de Navàs, el trob massa esponjós, amb massa molla.

Avui, però, he dinat del darrer cocarroi de verdures del forn de Can Portellet de Vilafranca de Bonany. Ahir, com no podia ser d'altra manera, varem anar-hi per carregar la maleta de bones viandes i sa madona ens va donar la mala notícia (bona per ells, supòs) de que el proper diumenge tancaven el forn per jubilació.

Si sou de Mallorca i no el coneixeu, encara hi podeu pegar un bot. Pels que no tengueu ocasió vos diré que els cocarrois i les panades són molt bones.

No és la primera vegada que per la nostra contrada vivim el tancament d'un forn emblemàtic, que fa que abans ens omplia la panxa, ara només sigui un record a la memòria, a la memòria d'aquelles estones de delit gastronòmic. Estic pensant en el forn del moll des port, que feia un pa, unes galletes d'oli i unes bosses de croissants llisos deliciosos. Aquestes bosses de plàstic, amb els croissants encara tebis, valien cent pessetes i eren un desdejuni immillorable de molts dies d'estiu de la meva infantesa...

Més enllà d'aquesta particularitat, val la pena cridar l'atenció sobre la desaparició dels forns tradicionals i la seva inexorable substitució per panificadores industrials o graniers sense personalitat ni proximitat territorial.

Els forns, com les botigues de roba, acabaran essent les mateixes a totes les ciutats, i això és una llàstima.

Per hom és sabut que la feina de forner o fornera és molt sacrificada pels horaris i el caràcter manual de la feina, essent molt més fàcil treure les barres de pa del congelador i posar-les al forn elèctric. Però com tot, el pa de qualitat té un espai al mercat, i cal saber cercar-lo. Això si, mai podrà competir amb preu ni amb els lloguers de les grans comercialitzadores de pa prefabricat.

Lluitar contra la despoblació garantint la mobilitat als ciutadans

Imatge: TIB

Recentment vaig llegir un encertat article de VictorAlmonacid, secretari d'administració local i expert en gestió pública, publicat al diari Levante-EMV en que reflexionava sobre el problema de la despoblació als nuclis rurals i plantejava possibles solucions.
Entre aquestes, destacava estendre la idea d'smartcity a smart territories al món rural, a través de la implantació de projectes multidisciplinaris que responguin a les necessitats dels ciutadans i ajudin a alleugerir els desequilibris territorials existents a la Península, assenyalant bones pràctiques com les que desenvolupa, per exemple, la Diputació de Terol.
En aquesta línia, planteja polítiques públiques com ara la incorporació de les tecnologies de la informació i comunicació, la promoció econòmica, les comunicacions enteses com camins o carreteres locals que s'haurien d'impulsar per ens supramunicipals com ara les Diputacions.
En aquest sentit, es clau la millora de les comunicacions, ja siguin a través de les infraestructures viàries i de telecomunicacions però amb aquestes no és suficient.
Al meu entendre, als territoris rurals han de ser d'implantació obligatòria altres serveis als ciutadans com ara el transport públic.
Així, s'hauria de garantir un servei digne de transport públic a tots els ciutadans, amb independència de la seva localització al territori ja que en cas contrari s'està condemnant a ser depenent a una part molt important de la societat. De fet, s'està privant de la independència a tothom que no té capacitat de tenir el carnet de conduir i de disposar d'un vehicle propi, preferentment un cotxe.
Dit d'una altra manera, s'exclou de la mobilitat els joves, els ancians, moltes persones amb diversitat funcional, moltes persones amb rendes baixes...
Per això, seria partidari d'exigir legalment a les Comunitats Autònomes i als ens locals la prestació d'aquests tipus de serveis, a demanda si són necessaris, i en aquest sentit seria partidari de modificar l'article 26 de la llei reguladora de bases del règim local per introduir el servei obligatori per a tots els municipis de transport públic entre els nuclis de població i zones rurals del municipi, però també amb les capitals de comarca o estacions intermodals de transport.
Aquest servei es podria coordinar pels ens supramunicipals o inclús supralocals però s'hauria de garantir la seva prestació per llei.
De fet, a la pràctica aquests ja es venen prestant però no de forma homogènia en tots els territoris, especialment si es tracta de zones rurals o despoblades.

