¿Porqué no te callas, Schuster?

Rècord de comentaris, boníssims tots, consells, moltes rectificacions (m’hauré d’aplicar més), fins i tot un comentari d’en Fonsi, monitor de Pontevedra, en gallec. I si, un dia hauré d’anar per Vilafranca del Penedès a cercar connexions amb el meu segon poble.
He de dir que ahir diumenge demati m'hagués despertat, si no fos perquè ja hi estava, una furgoneta que, a tot volum pregonava: "Señoras, ha llegado el tapicero(...)". Però jo volia començar la histèria fent una denúncia enèrgica i contundent contra l’atracament a mà armada que va sofrir, com ja no estranya, el RCE Mallorca a casa de l’equip, reaccionari i mono color, del règim, encara que no de ZP.
Crec que seria suficient esmentar l’immensa quantitat de faltes no pitades, el gol en fora de joc no reconeguda de l’equip blanquinós, o el penal a favor del Mallorca tampoc pitat per aquell pallasso vestit de dol.
El més curiós del cas és que, en aquesta ocasió, en cap dels mitjans estatals s’ha sentit criticar la actuació arbitral i és què, ara, el cap quadrat que té l’equip castellà com a entrenador “no tiene dudas sobre el árbitro”. Normal, com per tenir-ne!
I és que, és veritat, el col·lectiu arbitral estava acoionat, dit en bon mallorquí, des de que en Bernat el va posar en el punt de mira. Així, si l’àrbitre no hagués afavorit clarament al Madrid, hagués estat perquè era andalús...
Jo, sincerament, li diria a Schuster un reial i campechano “¿Porqué no te callas, hombre?”.
I, ja que hi som, valgui dir que la meva intenció era inserir aquí un vídeo amb el ja històric moment de tensió internacional, però no ho faré ja que estic segur que tothom ja l’ha vist (i si no l’ha vist segur que el veurà) i, que la gran majoria, ja ha rigut amb el tema.
En assumptes més egocèntrics comentar que, sense haver estudiat massa, avui he fet l’examen, el segon, de fonaments i mentiria si digués que crec que m’ha anat malament. Però això mai se sap perquè l’altre dia em pensava haver suspès i no. Esperem que ara encerti amb els meus pronòstics.
Sa putada és que com que he estat més temps, bastant més, havia d’arribar tard a la següent classe i, fent una confessió, he fet un poc de campana, com diuen per aquí; i he vingut a dinar al pis, de raviolis amb pesto, i, per no perdre la costum, he exercit d’escurador si bé no oficial, oficiós.

Per cert, ja m'en oblidava, com ja vaig dir dijous hi ha vaga i pertot el campus hi ha cartells, pancartes i pintades; el que m'ha sorprès és que n'he vist fer una en viu. Estava jo tan tranquil esperant el bus quan he sentit el renou característic que fa un spray, m'he girat i he vist dos tios escrivint 15-N VAGA en el panell publicitari lluminós de la parada del bus, tot tapant un anunci del McDonalds que anunciava una suculenta hamburguesa d'estil Hindú.
També he de confessar, encara que no m’enorgulleixi, què, apart de mirar ARUcityS (al canal vuit) he mirat, no ho digueu a ningú, Aqui hay tomate, una de les mostres més exactes de telebrossa. Voltros vos demanareu perquè he comès aquest acte contra la intel·ligència i la dignitat humana (amb perdó per als que hi estan enganxats), doncs bé; ho he fet perquè durant la setmana passada vaig veure, més de seixanta vegades, el puta anunci de “El lunes nos vamos a atrever” i coses d’aquest estil, made in tomate.
Sa qüestió és que es tractava d’una puta merda (avui estic combatiu, eh? Això és l’examen) de conversació de na Mar Flores... Poques feines.
I xerrant de telebrossa, telefems (més mallorquí, segons na Miquela), no tenc paraules lo suficientment destructives per expressar la meva indignació amb aquell personatge canari d’es Gran Germà. No entraré en el seu joc de desqualificacions i insults (contra situacions físiques o racials), només diré que, tot i anar de víctima, deixa en molt mala posició als integrants del col·lectiu transsexual.
P.S.: No som del Barça, ja vos arribarà la vostra, culés...

