Calent calent

Avui s’histèria principal seria, tal vegada, que tenc febre, no molta però en tenc. Si, així almanco m’ho ha comunicat s’aparell termomètric de na Margalida que ha confirmat ses meves sospites.
Es mal de coll s’ha reduït un poc respecte a ahir a despús-ahir i això.
He anat puntualment a classe, com sempre, però avui amb na Margalida hem anat en bus perquè plovia. Hi hem hagut d’entrar per darrera i és que estavem com a sardines dins una llauna. M'ha fuit es fred.
A primera hora tenia seminari d’economia (érem 6 o 7) en que hem viscut un interessant debat entre na Pizà i en Bernat, que defensava “a capa y espada” el programa econòmic d’esquerra, com ha d’esser per part d’un bon militant.
Desprès a Política Espanyola a primera hora hem parlat de s’elaboració constitucional per mirar a segona hora, ja que el profe trobava que fèiem molt de renou, en directe i per internet es debat d’investidura en que no s’ha aconseguit sa majoria absoluta per part del candidat socialista. Cada grup, per lo que hem vist, tenia mitja hora per xerrar, i no vegeu quin tostón... És interessant, però, veure com en ZP tira els trastos a la de Nafarroa Bai i aquesta li dóna carabasses i coses d’aquestes però, en definitiva, es comprensible que els Molt Honorables Srs i Sres Diputats/ades abandonin de tant en quan (quan xerra en Duran, per exemple) la sala per anar a ves a saber que.
A jo m’aniria molt be això de poder absentar-me de classe (sense tenir remordiments i coses d’aquestes) per anar a avançar tasques que la setmana que ve se presenta molt intensa. De sociologia no se ben be encara que he de fer sobre la pràctica de l’educació (si qualcú coneix persones que, pel motiu que sigui, estiguin argumentadament en contra del sistema educatiu, m’ho podríeu dir), he de cercar informació de la clivella treballadors-empresaris del PNV (ahi es nada), he de llegir 300 pàgines de ciència política, he de llegir 70 pàgines de política espanyola i un comentari dels principis de la FET y de las JONS.
Ja ho veurem...

Wikipedia en "Estremeñu"

El "Estremeñu" ya tiene su Wikipedia
La 'Güiquipeya' nace con 12.500 vocablos
RAMÓN MUÑOZ - Madrid - 08/04/2008

"La Güiquipeya n'estremeñu á siu finalmenti aprebá." El extremeño (o "estremeñu" en el original) ya tiene su Wikipedia. Se llama Güiquipeya y, como dicen sus promotores ha sido finalmente aprobada por los responsables de Wikipedia, la enciclopedia on line que se nutre de las aportaciones de los usuarios.
La Güiquipeya, que nace con 12.547 vocablos (frente a los 350.000 que tiene la versión en español), se inició como proyecto en enero de 2007 y ha sido aprobado por Wikimedia, la fundación que administra Wikipedia, el pasado 8 de marzo.
En el documento de aprobación se estima que los hablantes del "estremeñu" rondan entre las 200.000 y las 500.000 personas, aunque potencialmente podría ser utilizado por un millón.
Sus promotores la definen así: "Güiquipeya es una enciclupeya libri en estremeñu sostribá ena tenulohia güiqui (wiki). Güiquipeya s'escrebi de mó i maea colabutativa pol mé voluntárius, premitiendu que la huerça los endirguis seyan moificaus pol cualisquiel presona con acesu através dun escrucaol web. La mayol palti los endirguis de Güiquipeya son traucionis la Wikipedia, enciclupeya e continius libris. Nesta web se trata e dal a conocel Estremaura pol mé las sus luengas, tomandu cumu basi la Güiquipeya en artuestremeñu".
Los hitos del estremeñu que se citan en el artículo de Wikipedia son la obra literaria de José María Gabriel y Galán y la de Luis Chamizo Trigueros, así como la traducción al extremeño de El principito ("El Prencipinu") de Antoine de Saint- Exupèry.
Además, en el foro de discusión que precede a la aprobación de la nueva edición de la Wikipedia se señala que el estremeñu no procede estrictamente del castellano sino del asturleonés, por lo que tiene una personalidad propia, y que se extiende a zonas de Portugal.
Actualmente Wikipedia tiene ediciones en más de 250 idiomas, pero solamente 140 están activas y sólo catorce ediciones superan los 100.000 artículos: inglés, alemán, francés, japonés, polaco, italiano, sueco, holandés, portugués, español, chino, ruso, finés y noruego.

