Feliç Dia del Solstici

No se com començar així que crec que ho faré pel principi, que, si la memòria no me falla, està per dimarts horabaixa en que vaig anar a pràcticar amb la TR i, diguem-ho així, me va donar s’alta. No vol dir això que jo me senti més segur però bé, m’han dit que amb la pràctica...

Dimarts també vaig començar a grabar les classes amb la flamant grabadora digital que els padrins joves, com ja vos vaig contar, me van regalar. Vos he de dir que sa màquina funciona bé però m'estic plantejant, ja de cara al gener tantejar als diferents professors per tal de penjar-los sa grabadora pel coll per tal d'evitar el molest i abundant renou d'ambient.

A continuació passaré a relatar-vos s'història que me va acontèixer s'altre dia, no se ben bé quin era, quan na Miquela i jo tornavem de comprar, o de cercar una cosa per comprar que al final no varem comprar perquè no sabiem que haviem de comprar, quan a la bústia hi vam trobar una carta dirigida a un servidor. Entendreu la meva sorpresa essent aquesta la primera missiva no comercial (comercial tampoc n'he rebuda cap encara) que m'envien en aquesta direcció postal. En principi no sabia si seria antrax o res similar ja que, a diferència del que pensava mu mare, la direcció que figura a l'encapcalament del bloc no és fet només per fer un simple pareado.

He de dir, emperò, que quan vaig veure que el matasegfells era de Marratxi ja vaig associar als remitents i, d'aquesta manera, vull donar les gràcies a sa familia GRAN que , per sinó ho havia dit, em van enviar una postal de la Creu Roja.

Ja que trec el tema, no estaria malament això de, d'alguna forma, tornar a l'antic correu tradicional. Per tant, ja sabeu, per si encara no la sabieu, la meva direcció.

Per una d'aquelles habituals coses que me fa l'informàtica darrerament, l'ordinador me va excesivament lent i, com podreu suposar, no és massa còmode escriure una frase i esperar dos minuts de mitjana per veurer-la escrita a la pantalla. En aquest mateix sentit he de dir que avui m'han desaparescut tos els contactes del msn però, tenc entès que ells me segueixen veient a jo. També de caire informàtic ha estat la histèria del zoomtext ja que em pensava que l'havia perdut i m'he passat tot l'horabaixa cercant-lo quasi arribant al punt de fer una neteja a fons del cuarto.

Es tema informàtic se complica dient que se m'ha acabat sa llicència d'antivirus que tenia i ara potser m'hauria de descarregar algun antivirus gratuit. Algun suggeriment, informàtics?

Serveixi això de excusa per si trobau gran quantitat de faltes.

Com també crec que vos vaig dir, avui dijous havia, i he, entregat la ressenya que vaig acabar de fer ahir a la nit i que no publicaré de moment per no avorrir-vos (i perquè el profe no es malpensi de la meva autoria). Si algú la vol veure, que m'ho faci sabre. Com deia, la vaig acabar ahir a les dues de la nit per la qual cosa avui "m'he botat" les dues primeres hores, cisa que a ca meva encara no saben. Així que...

He de dir que tenia tanta son que, abans d'imprimir-ho, me vaig afluixar de repassar les faltes i, per aquelles coses que me passen, quan ho vaig tenir imprimit vaig veure per damunt que eren abundants. Així i tot, no ho vaig tornar imprimir ja que per tots vosaltres es coneguda la meva confrontació directa amb la màquina impresora.

En conclusió, dos punts de la nota final jugats en una nit.

De totes maneres, vos recoman molt especialment el llibre aquest titulat Europa ante el espejo de Josep Fontana perquè ens dóna una visió de la història que sempre se'ns ha estat ocultant per l'Esglèsia i les classes dominants.

Canviant readicalment de tema, a na Miquela i a jo mos va cridar s'atenció que al super hi haguès ensaïmades "encondonades" però encara mos va cridar més s'atenció quan varem veure on estaven fabricades, no eren ni de Felanitx, ni de Vilafranca ni de Palma. Tampoc eren de per Barcelona. Eren, nada más y nada menos, fabricades "artesanalmente" a Madrid. Sense comentaris.

