Cent histèries!

Ja no podia esperar més, desprès d’haver-ho deixat de banda un parell de dies, he de tornar actualitzar essent aquesta la histèria número cent, per la qual cosa voldria haver fet qualque cosa ben currada, però amb tot això de ses eleccions i amb la setmana tan intensa que tenc en quant a treball, actualitzaré.
Ho faig amb decepció, amb decepció per aquests resultats tan dolents per a la pluralitat democràtica, perquè la ciutadania es demana com pot ser tan injustament desproporcional aquest sistema majoritari nostro, que comdemna al l’ostracisme del grup mixt més d’un milió de votants d’esquerres. I és que cap grup d’esquerra aconsegueix aquesta legislatura grup parlamentari propi.
Però bé, tot això no ve de nou i es que a la porra de la classe, encara que les baixades d’ERC i de IU no se preveien tan estrepitoses, he estat dels que menys he fallat (i això que n’he errat un grapat). La candidatura d’Unitat, de la qual ja sabia del seu fracàs però la vaig incluir al parlament més com a il·lusió que no com a realitat.
Ja ho vaig comentar aquí, aquesta coalició només m’agradava per sa tasca que havia fet en Sampol a la dèbil i insignificant cambra que no serveix per res. Perquè varen fer una putada a EU-EV marginant-los en favor de UM, cosa que va provocar, doblement, la desorientació dels votants esquerrans així com de la conservadora d’UM, fets aquests (perdent quasi la meitat de vots) que també han afavorit l’implacable bipartidisme a les Illes.

Esper que això faci reflexionar. Coalició Progressistes al 2012!
Aquí a Catalunya ha passat una cosa, crec jo, digna d’estudi ja que desprès de la –sense comentaris- gestió del govern central en matèries com AVE, desplegament de l’Estatut, Rodalies, caos aeroportuari, apagades elèctriques... s’ha imposat sense problemes. Clar, el seu electorat format per treballadors castellans de l’àrea metropolitana (i altres) s’han estimat més, com és lògic, evitar el PP que, ni amb els sermons del diumenge ni amb tota la seva militància mobilitzada no ha aconseguit imposar-se.
Deixaré de banda altres temes com perquè tants d’artistes teòricament d’esquerres abandonen la vertadera esquerra. Bé, això te fàcil resposta, el cànon amb que nosaltres els financem. No i es que en això te raó l’himne del nou partit de caire nacionalista (espanyol) que ha aconseguit, amb més de 300.000, una butaca al Parlament: “los artistas no arriesgan dinero ni sus carrera en pos de emociones”.
En fi, esper que el canvi de color, de blau a vermell, que han experimentat les nostres illes als mapes electorals, suposi qualque cosa (positiva) per a la nostra comunitat. Que s’aprofiti la connexió ideològica entre el govern balear i el central i que se demostri, des del PSIB, que te qualque, per petit que sigui, pes o poder de decisió a la capital.
Així mateix, i en àmbit més general, esper que el PSOE recordi que, tot i pactar amb la dretana CiU, els seus vots (o una part important) els ha pescat entre els partits d’esquerres, per la qual cosa, que no traicioni la confiança que els ciutadans en ells han dipositat. Que els vagi bé.
Ja està. No diré res més de política.
Dissabte, desprès d’anar a passar una estona i dinar, molt be per cert, amb n’Andreu i na Binimelis aprofitant la seva estància a Barcelona, me vaig entretenir una estona amb la gala per triar al representant espanyol per anar a Eurovision.
Aquest festival fa trenta anys que ha passat de moda, no entenent nosaltres els lligams sociopolítics que decideixen els vots en favor dels nòrdics o dels balcànics, per la qual cosa me pareix molt encertada la cançó humorística d’en Rodolfo Chiquiliquatre. Enguany o guanyarem o quedarem darrers, ja vorem!
He de dir, per altra banda, que ahir el Mallorca va marcar els gols que no aconseguia marcar durant tots els altres partits de la temporada. Jo ja ni l’escoltava. M’en vaig donar compte quan m’ho varen dir però, sigui com sigui, és una putada no poder distribuir els gols en funció de les necessitats.
Volia titular aquest post “100 histèries i 1000 visites” però això de ses mil visites crec que és del tot incorrecte ja que quan vaig posar aquest comptador ho vaig fer basant-me en el google analitycs, que mostrava quasi mil visites però calculant-ho, crec que devien ser mensuals, bimensuals o trimestrals perquè a una mitjana de 25/30 diàries.... No quadra. (Jo ho tenc d’inici...)
Però bé, desprès d’aquesta mica d’autobombo crec que seria bo fer un poc de balanç. Es tema és que no tenc massa temps i crec que ho aplaçaré per a final de curs o així. Crec que he tengut una evolució, centrant-me més darrerament en temes polítics, però compreneu que estudii polítiques... També darrerament (i no és per presionar) han devallat els comentaris, cosa que atribuesc al desinterès en segons que.
De totes maneres, i ja per acabar, dir que no m’esperava quan vaig començar (ni més envant) arribar a escriure cent vegades a aquest bloc. Sense dubte aquest ha superat les meves expectatives i, aquella planta de la qual vos vaig parlar es primer dia, ja deu haver crescut. Va bé i esperem que duri. Gràcies per llegir-me.

