Els anys 20, coneguts com els “feliços anys 20”, varen ser una dècada de gran transformació social, cultural i econòmica a Europa. Després del trauma de la Primera Guerra Mundial, molts països europeus varen experimentar un període de reconstrucció i optimisme. Aquest període es va caracteritzar per l’efervescència cultural, amb l’apogeu de moviments artístics com el surrealisme i l’art déco, així com per l’expansió de la música jazz i els canvis en els hàbits socials, com l’emancipació femenina i la popularització de noves formes de lleure, com el cinema i els balls de saló.
Econòmicament, molts països varen experimentar un creixement sostingut gràcies a la modernització industrial i l’expansió del comerç internacional. Tanmateix, aquest auge no va ser uniforme, ja que alguns estats, especialment els derrotats en la Gran Guerra, com Alemanya, patien encara les conseqüències de les reparacions de guerra i la hiperinflació.
El panorama va canviar dràsticament amb l’arribada dels anys 30. La Gran Depressió, desencadenada pel crac borsari de 1929 als Estats Units, va tenir un efecte devastador a Europa. L’economia es va enfonsar, amb un fort augment de l’atur, la fallida de bancs i empreses, i una dràstica reducció del comerç internacional. Aquesta crisi va posar de manifest les desigualtats socials i va generar un descontentament generalitzat.
En l’àmbit polític, aquest descontentament social va donar lloc a l’ascens de moviments autoritaris i feixistes en molts països europeus. A Alemanya, el Partit Nazi, liderat per Adolf Hitler, va aprofitar la crisi per obtenir suport popular, culminant amb la seva arribada al poder el 1933. A Itàlia, Benito Mussolini ja havia consolidat el règim feixista des de 1922. Altres països, com Espanya, van viure convulsions internes que van desembocar la rebel•lió feixista i posterior guerra.
No entrarem aquí en un debat historiogràfic sobre fins a quin punt es repeteix la Història però sense esforçar-nos-hi gaire és fàcil trobar paral•lelismes entre fets succeïts al primer terç del segle XX amb fets que estem vivint als nostres dies.
En primer lloc, la grip espanyola podria ser relacionada amb el COVID que hem superat recentment, amb unes dimensions que, salvant les distàncies, ha provocat gran mortaldat i estralls socials i econòmics.
D’altra banda, a nivell social ens trobem amb problemes de gran abast que, segons com prenguin, poden acabar agreujant-se a les dècades posteriors; agreujant el descontentament social.
Tot i que la inflació sembla que s’ha estabilitzat, no arribant per ara als nivells brutals dels anys 30 a Alemanya, Europa afronta greus desafiaments estratègics com ara la crisi de deute, especialment en alguns països com França o Alemanya, la crisi de les pensions per l’envelliment o la manca d’innovació en l’àmbit comercial i empresarial.
Això se tradueix a nivell social en la sensació d’una Europa estancada, en què els sous de les classes mitjanes i treballadores no són suficients per pagar les despeses creixents, en béns de consum com ara l’habitatge, els mitjans de transport o l’alimentació bàsica saludable.
A tot això cal unir-hi una crisi social entre els valors postmoderns (ecologisme, feminisme, entre d’altres) amb els valors moderns que ressorgeixen de la mà d’aquest malestar social per la pèrdua de benestar de la població.
Aquesta crisi s’ha incentivat pels algoritmes de les xarxes socials, que radicalitzen els diferents sectors de la societat i donen veu als missatges més ultres, populistes i pamfletaris. També han guanyat pes la propaganda russa a través de mitjans i opinadors d’entre els anteriors; i també xinesa, a través del control de l’algoritme de TikTok i altres empreses tecnològiques.
Aquest conjunt de factors afavoreix l’aparició i creixement d’outsiders polítics que tracten de donar solucions fàcils a problemes complexos. La diferència principal és que els jueus del segle XXI són els immigrants que, arribant en gran nombre i de forma descontrolada, generen preocupació entre àmplies capes de la població, sense que l’esquerra sàpiga convèncer les seves bases, que són captades amb facilitat amb els discursos populistes de la dreta i l’extrema dreta.
A nivell geoestratègic, avui en dia també trobem Estats imperialistes com ara Rússia o la Xina. La primera, amb una guerra injustificable contra Ucraïna, però també salvant dictadures amigues a Síria o Geòrgia; amb l’ajut de Corea del Nord i l’Iran, que també és expansionista i a través de l’eix de resistència promou atacs a interessos occidentals al Iemen i al Líban.
D’altra banda, la Xina es va armant de forma sostinguda, sembrant conflictes per aigües territorials amb països com Filipines i preparant la invasió de Taiwan, que moltes fonts apunten que podria arribar la dècada següent. Això, com a demòcrates, ens hauria d’amoïnar perquè ja hem vist com acaben les democràcies que son absorbides per règims autoritaris, serveixi d’exemple Hong Kong.
A tota aquesta inestabilitat s’hi pot sumar el nou inquilí de la Casa Blanca, i és que Donald Trump, com a bon outsider i ultra, té un tarannà inestable. Recentment ha suggerit que Groenlàndia o Panamà han de ser americanes...
Així, els anys 20 del segle 20 varen ser un període d’esperança i innovació que es va veure bruscament interromput per les turbulències econòmiques i polítiques dels anys 30. Cal vetllar perquè en aquest segle no caiguem en els errors del segle passat, i els 30 segueixin sent feliços; tot i que no serà fàcil.
Sigui com sigui, la clau serà que les classes mitjanes europees recuperin els nivells de qualitat de vida perduts perquè no se sentin atrets pels cants de sirena populistes; i per això calen moltes mesures però, en general, s’ha de garantir que amb un sou mitjà es pugui dur una vida digne i independent, podent accedir entre d’altres a un habitatge digne.
Font: Wikimedia. Construcció de l'Empire State Bulding als anys 20.