Xerrant de na Miquela també vos he de dir que en els darrers dies estam fent un acostament controlat a l'ascensor, perquè ella fa psicoògia animal (i com que jo som tan animal) pos feim la técnica aquesta de desensibilització encara que amb aquest ascensor precisament és molt chungo perquè, apart de lo vell i lo sinistre que és, ara mateix na Margalida m'acaba de comentar que una veïnada cotilla li va dir que l'altre dia un homo hi va quedar tancat dedins!

Ara mateix no molt més, comentar-vos que vaig comprar unes quantes T10 perquè clar, com que al gener pujaran trenta centims cada una, hem de mirar per sa butxaca! je je je.

Finalment vos voldria, per si demà amb tot el follón de preparar maletes i demés, no vos escric desitjar-vos un feliç Dia del Solstici d'Hivern i, encara que tornare escriure (les empreses fa més d'un mes que mos "feliciten" per això de les festes) un bon any nou en que els preus no pujin tant com aquest i en que... Bé, tampoc me posaré ara revolucionari.

Val, val. Ja som major d'edat.

No voldria començar sense agrair a totes I tots ses felicitacions, ja siguin via telèfon, sms, msn, email o de paraula directa. Aquest any, no se ben be perquè, m’han parescut majors en nombre que els altres anys, però bé, millor.

