Els feliços anys 20 i el gir dels anys 30 a Europa: un viatge de prosperitat a crisi

 

 Els anys 20, coneguts com els “feliços anys 20”, varen ser una dècada de gran transformació social, cultural i econòmica a Europa. Després del trauma de la Primera Guerra Mundial, molts països europeus varen experimentar un període de reconstrucció i optimisme. Aquest període es va caracteritzar per l’efervescència cultural, amb l’apogeu de moviments artístics com el surrealisme i l’art déco, així com per l’expansió de la música jazz i els canvis en els hàbits socials, com l’emancipació femenina i la popularització de noves formes de lleure, com el cinema i els balls de saló.

Econòmicament, molts països varen experimentar un creixement sostingut gràcies a la modernització industrial i l’expansió del comerç internacional. Tanmateix, aquest auge no va ser uniforme, ja que alguns estats, especialment els derrotats en la Gran Guerra, com Alemanya, patien encara les conseqüències de les reparacions de guerra i la hiperinflació.

El panorama va canviar dràsticament amb l’arribada dels anys 30. La Gran Depressió, desencadenada pel crac borsari de 1929 als Estats Units, va tenir un efecte devastador a Europa. L’economia es va enfonsar, amb un fort augment de l’atur, la fallida de bancs i empreses, i una dràstica reducció del comerç internacional. Aquesta crisi va posar de manifest les desigualtats socials i va generar un descontentament generalitzat.

En l’àmbit polític, aquest descontentament social va donar lloc a l’ascens de moviments autoritaris i feixistes en molts països europeus. A Alemanya, el Partit Nazi, liderat per Adolf Hitler, va aprofitar la crisi per obtenir suport popular, culminant amb la seva arribada al poder el 1933. A Itàlia, Benito Mussolini ja havia consolidat el règim feixista des de 1922. Altres països, com Espanya, van viure convulsions internes que van desembocar  la rebel•lió feixista i posterior guerra. 

No entrarem aquí en un debat historiogràfic sobre fins a quin punt es repeteix la Història però sense esforçar-nos-hi gaire és fàcil trobar paral•lelismes entre fets succeïts al primer terç del segle XX amb fets que estem vivint als nostres dies.

En primer lloc, la grip espanyola podria ser relacionada amb el COVID que hem superat recentment, amb unes dimensions que, salvant les distàncies, ha provocat gran mortaldat i estralls socials i econòmics.

D’altra banda, a nivell social ens trobem amb problemes de gran abast que, segons com prenguin, poden acabar agreujant-se a les dècades posteriors; agreujant el descontentament social.

Tot i que la inflació sembla que s’ha estabilitzat, no arribant per ara als nivells brutals dels anys 30 a Alemanya,  Europa afronta greus desafiaments estratègics com ara la crisi de deute, especialment en alguns països com França o Alemanya, la crisi de les pensions per l’envelliment o la manca d’innovació en l’àmbit comercial i empresarial.

Això se tradueix a nivell social en la sensació d’una Europa estancada, en què els sous de les classes mitjanes i treballadores no són suficients per pagar les despeses creixents, en béns de consum com ara l’habitatge, els mitjans de transport o l’alimentació bàsica saludable.

A tot això cal unir-hi una crisi social entre els valors postmoderns (ecologisme, feminisme, entre d’altres) amb els valors moderns que ressorgeixen de la mà d’aquest malestar social per la pèrdua de benestar de la població.

Aquesta crisi s’ha incentivat pels algoritmes de les xarxes socials, que radicalitzen els diferents sectors de la societat i donen veu als missatges més ultres, populistes i pamfletaris. També han guanyat pes la propaganda russa a través de mitjans i opinadors d’entre els anteriors; i també xinesa, a través del control de l’algoritme de TikTok i altres empreses tecnològiques.

Aquest conjunt de factors afavoreix l’aparició i creixement d’outsiders polítics que tracten de donar solucions fàcils a problemes complexos. La diferència principal és que els jueus del segle XXI són els immigrants que, arribant en gran nombre i de forma descontrolada, generen preocupació entre àmplies capes de la població, sense que l’esquerra sàpiga convèncer les seves bases, que són captades amb facilitat amb els discursos populistes de la dreta i l’extrema dreta. 

A nivell geoestratègic, avui en dia també trobem Estats imperialistes com ara Rússia o la Xina. La primera, amb una guerra injustificable contra Ucraïna, però també salvant dictadures amigues a Síria o Geòrgia; amb l’ajut de Corea del Nord i l’Iran, que també és expansionista i a través de l’eix de resistència promou atacs a interessos occidentals al Iemen i al Líban. 

D’altra banda, la Xina es va armant de forma sostinguda, sembrant conflictes per aigües territorials amb països com Filipines i preparant la invasió de Taiwan, que moltes fonts apunten que podria arribar la dècada següent. Això, com a demòcrates, ens hauria d’amoïnar perquè ja hem vist com acaben les democràcies que son absorbides per règims autoritaris, serveixi d’exemple Hong Kong. 

A tota aquesta inestabilitat s’hi pot sumar el nou inquilí de la Casa Blanca, i és que Donald Trump, com a bon outsider i ultra, té un tarannà inestable. Recentment ha suggerit que Groenlàndia o Panamà han de ser americanes... 

Així, els anys 20 del segle 20 varen ser un període d’esperança i innovació que es va veure bruscament interromput per les turbulències econòmiques i polítiques dels anys 30. Cal vetllar perquè en aquest segle no caiguem en els errors del segle passat,  i els 30 segueixin sent feliços; tot i que no serà fàcil.

Sigui com sigui, la clau serà que les classes mitjanes europees recuperin els nivells de qualitat de vida perduts perquè no se sentin atrets pels cants de sirena populistes; i per això calen moltes mesures però, en general, s’ha de garantir que amb un sou mitjà es pugui dur una vida digne i independent, podent accedir entre d’altres a un habitatge digne. 

Font: Wikimedia. Construcció de l'Empire State Bulding als anys 20.

La història fosca dels avions comercials abatuts: URSS, Rússia i el terror dels cels

Els accidents aeris sempre han estat motiu de consternació mundial, però alguns d’ells porten la petjada inconfusible de decisions polítiques i militars que han acabat amb centenars de vides. En aquest article, explorem com la URSS i Rússia han estat implicades en l’enderrocament d’avions comercials, i ho contraposem amb atemptats perpetrats per grups terroristes, com el de Lockerbie o l’11 de setembre.

L’ombra de la URSS i de Rússia: els cels com a camp de batalla

1.

Korean Airlines 007 (1983):

El 1 de setembre de 1983, el vol Korean Airlines 007, que cobria la ruta Nova York-Seül, va ser abatut per un caça soviètic després d’haver desviat lleugerament el seu recorregut i entrar en espai aeri restringit sobre Sakhalin. Els soviètics van considerar l’avió com una amenaça potencial, tot i que era clarament un vol comercial. Les 269 persones a bord van morir. L’incident va provocar una crisi diplomàtica global, i molts ho veuen com un exemple de l’excessiva militarització de l’espai aeri soviètic durant la Guerra Freda.

2.

Malaysian Airlines MH17 (2014):

El 17 de juliol de 2014, el vol MH17 de Malaysian Airlines, que volava d’Amsterdam a Kuala Lumpur, va ser abatut a l’est d’Ucraïna, una zona controlada per rebels prorussos. Investigacions posteriors van concloure que un míssil Buk d’origen rus havia estat disparat contra l’avió, matant les 298 persones a bord. Moscou ha negat reiteradament la seva implicació, però les proves apunten a la responsabilitat directa o indirecta de Rússia en aquest tràgic incident.

3.

Azerbaijan Airlines J28243 (1993):

En el context de la guerra del Karabakh, un avió de passatgers de l’Azerbaijan Airlines va ser abatut per forces militars. Si bé l’incident no té la mateixa notorietat que altres casos, destaca com a exemple de la facilitat amb què conflictes regionals poden posar en risc la vida de civils innocents.