Salut i república!

Per ses putes

Vull referir-me amb aquest títol que avui dematí m’he aixecat, he berenat, he perdut es bus (i hem agafat es següent) i he anat a la universitat per no res, per ses putes.
M’explic, a primera hora teníem, i de fet hem tengut, pràctiques instrumentals pràctiques (valgui la redundància) amb ordinadors i, com que era a unes aules distintes a les del passat quatrimestres, no hi havia zoomtext i per tant no he pogut fer la classe, havent hagut de fer la pràctica fa només uns minuts, o intentant-ho ja que des d’aquí no tenc accés a moltes bases de dades.
Desprès d’això he anat a la hemeroteca, a la cabina de la telelupa, on he badat i he passat també un parell d’apunts d’història.
A les onze m’he dirigit cap a classe però hi havia un lletrero que mos indicava que no, que no n’hi havia.
Total, he esperat (molt) es bus de Renfe i he vengut cap a n’es pis allà on, juntament amb na Margalida, hem escurat una cosa impressionant, asquerosa. Ha estat, crec jo, la pitjor escurada de totes ja que feia una puta olor i hi havia una quantitat d’aigua estancada que no convidava a ficar-hi mà.
He descobert, pels residus que hi havia, que encara hi havia brutor del cap de setmana passada, d’aquell rap que mos va fer sa mare de na Miquela. I és que jo dilluns vaig escurar, però se vou que me vaig deixar qualque cosa.
Volia, un dia d’aquests, escriure una histèria que fes referència a l’inici de les pràctiques de cotxe de n’Aina, que ben be podria dur el títol de “SOS Mallorca” (je je je), però se me van acumulant les histèries ja que aquesta és la histèria publicada número 99 i la pròxima haurà de ser “commemorativa”, que coincidirà amb el fet de sobrepassar les mil visites.
Com vos deia, a causa de l’acumulació existent crec que vos adjuntaré avui el següent article que vaig treure ja fa dies de per la xarxa.
Finalment, i no per això manco important, voldria lamentar i condemnar l’atemptat contra l’ex-regidor socialista de la localitat basca de Mondragón que, tot i no ser un 11-M parlant de magnituds, també és un assassinat terrorista al final de la campanya electoral.

Veurem com afecta aquest fet als resultats electorals, tenint en compte que un atemptat d'ETA toca anar a favor del PP, encara que essent el mort un socialista, no se jo cap a quin costat prendra, encara que apostaria pels socialistes (majoria absoluta?). Sigui com sigui, malauradament crec que afavorirà a algun dels dos grans partits.

-

UN ALTRE MOTIU PER ROMPRE EL BIPARTIDISME:
Los españoles que no votan ni al PP ni al PSOE están más satisfechos sexualmente

Así se desprende de los resultados de una encuesta realizada por Sigma Dos Los españoles que no votan ni al Partido Popular ni al Partido Socialista y los que se declaran agnósticos y no practicantes son los que más disfrutan de sus relaciones sexuales.

SERVIMEDIA 26-02-2008 Según expusieron Cueto y Miren Larrazábal, presidenta del Comité Científico de este congreso, los hombres que votan a partidos distintos del PP y el PSOE obtienen mucho placer en las relaciones sexuales (42%), frente al 31% de los que votan al PSOE y un 29% de los que votan al PP.

En las mujeres se iguala esa proporción: un 33% de las que votan al PP afirman obtener "mucho placer" en las relaciones sexuales, frente al 28% de las que se decantan por el PSOE. "Las mujeres no nos podemos ir a la izquierda para estar satisfechas", bromeó Larrazabal.