::::foto de diariodemallorca.com:::

En busca de las calles perdidas

No sé si el títol aquest és molt adient per a la histèria d’avui però, em feia il·lusió.
Des del primer moment en que em vaig assabentar de que noms com Calvià, Manacor, Alcúdia, Deià, Llucmajor (plaça amb parada de metro i tot), Bunyola, Jardins d’Alfàbia, Formentor, Valldemossa, La Selva (Selva?), Artà, i per suposat, Felanitx, formaven part del “Callejero” Barceloní, vaig tenir la necessitat de visitar-ho i avui, aprofitant l’avinentesa i acoplant-me a la parella Marga-Rafel, hi he anat.
Hem agafat el bus i a Fabra i Puig hem baixat per començar a caminar. Diguem que el primer indici no ha estat gaire positiu ja que ens hem trobat amb un carrer acordonat pels Mossos amb el que pareixia un cadàver estès al terra, però hem seguit.
El primer carrer en fer-hi parada ha estat el carrer Santanyí, ja que hi havia part implicada. En la meva opinió, i sense entrar en polèmiques, és un carrer ben normalet amb edificis no massa potables, que diguem.
Després hem continuat caminant a la recerca del Carrer de Felanitx. Aquest, en la meva opinió, és de major importància ja que té arbres, un bar i està al costat d’una placeta prou agradable. En tot cas, i essent sincers, el personal que rondava per allà no era massa condret, recordant-me a carrers de Palma de la zona de Son Gotleu, però no tothom pot dir que el seu poble té un carrer a Barcelona, eh?
Tampoc em podreu negar que la visita no hagi estat interessant. He de dir que per Internet no he pogut trobar informació (tampoc he cercat massa) sobre el quan i el perquè d’aquests noms però na Miquela va dir que havia sortit un article sobre el tema a la revista Brisas.
Fet això ens hem dirigit a la Plaça Llucmajor d’on hem agafat la línia groga del Metro. Realment he de dir que no havia vist mai un convoy de metro tan antic i destartalat...
Na Margalida i en Rafel ha baixat al Passeig de Gràcia i jo he continuat fins a Urquinaona, on havia quedat amb en Miquel Lluis i na Bàrbara per anar a dinar. Sa qüestió és que havíem quedat a la 1:30 i només eren la una però bé, mitjançant indicacions per mòbil m’he dirigit cap al Passeig de Gràcia on, més amunt, m’han localitzat i he anat a dinar amb ells, fervents militants de la lliga antiformatge; que m’han convidat, a un lloc de tapes. Ha estat bé.
Més tard hem anat fins a la Catedral i hem visitat, entre altres llocs, la Plaça de Sant Felip Neri; un lloc molt bucòlic on, en temps de la Guerra Civil, afusellaven, no sé quin bàndol, encara que supòs que els Republicans pel fet de que ho feien cap a la façana de l’església. Allà m'hi han fet una foto on es poden apreciar dues coses: Els forats de bales i metralla i que no m'havia pentinat.
També hem anat pel Call i per una plaça on s’han trobat tombes romanes que romanen al descobert.
En resum, una bona passejada pel centre de Barcelona amb els cosins, que saben per on trepitjen.
Finalment he tornat cap a Urquinaona i metro fins a Fabra i Puig on, mentre pujaven l’escala mecànica cap a la superfície un home, de no sabria definir quina procedència, em mira tot assenyalant el bastó, que encara no havia plegat, i em diu “¿Porqué tu lleva esto?”
Encara que no tenia perquè, he satisfet la seva curiositat diguent-li que en llocs oscurs el necessitava.
He agafat el bus i, al cap d’una estona, me n’he donat compte (i és que jo no m’he de morir, m’han de matar!) de que no duia claus… Afortunadament na Miquela m’ha salvat sa vida.
Finalment, voldría donar les gràcies a en Miquel Lluis i na Bàrbara pel dinar i el passeig, a na Marga i en Rafel per deixar-me acoplar (tampoc els vaig donar opció). I a na Bàrbara, lectora habitual, dir-li que, encara que no li toqui el cupó ni tan sols el miri “colabora con una gran labor social”, i això és l’important.