No diré ara allò típic de que me sent igual que abans (ja ho he dit, però ara no valia), m'estim més dir, com me va dir un amic meu, que ara ja podrem anar de senyores. (no vol dir que hi vagi, de moment; je je je)
En primer lloc, crec que vos contaré lo transcorregut avui dilluns, dia fatídic. M’he aixecat i, amb na Marga, hem agafat es bus, no he arribat tard, que fa és molt, i m’he disposat a fer s’examen d’es seminari de polítiques.
No és perquè hagués estudiat poc, que si, perquè sa pregunta me la sabia a la perfecció, però en aquell precís instant, he tengut un lapsus que m’ha impedit escriure els noms correctament. (hegemonia cerrada, hegemonia representativa, oligarquia competitiva y poliarquia). Després, ens hem dividit les preguntes per respondre entre el grup i, essent jo la mà innocent, m’ha tocat una pregunta que havia de respondre jo mateix. L’he llegida i es problema ha vengut quan es tio m’ha començat a demanar més, coses que jo no sabia.
Però això no ha estat res. Més tard teníem el famós tercer examen de Fonaments Matemàtics i Estadístics. Doncs bé, l’agonia allargada una setmana ha tengut pessims resultats per la meva persona estudiantil ja que, contra totes les previsions, el control seguia l’estructura del que haviem de fer i no ferem; inclús era més curt.
De les tres preguntes, la que he sabut fer més, on hi he invertit més temps i esforços, ha estat la primera però, com el mateix professor ha explicat (((...))) no era amb la variable “densitat” sinó amb “densitat per KM2”. Rebatuadell!!!
Com vos podreu suposar, els resultats varien completament d’una a altra, així que, com ens ha dit ell “jo no et demanava això”, i no contarà. ¡Manda güevos!
Però homo, havent-hi més de cinquanta variables i no trobant aquella, he pensat que seria l’altre! No estava despistat!
En conclusió, llàstima això de que ja sigui major d’edat perquè no podré assassinar a cert membre del cos docent de la UAB sense passar per la garjola. (era broma... o no?)
Desprès de la frustració i el lògic abatiment per tot lo explicat, a més del llibre que m’he de llegir i del qual he de fer una ressenya per dijous; comprendreu que no relataré els aconteixements d’aquest cap de setmana en la seva totalitat. Així i tot, no renunciaré a fer-vos quatre pinzellades de sa visita dels padrins joves a la Ciutat Comtal.
Divendres al final vaig dinar, eren quasi les cinc (quasi com avui) però vaig dinar.
Dissabte dematí vaig partir cap a Barcelona per trobar-me amb ells i, encara que estàvem a menys de deu metres, no mos veiem. Això era, com vos podreu suposar, al punt de trobada típic del Bar Zurich de Pl. Catalunya.
Varem anar a dinar al Passeig de Gràcia, a veïnat d’allà on varem anar amb en Miquel Lluis i na Bàrbara i va ser molt bo. Ells se coneixen Barcelona “como la palma de la mano” així que varem anar a passejar pel mercat de Sta. Llúcia, l’església de Sta. Maria del Mar (La Catedral del Mar) fins a l’Estació de França. Més tard varem tornar per la Plaça de Sant Jaume i varem anar a la Fnac per mirar una gravadora digital.