El 89% de los agnósticos, muy satisfechos Otro "dato interesante" para estos expertos es que los hombres agnósticos y no practicantes disfrutan mucho de sus relaciones sexuales (89%), frente a los practicantes (29%). En las mujeres es mayor la tasa de satisfacción entre las no practicantes (35%), y se iguala entre practicantes y agnósticas (27%).

El 6-M i la manipulació

Fa uns anys jo no ho veia així, me pensava que això de les classes socials havia passat de moda i que avui en dia tothom era igual. El que passa, però, és que aquesta concepció està arrelada en les ments de molta de gent, tot i no ser certa. Avui tenint una casa (o dues) i un cotxe (o dos), que ens condemnen a una hipoteca quasi perpètua, ens pensam que som propietaris i que el sistema ens tracta molt bé.
Potser això sigui per la imatge que ens donen els mitjans de comunicació burgesos, que ens oculten i mal interpreten els fets atenent-se als seus interessos. Un bon exemple d’això l’he tengut avui dematí vegent a tv3 (i jo que me pensava que eren progres...) el programa d’en Cuní que malinterpretava i portava a la confusió amb dues estudiants del comité de vaga d’avui, posicionant-se brusca i descaradament en contra de la protesta estudiantil antiBolonya.
En primer lloc diré que no estava gens informat ja que, entre d’altres, no sabia que les directrius Bolonya no son d’obligat compliment essent per tant els estats membres els encarregats de dur-les a terme o no. Per altra banda, ha assegurat en repetides ocasions que els estudiants havien ocupat el rectorat, cosa del tot incerta.
També, i això m’ha cridat molt s’atenció, ens ha fet creure que “l’educació universitària es més barata que l’educació secundària”. Això, crec jo, serà al Liceu Francès o qualque altre escola d’alta alcúrnia a la que deu portar els seus fills, perquè l’IES Felanitx, al meu parer, no és més car que la UAB.
Ha amollat més barbaritats però com que no les tenia apuntades se m’han oblidat.
Sa conclusió que en trec jo de tot això és que, abans de condemnar algú o alguna cosa (en aquest cas les protestes) cal tenir una informació contrastada que no s’aconsegueix només amb els mitjans de comunicació típics sinó que s’ha d’anar a cercar a través d’internet, aprofitant les avantatges que avui en dia ens atorga.
Es per aquest motiu, perquè vos informeu si voleu, que no m’embolicaré ara contant-vos tots els motius que em fan posicionar-me en contra de Bolonya. Només vos n’anomenaré uns quants.
En primer lloc, i en segons quines carreres sense interès mercantil, hi ha molts titulats que no son directament útils per aquest sistema (Filosofia, Lletres...) i que, amb la introducció de capital privat a les universitats públiques, desapareixeran quasi completament, quedant només a l’abast dels que s’ho puguin permetre pagar en institucions privades.
Valdria aclarir que això de la introducció d’empreses privades a la universitat pública es a causa de la baixa inversió que hi fan les institucions i que, amb la implantació del model anglosaxó, seran encara més insuficients, deixant l’accés a estudis superiors només a fills de les classes que s’ho puguin permetre; només deixant pels altres treballs que, com a molt, podran arribar a FP, cosa que t’ensenya un ofici però no t’ensenya d’igual manera, crec jo, la situació real de la societat.
En Cuní ha dit que la universitat s’hauria de preservar “als que hi estiguin capacitats intel·lectualment, per evitar el fracàs universitari”. Jo me deman qui està més ben preparat que els que han aprovat selectivitat? Crec sincerament que, subconscientment, volia referir-se a “capacitats econòmiques”...
A més, els que pateixin el model Bolonya seran graduats i no llicenciats i que a més hauran de fer un máster i que valdrà més encara; per tant, hi haurà una època que els llicenciats estaran més demandats que els graduats. A part de tot això, s'universitat s'està convertint en una espècie d'institut, ja que se fan tutories (o s’intenten, perquè amb una classe de setanta persones…), te donen feina i treballs a saco, etc. Tot això dificulta compaginar-ho amb un treball remunerat que, a falta de beques ( ^^ PAZ) a vegades fa recorrer a prèstecs, que es podran col·leccionar tal si fossin tazos amb el futur cotxe i el minipis.
Bé, jo crec que com a resum, és suficient. Entenc que no he exposat els arguments d’una manera clara però; per tenir-ne una idea crec que son suficients.

11 DUBTES SOBRE BOLONYA QUE MAI NINGÚ T’HA EXPLICAT (de la web del comité de vaga)
1.- L’aplicació de Bolonya és una obligació derivada de la Unió Europea?