Per altra banda, també voldria saludar a la millor torturadora de Ciutat i a n'es millor xòfer. Tranquil Esteve, es twingo anirà de puta mare (tu no recordes es cotxo que passejava fins fa poc mun pare? Estic curat d'espant!)

Mostra un mapa més gran

Loteria de Nadal

Ja torn a agafar la insana costum d’escriure cada dia, però avui seré breu.
En primer lloc dir, com ja vaig comentar, que na Miquela i jo vam anar a comprar i, entre menjar i títols de transport, vaig fotre uns cinquanta euros, què es diu aviat. Per sopar, com que arribava en Rafel (s’atl·lot de na Margalida) havíem de fer unes cuixes al forn, havíem de fregir patata… I de fet ho vam fer, encara que ells desprès no venguessin (així així vam tocar a més per cap) i tot i que sa cuina va tornar patir les conseqüències d’un vessament, en aquest cas de oli amb ceba i pastanagó (que havia d’anar al forn).Sa putada és que aquesta setmana toca sa cuina al menda i no. No va ser culpa meva, eh!
Bé, apart d’aquesta feta, valgui ressenyar que avui a la dematinada m’ha pegat una neura consistent en que tenia la puta impressió de que el despertador no sonaria, com em va passar l’altre dia, la qual cosa m’ha restat unes quantes hores de son.
Avui hi ha hagut classe, on he pogut comprovar que els professors, de Pràctiques Instrumentals, per exemple; no pensen en jo mai, i si dic mai és mai. Això ha estat de nou a abans de les onze, desprès m’he n’he anat a fer pràctiques amb l’SPSS en que la intenció era practicar per a l’examen però, no sé com, he acabat intentant comparar variables com freqüéncia sexual amb intenció de vot. No m’ha anat massa bé.
Desprès, de dotze a una, hem fet una espècie de xerrada en el subgrup d’economia sobre petjada ecològica i decreixement. Ara no em posaré a teoritzar sobre el tema, però de totes maneres ha estat molt bé.
Més tard he anat a dinar on m’he trobat a na Marga i en Rafel.
Però si jo avui escrivia això era per parlar de la loteria. Com ja haureu vist, he comprat a un company una participació d’aquestes de les JERC. La meva intenció inicial era comprar-n’hi dels castellers, però com que d’un partit polític no n’havia vist cap mai; m’ha fet gràcia. També manda huevos, com hagués dit aquell ministre, que les JERC participin en això de la Loteria Nacional (de la Nació Espanyola).
No s’aprecia gairebé perquè el contrast és dolent, però el mural aquell dels 300 anys està pintat, o un d’igual, al camí que faig jo cada dia entre Cerdanyola i la UAB.
Per altra banda, si voleu dècims de loteria de Cerdanyola ho deis, tenint en compte una petita propina en concepte de transports i tot això.
Aquí al pis tenen la costum de comprar-ne quatre cada un i intercanviar-los, per tenir-ne un, en aquest cas, de Velilla, de Cala Figuera (bé, Santanyí), de Felanitx i de Porreres. Si, com que mu mare és Porrerenca d’adopció, em vaig oferir a dur-los jo d’allà, perquè no hi hagués repetició. I és que, tanmateix, a la administració d’es port la duen de Porreres.

Vaja Festa Major!