En canvi, el transport col·lectiu urbà de viatgers és un servei obligatori per als municipis de més de 50.000 habitants, en que l'oferta de transport públic acostuma a estar millor implantada.
En tot cas, el transport públic només és un exemple de dret que s'hauria de garantir mitjançant llei a tots els ciutadans que no viuen a les conurbacions urbanes.
Dit d'una altra manera, un cop assolits els serveis bàsics que la llei exigeix a tots els municipis (cementiri, recollida de residus, abastiment d'aigua potable accés als nuclis de població, pavimentació de les vies públiques urbanes...) al segle XXI s'ha de ser ambiciós i s’ha d’ampliar aquest ventall ja que només amb polítiques valentes que incrementin les oportunitats per tothom i el benestar a les zones rurals es podrà parlar de lluitar contra la despoblació de forma real i efectiva.

Gentrificats, benvinguts al rerepaís

"Pixapins go home, de Blog de laselva - Clash city Enfony

Es pot entendre com a persona gentrificada, aquella que ha patit un procés de gentrificació, que implica un procés de transformació física, econòmica, social i cultural d'un barri antigament degradat o de classe baixa que acaba essent de classe mitjana-alta. Els edificis hi són restaurats o millorats, tot incrementant-ne el valor, cosa que a la llarga n'acaba expulsant llurs antics habitants, més pobres.

La gentrificació s'ha justificat per part dels governs locals, normalment sota polítiques de "reestructuració urbana". El que aquestes polítiques cerquen, però, és que els residents de classe més obrera surtin del centre de la ciutat i vagin cap als afores o suburbis, i també es busca reestructurar la ciutat per millorar la circulació entre el centre i les zones residencials dels voltants de la ciutat. A nivell econòmic, la ciutat es beneficia de l'augment de taxes i de preus del lloguer com a conseqüència de la gentrificació.

Com a factor positiu, la gentrificació suposa una alternativa a l'expansió de la ciutat i per tant al major consum de territori, ja que la ubicació dels barris gentrificats sol ser cèntrica i es beneficia de transport públic i altres comoditats urbanes.

Per contra, el procés pot tenir externalitats negatives per les comunitats gentrificades, ja que els veïnats, especialment els llogaters, d’un determinat entorn es veuen obligats a canviar de barri.

En tot cas, encara que amb altres noms, aquest procés s’ha donat sempre i mentre no canviï l’entorn legislatiu i constitucional seguirà passant que els propietaris d’immobles es mouen a través de la llei de l’oferta i la demanda així que, defensant els seus interessos, preferiran vendre el pis per una milionada o llogar-ho a estrangers adinerats que no pas als inquilins de renda antiga.

És una pràctica execrable i moralment és condemnable, segurament si, però en gran part està emparada per l’ordenament jurídic espanyol. Així, la constitució del 1978 planteja ja l’equilibri entre el dret a la propietat privada i l’ús social de la propietat però això, ni tan sols amb els desenvolupaments normatius i reglamentaris posteriors, avalen pràctiques confiscatòries.

Amb això vull dir que, per exemple, l’alcaldessa de Barcelona no és capaç d’implementar polítiques d’habitatge que evitin aquests processos ja que no disposa de les eines legals ni dels recursos econòmics suficients així com tampoc de la majoria al Ple de l’Ajuntament.

Més enllà d’això, i mentre vivim en una societat neoliberal, els governants poc poden fer per evitar els processos d’especulació i, mirat per l’altre cantó, és difícil pretendre justificar que el preu del lloguer al centre de la ciutat de Barcelona sigui el mateix que a l’àrea metropolitana o fins i tot més lluny; ja que això pot suposar un perjudici per aquests últims, que no gaudeixen dels mateixos serveis.

D’altra banda, ciutadans gentrificats, us volia dir que no us resigneu a viure amuntegats en un pis pastera del cap i casal ja que, a una hora en transport públic, trobareu l’autèntic país que us espera, on pots caminar o córrer sense que estols de guiris t’immortalitzin a les seves selfies i pots anar a comprar el pa o la cansalada a una persona que et coneix pel teu nom i, moltes vegades, no forma part d’una multinacional de l’alimentació.

A més, anar a menjar un menú pel mateix preu que a Barcelona representa una experiència molt més satisfactòria, per la major qualitat i menor saturació dels establiments; que no reben tanta pressió turística.