Terrorisme als cels: Lockerbie i l’11-S

En contrast amb els incidents mencionats, on estats o grups paramilitars han estat responsables, altres tragèdies aèries han estat producte d’actes de terrorisme directes.

1.

Lockerbie (1988):

El vol Pan Am 103, que volava de Londres a Nova York, va explotar sobre Lockerbie, Escòcia, després que una bomba amagada en l’equipatge esclatés. L’atemptat, atribuït a agents libis, va matar 270 persones, incloent-hi civils a terra. Aquest cas va marcar una nova era en la seguretat aèria i va mostrar la capacitat dels grups terroristes d’atacar infraestructures civils globals.

2.

11 de setembre de 2001:

L’atac més emblemàtic contra avions comercials va ser el perpetrat per Al-Qaida l’11 de setembre de 2001. Quatre avions van ser segrestats i utilitzats com a armes, destruint les Torres Bessones, part del Pentàgon, i provocant milers de morts. Aquest acte va redefinir la seguretat aèria i va desencadenar una onada de polítiques antiterroristes globals.

Comparant causes i responsabilitats

Els incidents com el del vol KAL 007 o el MH17 reflecteixen com els conflictes entre estats poden posar en perill els cels, sovint amb conseqüències tràgiques per a civils innocents. La motivació principal sol ser militar o estratègica, amb estats o grups armats prenent decisions que violen la normativa internacional.

D’altra banda, atemptats com Lockerbie o l’11-S són motivats per ideologies terroristes i busquen maximitzar l’impacte simbòlic i humà. Mentre que els primers poden ser interpretats com errors (encara que greus), els segons són actes deliberats de violència indiscriminada.

Conclusió: lliçons dels cels ensangonats

Els casos d’avions comercials abatuts, ja sigui per decisions estatals o per terrorisme, ens recorden la vulnerabilitat de les infraestructures civils en contextos de tensió geopolítica i ideològica. Malgrat les millores en la seguretat aèria, aquests incidents posen de manifest la necessitat d’una major col•laboració internacional per protegir els espais aeris i evitar que els cels esdevinguin camps de batalla.

En última instància, cada víctima d’aquests desastres ens recorda que la política i el conflicte no haurien de tenir mai cabuda en les rutes que uneixen les persones arreu del món.

L'evolució de la balearització: Del donuts a la berlina

 

Quan jo era petit ja s’estudiava en Geografia i Sociologia el procés de “Balearització” que consistia en què, com un donuts, la costa s’omplia i l’interior de l’illa quedava buit, buit no només de pagesos sinó també de població i estiuejants.

Dit en altres paraules, aquest terme descriu la urbanització massiva, intensiva i desordenada del litoral, especialment per al turisme de masses. Va sorgir als anys 50 per referir-se a l’impacte a Mallorca, on es va construir sobre la costa sense una planificació adequada, destruint paisatges naturals. Essencialment, se caracteritza per:

        •       Construcció descontrolada

        •       Impacte negatiu en el medi ambient

        •       Transformació del paisatge costaner

        •       Privatització de platges

        •       Explotació insostenible de recursos naturals

Tot i néixer a Balears, posteriorment s’ha estès globalment a altres destinacions turístiques que repliquen aquest model de desenvolupament urbanístic. A més, en relació amb la superpoblació que hi va associada, també es parla de hongkongització.

Fa anys a l’estiu era el període en que es veia més aquest fenomen. Me’n record, en aquells estius en què feia turisme amb amics per l’interior de Mallorca (sí, no tots els amics catalans volen venir a Mallorca per anar a la platja, també n’hi ha que volen venir a veure pobles i altres indrets culturals) en què es veia el centre de Mallorca buit i es podia fer turisme tranquil·lament.

Amb el pas dels anys tot això ha anat canviant i el donuts de la balearització pretèrita s’ha convertit en una berlina. La saturació o hongkongització i el turisme total ja vessa per tots els cantons de l’illa: del Pla al Raiguer i de la Serra al Migjorn; passant per Ciutat i fent de Mallorca una macrourbanització.

Això és un procés que s’ha donat com a les grans (i no tan grans metròpolis) europees com pugui ser Barcelona, València o Madrid però amb una subtil i alhora crucial diferència, i és que a Mallorca la voràgine no ha anat en el mateix sentit, com tot seguit veurem.

Mentre que a les grans capitals, els centres acostumaven a ser vistos com a forats negres de delinqüència i marginalitat; de la mà de les plataformes digitals i a la desregulació que ha anat associada a la seva expansió, s’han convertit en l’epicentre de la gentrificació, l’expulsió del veïnat i l’especulació descontrolada i ferotge amb l’habitatge.

Com si del segle XIX es tractés, el neoliberalisme sense regulació han aconseguit fer de l’especulació sense cap tipus de garantia del més mínim dret d’accés a l’habitatge, el seu negoci empitjorat per factors com la globalització que fan que un bloc de pisos on abans hi vivien famílies traballadores que aportaven a la societat damunt uns baixos amb locals on botigues donaven servei a aquestes famílies, s’ha convertit ara en un badulaque que dona servei als airbnb dels pisos de dalt que aporten beneficis a fons d’inversió o fons voltor d’arreu del món, no podent aspirar qualsevol ciutadà o família mitjana del país a adquirir un immoble en aquestes ubicacions.

Com dèiem, a les grans ciutats, quan es llança aquesta pedra des del centre des del centre d’aquestes gentrificades ciutats, la població surt despatxada com una ona concèntrica i es refugia en la primera, en la segona o fins i tot en la tercera corona metropolitana i ha de resar perquè els serveis públics, dolents essencialment en el cas de transport públic, el puguin fer arribar diàriament a la seva feina.

Perquè sí, tot i que la pandèmia semblava un miratge que permetria l’equilibri territorial a través del teletreball, malauradament això s’ha anat perdent.

D’altra banda, a Mallorca aquest fet diferencial radica en què aquesta pedra no es tira només des del centre de Ciutat cap a les diferents corones metropolitanes sinó que essencialment ha anat en sentit invers, com un tsunami que des de la costa s’ho menja tot al seu pas, emplenant el forat del donut, i que ja no deixa cap espai, ni tan sols el Pla de Mallorca, com a refugi pels indígenes, a mode de reserva índia.

Aquí, a més, no existeixen més corones metropolitanes o rerepaís on refugiar-se i, el fet d’haver d’agafar vaixell o avió com un temps fa que el procés migratori sigui més traumàtic.

El padró d’habitants: La patata calenta dels Ajuntaments

El Padró d’Habitants és una patata calenta pels ajuntaments, ja que està lligada amb problemàtiques socials com ara la immigració i l’ocupació il·legal d’immobles.

Com tothom sap, el padró d’habitants és el registre administratiu on consten els veïns d’un municipi. A més, el mateix article 16 de la Llei 7/1985, de 2 d'abril, reguladora de les bases del règim local, afegeix que les seves dades constitueixen prova de la residència en el municipi i del domicili habitual en el mateix.

Igualment, es preveu que els estrangers no comunitaris que no tinguin autorització de residència de llarga durada, han de demanar la seva renovació cada dos anys o són donats de baixa. I recentment en aquests casos s'ha habilitat els ajuntaments per declarar la caducitat de la inscripción sense necessitat d'audiència prèvia de l'interessat. 

En qualsevol cas, en la societat actual això ha motivat conflictes ja que la inscripció padronal és la porta d’entrada per a la recepció de drets com ara els ajuts socials, la sanitat pública o la matricula en escoles públiques. A més, en algunes comarques del Pirineu fins i tot s'hi relaciona amb la gratuïtat del Túnel del Cadí. 

A això li sumem que la inscripció s’ha de fer amb independència del títol amb que s’ocupa l’immoble o, fins i tot, quan se resideixi en un banc o una plaça, casos en que també s’empadrona el ciutadà.