Jo vaig tornar a Cerdanyola, practicant amb el bastó des de Renfe, amb l’intenció d’estudiar. Voltros sabeu que no ho vaig fer sinó que el vespre, en haver sopat, vam veure Mach Point (no se com s’escrivia, però vos feis una idea, no?) d’en Budy.
Diumenge dematí, festivitat de St. Valentí i dia del meu cumple, m’hi vaig posar un poc. Els padrins joves havien de venir a dinar a Cerdanyola, però com que els restaurants de per aqui que jo tenc ullats consisteixen bàsicament en pizzes, kebabs i demés, vam acordar que ja hi pujaria jo i que desprès ells m’acompanyarien, tot visitant Cerdanyola.
Així, vam dinar a Les Rambles, i vam tornar cap aqui en Renfe on, com és habitual, s’en veuen poooocs de catalans (i/o espanyols). Però bé, vam venir cap aquí i els vaig mostrar lo poc que hi ha de pis i me varen fer entrega de la gravadora digital (que al final m’he l’han regalada). Des d’aqui les don ses gràcies i tot seguit me disposaré a provar-la un poc ja que ells son per aquí (avui anaven a Montserrat) fins dimarts.
En haver sopat, ahir, van posar divuit espelmes damunt sa coca de na Miquela reutilitzada de l’altre dia, de divendres quan pel seu aspecte un poc socarrimat no se l’en va voler dur i mos la varem fotre noltros (i ben bona que va ser). La vam reutilitzar perquè encara en queda per damunt sa taula d’es menjador. Fet de diumenge, i segons me van comentar, fet més d’en Miquel, varen fer natilles molt bones. Moltes merceeees!
Bé, en aquest moment no tenc res més a dir. Quedi patent la meva (educada) protesta, esgotament i indignació.
P.D.: Not que he tornat molt gos i ja no hi pos ni fotos, però, com diria en Tuson, una imatge no val més que mil paraules. Bé, vos ne posaré una d'en Piano Teclat, que ha estat amb noltros aquests dies i que no sabem (o no se) si tornarà. robada amablement d'es Flog de na Mica.

Per cert, voldría ara felicitar a tota aquella gent que m'ha felicitat a jo i amb qui jo, per la meva mala memòria, no hi pensi pel seu aniversari.

Encara no he dinat!

Conscient de que tinc el bloc abandonat en gran mesura. Me dispos a escriure ara, des de l'aula d'informàtica en que no trec aguier amb l'SPSS,

L'altre dia, i arrel d'una recepta de la TR, vaig tenir una patata al microones deu minuts i desprès la vaig recobrir de paper de plata "perquè s'acabàs de fer" i el resultat va ser, en poques paraules, desastrós; calcinat.

He de dir que madò miquela mos ha duit un conill al pis, en una espècie de adopció i en substitució de l'eriçó famòs. No vos perdeu el nom: "Piano Teclado". He de dir que ahir me va mossegar es cabró aquest, però som viu.

Seguesc alimentant-me a base de carn cuinada de l'àrea de guisona amb l'excepció d'un tupper de sopa que va enviar, junt amb altres coses, mu mare via MRW. He de dir que va ser molt bona (qual la vaig posar dins s'olla, encara no s'havia acabat de descongelar), la racció va ser molt acertada doncs em varem sopar tots tres i no va sobrar, ni faltar, res.

S'endivia també és molt bona, sobretot si l'envien neta, jejeje.