A la histèria d’ahir vos comentava que avui tenia classe a les nou. Doncs bé, m’he aixecat prest, he agafat el bus on, cosa estranya, he pogut seure (erem quatre o cinc) I m’he dirigit a classe. Com que tot estava desert no hi ha hagut caravana I he arribat a les nou menys vint. I, com podeu suposar, al passadís no hi havia ningú però, i això m’ha sorprès, hem arribat a ser gairebé una dotzena. En aquell moment una dona de la neteja, què és veu que elles no tenen Festa Major, ens ha demanat que feiem allà assenyalant el cartell de la porta de l'aula que posava que avui no hi hauria classe. Nosaltres ja havíem vist aquell cartell però la professora de Política havia insistit en lo contrari.
Bé, l’hem esperada fins a les nou i quart, la seva habitual hora d’arribada, l’han anada a cercar el despatx i no hi havia ningú. No s’ha presentat.

Potser ella, no veient-nos tan pringats, s'hauria vist l'aula deserta i l'hauria suspesa, així, sense avisar.
En aquest moment, vos ho puc ben dir, se’t queda una cara de coió profund que no t’ho pots ni imaginar. Tothom dormint i nosaltres perdent el temps allà com a gilipolles...
Desprès d’això, ens n’em anat, resignats, al bar. Jo hi he estat fins passades les onze, moment en que pretenia agafar el bus en direcció Cerdanyola.
Es tema es que, la parada habitual que jo agaf (la de l’Eix Central) esdevenia una pista d’atletisme improvisada. Vist lo vist, he anat a preguntar a diversos individus de seguretat, tots llatinoamericans, que, com era de suposar, no en sabien res. En aquests moments la Plaça Cívica ja era plena de paradetes de Greenpeace, Intermón Oxfam, voluntariat..., d’individus que recaptaven “pasta” i de gent, alguns dels quals ja lluïen un aspecte més o manco alegre, amb botelles a les mans. Però d’es bus, res de res. M’he començat a passejar a través de l’Eix Central i per altres llocs per allà on no havia passat mai i, diria jo, he fet a prop a perdre’m.
Una hora desprès, i mitjançant la intervenció del PIUNE, he localitzat la parada operativa on, però això ja és més normal, he hagut d’esperar mitja hora.
En resum, he arribat a s’hora de dinar, però bé, he arribat, he anat al mercat a comprar hamburgueses (que m’han servit de dinar) i fruita i ara potser vagi a comprar menjar.
Per altra banda, i gràcies primo, dir que na Margalida em va passar la versió 15 del programa d’estadística, però crec que no va massa fina. Ja ho analitzaré.
I dijous que ve, contra el Pla Bolonya, vaga!