D’altra banda, genera una situació de greuge ja que mentre que als residents “legals” (ja siguin propietaris o llogaters) se’ls demana una gran quantitat de documentació, als okupes tan sols se’ls exigeix que provin la residència en el municipi.

O de fet alguns municipis no fan ni això. I encara que ho intentin, resulta molt complicat per part de la Policia Municipal o pels Vigilants Municipals fer les visites domiciliàries per comprovar la residència a l’immoble assenyalat.

A tall d’exemple, conec d’un municipi en què, en un cas de sotsarrendament sospitós d’un immoble, els municipals varen anar a fer la inspecció de l’immoble però varen quedar al carrer vetllant la porta de l’immoble quan, per sorpresa de ningú, passats uns minuts els individus que se volien empadronar varen abandonar l’immoble amb bosses esportives carregades amb les seves pertinences.

Per tant, l’informe va ser negatiu però a partir de llavors varen aprendre la lliçó i quedaven uns dies, aprofitant que els municipals els trobaven a la llar i tampoc no se’ls pot anar fent un seguiment durant un periode molt perllongat en el temps.

En tot cas, això genera suspicacies i per aquest motiu alguns municipis opten per no empadronar els okupes, fet que incompleix la llei, mentre que d’altres els empadronen sense control de cap tipus, i això afavoreix l’aparició de màfies i grups organitzats. 

Altres, en un terme mig, el que fan és demorar la inscripció dels okupes, reclamant-los documentació com si fossin propietaris o llogaters. Aquesta via pretén cansar-los però genera més paperassa i, a sobre, és estúpid ja que se sap que sent okupes no disposen d’aquesta documentació.

En un altre ordre de coses, als ajuntaments rebem també els esquitxos de conflictes familiars. Durant una època, tenia un senyor que me telefonava cada dia perquè ell estava pagant un pis en què hi vivia la seva ex-parella amb ses filles i la parella actual.

El cas és que l’ex-marit seguia pagant l’hipoteca i, com que no residia en aquell immoble, no el deixàvem empadronar allà.

Certament, a nivell personal vaig pensar que la situació era incongruent, i vaig intentar fer-li entendre que s’havia de separar la propietat de l’immoble de la residència efectiva en aquell, sent aquell un conflicte judicial en què l’ajuntament no hi entrava.

Ens va amenaçar amb denúncies i altres coses, però supòs que, quan va parlar amb el seu advocat, li devia fer entendre la, per ell, incomprensible situació.

Per tant, si bé és cert que el padró ha d’estar actualitzat perquè, en darrer terme, s’ha de saber qui viu als nostres municipis; tal vegada s’haurien de cercar fòrmules per evitar greuges de cara als ciutadans que actuen legalment (evitant la via ràpida pels okupes envers la de presentar la documentació) i, en darrer terme, donar més eines als ajuntaments per investigar la residència efectiva dels suposats ciutadans, tenint l’Estat una actuació més proactiva envers les seves competències d’immigració, combatent les màfies que duen a terme empadronaments (pressumptament) fraudulents. 

La repressió dels secretaris municipals defensors de la legalitat vigent durant el cop d'estat de 1936

El cop d'estat del 18 de juliol de 1936, que va derivar en la Guerra Civil Espanyola, va marcar un punt d'inflexió en la història d'Espanya. Una de les conseqüències més devastadores va ser la repressió exercida sobre aquelles persones i institucions que defensaven la legalitat republicana.

Entre els col·lectius que patiren aquesta repressió es trobaven els secretaris municipals, funcionaris encarregats de garantir el bon funcionament administratiu dels ajuntaments i d'assegurar-se que la legalitat fos respectada.

Durant la Segona República, com venien fent anteriorment, els secretaris municipals tenien un paper fonamental en l'administració local. Eren els responsables de la gestió de la documentació oficial, la redacció d'actes i la custòdia dels arxius municipals, així com de la supervisió de la legalitat dels acords presos pels consistoris. En molts casos, aquests secretaris es varen convertir en guardians de la legalitat republicana, especialment en els mesos previs al cop d'estat, quan les tensions polítiques i socials augmentaven i es produïen actes d'insubordinació per part d'elements reaccionaris i també revolucionaris.

Quan el cop d'estat militar es va iniciar el juliol de 1936, alguns d'aquests funcionaris varen mantenir la seva lleialtat a la República. Això els va situar en el punt de mira dels revoltats, que els consideraven com a enemics del nou règim que pretenien instaurar.

 

La repressió dels secretaris municipals

Amb la consolidació del poder feixista en diverses regions de l’Estat, es va iniciar una intensa campanya de repressió contra tots aquells que eren considerats defensors de la legalitat republicana. Els secretaris municipals no van ser una excepció. Aquests funcionaris varen ser acusats de col·laborar amb el "front popular", d'actuar contra els interessos del nou règim i, en molts casos, de "traïció".

Les conseqüències per als secretaris municipals varen anar de la destitució del càrrec fins a l’assassinat o l’exili.

En la seva tesi doctoral, Conti Fuster recull que l’acceptació del nou règim per part de gran part dels habilitats nacionals “fou el producte d'una aposta comprensible i natural per la supervivència personal està per dilucidar, encara que pel context radical que destil·len les fonts normatives consultades és evident que devia ser pràcticament impossible per als nostres funcionaris locals mantenir-se, ni tan sols, en una posició neutral als postulats ideològics que emanaven des del nou poder establert”.

Així, segueix Conti, és evident que “la preservació del sistema ideològic que havia resultat vencedor al camp de batalla necessitava una acció contundent de control i submissió de l'aparell burocràtic funcionarial sobre el qual s'havia de fonamentar l'Administració pública lleial al Nou Estat Totalitari”.

Així, la Llei de 10 de febrer de 1939466 va disposar la fixació de normes per a la depuració de funcionaris públics, tal com així expressava el seu títol. Igualment, l’Ordre de 12 de març de 1939, sobre depuració de funcionaris de l’Administració Local en relació amb el Moviment Nacional, es va ocupar d’adaptar les directrius de la llei anterior als empleats de les corporacions locals.  

A tall d’exemple, en l'Ordre d'11 de novembre de 1939, va atribuir als Col·legis provincials l'obligació d'emetre informes sobre les conductes dels seus membres, subjectes també al procés de depuració.

D’altra banda, tal com recull Font Monclús, el nou Estat volia controlar directament les funcions bàsiques i els funcionaris de totes les administracions.

 

Casos de repressió

Tal com assenyala Conti Fuster, referint-se a la repressió dels secretaris a l’illa de Mallorca, al Butlletí Oficial de la Província de Balears de l'11 d’agost de 1936 es va publicar l'edicte del Comandant Militar accidental de les illes pel qual es requeria a tots els funcionaris públics perquè en el termini de 48 hores manifestessin per escrit, en presència del Cap de la Dependència corresponent, la seva adhesió a l'autoanomenat moviment nacional.

Precisament, la Junta de Govern del Col·legi Oficial del Secretariat Local de Balears, el dia 14 de novembre de 1936 va donar compte d'un ofici remès pel comandant Militar, en data 15 d'octubre anterior, pel qual es decretava la suspensió de sou i feina, amb caràcter definitiu” de dos membres del Col·legi que s'havien negat a signar el referit escrit d'adhesió.

Aquests dos homes valents foren els secretaris municipals d'Algaida i Sant Joan, Rafel Gamero Ginata, i d’Artà, Guillem Llinàs Riera, als quals sota la forma eufemística transcrita per Conti se’ls va destituir planament dels seus càrrecs.

El destí d'aquests dos secretaris joves que se van atrevir a desafiar el mandat d'adhesió militar va passar per la mort i l’exili. Pel que fa al primer, després de ser destituït pel propi Ajuntament d'Algaida en sessió de dia 12 d'agost del 1936, va ser sotmès a un Consell de Guerra i posteriorment afusellat el dia 5 de juny de 1937 al Fortí d'Illetes. Vid.