L'altre dia vaig venir a practicar amb la TR (quan em donà la recepta) pel campus i va ser molt facil perquè, apart de que no hi ha cotxes, hi ha bona il·luminació.

Bé, en aquest moment pens amb mun pare quan molts dies em crida a aquestes hores i me diu que encara no ha dinat (sa puta explotació capitalista). Dic que hi pens perquè avui som jo el que no ha dinat a aquestes santes hores. Som practicant, com he dit, practicant SPSS i crec que ho deixaré anar perqué l'examen no té res a veure amb les pràctiques i, tammateix, no se si ho faig bé (bé, se que no l'hi faig però ho hauria de confirmar i demanar com se fa).

Esper sa vostra cordial felicitació per diumenge dia 16.

Aterritza com puguis i/o salvats pels xiulets

Si hagués relatat això dissabte hagués pogut contar el dinar a n’Ets Oms o inclús el lent servei d’es Gomila per servir tres variats.
Si hagués escrit això desprès d’anar al sempre bulliciós mercat dominical de Felanitx, ara tan enfora; hagués començat descrivint el suculent plat de bacallà amb verdures de S’Abeurador que, eventualment em va servir de dinar. També hagués pogut robar les paraules d’un conductor d’autobús que deia algo així com que abans només senties parlar alemany i ara l’únic que senties era àrab (ell va dir “moro”), de la qual cosa en don fe.
També m’hagués pogut centrar en que vaig accedir, curt de temps, a la porta tot sol sense assistència, o en els vint euros que es vell em va donar per comprar un panet a l’aeroport que, per altra banda, no vaig comprar; però bé. Tot això va quedar en segon pla perquè
si m’hagués dedicat a escriure aquesta histèria ahir horabaixa m’hagués centrat en el relat del pitjor vol de la meva vida.
I és que el Boeing 737-800 d’Air Europa en el que jo viatjava va topar, en el tram final del vol amb “viento del oeste” que va provocar les pitjors turbuléncies que mai havia trobat dins un avió. Uns putes bots per avall i cap a n’es costats que, se digui com se digui, me van acoionar.
I tot això succeïa en els moments decisius de l’aterratge la qual cosa complicava més la situació. En aquell moment, me va parèixer no menys que un miracle que no sortíssim de la pista.
Per això que vos acab de contar, me semblen minúcies coses com que ahir vaig haver d’esperar mitja hora el tren de l’aeroport però desprès vaig venir gratis fins a Cerdanyola, amb el bitllet de disculpa de les línies fins fa poc averiades, havent, en el segon trajecte; d’aguditzar l’enginy ja que els il·luminats de Renfe (els del Metro tampoc ho fan sempre) no van engegar la megafonia per indicar-me en quina parada havia de baixar. Entendreu, essent això minúcies, que vaig davallar a l’estació encertada.
Tampoc no és molt important dir que a Cerdanyola feia bastant de vent, a la plaça de davant l’església hi havia un mercat nadalenc amb figuretes de betlem i amb una megafonia que inundava de nadales l’ambient; i que quan vaig arribar al pis, afamat per la manca del bocata que no havia comprat, em vaig fotre una ensalada envasada que deixava bastant, per no dir molt molt, que desitjar. Però hi havia rusca.
Vegent ara tot lo que he escrit, en proporció, me pareix curt. Però no vos preocupeu, això no s’acaba aqui ja que avui hi avia examen de fonaments.
Doncs bé, l’examen hi segueix essent, molt a pesar del professor. Passaré, a continuació, a relatar-vos els fets d’aquesta suspensió, o aplaçament.
He dormit malament, nerviós i amb mala consciencia per no haver estudiat massa, per no dir gens; i quan m’he aixecat a les nou i mitja (l’altre subgrup de ciència política tenia seminari) he partit a cercar el bus i quan he arribat allà, puntual, m’han assabentat els companys que els del SID feien vaga i, apart d’això, no funcionava l’SPSS i/o el servidor; cosa que no ha quedat clara.
La qüestió és que, en un ambient de passadís (ja vos podeu imaginar) ben revolucionari, amb consignes, alguns de conya alguns més en serio, que cridaven a la insurrecció en contra d’aquell examen post-pont pel que la gran majoria d’estudiants no havia estudiat.
L’ambient s’anava escalfant (pacificament) i ha sortit a relluir aquell dret del qual ja havia sentit parlar a l’institut de que si la classe/examen no comença un quart desprès de l’hora prevista, els estudiants tenen dret a partir.
El professor, però, ens ha dit que l’examen durava una hora i mitja i que, com que a l’aula gran no hi havia manera, dividirien la classe en les dos aules adjacents.
Per això, passades les onze i mitja, se’ns ha començat a indicar que entréssim en les citades aules. Al final, i desprès d’una assemblea improvisada by Pizà, ens hem disposat a fer l’examen.
Però tot seguit, quan ja hem disposava a concentrar-me, s’han començat a sentir uns xiulets que s’anaven apropant. Efectivament, es tractava dels empleats del SID que venien a fer renou.
Jo diria que han entrat a l’altre aula i han començat a fer el que es fa en dia de vaga. Han estat aplaudits pels companys i, encara en aquest punt, el professor no renunciava a fer l’examen, sinó que deia algo així com que quan s’en anessin ho decidiríem.
Però els informàtics no se’n anaven i, en el moment en que (dic jo) han baixat els ploms i aqui ha estat quan, per pressió popular, s’ha decidit que l’examen s’aplaçava. Ens n'em anat, i quan ho hem fet, els del SID han fet un passadís, tot aplaudint-nos.
Per cert, s’aplaça per dilluns que ve amb el que això, malauradament, comporta: Padrinsjoves de visita a Barcelona, m’haureu de deixar algunes hores per estudiar el que no he estudiat.
Tornam així a les fatídiques prediccions per a la data de consumació de la meva majoria d’edat (diumenge, 16) estudiant ciència política i fonaments. (nooooooooooo)
En fi, desprès d’aquest panorama no, la gran majoria, hem quedat a pràctiques instrumentals. Jo, amb alguns més, he agafat el bus de Renfe i després he seguit fins al pis. He fet compres per valor aproximat de trenta euros amb gran quantitat de plats preparats de guisona (pilotes, pebres farcits, cuixot cuinat, mig pollastre i cuixes; 13 €), una T10 (6,9 €) a més de productes de l’orangutan (6 €).
P.S.: Esper no tenir ocasió, en un futur, proper o no; d'arrepentir-me de la primera part del títol (senyal de que ha quedat curt)