2.- L’EEES (Bolonya) és realment una coordinació europea de títols universitaris?

3.- Quina relació té el EEES amb l’Acord General de Comerç i Serveis?

4.- Com es relaciona l’aplicació de l’EEES amb les condicions laborals i la qualitat docent, investigadora... dels treballadors a la universitat?

5.- Què passa amb l’ensenyament en català?

6.- Supossa l’aplicació de l’EEES una pujada dels preus dels estudis?

7.- Una llicenciatura/diplomatura equival a un grau?

8.- Què passa amb els estudiants que ara estan fent llicenciatures/diplomatures? Seràn llicenciats/diplomats o seràn graduats?

9.- I la revolució pedagògica?

10.- Beques vs prèstecs

11.- ANECA/AQU?

Na Pizà, respecte els incidents de l'latre dia, també afegia això:

El més original que s'ha inventat la premsa burgesa:

-Uns quants encaputxats van fer fotos als professors que seguien fent classe quan es va ocupar la facultat

-Es varen obrir arxius de despatxos de professors

-Varem trencar un vidre (quan nosaltres no anavem armats, i el vidre el va trencar un mosso amb un cop de porra)

-etc, etc.

Mentre bufa el vent

Valgui començar dient que aquests dies, complint-se les prediccions meteorològiques de dies anteriors, han baixat bastant les temperatures i això que fa un bon sol. Es motiu principal son les ràfegues de vent sorprenentment fred la intensitat de les quals pot arribar a asustar. La pitjor estona en que més he pogut sentir jo mateix aquesta situació ha estat avui dematí quan anava amb na Miquela a peu, de camí a la UAB, tenint en compte que no havia agafat jaqueta anant confiant amb el jersei gruixat que duia.
Desprès d’una hora d’economia, hem tengut classe doble de política espanyola que ha estat interrompuda (amb permís del professor) per un grup de companys que protestaven per la violenta càrrega policial d’ahir horabaixa mateix.
Segons ens han informat, més d’un centenar d’estudiants s’havien concentrat a les portes de la Facultat de Filosofia i Lletres donant suport al grup que s’hi havia tancat dedins com a mostra de protesta per la imposició de Bolonya i pretenent que el Rectorat fes pública la manca d’inversions institucionals.
La resposta dels Mossos d’Esquadra no fou altre que carregar de manera violenta contra els estudiants que, pacíficament, allà es concentraven. Segons diuen, la policia va fer apagar els llums per tal de que la premsa no captàs les agressions produint-se múltiples ferits.
En resposta a aquests fets i tenint en compte que durant tota aquesta setmana s’organitzen protestes i demà vaga, s’han convocat per avui una Assemblea d’urgència, una xerrada sobre la lluita de Bolonya a Europa, una assemblea general de campus i una concentració a la plaça Cívica amb marxa cap al rectorat. Per altra banda, els treballadors de TMB han donat suport a la protesta.

Alguna vegada he pensat que hagués estat emocionant anar a la universitat durant els anys seixanta o setanta, corrent davant els grisos. Però darrerament tendesc a pensar que, a la pràctica i lluny de competències en seguretat, no hi ha molta diferència entre l’actuació policial de grisos i mossos.
Com ja he dit, demà hi ha vaga i, com que el profe d’història mos va anunciar que ell en feia; es com un poc tonteria haver-hi d’anar per tenir classe de nou a deu i de dotze a una, o no?
Jo, com que he acabat a les dotze, he vengut cap aquí, en bus per no partir volant, i he anat fins a n’es Macabro a comprar quatre coses que han suposat més de vint euros però que, amb la targeta client sucursal de la de ma mare (que aviat deixarà d’esser vigent per allò dels canvis) s’han reduït en cinc cèntims!! ¡Bendito sea el señor Macabro!
Més tard he tornat al pis on m’he fet una espècie d’ous a la flamenca que hagut de tornar a enfornar perquè ha resulta que eren un poquet massa líquids.
Res més, ses eleccions s’acosten, demà vaga i tot això passa mentre es vent bufa.