(ANTICH SERVERA, R.: Memòria als republicans víctimes de la repressió feixista a Algaida durant la Guerra Civil del 1936. Ajuntament d’Algaida, 2002, pgs. 47-49.)

D’altra banda, Llinàs Riera va poder escapar de la repressió franquista fugint nedant de nit a la Badia de Palma, arribant a un vaixell francès fondejat a la mateixa on va demanar asil i fou exiliat a Marsella, tal com Conti recull de la revista local “Flor de Card” de Sant Llorenç des Cardassar.

A Castella hi trobem altres casos, com ara el de Juan Carbajosa Cubero, Oficial de Secretaria General de l’Ajuntament de Valladolid.

Fou president del Sindicat de Funcionaris Municipals, va estar implicat en la revolució d'octubre de 1934. Va ingressar cadàver al dipòsit municipal el 10 d'agost de 1936 procedent de les tàpies del cementiri. Es recull eufemísticament la seva mort per ferida al cor.  

Sigui com sigui, a tot l’Estat trobem exemples, com recull Marquinez en la depuració del secretari de l’Ajuntament de Pamplona.

En un altre ordre de coses, i fruit del procés revolucionari viscut al Pirineu català, també cal deixar constància de la mort de dos secretaris municipals com foren  en Josep Baró Rispa (Peramea, Pallars Sobirà, mort el 16 d’agost de 1936 i en Miquel Colell Travesset (Llober, Solsonès) mort el 30 de novembre del mateix any.     

 

Conclusió

La repressió exercida contra els secretaris municipals que van defensar la legalitat vigent durant el cop d'estat del 1936 i posterior guerra és un episodi poc conegut però necessari per comprendre la magnitud del terror que es va desplegar durant la Guerra Civil i la dictadura franquista.

Els secretaris municipals, guardians de la legalitat i de la democràcia, varen ser víctimes d'una repressió implacable que va cercar esborrar qualsevol rastre de resistència al nou ordre.

La seva memòria, especialment la dels dos secretaris mallorquins que s’ha conegut, és essencial per reconèixer el sacrifici d'aquells que van defensar els valors democràtics i la justícia en moments de gran adversitat.

 

 

 Bibliografia

- Banc de la Memòria democràtica. Generalitat de Catalunya.

- Conti Fuster, Nicolau. SECRETARIOS, INTERVENTORES Y TESOREROS DE LA ADMINISTRACIÓN LOCAL, ELEMENTOS NECESARIOS PARA UNA NUEVA REGENERACIÓN (Tesi doctoral). Universitat de les Illes Balears. Data de consulta 30-08-2024. Enllaç: https://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/669866/tncf1de1.pdf?sequence=1&isAllowed=y

- Font Monclús, A.  Secretaris, interventors i tresorers d’administració local. Cap a una habilitació local (Tesi doctoral). Universitat Autònoma de Barcelona. Data de consulta 30-08-2024. Enllaç: https://tdx.cat/handle/10803/665830?locale-attribute=es#page=95 

- Homenatge de l’Ajuntament de Valladolid al personal treballador represaliat durant el Franquisme. Web. Data de consulta 31-08-2024. Enllaç: https://www.fundacionjesuspereda.es/homenaje-del-ayuntamiento-de-valladolid-a-su-personal-trabajador-represaliado-durante-el-franquismo-2/

- Marquinez Hermoso de Mendoza, JJ. La represión del Régimen franquista en el Ayuntamiento de Pamplona: 1936-1939. Cultura Navarra. Web. Consulta 31-08-2024. Enllaç: https://www.culturanavarra.es/uploads/files/Anejo%205/APV5_37_637-645.pdf

- Preston, Paul. “El Holocausto español: Odio y exterminio en la Guerra Civil y después”. Editorial Debate, 2011.

- Solé i Sabaté, Josep Maria, i Villarroya, Joan. “La repressió franquista a Catalunya (1938-1953)”. Editorial Afers, 2003.

 

Venècia, el que serà Palma o Barcelona en unes dècades?

Escric aquestes línies esperant per embarcar de l’aeroport de Treviso després d’haver passat uns dies a Venècia i volia compartir una sèrie de reflexions sobre el mono-conreu turístic i la gentrificació que pateixen les nostres ciutats.

Fa unes dècades, la democratització dels viatges en avió s’ha anat incrementant per diferents fenòmens com ara la liberalització de les rutes aèries a la Unió Europea, que per mor del mercat comú varen passar de ser monopolis amb preus caríssims a liberalitzar-se amb la concentració de les companyies aèries en un oligopoli que ha ampliat exponencialment el nombre de viatgers i ha reduït les tarifes a preus irrisoris.

A banda d’això, les plataformes de lloguer turístic i, en general, l’expansió d’internet per a usos turístics, han convertit la ciutat en un camp de batalla on els recursos i els serveis passen d’estar enfocats als residents per estar enfocats al turisme.

El cas de Venècia és paradigmàtic en tots aquests fenòmens ja que és una destinació turística icònica per la seva bellesa i per la seva estructura de canals pintoresca, on enlloc de cotxes i autobusos hi trobem góndoles i vaporettos.

Per tant, la bellesa d’aquesta ciutat i els seus atractius turístics són innegables, hi ha molt escrit sobre el tema i per això en aquestes línies no ens hi centrarem.

 

De fet, això que escric no m’ha vengut de nou sinó que, arran de la visita efectuada, ho he pogut constatar de primera mà i la reflexió és la següent:

El turisme total sense control ni limitació ho destrueix tot. És capaç de convertir una ciutat de més de 170.000 habitants en una ciutat de 50.000, esdevenint la zona zero un lloc inhabitable.

Aquest fenomen ja el viuen els habitants del centre de Ciutat o de Barcelona, però en el cas de Venècia es fa encara més evident ja que amb aquests carrerons tan estrets no hi passen vehicles ni hi pots deixar el cubell de les escombraries sinó que cada matí els serveis municipals toquen al timbre els habitatges i els comerços i recullen allò que pertoqui.

A més, la unió de no haver-hi comerços pels habitants amb aquesta inaccessibilitat per adquirir béns o serveis fa que esdevingui molt incòmoda la vida i la gent hagi fugit.

Al vespre, si allunyes la vista dels aparadors hiperil·luminats i mires per amunt, no veus habitatges amb senyals de vida i, si en veus i ho contrastes amb els noms que apareixen als intèrfons, comproves que la majoria són lloguers turístics.

Això genera que els immobles encara estiguin més degradats i l’Ajuntament tampoc no té mitjans per posar-hi mà, més tenint en compte que fa uns anys patia un dèficit d’uns vuit cents milions d’euros.

En el cas de Venècia a tot això cal afegir-hi els problemes estructurals dels edificis deriatt de la seva ubicació, les marees que cada matí inunden diferents zones de la ciutat i les dificultats derivades de la seva orografia, que fan que hi hagi milers de fosses sèptiques (o fins i tot pous negres).

Humilment, crec que Venècia ens ha de mostrar el camí a seguir per tal d’evitar acabar com aquesta ciutat, buidada i parctematitzada.

De fet, és molt trist veure cartells a les esglésies prohibint fer-hi pícnic al seu interior o al carrer. On hem arribat amb aquest turisme que ho destrossa tot i no ofereix res a canvi?

En aquest sentit, cal en primer lloc establir taxes per la visita del centre de les ciutats, per tal de regular-ne l’afluència i atorgar recursos als municipis. Igualment, és imprescindible regular el lloguer vacacional i combatre’l quan aquest sigui il·legal.

Igualment, regular els usos dels locals comercials per evitar que no esdevinguin rèpliques de botigues souvenirs o badulaques que en poc serveixen als veïns.

I per últim però no menys important, cal impulsar ordenances de civisme amb sancions exemplars per combatre la brutícia, els renous o les conductes indecoroses, per tal d’evitar que les nostres ciutats se converteixin en un infern per les persones que encara hi resisteixen.

Encara hi som a temps, però no se pot badar.