Miquela, no hi ha número de loteria acabat en 888. En tenen de reservats que si les desreserven els podran vendre. (Hi has d’anar a finals de setmana).

Veure bloc dels SID:

http://sidsenlluita.blogspot.com/

Un estudiant a matances

Primerament, comentar que vaig arribar, segons les meves estimacions i sense necessitat d’emprar el marge que m’havia otorgat, ben prest a l’aeroport i aprofitant que a la cua de facturació hi havia relativament poca gent, vaig optar per facturar i vaig demanar l’assistència aquella que, a diferència del que jo em pensava, no implicava l’accès a una sala VIP ni res per l’estil sinó que deu minuts abans de l’embarcament va venir una madona a cercar-me.
Tenguent en compte que havia vengut jo totsol des de Cerdanyola, és un poc inútil demanar-la però bé, així almanco em vaig colar al control de seguretat.
Mentre esperava per allà, vaig anar, un detall important, a comprar un bocata de bacon i formatge (no és que hi hagués les dues coses, s’anaven alternant) a un pans and company que si m’haguessin dit que era de per devers Santo Domingo, m’ho hagués cregut. També vaig anar a fer voltes i me vaig apalancar en un racó escoltant l’MP3.
Es temps, lentament, va anar passant i se va fer s’hora de presentar-me al mostrador 58 on encara vaig haver d’esperar aquella dona. També me vaig colar a la cua d’embarcar.
Curiosament vaig escoltar unes cancons d’en Tomeu Penya i, o era un homo molt parescut a ell (amb es típic capell i camia incluits) o era ell. En Miquel cunyat de na Miquela i n’Esteve, que me va venir a cercar, també van corroborar aquesta teoria i aquest barrer també va conèixer, cosa a sa qual jo no vaig arribar, a un Marichalar que va molt en moto d’aigua, però en fi…
Vaig tenir bon vol si no comptam una brusca baixada en la fase d’aproximació que me va acullunir. Així com també, en un modern i confortable Boeing 737-800 amb unes còmodes butaques, antagònics dels destartalats MD d’Spanoir (amb els que, per escassos 34€, he comprat recentment el viatge de Pasqua); varem arribar abans de l’hora prevista i me vaig trobar, no instantàneament amb n’Esteve gran i na Marga que me va dur a mostrar el lloc d’allà on fa fotos als avions.
Varem arribar a n’es Poas (no record exactament com s’escriu) on, afortunadament, es porc ja estava en procés de convertir-se en productes càrnics. Ja havien berenat però encara en varem trobar i vaig dinar amb n’Esteve, na Marga, na Maria de sa tita i n’Aina, que, per sorpresa meva, no s’havia aixecat a les sis per anar a col·laborar. Potser és perquè no hi pensava i sa víspera l’havia passada per Manacor...
En Joan cosí me va demanar que explicàs amb detall tot lo succeït a ses matançes. Ell que, si hagués pogut, hauria estat, com cada any, es primer de tots en ser allà es dematí. Tranquil Joan, per un any no passa res. Per cert cosí, sa sogra t’anyora.
I és que, sense comptar escasses excepcions, aquesta tradició se perdrà (si bé no totalment, parcialment) en el transcurs de la pròxima generació, augmentant el negoci de les indústries d’aquest sector. He de dir, en aquest sentit, que ja no he pogut captar les imatges antany típiques d’un fogueró i de ses típiques cançons aquelles que acabaven diguent nosequé del rei d’Espanya (Encara que crec que no el cremaven).
Però bé, de totes maneres, ses sopes i es frit de sang varen ser boníssims. Així com també una coca de na Maria que se fa en cinc minuts a n’es microones.
Com podreu apreciar a les imatges, si qualque dia les penj, es que jo vaig fer com els polítics, que quan visiten un lloc fan com que fer feina. I és que no és per menos, vaig aguantar sa culata i un altre budell enorme mentre na Maria els omplia. Com diria cert professor/a meu/va: Oju, eh?
Crec jo que sobrassada no m’en duré cap, i es que encara en tenc en abundància, el que si me’n duré seran unes tallades de llom empotades que, segons sa madona, només importarà posar-les dins sa pella, perquè ja venen amb oli i tot això.
S’horabaixa i amb sa feina ja quasi acabada, i no gràcies a jo, com que enyorava es cans, me vaig embarcar amb n’Aina i na Binimelis cap a Sa Mola. He de dir que es puta ca aquest li va fer més cas a ella que a jo, i és que no deu ser tan coió com jo me pensava, deu sabre qui li guarda ets ossos... (No se si m’he expressat bé, no és que sigui coix ni res, es que na Bini li duu menjar)
Desprès en Marcos (un que fa feina amb so vei i, segons crec, nou amb això de ses matances) me va venir a cercar i varem fer un poc de rally pes camí amb qualque trompo d’aquests. Es sopar, per no espenyar sa tradició, era arròs brut i aguiat de pilotes, això darrer me va recordar que al pis de Cerdanyola qualque dia n’haurem de fer.
Ara mateix, no me ve res més d’especial interès o importància referit directament al tema de les matances, si me vengués, ja el vos contaria en properes ocasions.
Avui, com no podia ser d’altre manera, he dinat de sobres d’ahir i desprès he partit amb n’Aina cap a n’es Redòs a jugar a “monin”, encara que s’intenció era anar a estudiar a sa biblioteca; he estudiat poc.
Més tard hem partit amb sos senyors cap a Palma amb l’intenció d’adquirir una gravadora digital per a gravar ses classes. Hem donat voltes i voltes, per PC CITY (no en tenien), Carrefour (les havien acabat), Leroy Merlin (idea de l’homo, però no venen coses d’aquestes) i Expert (no en tenien de digitals) i no l’hem trobada, però mon pare ha distrutat!
Ara venc de sopar de ca na Xisca amb n’Aina i ja crec que he escrit suficient per avui.
Per cert, es títol fa referència a aquella obra de teatre felanitxera, bastant bona en la meva opinió, de nom similar.