http://especialbolonya.wordpress.com/

El "cártel" político

La creciente crítica a los partidos –a los que se acusa de abandonar sus funciones de integración de demandas sociales y de movilización ciudadana- ha dado lugar a la aparición de iniciativas alternativas para complementar la insatisfactoria acción partidista. Se constituyen asi plataformas ciudadanas, foros cívicos, asociaciones políticas, etc. Tales iniciativas tienen a veces objetivos electorales. En otros casos se centran en propiciar debates y propuestas políticas, etc.
Pero estas alternativas a la hegemonía partidista chocan con la dura resistencia de los propios partidos que no facilitan el acceso al espacio político. Para organizar esta resistencia, los partidos tienden a constituir un “cártel” defensivo, adoptando una conocida figura de la teoría económica (Katz y Mair, 1994).
Cada vez más incrustados en la estructura estatal, los partidos actuales controlan de manera casi monopolística importantes recursos públicos; presupuestarios, simbólicos, puestos de trabajo retribuidos, presencia en medios estatales de comunicación, asesoramiento experto, etc.
Pese a su aparente competencia, los partidos se prestan a pactar con sus adversarios algunos temas básicos (sistemas electorales, reglas parlamentarias, fuentes públicas de financiación) para no perder la situación de ventaja que comparten. Con ello dificultan la entrada en el juego político de nuevos agentes de intervención alternativa. O simplemente los toleran siempre y cuando puedan mantenerlos bajo su control.
Reproducen de esta manera el “cártel” económico entre empresas de un mismo sector que se ponen de acuerdo para la fijación de precios, territorios de distribución, etc., con el fin de cerrar el paso a la aparición de nuevos competidores.
El perjudicado por el “cártel” basado en acuerdos económicos y políticos es, en última instancia, el ciudadano.

Josep M. Vallés
Manual de Ciéncia Política

Guarda d'ovelles

M’he proposat per a la histèria d’avui ometre qualsevol anàlisi quasipolitològica o electoral amb la pretensió de tornar a les histèries clàssiques, per dir-ne de qualque manera.
He de dir, no obstant això, que aquest bloc, com tot, ha tengut una evolució en la qual s’han deixat potser de banda temes de caire més personal havent descobert que els principals reptes o objectius d’adaptació a la meva nova situació d’estudiant universitari a la península havien estat més o menys superats. A partir d’aquesta constatació, la meva existència pren un caràcter més rutinari que fa que les coses, pel fet de no esser ja noves, no me cridin tant s’atenció i no les reflecteixi, per tant, aquí. Tot això no vol dir que no me passin coses dignes de contar ni que no tengui ganes de escriure-les però, en tot cas, queden eclipsades per la campanya electoral.
Aquest cap de setmana ha estat marcat al pis per la visita de sa mare de na Miquela que mos ha cuidat i alimentat. Per altra banda, també hem comptat amb la visita d’en Rafel, i això que na Margalida te angines, que ja mos va visitar (a ella, com s'entén) en aquella ocasió en que varem anar a veure els carrers Felanitx, Santanyí...
Dissabte dematí me vaig aixecar no massa tard perquè, entre altres coses, no duia son enrere ja que divendres vaig començar a les onze; crec que vaig ser el primer i tot, sense comptar sa mare de na Miquela que ja feia feines per dins sa cuina. Jo vaig anar al quiosc a cercar desesperadament diaris que duguessin enquestes electorals però, sempre ho veuràs, cap en va dur. Vaig comprar el Público i me va venir un cd de “Los Tres Cerditos” que tenc ben venal.
No record ben bé de que varem dinar perquè com que sa mare de na Miquela va fer tantes coses, m’he embullat. Jo diria, en tot cas, que era arròs brut i freules amb vinagre (que no se nota). S’horabaixa, tot i que havia de fer feina, vaig anar amb elles dues a Barcelona a passejar per les Rambles, la boqueria... i una cosa que per na Miquela no pot faltar mai, es Farggi (tampoc importava fer publicitat). Sa qüestió és que varem veure una manifestació (no era s’única que hi havia) reclamant el dret a tenir un sostre. Per sort, o no (per allò de s’emoció), no varem veure s’espectacle d’es mossos en acció, però bé.
Ahir me vaig aixecar tard i vaig anar a comprar El Pais, que me va costar la no menyspreable xifra de 2,70 € (un temps que valien 100 pts) i una T10. Va venir en Miquel a dinar (amb qui també havia vengut a n’es Farggi) de sopa i aguiat de rap, cosa que superava es menú dominical de per Sa Mola que segons me varen informar consistia en també sopa i pollastre a l’ast.
S’horabaixa el vaig dedicar a llegir es totxo de diari (amb la revista d’afegitó) i a dissenyar sa bandera de sa RISA Mola que un dia d’aquests vos penjaré. El Mallorca, per no variar, va tornar empatar (i gràcies). Si he de dir sa veritat, ja ni l’escolt...
Avui, desprès de dormir poc i malament, he tornat a custura a fer dues hores de ciència política, política espanyola i una de pràctiques instrumentals amb una substituta que ja ens han assignat.
Un temps, a sa classe de tota sa vida de per Sant Alfons, quan s’acostava un aconteixemnt important en temes de futbol (un Madrid-Barça) feiem porres sobre aquest tema. Ara, emperò, la situació ha canviat un poquet i enlloc de fer-la de temes futbolers la feim (i que estudiam, noltros?) de les pròximes eleccions de dia 9. Jo, com no podia ser d’una altra manera hi he participat aportant un euro. En la meva aposta he combinat coses que crec que passaran amb coses que m’agradaria que passassin. He de dir que no vaig encertar mai aquelles del Madrid-Barça, mem que tal m’anirà aquesta.
Quan tornava de classe, a peu i sense dinar, he vist una cosa que m’ha sorprès (encara que no era sa primera vegada) i m’ha, d’alguna manera, acostat a Sa Mola. Era una guarda d’ovelles de mida considerable que pasturava pel tram entre Cerdanyola i l’estació de Renfe. Li dedic ses fotos a mon pare.