Idò que vos pensaveu? No només es català te problemes d'amputacions linguístiques... Quines putades!

Mem si un dia d'aquests cream sa wikipedia de felanitxer.

Per cert, encara que els d'Orellana que hi ha per la vila xerren un poc tancat (es castellà) mai l'he notat tan especialment diferent com es de s'article.

Per ses putes (II)

Dissabte horabaixa varem anar a fer una expedició d’exploració amb na margalida i na Miquela per una zona de Cerdanyola que, jo almanco, desconeixíem. Després el vespre, l’àrbitre de l’equip de la metròpoli li va robar el partit al Reial Mallorca amb multiplicitat de greuges que ara tampoc anirem a relatar. Lo pitjor d’es cas és que sa premsa imperial ha recollit la notícia de tal manera que fa veure que el partit va esser desequilibrat per l’àrbitre però en sentit contrari per la merescuda expulsió d’en Ramos. Sa putada va ser que noltros al pis, no sabent que hi havia altres opcions, varem mirar el partit per Telecinco on, apart d’importants problemes tècnics, varem poder “gaudir” l’integrisme d’en Benito Floro, encara que estàs compensat, un poc, amb en Soler.
No faré cap escrit encès com vaig fer en una anterior ocasió així que ho deixarem anar.
Diumenge me’n vaig anar a dinar a Barcelona i després vaig fer es bany, per tant, feina acadèmica en vaig tornar fer poca en aquest cap de setmana.
Avui ha estat, per altra banda, un dia d’aquests en que més hagués valgut quedar-me dins es llit. Primerament perquè m’he despertat amb un mal de coll més intens de lo que era quan vaig anar a jeure (i que encara conserv) i perquè, fruit de no haver ni obert s’agenda, no tenia en compte que de 9 a 11 hi havia seminari de política i que jo el tenc sa setmana que ve, per tant he anat a sa biblioteca a llegir es diari, desprès d’intentar anar a sa telelupa que encara no està operativa.
Desprès d’això a política espanyola, de dues hores, hem vist videos de la Transició durant més d’una hora (un dels quals crec que ja havia vist per la tele), però molt interessants.
Més tard a Pràctiques Instrumentals hi havia classe teòrica que competeix amb les de Fonaments del quatrimestre passat en quant a la baixa afluencia d’alumnat (manco de 20, segur).
A les dues he agafat el bus perquè me feia venir caminant i, coses que passen, sempre que vaig a peu es bus fa més via a passar que quan l’esper.

Sa rèplica

Vist sa densitat dels comentaris i dues coses, putades més que res, que hi voldria afegir, escric això com a una nova entrada.

En primer lloc, i desprès d'escriure lo d'ahir, m'hen vaig donar compte de que me faltava sa bolla d'es bastó, vaig buidar sa maleta, la vaig cercar, la vaig tornar cercar i encara és s'hora de que l'hagi trobada així que crec que puc concloure amb facilitat que he tirat quasi vuit euros a n'es fems.

Per altra banda, i no molt més tard, me va cridar una senyora de la policia local de Santa Coloma que me va demanar mem si havia perdut un ca i jo vaig pensar mem si a Mallorca hi havia cap municipi que se digués Santa Coloma i, tot i que he perdut un poc els coneixements de geografia, no me va sonar per sa qual cosa vaig desestimar que qualque ca de per ca meva hagués travessat la mar fins per Barcelona.

Li vaig dir que no i li vaig explicar que era de Mallorca i que estava estudiant aqui però que, en tot cas, no tenia cap mascota amb un xip, que resultava que l'amo d'es ca a n'es xip li va posar es meu número.