Les places dels secretaris interventors i tresorers d’ajuntament no s’han de regalar

 Article publicat al Diario de Mallorca de data 14 de juny de 2022

L’escriptor eivissenc Joan Cardona va escriure que cap al·lot no pensa ser secretari d’ajuntament en ser gran, encara que son pare ho sigui.

Aquesta frase, una de les poques referències literàries a la professió, dóna compte de quant desconegut és aquest ofici entre la societat. De fet, els secretaris d’ajuntament ens trobam entre el desconeixement i la incomoditat, ja que som incòmodes per alguns polítics municipals que troben inconvenient, en alguns casos, seguir el procediment legalment establert.

Tot i el desconeixement, aquesta figura no és nova al nostre país, i de fet durant l’alçament militar del 1936 alguns secretaris d’ajuntament foren represaliats per defensar la legalitat republicana.

Més endavant, amb el retorn de la democràcia i el desenvolupament de l’estat del benestar, els ajuntaments han anat adquirint major rellevància, esdevenint autèntics prestadors de serveis amb àmplies àrees de competències en urbanisme, equipaments, atenció de les necessitats socials, entre d’altres. Amb aquest augment de competències i serveis, s’ha donat un augment de despesa, que ha de ser fiscalitzada i controlada pels interventors municipals.

De fet, davant la xacra de la corrupció a molts altres municipis, els primers en donar la veu d’alarma han estat secretaris, interventors i tresorers; que han advertit de les il·legalitats comeses a través dels seus informes i objeccions. També intervenen per defensar als regidors de la oposició, vetllant per garantir els seus drets polítics i assessorant a tots els edils municipals; fent equilibris entre el govern i l’oposició, i cercant fórmules per fer possible el compliment de la normativa i el desbloqueig d’assumptes rellevants per la comunitat veïnal.

Però a més, els ajuntaments desenvolupen un paper essencial en el desenvolupament de totes les eleccions, controlant que tot es desenvolupi de manera transparent i cívica, i evitant els abusos i el caciquisme tan típics durant la Restauració borbònica. Aquí també hi té un paper el secretari d’ajuntament, que esdevé delegat de la junta electoral de zona i coordina la celebració dels comicis al seu àmbit municipal.

Tenint en compte que la gran majoria d’ajuntaments al nostre país són de reduïdes dimensions, aquests no tenen capacitat per disposar d’amplis equips jurídics ni econòmics i sovint aquestes funcions acaben a les mans dels secretaris, interventors i tresorers d’administració local, que a més també han anat adquirint funcions gerencials. Tots aquests són part de l’escala de funcionaris locals amb habilitació de caràcter nacional (abans anomenats de caràcter estatal, fins que M. Rajoy va retornar a la denominació clàssica).

L’existència d’aquesta escala, pròpia i independent dels ajuntaments, ve motivada per garantir la independència d’aquests funcionaris (que no acostumen a ser del poble), ja que si depenguessin de l’alcalde, no el podrien fiscalitzar de forma adequada i independent. Així, de la virtut ve la desgràcia, les competències sobre aquests funcionaris es reparteixen entre l’Estat i les Comunitats Autònomes, i sovint de forma no harmònica ja que ningú els sent realment com a propis.

De fet, l’accés a aquest cos de funcionaris ha estat tradicionalment molt dur, estant les oposicions a un nivell inferior de les de notari o registrador, però així i tot sent molt competitives, amb exàmens orals, escrits i pràctics, a més de cursos de caràcter selectiu.

Ara, però, amb la nova llei per acabar amb la temporalitat en l’ocupació pública, el govern centralpretén regalarmés de 800 places a interins sense preparació que, tot i haver tingut l’oportunitat de presentar-se a les oposicions de funcionaris locals amb habilitació de caràcter estatal, no ho han fet. I si ho han fet no han aconseguit aprovar.

Aquests interins, en la majoria de casos, han accedit als ajuntaments sense superar cap examen i només en els darrers anys s’han fet petits processos selectius que en exigència res  tenen a veure amb les proves oficials.

I aquí puc explicar com anècdota que en una entrevista d’un concurs per triar secretari interí, alguns aspirants no sabien ni què era una junta de govern local.

Però el pitjor de tot no és que els regalin aquestes places. El pitjor de tot és que els hi regalen la habilitació nacional (o estatal) i amb la qual cosa, sense haver-se presentat mai a un examen i encara que hagin exercit durant anys en un poble de cent habitants, podran concursar i guanyar a secretaris que han passat anys de la seva vida preparant-se per exercir.

Per contra, als processos de promoció interna pels quals els que hem aprovat una oposició per exercir en pobles de fins a 5.000 habitants podem pujar de categoria, convoquen molt poques places a nivell estatal que ni cobreixen les jubilacions que hi ha i que a sobre els tribunals de Madrid acostumen a deixar les places vacants.

El missatge que enviam als nostres joves és: No vos prepareu, no estudieu, que el govern de torn vos regalarà les places. Però, com a ciutadans ens hem de plantejar, volem que la figura més important als ajuntaments, que garanteix els drets dels ciutadans i dels electes, sigui una persona que no ha aprovat cap oposició i que pot no tenir cap tipus de formació per desenvolupar les funcions? I volem que algú que pot haver estat nomenat a dit per l’alcalde de torn hagi de fiscalitzar l’actuació d’aquest alcalde i del seu equip de govern?

El desconeixement de la classe política urbanita de les nostres funcions, i del funcionament dels petits ajuntaments en general, o tal vegada les ganes d’acabar amb aquest sistema de control i fiscalització interns, han fet que erròniament s’hagi inclòs aquesta escala en la Llei que pretén acabar amb la temporalitat en l’ocupació pública, però en aquest cas no és correcte, per la magnitud de les funcions que desenvolupen però sobretot perquè, qui ha estudiat, s’ha pogut presentar a unes oposicions, que han anat sortint regularment. Tot això amb independència de què el propi Estat no ha convocat les places suficients per dotar als ajuntaments.

Per tots aquests motius, i per donar a conèixer el nostre col·lectiu, els secretaris interventors hem dit prou i ens hem manifestat a Madridel dia 14 de juny, davant el Congrés dels Diputats, per tal de dir a la classe política que, per garantia de tothom, la plaça no se regala i que l’habilitació ha de ser per oposició.

 

Finalment, els col·legis professionals de secretaris, interventors i tresorers han acordat la interposició davant del Tribunal Suprem d’un recurs contenciós administratiu contra l’oferta pública d’ocupació d’estabilització referits a la cobertura de places reservades, i així mateix s’impugnarà qualsevol convocatòria que l’executi.

Les cinc claus de la invasió d’Ucraïna

“Rússia ha vist molt durant els seus mil anys d’Història. HI ha només una cosa que Rússia no ha vist mai en aquests mil anys, la llibertat” Vasili Grossman

Durant les darreres setmanes he seguit amb estupefacció com molts coneguts han avalat les tesis de Putin.

És clar que les fake news divulgades pels mitjans de propaganda estatal com ara RT o Sputnik han anat calant en la població, àvida de cercar discursos alternatius a l’oficial

De fet, el perfil va des del conspiranoic, que ha esdevingut antiOTAN (pot ser tant d’extrema dreta com d’extrema esquerra) fins  el perfil nostàlgic, que se pensa que RT és la Pirenaica i la Rússia actual defensa encara els valors de la Unió Soviètica.

És un afer molt complex però intentaré simplificar el meu parer:

1. Nazis a Ucraïna?

A Ucraïna hi ha nazis, racistes i ultranacionalistes, com n’hi ha a tots els països europeus. Espanya, sense anar més enfora, encara té nombrosa simbologia oficial feixista, des de monuments al Creuer Balears que massacrà població civil a La Desbandá, carrers dedicats a la División Azul...

De fet, si en Putin vol desnazificar Europa, tal vegada podria començar per l’Estat espanyol, on enlloc de fer un cordó sanitari el PP està governant amb Vox i ben aviat arribaran junts a La Moncloa.