En transició

Aquí no ha quedat ni s’apuntador. A na Miquela s’hi va sumar en Sergio, que ja deu ser rumb a Florida, i na Margalida, que parteix cap a Mallorca avui horabaixa.
Jo, per no ser com s’altre gent, encara quedarè un parell d’hores més. Partiré, com ja vaig comentar, demà a migdia.
El que més podria donar de si com a histèria, d’entre tot allò que he fet durant aquesta setmana, podria ser la visita a l’exposició En Transició, al CCCB.
Va costar, ja que haviem quedat un parell de la classe al café Zurich aquest (com no?) per anar-hi dilluns capvespre però, mira que puta sort, va resultar que el dilluns era l’únic dia en que estava tancat. Res, vam acceptar sa derrota i ens vam disposar a tornar intentar-hi dimarts.
Així que, en sortir de classe vam anar a dinar (i quan vam sortir ja havia acabat el teatre de l’ADUAB, però això és un altre tema) i vam partir cap a Barcelona.
No vos pretenc aburrir amb l’infinit relat de l’exposició, almanco fins que l’hagi entregat (i és que era per fer-ne un comentari d’història); només diré que hi vam estar bastant més de dues hores en que, a través de videos, sons, imatges i demés vam apreciar la situació social de l’Espanya de la Transició des d’àmbits com l’escola, el psiquiàtric, la comissaria, la música...
Vos recoman, si passau per Barcelona (o més tard per Madrid) la visita a l’exposició. És una espècie de Cuéntame però més ampli i explicatiu. De totes maneres, no vos he posat cap foto perquè, apart de no haver-ne fet cap allà dins, crec que no es pot resumir en imatge un canvi sociopolític tan important i decisiu en l'història d'Espanya.
He de dir, personalment, que l’exposició no va ser del tot accesible en el meu cas i m’agradaria, per això, donar les gràcies als que me van ajudar en aquest sentit.
Especialment, i ara ve s’auténtica histèria, a na Pizà ja que vaig montar un follón important. Es tema és que quan sortiem de l’exposició hi havia les escales mecàniques aturades amb un lletrero que demanava si us plau que baixassim a la planta -2 amb ascensor.
Jo, com vos podeu suposar (acompanyat de na Pizà) vaig baixar per les escales mecàniques tot i que estassin aturades. El problema va ser que a la planta a la qual vam accedir només hi havia, apart dels ascensors, una sortida d’emergència en una zona en que aparentment, estaven fent obres.
En aquest moment, estant enfora dels ascensors, crec que el més net hagués estat baixar-hi el pis que ens quedava, però en aquell moment vam haver d’avisar als del museu (del MACBA) perquè ens obrissin la sortida d’emergència per on feien obres.
Al final vam arribar a sortir i per això voldria demanar disculpes a tota l’expedició (na Pizà, en Maiol, na Dilara i n’Aina Ramis), que va perdre temps per culpa meva, per sa meva claustrofòbia.
A banda d’això, comentar que estic certament preocupat per cert examen de Fonaments que tenc dilluns que ve, no duc massa bé i segur que per Mallorca no estudiaré. (No tenc s’SPSS).

Per altra banda, dir que avui, fins fa poc, he tornat escurar una bona pila de plats bruts bastant important. També explicar que durant aquesta setmana he anat caminant cada dia el dematí d'es pis fins a sa UAB, essent igual de ràpid (entre l'espera i l'embós) i més econòmic (jejeje). Foto de damunt l'AP-7.
Voldria, finalment, donar la benvinguda a aquesta plana a un nou lector, reconegut, com és en Miquel “enginyer”, al qual les histèries li foren presentades per na Catalina Binimelis.
Així, també voldria fer notar que, almanco del meu ordinador, no fa falta esser usuari de google ja que, més avall, ofereix l’opció “alies” (amb la qual el nom surt en negre) i la d’anònim.