En arribar, que ja era ben hora, he dinat de merluza en salsa de gambas i patates bullides, be al microones, i he escurat. A hores d'ara no he fet res de bo.
Aquest cap de setmana, de fet avui parteixen, venen n’Andreu i na Binimelis a Barcelona i, com que m’han de convidar a dinar, vos deman qualque suggerència en quant a lloc.
Res més, que quedi patent un agraïment a sa mare de na Miquela que, per sinó ho he dit, també va fer es bany. Cosa que era competència meva aquesta setmana.

Rajoydi

Tampoc voldria avui allargar-me molt perquè no toca, només faré qualque referència a sa campanya electoral aquella que vivim.
El Partit Popular va posar fa uns dies el crit al cel perquè en Jose Luis Rodriguez havia confesat a ca’n Gabilondo que els convenia que hi hagués tensió, cosa completament lògica coneguent els habits abstencionistes dels votants esquerrans. Doncs bé, ara que s’han fet públiques les declaracions del senyor Elorriaga (cap de comunicació del pepe) al Financial Times, aquestes tampoc deixen indiferent a ningú. Per una banda, el mateix dirigent del PP afirma que el seu partit és de dretes (fins i tot creu que els seus votants estan més al centre), ja ni dissimulen, i sabent que els espanyols tenen aquesta percepció, la seva estratègia consisteix en sembrar dubtes entre l’electorat del PSOE per tal de, davant l’impossibilitat de millorar els resultats propis, crear dubtes a l’electorat alié.
No és que aquest senyor parlàs inconscientment amb els micròfons oberts, és que aquest ho va dir conscientment a una entrevista. Però era una entrevista per a un diari del Regne Unit cosa que me fa pensar que aquest senyor, menyspreant la intel·ligència dels espanyols, se pensava que al nostre pais les seves declaracions no veurien la llum. Tot això contrasta amb el populisme que està desenvolupant en Rajoy de l’estil de “yo me preocupo de los currantes”. Si, si, de los currantes que no van en bús y de los pensionistas estilo Pizarro.
Aquest mateix personatge, en Rajoy Brey, va tancar el seu discurs d’una manera difícilment més cutre per la qual cosa crec que el vídeo de Rajoydi (encara que sigui d’Intereconomia) és bastant curiós. També he trobat ben curiós el vídeo de la dona desenganyada (suposada votant del PSOE desencantada, mostra de la estratègia pepera)
Els vídeos del PSOE tampoc és que siguin d’allò més encertats ja que molts d’ells son de l’estil “¡Qué viene el lobo!”, mostrant-se no com una bona opció sinó com l’opció menys dolenta que el PP. Així, en aquesta línia per tv3 hi havia un vídeo del PSC en que no sortia cap dirigent del citat partit sinó que tots eren del PP.
Per altra banda, ahir vaig veure es debat d’en Cuní (fet que va provocar una estampida) que, tot i ser millor que el de TVE no me va acabar de fer.
Idò res més, crec que m’aturaré perquè avui m’han reiterat que aquests escrites eren un rollo impossible de llegir. Només dir que és possible rompre el bipartidisme, no es qüestió de ser joves o no, sinó de voler canviar les coses en aquesta poliarquia viciada en que vivim. Si tothom votàs aquell que realment vol votar, otro gallo cantaría.