A Ucraïna, a més a més, es dona la circumstància que els nazis es varen aliar amb els nacionalistes ucraïnesos liderats per Stepan Bandera, que es volien alliberar dels soviètics. Això fa que indefectiblement hi hagi símbols similars.

Així, és cert que alguns grups com el Batalló Azov empren simbologia nazi o de l’exèrcit alemany, però no es pot generalitzar.

En darrer terme, cal recordar que Zelenski és jueu.

I, d’altra banda, no és menys important dir que a la mateixa Rússia hi ha un gran nombre d’ultranacionalistes nazis, que són vistos amb bonsulls pel Kremlin. A més, molts d’aquests han esdevingut mercenaris de Wagner al servei de Rússia.

 

2. Putin, llibertador de les minories?

En la mentalitat imperialista del Kremlin es vol vendre que l’actuació a Crimea i al Donbàs ha estat justificada per l’atac a la llengua russa i a les minories russòfones.

Quan llegesc això el primer que hom pensa és: Quina sort tenir un protector així i quina bona persona... A veure si ajuda Catalunya, fins i tot diuen alguns. Però després pens en la minoria tàrtara de Crimea o faig un poc de memòria i pens que per allà al 2008 en Putin va protagonitzar una invasió a Geòrgia (quan aquesta volia esdevenir membre de l’OTAN) i es va annexar Abhjazia i Ossetia del Sud.

I quan ho varen fer varen fer una neteja ètnica, expulsant tots els georgians que no eren russòfils.

Aquests es varen sumar a Transnístria, una part russòfona de Moldova. En aquest cas, “l’alliberament nacional” es va produir quan es va desintegrar la URSS, perquè en aquella regió hi havia una base militar i “democràticament” varen imposar el seu allunyament de facto de l’estat moldau, quan la població d'ètnia russa era només del 24%, segons el cens de 1989. 

Totes aquestes “repúbliques populars” han esdevingut un forat negre de delinqüència i dependència de Rússia, sense creixement econòmic, aïllades del món i sense drets i llibertats. Totes elles, com la mateixa Rússia, estan governades per elits corruptes afins al Kremlin.

I el pitjor és que pareix que ara, davant l’enrocament dels avanços russos, Putin voldrà trossejar Ucraïna annexionant-se els diferents oblasts que primer convertirà en repúbliques populars i després farà veure que celebra un referèndum o xucrutrendum per tal d’annexionar-les a la Mare Rússia, el seu darrer objectiu.

I que tremolin els Bàltics, que allà també hi ha minories russes...

Però el tsar Putin no només defensa minories nacionals, també defensa amics amb problemes, com ara Al Assad a Síria. I pel que fa als afers interns, millor no parlar de com assetjen periodistes, enverinen als opositors o tracten als independentistes a dins Rússia, on varen massacrar Grozni i hi varen instaurar el règim del terror de Kadirov.

 

3. Les esferes d’influència, una teoria compatible amb la democràcia?

Alguns realistes en política internacional consideren que Occident no s’ha de ficar en l’esfera tradicionalment russa perquè això és una provocació per Putin, i que la OTAN ha anat creixent cap a l’est.

En aquest punt, per una banda cal recordar que unir-se a l’OTAN és voluntari, cosa que no succeeix amb la dependència política de Putin. De fet, exceptuant Turquia, els membres OTAN són països de democràcies homologades, cosa que no es pot dir dels països de l’esfera russa com per exemple Bielorrússia.

Per tant, si Zelenski fou elegit per una àmplia majoria, què ens hauria de fer pensar que cal derrocar-lo només per contentar en Putin?

De fet, en una línia de Realpolitik, Yago Rodríguez de The Political Room defensa literalment que tot i que no serveixi per res que Espanya envií armes a Ucraïna, és bo fer-ho no perquè se volen defensar sinó perquè a Espanya li convé dur-se bé amb els EUA en el proper conflicte per les places de sobirania al Marroc.

 

4. I els crims de guerra?

En aquestes darreres setmanes ha quedat demostrat que, davant la inesperada (per Putin) manca d’adhesió a l’ocupació militar, la seva “operació militar especial” no ha avançat tant com volia i, per aquest motiu, ha començat a castigar durament la població civil, atacant hospitals i àrees residencials.

Aquesta no és una tàctica nova, i ja va ser assajada per Putin a Síria, on s’ha demostrat que Assad amb ajuda russa va perpetrar crims contra civils.

I, tot i que els mitjans propagandístics ho negaran, avui en dia tothom té una càmera a la butxaca i amb la geolocalització de les imatges es pot fer un seguiment del que realment passa sobre el terreny, com fa OSINT amb la intel·ligència de dades obertes o big data.

I és que si la Guerra del Golf fou la primera retransmesa en directe per la CNN, aquesta és la primera guerra retransmesa per les xarxes socials, pel periodisme ciutadà i, precisament per això, al setge de Mariupol les forces russes s’han esmerçat molt en evitar qualsevol possibilitat de comunicació amb l’exterior, però això és complicat i els crims de guerra acaben sortint. En aquesta ciutat, continuant amb la tradició soviètica, s'estan produïnt deportacions a Rússia.

A això s’ha d’afegir l’ús d’armes termobàriques i l’amenaça d’ús d’armes nuclears, químiques o bacteriològiques.

 

i 5. Però Estats Units més...

Jo no defensaré les guerres d’Estats Units ni el desastre de la UE a Libia, per exemple. Tal vegada l’excepció serien els Balcans, per evitar els genocidis de Milosevic, però això ja seria una altra història.

Sigui com sigui, no crec que aquest argument sigui raonable. És cert que fins ara, en el món unipolar, els EUA exercien de gendarme global i això ha canviat amb el món multipolar, però aquest canvi no ha de permetre justificar determinades accions a règims autocràtics com ara Rússia, Turquia o Xina.

De fet, aquest és un element a tenir en compte: Què farà Occident quan, en el marc de la política d’”Una sola Xina”, la Xina continental envaeixi Taiwan?

 

Reflexions arran del tancament de Son Santjoan

El passat cap de setmana, un Airbus A320 de la low cost Air Arabia Maroc va demanar realitzar un aterratge d'emergència a l'aeroport de Son Santjoan per una falsa emergència mèdica i, aprofitant l'avinentesa, un grup de joves va escapar per la pista, obligant a paralitzar l'aeroport i desviant més d'una desena de vols, afectant a més de mil passatgers inocents.
Davant aquesta situació, la primera pregunta que ens hem de fer és, realment és tan fàcil fer això? No hauria de dimitir algun comandament responsable d'aquest desastre?
Sabem que és un cas novedós, que a l'estat espanyol no havia passat, però si que havia passat antigament en la modalitat de segrest d'aeronau per part de ciutadans de l'antic bloc de l'est que volien viatjar a l'oest.
I en un cas similar, a la dècada dels 90, un avió de la companyia aèria nacional argeliana Air Algerie va segrestar un turbohèlix Fokker 27 d'un vol nacional i el volia fer arribar a Marsella però per manca de combustible el comandant el va fer aterrar a Son Santjoan.
En aquella ocasió, al petit avió hi havia 35 passatgers que varen estar segrestats durant vuit hores amb els 4 membres de la tripulació i els tres segrestadors.
Però l'altra qüestió és que si Algeria no hagués tancat l'espai aeri als avions marroquins per anar a Istanbul no haurien d'haver passat per damunt Palma.
Tanmateix, aquest podria ser un motiu de pressió per part del govern espanyol en les lluites amb l'homòleg marroquí, en el sentit de que si aquest pressiona amb generar o afavorir una crisi migratòria com fa també Bielorrusia amb la UE, se li podria prohibir sobrevolar l'espai aeri com ha fet Algeria.
D'aquesta manera, si Espanya i Algeria li bloquegéssin l'espai aeri, dificultarien el turisme i el comerç al regne alauita.
Ara bé, això també hauria d'afectar necessàriament a les Illes Canàries, que si han d'evitar el territori marroquí haurien de sobrevolar l'Atlàntic fins a Portugal i d'allà seguir cap a l'estat espanyol.
Més enllà de la política ficció, no deixa de ser un fect anecdòtic l'entrada de migrants fingint emergència sanitària ja que tots els que varen escapar de l'avió cabrien en una o dues pasteres, de les que arriben massivament des d'Algeria.
De fet, allò greu no és que entrin en avió, ja que molts ho fan si aconsegueixen visat, però allò greu és provocar una actitud sediciosa amb perjudicis per molts ciutadans mallorquins i visitants.
Queda aprendre a gestionar aquestes situacions i a tractar la immigració com un fenomen global, però això ja és una altra història. Només cal recordar que Alger és la capital d'estat més propera a Mallorca i que el Mediterrani ha estat sempre un punt de connexió i d'intercanvi, que ja varen emprar els illencs per marxar al Magrib en altres èpoques i que ara té el sentit invers.