I res, avui demati he anat a comprar (un poc pressionat) perquè jo no necessitava res, encara no ho necessit i tudaré segurament molts coses, però si mateix i he fotut més de vint euros.

Bé, i ara pas a replicar els comentaris.

Potser lo de na Catalina ha estat un revulsiu i els/les comentaristes han escrit. Esperem que si, que s'examen hagi anat bé.Això d'els impostos me pareix una barbaritat però, sigui 50 o 70 (que si mateix hi ha diferència) tampoc me sorpren excesivament amb aquest equip de govern...Lo de sa REPOSOC m'ho plantejaré perquè encara que jo, tanmateix, ja escric aqui hi podria enviar segons quins escrits jejeje.Per altra banda, veig que "sa progenitora" té molts d'anys d'experiència amb el llibre de Medi. Així i tot, i tenint en compte que a sa familia paterna això de denominar vell/vella s'ha institucionalitzat (i a jo me fa gràcia sa denominació) deman suggeriments per evitar aquest mot, perquè mu mare no m'agrada, així escrit, i mamá,´és en to excessivament pijo, esnob, ciutadanetxo...Lo de ses plantes no me pareixia massa greu... fins que m'has dit lo d'es meus fassers (que per telèfon no deus haver recordat casualment comentar-me).No entraré ara a definir si allò de per allà és un jardi o no però, en tot cas, si n'Aina hi fa qualque tasca, no dubteu en fer-li una foto i enviar-la amb urgència.

P.D.: Adjunt foto d'es ca (damunt es terrat, i es que es un artista... encara que també, pujant-hi, espenyi qualque test) que, probablement, dugui es meu nom a n'es xip i que, segons m'han informat i segons l'he sentit a través d'es telefon, encara és per damunt Sa Mola.

A s'aquarium

No se ben bé perquè però avui estic un poc cansat. M’he aixecat com sempre i m’he n’he anat a peu. Puntualment hem fet s’examen que no ha estat excessivament difícil. A les deu menos quart ja havia acabat i he anat a agafar es ferrocatas que, ha passat tot d’una quan jo he arribat, m’ha duit fins a Plaça Catalunya d’on he agafat metro fins a Espanya per anar a la ONCE on he anat a cercar el bastó i he comprat una bolla per tenir-la de recanvi. Era massa prest, gairebé les onze, per anar fins a Drassanes (havia quedat amb sa vella a les 12:30) per la qual cosa he anat a sa biblioteca de la casa d’on m’he mirat un llibre molt interessant que anava d’entrevistes a persones del gremio. M’ha cridat s’atenció sa quantitat de polítics que hi havia (un parlamentari a les corts valencianes del PSOE, un conseller de la Junta de Andalucia del PA –ja deu ser ex-, entre d’altres, la majoria interns de l’organització), també hi havia un diplomàtic llicenciat en dret, econòmiques, filosofia anglesa i francesa, a més d’escriptor (però que essent deficient visual no podia desenvolupar segons quins càrrecs). Per altra banda, hi havia un pintor, un escultor, un venedor, una telefonista, una mestressa de casa, aquell senyor mallorquí que va donar la volta al món en veler.. Bé, m’he entretengut.
Més tard he partit cap a Drassanes, jo per allà no hi havia estat des de que estudii per aqui, he passat per l’estàtua d’es nostre cèlebre conciutadà (que mira cap a ca nostra) i he tirat cap a l’aquàrium, via maremagnum.
He de dir que he hagut d’esperar una estona en que m’han envaït al meu voltant, de les escales on seia, joves (la quasi totalitat en viatge d’estudis, diria jo) d’Itàlia i França.
Jo recordava tota aquella zona i també que a la façana de l’aquàrium hi ha, entre moltes altres, la bandera de les Illes.
Han arribat i hem entrat. Què vos he de dir d’es peixos? Està bé, com sempre.
En sortir, i prèvia visita per la botiga (d’allò més important), hem dinat. Jo, concretament, he dinat de gorra, i és que de picnic sempre en sobra.
Crec que sa madona, a sa seva edat, està ben entretenguda perquè encara que no son molts, son nins/nines. Amb tot, però, m’han parescut bons de dur (els hi sentia contar més grosses), a més que hi va amb na Xesca que és jove.
I res, jo desprès els he vist passar amb el bus (encara que ells no m’han vist) quan me disposava a pujar Les Rambles fins a Catalunya per agafar un Renfe (que he hagut d’esperar una estona) cap aqui. Ja a Cerdanyola m’he aturat a adquirir productes d’es Guisona destacant com a novetat uns canelons de bolets, veurem que seran.

