El canvi en l'accés a la funció pública

 En els darrers anys ha canviat el paradigma d’accés a la funció pública al menys en zones rurals o poc poblades.

 Fins fa uns anys treballar a l’administració pública era un somni o almenys era un projecte de vida desitjable i desitjat amb la qual cosa evitar el clientelisme era una necessitat i un deure.

 Avui en dia encara ho és però la situació ha canviat: l’administració ha mudat en la seva posició de privilegi i ara pràcticament ha de fer recerca activa d’aspirants per captar talent o dit d’una altra manera més barroera, ha d’anar pidolant i buscant aspirants perquè s’incorporin a l’equip. Això passa en diferents àrees.

Des dels tècnics com ara arquitectes enginyers; és una utopia pensar que vulguin venir al món local cobrant menys que al sector privat i a sobre havent de fer un examen. A més un examen de vuitanta temes!

 Tot això succeeix en un context de prohibició de Pujades salarials que ens fa perdre talent en front del sector privat. Dels tipus d’accés en parlem un altre dia però és evident que en una sacietat com l’actual s’han de reformular per llocs de difícil cobertura però tampoc es poden regalar places.

 Això a la pràctica fa que alguns ajuntaments hagin mancomunat serveis i d’altres encara no hagin pogut evitar la inadequada pràctica de què personal extern faci funcions públiques.

 D’altra banda aquells municipis, comunitats o consorcis que gestionen directament serveis públics amb recurs intensiu de mà d’obra també tenen problemes perquè en general costa molt trobar diferents tipus de de treballadors, ara conductors, gerocultors o operaris.

 A més, el nivell d’implicació és molt baix i pot ser no vénen a treballar i ni es molesten en demanar una baixa. Fer-los fer una instància és una utopia com també és una utopia que superin les proves de Català ja que molts són nouvinguts i ja sabem la dramàtica situació que travessa la nostra llengua.

 A tot això altres administracions d’àmbit superior segueixen amb la seva dèria centralista absolutament evitable a dia d’avui amb eines com el tele treball, les videoconferències o els gestors de expedients.

A tall d’exemple el desplegament de les vegueries és simplement simbòlic (com ho era el de les demarcacions provincials) així com ho és el desplegament de llocs de treball per part de les diputacions.

 Sé que això pot sonar contradictori amb els primers paràgrafs d’aquest escrit però crec que les administracions superiors tenen més capacitat per fixar gent al territori i dotar de massa crítica tot el país per permetre que els opositors circulin entre els diferents cossos i administracions, fomentant així la mobilitat interior administrativa, el benchmarking i l’intercanvi de talent. això, unit a una millora de serveis públics com ara transport públic o comunicacions fixaria persones joves del territori evitant l’envelliment i la despoblació

 Però això no deixa de ser una utopia. Només cal mirar els concursos de provisió de llocs de la Generaliitat per veure què són igual de centralistes que l’Estat espanyol.

 

El padró d’habitants: La patata calenta dels Ajuntaments

El Padró d’Habitants és una patata calenta pels ajuntaments, ja que està lligada amb problemàtiques socials com ara la immigració i l’ocupació il·legal d’immobles.

Com tothom sap, el padró d’habitants és el registre administratiu on consten els veïns d’un municipi. A més, el mateix article 16 de la Llei 7/1985, de 2 d'abril, reguladora de les bases del règim local, afegeix que les seves dades constitueixen prova de la residència en el municipi i del domicili habitual en el mateix.

Igualment, es preveu que els estrangers no comunitaris que no tinguin autorització de residència de llarga durada, han de demanar la seva renovació cada dos anys o són donats de baixa. I recentment en aquests casos s'ha habilitat els ajuntaments per declarar la caducitat de la inscripción sense necessitat d'audiència prèvia de l'interessat. 

En qualsevol cas, en la societat actual això ha motivat conflictes ja que la inscripció padronal és la porta d’entrada per a la recepció de drets com ara els ajuts socials, la sanitat pública o la matricula en escoles públiques. A més, en algunes comarques del Pirineu fins i tot s'hi relaciona amb la gratuïtat del Túnel del Cadí. 

A això li sumem que la inscripció s’ha de fer amb independència del títol amb que s’ocupa l’immoble o, fins i tot, quan se resideixi en un banc o una plaça, casos en que també s’empadrona el ciutadà.

D’altra banda, genera una situació de greuge ja que mentre que als residents “legals” (ja siguin propietaris o llogaters) se’ls demana una gran quantitat de documentació, als okupes tan sols se’ls exigeix que provin la residència en el municipi.

O de fet alguns municipis no fan ni això. I encara que ho intentin, resulta molt complicat per part de la Policia Municipal o pels Vigilants Municipals fer les visites domiciliàries per comprovar la residència a l’immoble assenyalat.

A tall d’exemple, conec d’un municipi en què, en un cas de sotsarrendament sospitós d’un immoble, els municipals varen anar a fer la inspecció de l’immoble però varen quedar al carrer vetllant la porta de l’immoble quan, per sorpresa de ningú, passats uns minuts els individus que se volien empadronar varen abandonar l’immoble amb bosses esportives carregades amb les seves pertinences.

Per tant, l’informe va ser negatiu però a partir de llavors varen aprendre la lliçó i quedaven uns dies, aprofitant que els municipals els trobaven a la llar i tampoc no se’ls pot anar fent un seguiment durant un periode molt perllongat en el temps.

En tot cas, això genera suspicacies i per aquest motiu alguns municipis opten per no empadronar els okupes, fet que incompleix la llei, mentre que d’altres els empadronen sense control de cap tipus, i això afavoreix l’aparició de màfies i grups organitzats. 

Altres, en un terme mig, el que fan és demorar la inscripció dels okupes, reclamant-los documentació com si fossin propietaris o llogaters. Aquesta via pretén cansar-los però genera més paperassa i, a sobre, és estúpid ja que se sap que sent okupes no disposen d’aquesta documentació.

En un altre ordre de coses, als ajuntaments rebem també els esquitxos de conflictes familiars. Durant una època, tenia un senyor que me telefonava cada dia perquè ell estava pagant un pis en què hi vivia la seva ex-parella amb ses filles i la parella actual.

El cas és que l’ex-marit seguia pagant l’hipoteca i, com que no residia en aquell immoble, no el deixàvem empadronar allà.

Certament, a nivell personal vaig pensar que la situació era incongruent, i vaig intentar fer-li entendre que s’havia de separar la propietat de l’immoble de la residència efectiva en aquell, sent aquell un conflicte judicial en què l’ajuntament no hi entrava.

Ens va amenaçar amb denúncies i altres coses, però supòs que, quan va parlar amb el seu advocat, li devia fer entendre la, per ell, incomprensible situació.

Per tant, si bé és cert que el padró ha d’estar actualitzat perquè, en darrer terme, s’ha de saber qui viu als nostres municipis; tal vegada s’haurien de cercar fòrmules per evitar greuges de cara als ciutadans que actuen legalment (evitant la via ràpida pels okupes envers la de presentar la documentació) i, en darrer terme, donar més eines als ajuntaments per investigar la residència efectiva dels suposats ciutadans, tenint l’Estat una actuació més proactiva envers les seves competències d’immigració, combatent les màfies que duen a terme empadronaments (pressumptament) fraudulents.