Enviat des del meu iPad

Un dia de juliol a Tor: Excursió pel Camí de Pal des del Coll de Cabús al poble de les tretze cases i els tres morts

 

"Els juliols, a Tor, són tràgics. Tots els fets que han marcat la historia d'aquest poble de tretze cases del Pirineu han passat al juliol".

Tor, tretze cases i tres morts. Carles Porta.

 

Feia dies que desitjava visitar Tor i tot i que el primer impuls va ser anar-hi pel Pallars, finalment vàrem decidir arribar-hi des del Coll de Cabús, des d’Andorra, després d’haver passar un dia per La Seu d’Urgell, recorrent els espais del submón que anomena Carles Porta al seu conegut llibre.

Creant el petit país dels Pirineus s’arriba al final de la CG4, on la frontera és un no res, per no quedar no queden ni els típics cartells fronterers, que anys enrere es veu que hi eren. El canvi de país es pot copsar amb el fet inèdit de passar d’una carretera asfaltada de dos carrils ben ampla a un camí de cabres, o de contrabandistes, segons es vulgui.

Aparcat el cotxe en la part andorrana de la frontera inexistent comença el descens per l’irregular camí fins al Pla de Llumeneres on s’hi troba la bifurcació entre els camins de Samsa i de Palanca. En el nostre cas, vàrem decidir descendir per un i tornar per l’altre.

Durant el trajecte em varen cridar l’atenció els idíl·lics paisatges de muntanya així com els nombrosos ramats d’eugues i vaques, sense cap pastoratge aparent i molt acostumades al trànsit de 4x4, motos i bicicletes que fan d’aquelles contrades un lloc inesperadament concorregut. És inevitable pensar, coneixent els antecedents del lloc, quins d'ells deuen transportar tabac de contraban...

Després de veure el que semblava el càmping Sansa, a les Bordes d’en Pleià, i algunes construccions abandonades.

El camí seguia baixant i ja havíem perdut l’esperança d’arribar a Tor quan un anglès que pujava descamisat i amb un nin als braços ens va dir que faltava poc. Així que vàrem seguir baixant fins a la confluència amb l’altre camí, pel qual pujaríem després, i vàrem arribar al poble, que està situat en una estreta vall.

Allà hi varem trobar l’escenari del true crime per tothom conegut, amb les cases dels principals protagonistes (Cerdà, Sansa, Palanca,  Cisqueta...), l’església i els paratges d’aquest indret del Pirineu català.

Com a viatgers preparats, duiem el llibre de Carles Porta però també “L’home de Tor”, que presenta una perspectiva més àmplia del poble, més enllà dels crims i del conflicte amb la muntanya. Amb aquests, varem poder situar les diferents cases i llocs d’interès.

La majoria de cases estan en estat d’abandonament, com ara la d’en Cerdà. Em va sorprendre també l’afluència de visitants. A la placeta formada entre Ca la Cisqueta i Casa Palanca (on es varen produir els primers dos crims) hi havia una animada terrassa en que vàrem haver de fer cua per dinar.

Al local, a banda de la mestressa, servien una valenciana i una al·lota de Santa Perpètua de Mogoda i el trinxat va ser espectacular. Ara bé, de segon vaig demanar palpís de xai i, sincerament, és molt més bo el que feim amb xais de ca nostra. Els postres també eren bons, tant el mató com el iogurt.

Cal ressenyar que en aquesta mateixa placeta hi havia un senyor venent artesanies o, dit d’una altra manera, souvenirs de Tor. Era un senyor entranyable que s’enorgullia de regentar la paradeta situada a més altitud de Catalunya. Tot això, imaginem, sense llicència administrativa...

D’allà es veia el mític cartell que resava “Catalunya té mil anys. Tor ja hi era”. No entenc com encara no han fet camisetes amb aquesta frase...

D’altra banda, cal ressenyar la manca d’impuls per part de l’Ajuntament d’Alins i altres institucions del potencial turístic de Tor que, a dia d’avui, es pot entendre com la meca del True Crime català. De fet, de ben segur que si estassim en un altre país, s’hauria venut tot molt millor. Potser construir un museu i fer visites teatralitzades seria massa, però com a mínim plantejar uns plafons informatius (accessibles), una ruta amb codis QR i un plànol del poble no estaria de més.

Una vegada ben dinats, varem emprendre l’ascens per l’altre camí, havent de creuar diversos rierols i encarant pel camí de Pal fins a la frontera imaginària, on vàrem agafar el cotxe de nou.

Més enllà dels paisatges idíl·lics, crec que Tor és l’exemple de que l’avarícia i l’especulació poden trencar l’harmonia de qualsevol poble, així com també els problemes que plantegen determinats condominis.

 

Per saber-ne més:

30 minuts: http://www.tv3.cat/videos/196447331

Comes, Núria. L'home de Tor. L'amarga història de Palanca i els propietaris de la muntanya que va provocar una tragèdia. Pagès editors.

Notícia al Diari Ara sobre la mort de Palanca: https://www.ara.cat/societat/mor-jordi-riba-palanca-tor_1_2621692.html

Podcast de Catalunya Ràdio: http://www.ccma.cat/catradio/tor/

Porta, Carles. Tor, tretze cases i tres morts. Ed. La campana.

Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Tor_(Alins)#Personatges_destacats_en_el_conflicte

 

Europa no és sobirana

Europa, entesa com a Unió Europea, mai no ha estat una potència amb vocació expansionista, més enllà d’assumptes mercantils i, si es vol, d’uns pretesos valors compartits.

En l’àmbit militar, mai no ha estat capaç d’actuar unitàriament, ferida pels inútils nacionalismes que passegen cabres en desfilades folklòriques i filofeixistes que es mengen els eraris públics, que no han estat capaços de crear un euroexèrcit més eficient i adaptat als nous temps.

La crisi dels Balcans, Líbia, Síria o el Nagorno Karabaj han tornat a posar en evidència que aquesta Unió ni tan sols té una política comuna en matèria de defensa o d’interposició, que permeti defensar els drets humans, ni que sigui tan sols per evitar fluxos d’immigració.

De fet, el neotomanisme d’Erdogan segueix sense aturador i no pareix que des de Brussel·les se’ls pretengui plantar cara. Veurem com s’ho fan els grecs...

Però més enllà d’aquest poder dur o tradicional, la Unió Europea preocupa perquè tampoc no disposa del que els processistes catalans anomenarien “estructures d’Estat”.

Per començar, les dades no es controlen a nivell europeu sinó que la gran majoria dels “clouds” són fora del mercat comú.

Això va lligat amb la venda d’smartphones, tot i algunes excepcions, segueix el duopoli EUA-Xina. Les xineses també són líders en xarxes 5G per tot el món, tot i Ericsson.

En aquest sentit, els mètodes de pagament que utilitzam cada dia també acaben fora dels límis de la Unió. Començant per les omnipresents Visa i Mastercard i seguint per Apple Pay, Amazon Pay,..