Poques classes i molta sequera

Ja de dins es llit, he tengut certs dilemes morals que m’han fet estar-me devers deu minuts debatent internament si m’havia d’aixecar o no. A n’es final, i per allò de que som un estudiant mooolt responsable, m’he decidit a aixecar-me, m’he vestit i amb na Miquela, perquè na Marga ja havia partit, hem agafat es bus just a temps.
A classe, complint-se les meves previsions, hi havia molt poca gent i és que, segons els meus càlculs, només tendríem classes de nou a deu (de política només en feim una hora, segons quins dijous) i de onze a dotze, ja que sociologia (de dotze a dues) hi vaig anar la setmana passada.
Es tema, emperò, ha estat que història (de onze a dotze) tampoc en teníem perquè, segons han dit, hi havia un avís ja que el profe estava en un tribunal o no se qué.
En conclusió, només hi hem anat els paletos que no sabíem que no hi hauria història i els que havien de fer sociologia (o alguns d’ells, els que no havien acabat els treballs).
Desprès he tornat a peu i m’he ajagut per veure si me tornava es son que tan inútilment havia tallat però no hi ha hagut manera per sa qual cosa he contactat amb mu mare, que estava a una estació d’esquí tancada veient com els seus alumnes jugaven amb sa neu, a sa qual demà probablement (com ja tenia pensat) aniré a veure a s’aquarium. Hi aniré, probablement, en haver fet un examen de pràctiques instruments.
Ahir me vaig poder aixecar una hora més tard i només vaig fer dues horetes de classe, en la segona de les quals ens van posar dos vídeos; i és que, com ja li he dit a mu mare: “Haguessis pres bon ofici” (je je je).
Bé, antes d’ahir a vespre soparem a n’es Bonapizza per celebrar s’aniversari de na Miquela i tot això. Desprès, que vàrem tornar amb en Sergio en cotxe, vaig recordar un dels molts avantatges del transport públic/ inconvenients del cotxe privat, i és que varem donar més voltes que un ca dins una sanaia perquè no trobàvem aparcament.
I res, tal vegada en dies com aquests en que tant es parla de la sequera i de la necessitat o no de fer un minitransvasament com a solució d’urgència crec que estaria bé, sense xerrar massa de política, donar, breument, sa meva opinió.
En primer lloc, pens que no s’hauria de criminalitzar excessivament el fet de voler dur aigua al Llobregat comparant-lo, com fan des de diversos sectors, amb el de l’Ebre ja que ni la magnitud és la mateixa ni l’ús que es pretén donar als recursos hídrics tampoc ja que al País Valencià deuen tenir una gran afició al golf i, clar, volen fer massa camps que desprès s’han de regar.
Si és duu aigua a Barcelona és, primordialment, per al consum privat. Així i tot, com han suggerit diversos companys meus, crec que abans que el transvasament s’hauria d’optar per restriccions d’aigua ja que això serviria per aconseguir una major conscienciació ciutadana envers la necessitat de no malgastar aigua (que ens acostumaríem a no tudar-ne tanta) i pensant, per altra banda, en que milions i milions de persones es troben cada dia i de per vida en unes condicions infinitament pitjors que la nostra. A més, aquest transvasament es pinta com a mesura puntual però, tenint en compte les previsions futures en quant a canvi climàtic i sequera (d’aquest planeta que mos carregem entre tots), potser (millor dit, segur) el fet deixarà d’esser puntual, deixant d’esser també una solució viable.
Amb tot, l’oposició (oportunista) criticaria el fet perquè considerarien obligació del govern evitar les restriccions però, tanmateix, com a oposició pareix que tenen l’obligació de no aconseguir cap mena de consens.
Per cert, ara mos hem barallat mitja hora amb so router inalàmbric perquè només ens oferia “acceso local” perquè sa xarxa era privada (privada però nostra!!!). Si public és que hem vençut a s’aparato.