Classes buides, banquers pesats i productes de ca nostra

Ja m’estic avesant a escriure al bloc mes de tant en quant, per tant, ses coses a contar s’acumulen o s’obliden. Avui dimecres començ a escriure escoltant Ossifar, recentment redescoberts per jo mateix.
Diguem que aquesta setmana, parlant de classes, ha estat un poc light ja que dilluns hi havia un seminari de política, que jo tendre dilluns que ve. Per tant, la meva única classe havia de consistir, de onze a una, en una lliçó pràctica a l’aula d’informàtica de Fonaments.
Bé, com que els del servei d’informàfica feien vaga, tenien l’aula tancada i el professor va decidir anar a l’aula habitual. Sa qüestió és que, desprès de que tothom es fes il•lusions de partir (i és que el professor de desprès havia deixat un cartell que deia que no hi hauria classe), la classe pràctica d’estadística s’havia de convertir en una teòrica, en que habitualment la classe sembla una sessió matinal del Congrès, vull dir que és molt poc popular entre els meus companys que van decidir anar-se’n. El resultat d’això és que a classe vam ser dos, i jo que no veig el material del professor al projector...
Ahir dimarts si que hi va haver classe sense novetats, i quan ja anava cap a cases em vaig trobar un tio jove mudat i vaig dir “uy, mal assumpte”. I si, era un pesat d’es Santander (es “pringat” de s’oficina, diria jo) que, fort i no et moguis, volia que em fes una llibreta “sin comisiones” i que “tenemos la oficina llena de despertadores, carpetas y camisetas de estas de McLaren de 40 €”. I jo, que ja en tenc una de la caixa blava i una de la caixa vermella (com diuen aquí), apart d’una de Sa Nostra i Es Credit; només pensava que se podia ficar el merchandising de McLaren per allà on li cabés. A jo cada vegada m’agrada manco aquest espectacle i, en tot cas, som de sa Renault!
M’han arribat diverses noticies de per allà. Per una banda n’Aina me va dir que els van expulsar, als alumnes de s’institut, de l’obra de teatre Don Juan Tenorio a la qual havien assistit. I és que hi ha un personal...
Per altra banda se confirma la desaparició de n’Apache, es moix nou que romp sa ratxa de durabilitat dels moixos de Sa Mola.
També m’han dit que ja m’han trobat xofer que me durà de l’aeroport a les matances, el proper dia 6, Dia de la Prostitució, com diria en Biel Jover. I xerrant de matances, dir que ahir vespre vam sopar, els tres mallorquins, de pa i botifarró de ses matances de sa tia Leonor, van ser molt bons però me vaig trobar un tros de “tenrrum” que, segons va dir sa veterinària, pareixia d’orella. Sense comentaris.
Però tranquils, que ens haguem acabat el frit de marisc, les cuixes farcides, i haguem fet a prop als botifarrons, no vol dir que em moriré de gana perquè, apart de que encara queda sobrassada, avui m’ha arribat (i m’ha impedit dormir, justament quan tampoc tenia classe a primera) un paquet per MRW amb quelitas, confitura de maduixa, tonyina i una bona llonganissa que he penjat, realment no ho he fet jo, devora sa sobrassada. Així que ja ho sabeu, si passeu per Cerdanyola podeu venir a menjar coses d’aquestes (booones), encara que el pa, les galetes de xocolata i les panades que m’en vaig dur s’han fet avall o molt avall.
Bé, també m’han fet arribar roba i, si, també ha fet es paquet sa madona, però ara jo tenc excusa, no?
I ara que sent sa cançó de “Vacasiones a Mallorca” pens que els hooligans avui son a Barcelona, jejeje.
Jo hauria de començar a fer un poc de cosa de profit perquè, encara que demà sigui Festa Major a la UAB (jo vos contaré, o no), la professora de Ciència Política ha programat una pràctica de nou a deu (¡Olé! Els únics curts fent classe en dia de festa) encara duc molt endarrerit el seminari de la mateixa assignatura (m’he llegit ja 70 pàgines i només he contestat una sisena part de la primera de les deu preguntes) i de moment no m’he començat a mirar, precisament, l’examen d’estadística, també per dilluns, per cert, ningú sabrà com aconseguir un SPSS que funcioni amb Vista sense haver de comprar la llicència, no?
Només una cosa més: Visca en Tòfol Colom Felanitxer!
P.S.: Perdonau les faltes d’ortografia, si voleu, les podeu corregir. I per cert, avui estrenarem el nou logo, per no haver de demanar comissions als d’Iberia. Jejeje. Mem que vos pareix.