Tot això, per no parlar de que pel preu d’una habitació a la ciutat tens un pis sencer a algun d’aquests pobles amb encant, al costat de la natura i lluny dels núvols de contaminació que envaeixen la ciutat.

És cert que l’estalvi de lloguer té com a contrapartida un lleuger augment del cost del transport, però quants més usuaris hi hagi, millor serà el servei i es podrà rebaixar el cost.

A més, també és de suposar l’increment de serveis de transport públic semidirectes que n’escurcin el temps de desplaçament. Malgrat això, s’ha de dir que en molts casos el transport entre districtes de Barcelona no és cap ganga.

Amb tot, els pobles de l’interior celebraran l’arribada de ciutadans expulsats de la capital ja que la seva demografia envellida ho necessita de forma urgent. A més, als entorns rurals hi ha moltes oportunitats de sectors econòmics emergents que no es tenen en compte a la ciutat, especialment amb les oportunitats que atorga internet.

En un altre ordre de coses, aquest equilibri de població és necessari i per adonar-se d’això només cal guaitar a les carreteres i autopistes i es veurà com el divendres una immensa caravana de cotxes lluita per sortir de Barcelona, per tornar-hi a entrar diumenge a vespre.

En base a això, des dels pobles es té la sensació de que alguns ciutadans no conceben el país com un espai que els pugui aportar més que l’oci del cap de setmana, aquests són els anomenats pixapins, que estan encantats de viure a la ciutat, però només entre setmana.

A mode de conclusió, podríem afirmar que si bé és lògic i fins i tot legítim per part dels veïnats lluitar contra els processos de gentrificació urbana, com a societat també s’ha de lluitar contra l’èxode rural i d’apostar pel reequilibri demogràfic arreu del país, afavorint la implantació d’empreses i institucions; així com la millora de les xarxes de transport (especialment públic).

Na Laika no fou la primera màrtir

Caçatancs felanitxer. Del blog Etziba Balutxo

Escriu Curzio Malaparte que durant la invasió nazi de l’URSS, els alemanys assassinaven cruelment a tots els cans que es trobaven al seu pas per les estepes ucraïneses i russes.

La raó d’aquest acarnissament amb el que suposadament és el millor amic dels homes i dones és que els soviètics els havien ensinistrat de tal manera que destruïssin els Panzer alemanys.

El sistema era enginyós però senzill alhora. Consistia en acostumar els animals a rebre el menjar davall un tanc i així quan els veien s’hi aproximaven veloçment.

D’altra banda, els hi instal·laven un paquet amb explosius al llom que anava connectat amb una antena que, quan fregava la superfície inferior del blindat, generava una reacció química que feia explotar el vehicle, a més del pobre animal.

Certament, no es pot dir que n’Stalin fos un animalista però tenint la facilitat amb que els nazis els estaven envaint i tenint en compte que els japonesos i posteriorment els vietnamites o els gihadistes es suïciden emprant explosius, utilitzar els cans deuria entendre’s pels russos com un mal menor.

Els alemanys els anomenaven Panzerabwehrhunde (ca antitanc) i en rus es veu que es diu així: собаки-истребители танко. En tot cas, aquesta forma d’ensinistrar animals va perdurar a Rússia fins l’any 1996.

Sigui com sigui, i parlant d’herois antitancs, seguesc pensant que el millor fou Antoni Coll i Prohens, un felanitxer nascut al Carrer de Cala Figuera el 1915, militant d’ERC i que durant la Guerra del 1936-1939 es feu famós per la seva valentia destruint tancs feixistes durant la defensa deMadrid. Tot i que va tenir segells dedicats a ell i donà nom a la Carrera de San Jerónimo fins a la fi de la guerra, els vencedors n’han esborrat la memòria fins al dia d’avui, no essent recordat ni amb un trist carrer del seu poble.

I, tornant als cans, serveixi això d’homenatge també per aquells animals que, sense voler-ho, varen ajudar humilment a l'assoliment del progrés de la Humanitat i que no han estat homenatjats amb una cançó de Mecano, homenatge pòstum del que si gaudeix la cussa Laika o Лайка que l'any 1957 fou enviada a bord de la nau Sputnik.