Aquel Primero de Abril

Aquel Primero de Abril, 69 años después

Escribo esto en castellano con la intención de que un mayor número de personas, espero que todos los lectores y lectoras de este blog, lo entiendan sin exponerme la excusa de “como está en catalán no lo entiendo”.
Como es sabido por todos, tal día como hoy hace casi setenta años, un golpe militar fracasado, promovido por un grupo de militares insatisfechos y con el apoyo de los grupos más rancios, extremistas y totalitarios de la sociedad española; había derivado en una guerra civil cuya victoria fue conseguida gracias a que nazis y fascistas aportaron métodos, armas, recursos y hombres por el hecho de que necesitaban un laboratorio para probar su moderno arsenal militar en vísperas de la Segunda Guerra Mundial.
Se consumaba así la muerte de la voluntad de los españoles, ahogada por los brutales totalitarismos, con el lamentable beneplácito de las democracias occidentales.
Los brutales métodos de represión fascista empezaron en España tres años antes, pero el final de la guerra, tal día como hoy, significó el inicio de una represión institucionalizada muy eficaz, llevada a cabo por el aparato del nuevo estado. Este sistema de represión contó con un preciso sistema de delación siendo el español el único fascismo en que esto se institucionaliza. Así, no es en vano que en ese año aumenten en España un setenta por ciento los suicidios.
Como siempre, el baile de cifras es bastante importante, hecho conseguido por el régimen ya que en los registros no se especificaba la causa de la muerte como “fusilado” sino que esta se substituía por una más ambigua, “hemorragia cerebral masiva” que, aunque fuera por una bala, se supone que eso eran detalles sin importancia.
Poca broma en ese aspecto pues se contabiliza la no despreciable cifra de 75.000 individuos ajusticiados, solo contando la mitad de las provincias del estado (entre las que no están las más “rojas” como Madrid o Asturias, donde se suponen unas mayores represalias) y los registrados como “fusilados” (por lo arriba mencionado).
Añadiéndole a esto una cantidad igual, siendo generosos, en la otra mitad de las provincias, se llega a la cifra de 300.000, estando todos ellos registrados.
Por otra parte, teniendo en cuenta en la provincia de Huelva la cantidad de no registrados se estima que, para el total estatal, se llega a 150.000 no registrados.
En conclusión, entre los registrados y los no registrados de todas las provincias de España hacen la cifra de medio millón de personas. Aunque algunos hoy en día aún lo intenten desmentir.
Aparte de esto, se contabilizaron 250.000 recluidos en campos de concentración al igual que 325.000 depurados de sus oficios (profesores, médicos…).
Así, haciendo estudios comparados, por cada fusilado en la Italia de Mussolini en España se fusiló a, nada menos que a, mil.
Un detalle curioso es que el nuevo régimen aplicó una jurisdicción retroactiva en que se hace delito el “auxilio a la rebelión”, ¡Cuando lo que en realidad hacían era luchar contra la rebelión! (y contra la represión).
Si una cosa estaba clara esta era que el límite de la represión era la economía, pues era un inconveniente cargarse a todos los obreros.
Se trataba de hacer eugenesia positiva, pues la eugenesia estaba prohibida por la Iglesia, para fundar una nueva España. Esta misión la encargaron al incalificable Vallejo Nágera, psiquiatra militar formado en la Alemania Nazi, que tenía la misión de explicar porque la raza española había producido tal degeneración, intentando explicar la disidencia política en términos patológicos, esto es, “si no estás conmigo, estás loco”.