Un pont més, uns quilos més

Ha tornat passar aviat això d’es pont i demà a les dues, si no hi ha inconvenients, partiré cap a la península. I és que en aquesta ocasió no robaré es dilluns a ses classes.
No puc dir precisament que m’hagi avorrit en aquesta segona vinguda a Mallorca perquè el mateix dijous desprès de passar p’es poble varem tornar a fer camí enrere per anar a dinar a Randa. Més concretament jo vaig dinar de sopes i colom torrat amb una abundant ració de patates. També vaig anar a sopar amb n’Aina i na Maria a sa creperia aquesta de Manacor i qualque cosa mes que en aquest moment no record, s’ha d’entendre que estic de “puenting” i que, per tant, desconnect completament.
El dia següent, no se ben be perquè, em vaig aixecar prest tenint en compte que no tenia hora marcada. Vaig anar a fer quatre feines per Felanitx, vaig berenar a n’es bar d’es Mercat...
Vaig dinar d’una quantitat considerable de musaka, encara que, d’aquest plat vaig rebutjar l’oferiment de dur-me’n allò que havia sobrat i és que encara pesa en el meu record, i supòs que en altres dels meus companys de pis, les conseqüències d’aquell enviament frustrat de albergínies farcides. S’horabaixa vaig anar a comprar roba a De cap a peus amb s’assessora d’imatge. Però sa qüestió es que vaig anar a sopar d’arròs de matances a n’Es Poas i ja és sap, per si no en tingués prou amb s’enorme sobrassada que, almenys quan jo me’n vaig anar, romania penjada a un racó de dins sa cuina; sa generositat de sa tia Leonor me va obsequiar amb una llonganissa, un enfilai de botifarrons, confitures diverses i un pot d’olives, que no en tenia. Una curiositat, apart de bunyols també vaig menjar les anomenades fulles de llimonera, molt bones, per cert.
Avui si que m’he aixecat tard i també he dinat bé, sa madona havia fet una ollada de sopes mallorquines que s’han fet bones de menjar, i és que per allà tampoc en tenc d’això.
En haver dinat he acompanyat a mon pare a una misión de rescate ja que és ramat ovi de sa finca estava lost in combat de, segons es cabrer, feia vuit dies. Per tant, jo duia es ca o, per ser mes sincers, en Puc me duia a jo campo a través darrera es picarols. He de dir que he vist perillar sa meva integritat física en diverses ocasions, especialment quan, havent de travessar una paret amb sa corretja d’es ca per una part i es guiato per s’altra, quasi he trobat un duro.
Mes tard han vengut na Fátima i en Ruano i, com diria qualque pagès que jo me se, hem “conversat plegats” una estona de moltes coses.
Per sopar m’he menjat un abundant plat de ”llumillo” amb pebre, pa i botifarró, xurros d’aquests congelats per acabar una bossa que durava dels dies de selectivitat...
I ara, mentre sa madona fa sa maleta i desprès d’haver gravat, ja que n’Aina no ho va fer perquè deia que no sabia escriure el nom, un cd dels Javaloyas a mon pare, escric això.
Per altra banda, avui he comprovat desprès del que comentat sa padrina jove, que alguns comentaris poden ser molt expressius i poden donar moltes pistes de l’estat de cadascú en el moment en que ho escriu, jeje, molt interessant.
Res mes, un dia d’aquests vos contaré, si arrib, com he arribat a n’es pis de Cerdanyola.
Per cert, si, m’agraden els avions i visit molt la plana airliners.net, a la que vos recoman la visita i d’on trec algunes fotos.

Ah! Avui el mallorca ha perdut, l'he pogut seguir a través d'en Terrassa però ha perdut. Però bé, ja tenc mig enparaulat es traspàs d'EsRacóMallorquinista que, per altra banda, vaig actualitzar.