Un altre cap de setmana

El Mallorca no ha guanyat, no és que l’escoltàs i és que, realment, fa un parell de partits dels quals m’en don compte quan ja han passat. Avui m’han avisat a temps.
Avui s’histèria serà més o manco curta ja que, com que he (o almanco m’ho pens) esbrinat sa situació d’es febrer en que tenc una setmana intersemestral, hauria de comprar qualque bitllet d’avió. No obstant això, no renunciaré a contar-vos ses quatre coses que he fet, i ses que no he fet, aquest cap de setmana. En tot cas, i així com pinten ses coses, me pens que lo que escriuré avui serà més llarg de lo que escriure durant el pròxim pont. Atenció informàtics, perquè m’han arribat noticies de que sa computadora de s’estació central, de Sa Mola, no funciona. Me conten que s’ha espatllat es botó d’encendre…
Bé, anem a lo que anam, sa matina d’ahir la vaig consumir dormint, o estant dins es llit. Desprès na Marga i jo vam dinar i varem anar a caminar fins a l’estació de Renfe i al castell de Cerdanyola, en aparent estat d’obres. Veure fotos, sa de sa UAB amb ses seves columnes de fons és molt guapa, no? Deu ser sa fotografa. Per cert, gaudiu-les que ara, en aquesta zona, hi fotran un megacomplex d'investigació tecnològica i un vbarri innovador, tan gran que l'han anomenat "l'eixample del Vallés".
El vespre el vaig emplear, desprès de sopar, en xerrar pel messenger i veure sa tele alternament.
Avui demati havia de ser (segons càlculs meus) a l’estació de Renfe a les 11:21 per arribar a Sants a les 12:00. La qüestió és que he badat i he arribat havent passat el tren, he hagut d’esperar el següent, amb arribada a Sants prevista per a les 12:03, a les dotze en punt ja hi era.
Tot això m’ha demostrat que la normalitat ha arribat a rodalies i m’ha ajudat a decidir-me per venir-hi dijous, que just falta que no vagi bé… En referència a aixó, serà un nou repte per jo això d’anar a agafar un avió sol, i més encara a un aeroport diferent de Son Sant Joan, però bé. Encara que no m’esperin per berenar, me conform amb que me deixin sopes i frit.
Referent a això, avui a les dotze havia quedat a Sants amb els “onces” per anar a dinar. Al final només hem estat tres, na Clara, n’Ivan i jo. Hem anat a dinar a una zona propera als carrers mallorquins. Més concretament, a un restaurant basc (o navarrès) el nom del qual no me veig capaç de transcriure. L’elecció ha estat obra de na Clara, gran aficionada a Euskadi (Vascongadas, com diu el dels matins).
En haver dinat, hem anat a passejar, donar voltes i més voltes sense rumb fix, per Sant Andreu, cercant una festa major que no hem trobat; encara que hem vist un mercat i diferents edificis més o manco singulars. Jo he de dir que m’he fixat amb el nom d’una botiga que, tot i no saber si és bona, el nom és molt bo.
Res més, avui horabaixa he fet net es menjador i poca cosa més.
Feina, ja no ho hauria de comentar perquè no és cap novetat, però per tres dies no val la pena posar-si, no?
M’han dit, per altra banda, que ara t’has d’identificar amb usuari Google per a deixar un comentari. Mare de Déu, així si que n’hi haurà pocs! Ja ja ja.
No és que jo hagi modificat res, i és que amb altres marques (Fotolog, Metroflog, Spaces…) de blocs ja passa el mateix, t’has de fer dels seus per poder comentar. Maaaaafia!

Ja no hi pensava, des de divendres els llums de Nadal estan encesos. Veure foto que va fer na Miquela des de la parada del bus.