D’això sembla que se n’han donat compte i els caps pensants del BCE, amb l’ajuda de bancs grossos europeus, estan preparant quelcom com European Payments Initiative, que inicialment s’havia de dir PEPSI però no varen voler que l’empresa de begudes ensucrades els demandés com a Pep Lemon i per això li varen canviar el nom.

Però és que en aquest àmbit els xinesos, indis o russos van més avançats, amb eines com Rupay, UnionPay o Mir payment system.

Però la cosa no queda aquí. Tothom que compra per internet és conscient que les grans empreses d’ecommerce no són europees. Serveixin d’exemples Amazon, eBay, Rakuten, Aliexpress...

 I en les xarxes socials la cosa no va gaire millor, entre les americanes i les xineses està la cosa. Amb els cercadors passa tres quarts del mateix i és que entre els americans (Google, Bing, Duckduckgo, Yahoo..) i els xinesos (com QQ o Baidu). D’europeu només he trobat Ecosia, amb seu a Berlin i que recoman perquè lluita contra el canvi climàtic i la desertització encara que no està en català.

En definitiva, la Unió Europea no té estructures sobiranes per esdevenir una potencia al segle XXI, i potser el 2021 i els plans Next Generation seria una bona ocasió per tal d’incentivar “Sillicon Valleys” europeus.

 

  

La fi del monopoli de Renfe: Arriben Ouigo, AVLO i ILSA-Trenitalia

Un cop hom arriba al seu viatge, a través de la megafonia del tren, una veu en un perfecte català de Burgos agraeix als senyors passatgers haver triat Renfe per al seu viatge.

En aquest punt, molts viatgers sempre ens demanàvem quines alternatives teníem, tenint en compte que l’operador ferroviari era l’únic en servir a la xarxa d’ampla UIC espanyola, tot descomptant les connexions de França amb Barcelona.

Ara, però, a aquesta pregunta que molts ens fèiem, té els dies comptats i, si triam Renfe per a viatjar en tren, certament tindrem altres opcions amb què comparar-la.

De fet, ja són a la venda els bitllets de la francesa Ouigo per a la ruta Barcelona-Madrid a partir del mes de maig, tot i que l’empresa ha anunciat que si poden començar les operacions al març ho faran.

Paral·lelament, la low cost de Renfe (que amb l’anterior govern es deia EVA i ara es diu AVLO) ha posposat l’inici d’operacions indefinidament i, la tercera en discòrdia, una aliança entre ILSA (empresa del grup Air Nostrum) i Trenitalia, ho deixarà per més endavant.

 

Canvi de noms, però igual sistema radial

Respecte al model ferroviari, se seguirà el mateix model radial i centralista ja que les infraestructures construïdes per l’Estat segueixen aquesta estructura. De fet, el model és diferent al del sector aeri ja que en aquell, les low cost varen trobar el seu espai fent connexions punt a punt i evitant Madrid. Això amb els trens no podrà passar, ja que totes les vies passen per Madrid i per tant no es podrà seguir les lògiques del mercat.

De fet, l’entrada de diversos operadors en el mercat farà que els cànons que aquestes abonin a ADIF per emprar els seus corredors més interessants (Barcelona i València) serviran per a finançar els trams deficitaris (Osca i altres a les Castelles i Extremadura). En definitiva, el que fa AENA amb els aeroports.

Per tant, el “Levante” i el “Noroeste” seguiran patint les ineficiències de la planificació estatal mesetaria a través de Madrid, ja que a dia d’avui no es preveu un corredor Barcelona-Bilbao o Barcelona-Galicia competitiu envers el transport aeri. I del Corredor Mediterrani millor no en parlem perquè els avanços són lents i costosos.

 

“Ryanerització” del transport ferroviari?

Seguint les directrius comunitàries, l’Estat ha licitat els solcs o espais per a emprar la xarxa ferroviària (el que en els aeroports serien els “slots”) en tres grans paquets: El primer estava fet a dit per a Renfe, ja que cap altra empresa té capacitat per a assumir-ho. Els altres dos, que serien el mitjà i el petit, se’ls han quedat Ouigo i ILSA (Airnostrum/Trenitalia).

A dia d’avui hi ha un cert consens en què Renfe presta, amb la marca AVE,  un servei de gran qualitat però d’un preu excessivament elevat, que no tothom es pot permetre. Ara, la qüestió serà com afecta aquesta qualitat del servei quan s’acabi el monopoli, pels següents motius:

- Motius interns. Oferta de cada companyia

La primera qüestió és si Renfe mantindrà els seus estàndards de servei com fins ara o, com passa amb les companyies aèries tradicionals, disminuirà la qualitat per poder reduir el preu i seguir competint amb les low cost. Sigui com sigui, per molt que baixi, té una estructura de costos que li impedirà posar-se al nivell de les altres.

Per això, l’operador estatal ha agafat cotxes que tenia infrautilitzats dels antitcs serveis de Llarga Distància i, amb una petita actualització, els posarà a circular baix la nova marca AVLO amb unes locomotores d’alta velocitat. A aquests s’hi sumarà també el nou Talgo AVRIL, que disposarà d’una composició d’alta densitat de dos més tres seients (2+3), que no tenc gaire clar quin confort implicarà durant tantes hores.

A més, per baixar costos han suprimit també els serveis de cafeteria, eliminant aquell preuat espai en que hom pot anar a estirar les cames o a prendre quelcom. Per tant, a priori AVLO no pareix una opció gaire recomanable.

Millor aspecte tenen els Alstom Dúplex de la francesa Ouigo, els mateixos trens de dos pisos que empra la SNCF i que, en doble composició, poden arribar als mil seients. Aquests, a diferència dels anteriors, mantenen el servei de cafeteria i ofereixen preus que van entre els 9 i els 25€ per trajecte, és a dir, menys de la meitat del que cobra Renfe.

El tercer paquet fou adjudicat a ILSA, però aquesta no serà la marca comercial, segurament. Aquest parteix de l’empresa pública italiana, que compta amb els vistosos trens Frecciarossa 1000, dels que n’han comprat 23 unitats.

Aquest tren no tindrà tanta capacitat,uns 400 passatgers, i per això d’entrada es creu que no serà tan de baix cost com AVLO o Ouigo, però encara està per veure.

Sigui com sigui, disposarà de wifi (un servei que està costant molt d’implantar a Renfe) i una zona de restauració. Tenen previst iniciar les operacions a la primavera de 2022.

 

-Motius externs. Capacitat d’ADIF de gestionar la infraestructura liberalitzada

Tren d'Italo, competidor de Trenitalia. Foto pròpia.

A dia d’avui, a diferència del que passa en altres àmbits ferroviaris, la xarxa d’alta velocitat es caracteritza per tenir poques incidències però una major utilització de la xarxa, i a més per empreses diferents, posarà en tensió la gestió d’ADIF i de la infraestructura.

A diferència del que passa al cel, a les vies l’espai és molt limitat i si un tren s’espatlla o acumula retard, això afectarà als successius.

S’haurà de veure, per tant, si això genera retards en els principals corredors i a les entrades de les grans estacions, especialment Atocha i Sants (ja saturada mentre no es construeixi La Sagrera).

 

Equilibri territorial

Ja per acabar, cal fer una reflexió envers l’equilibri territorial i la xarxa d’alta velocitat. A dia d’avui, AVLO i Ouigo ja han anunciat que no faran parada a Lleida-Pirineus i per tant aquesta demarcació es veurà privada dels beneficis del tren a baix cost, havent-se de conformar amb els preus de Renfe, de la qual tampoc no hi aturen tots els trens.

D’altra banda, la Generalitat va anunciar fa pocs mesos que també tenia intenció de participar d’aquesta liberalització amb un servei regional d’alta velocitat que uniria les quatre demarcacions catalanes amb la Catalunya nord i França. Per això, però, encara haurem d’esperar.

I mentre tot això passa, a Mallorca no tenim ni AVE, ni Trambadia, ni Trentram a Artà ni res de res.