Febre, pelis de por, panellets i mes

Ja feia un parell gros de dies que no me dignava a comentar quatre histèries d’aquestes meves, per tant, ja no m’enrecoradarè de sa majoria de coses, però be, s’intentarà.
Dilluns diguem que no me trobava massa ja que vaig inaugurar sa temporada de fred amb un principi de constipat i, diria jo, un poc de febre. Però vaig tenir una agradable sorpresa en saber la nota de l’examen de fonaments, per una d’aquelles estranyes i inexplicables coses de la vida, el vaig aprovar! Amb un 5 de teoria i un 7,5 de pràctica amb SPSS, quedant un 6,25; però ja me va bé, molt bé.
Dimarts, desprès de classe vaig assistir a la reunió de l’ADUAB, l’associació de disminuïts de la UAB. Per ser optimistes podríem dir que va ser “familiar”, tenint en compte que només hi érem la presidenta, una becària i jo. Bé, desprès va comparèixer una periodista de Cerdanyola al dia i clar, es va decepcionar, normal...
L’horabaixa, i desprès de l’altre dia haver vist La Matanza de Texas, vaig anar amb na Miquela a veure El Orfanato, que, sincerament i tret de quatre sustos grossos, no me va acabar ni d’agradar ni de fer por. Tot un espectacle es procés de triar els ingredients de dues pizzes a Bonapizza...
Dimecres me va succeir una putada, encara que no és la primera vegada. Em vaig aixecar a l’hora habitual, desprès de dormir poques hores, em vaig preparar i just abans de partir: Sorpresa! Vaig recordar que aquell dia començava a les deu però, com sempre dic, em de ser optimistes i pensar que, almenys com no havien fet altres, jo hi havia pensat abans de partir i vaig poder quedar a escoltar l’MP3 estirat damunt el matalàs. Em van comentar, aquests catalans, tot això de la castanyada i dels panellets i jo, com a immigrant a Catalunya, vaig pensar que m’havia de familiaritzar amb les seves tradicions i, l’horabaixa de tard, vaig anar a comprar dos panellets de “mazapan”, perquè no n’hi havia mes. Van ser bons però, per lo petits que eren, van ser molt cars.
Na Pizà va tenir un lapsus amb els catalans i els va dir que a ca nostra per Tots Sants feiem crispells. Aquells, però, van entendre que feiem crispetes... I és que a Mallorca no ens menjem castanyes, a Mallorca les repartim.
Aquest dia, en aquest món globalitzat en que vivim coincidia amb l’anomenat Hallowen i, per no perdre la costum, varem mirar una peli de pseudopor (d’oi), Saw 3. Sense comentaris.
I jo, que no volia perdre la costum de dormir poques hores encara me’n vaig anar a dutxar, vaig omplir la maleta (d’una altra maleta plegada i un parell de tuppers buits) i vaig mirar CQC. Tot pensant que al dia següent m’havia d’aixecar a les sis i mitja.
Dijous m’hi vaig aixecar i varem trucar al taxi, que el dia anterior ens havia dit que deu minuts abans bastava, però en aquell moment ens va pronosticar “un poquito mas de media hora” i clar, varem decidir anar fins a Renfe a les fosques i amb l’equipatge. Es veu que varem fer via perquè poguérem agafar un tren que ens anava bé per anar fins a Pl. Catalunya des d’on, tenint el compte el caos de Renfe, varem agafar l’Aerobus. En conclusió i per resumir, un dia que, per no passar pena, erem puntuals a l’aeroport; van retrasar el vol mes de dues hores. Jo mai havia caminat d’un extrem a l’altre de l’aeroport del Prat però supòs que per tot hi ha un primer dia. Comentar que me van clavar 2,40€ per un ”bocata” que no era mes gros que el meu puny tancat i una cosa semblant per un Aquarius.
Lo bo va ser quan ja érem dins l’avió, un vell MD88, s’excusen dient que el retràs era “por la rotura (...) del avión”. Em va fer gràcia perquè, immediatament, l’hostessa va afegir “Naturalmente, el avión no es el mismo” I potser era vera perquè em va fer sa pinta que aquell aparell (l’MD 88) el tenien de recanvi i perquè van decretar “asiento libre” supòs perquè el model de l’avió no era el mateix. O potser és la nova política de las líneas aéreas de España, una companyia que, tot i no ser precisament de baix cost, és de baix servei.

Vull agrair a tots els lectors (majoritàriament lectores) els comentaris que deixau perquè com que no tenc contador de visites, almenys tenc constància de que algú em llegeix. N’Aina, na Miquela, na Bàrbara i en Joan cosi, encara que tampoc siguis tan exagerat. Je je je.

Per cert, vaig deixar el mòbil a Cerdanyola!