Y es que la raza española, a falta de encontrar un fenotipo característico (inexistente) era, para Vallejo, “un sentimiento espiritual diferenciado” demostrando (o creyéndolo si llegaba el a eso) que la fealdad “estimulaba las reacciones psíquicas de la horda”. Me hace una especial gracia que este “doctor” ejemplificara esto con la figura de Manuel Azaña (el feo), comparándolo con la sonrisa del caudillo “que estimula el bien”.
Esto, “la relación morfológica entre fealdad, inferioridad y maldad del adversario”, se unía a otras conclusiones derivadas de un estudio (cuyas síntesis ya habían sido publicadas de antemano) como “la inferioridad mental de los partidarios de la igualdad y la democracia”, la “perversidad de la democracia que estimula a los fracasados sociales”, entre otras.
Como se ha dicho, el gabinete del señor Vallejo, “estudió” a las presas políticas de la cárcel de Málaga llegando a la conclusión de que la mujer es más propensa al resentimiento, la envidia y el odio, todos estos sentimientos liberados por, siempre según Vallejo Nágera, la libertad de la república. En este mismo sentido, afirmaba su convencimiento de que “las rojas eran degeneradas, feas, bajas (…) y sexualmente más activas de lo habitual”.
Sorprendentemente, el estudio que se hizo sobre estas mujeres revelaba una capacidad económica, intelectual e instructiva superior a la media, con una amplia profesionalización aunque, como era de esperar, todo esto fue tergiversado en el comentario. En este sentido, en la prisión de Les Corts en Barcelona, aparte de no dejarles hablar en catalán y otras lindezas, las monjas las dividieron en estudiantes y obreras, impidiendo a las segundas la lectura porque era, según las religiosas, “un pecado de soberbia querer leer”.
Con todo, trataba de lograr una eugenesia positiva por el bien de la raza, esto debía conseguirse con la muerte, la expiación total y la segregación, produciéndose en España 50.000 niños perdidos, separados de sus madres en el contexto de esa industria carcelaria que creó el régimen. Esto se asemeja mucho al caso de Argentina, aunque entre estos dos casos reside una, tan solo una, diferencia: Allí los secuestros no estaban institucionalizados (permitidos legalmente), aquí si.
Por otra parte, buscando un sujeto de culpabilidad histórica el autor lo busca ya en la falsa conversión judía (el converso extendió la disgregación entre clases) hasta llegar al marxismo. Así, quién se quejaba de sus condiciones de trabajo o vida, lo hacía por resentimiento social.
A todo esto, estoy leyendo el libro de Ricard Vinyes, Irredentas, muy interesante a la par que explicativo. Por lo tanto, algún día quizás caiga una continuación del tema, del que hoy solo se han hecho un par de pinceladas.
Después del primero de Abril siguieron cuarenta largos y oscuros años de dictadura en nuestro país, en que se acalló la situación de la represión, cosa que
Por todo ello, porque estos hechos no son reconocidos, creo imprescindible una Ley de la Memoria Histórica.
El Partido Popular (y los satélites mediáticos situados a su derecha), que no ha condenado NADA de lo anterior no condenando la dictadura franquista, acusa a la izquierda de “querer reabrir las heridas del pasado” o gilipolleces de esta índole cuando es evidente que, claro está, estas heridas fueron cerradas de mala manera, enterradas en las cunetas próximas a la tapia trasera de muchos cementerios, por el franquismo y, claro está, los mismos sectores sociales que tanto apoyo dieron al régimen (la Iglesia la primera) se resisten a que estas heridas sean aireadas y curadas.
Y que no me vengan a mi con aquellas de “¿Y los otros qué?” porqué, en primer lugar, las magnitudes ni las condiciones no fueron, ni por asomo, las mismas. Además, aparte de que los sublevados han gozado de cuatro décadas de incesante homenaje, nadie ha afirmado que en la república (por algunos sectores extremistas, y especialmente después del golpe militar) no se hayan cometido hechos que no debieran.