Crucifijos y más simbolitos inocentes

Se ha armado una buena por lo del juez de Pucela. Ha decidido que se quiten los símbolos religiosos del colegio Macías picavea de los lugares úblicos. Mucha gente está indignada. ¿Qué daño hacían los crucifijos? ¿A quién molestan? ¡Porqué se va a quitar el crucifijo? La Junta de Castilla y león, en una reacción sumamente ventajista ha decidido recurrir la sentencia. No pensaba recurrir pero como ha visto la reacción airada de mucha gente pues va a recurrir. ¿Qué daño hace un crucifijo o cualquier símbolo religioso en unlugar público? Pues simplemente, se salta la Constitución que habla de España como estado aconfesional. Lo de aconfesional no es una palabra vacía de contenido. Quiere decir que España no tiene ninguna religión de carácter estatal y esto se traduce en que el Estado ha de ser neutral respecto de todas las religiones.Y es curioso ver la reacción airada de la Iglesia Católica. ¿Cómo pueden hacer esto? Pues yo os lo explico. Porque la Constitución, en España, la tienen que cumplir hasta los representantes de Dios, sí, también los predicadores de la humildad que dicen ser los representantes de Dios. La Constitución es para todos y ya es hora de que os enteréis. España es aconfesional pero el Estado os trata muy bien, os da dinero, firma concordatos inconstitucionales con la Santa Sede. Y, ¿Qué hacen los caritativos representantes de la misericordia divina? Pues quejarse amargamente, decir que hay una persecución a todo lo católico; que todo lo católico se margina, que quieren quemar los libros que escriben los de la COPe, etc. Se quejan amargamente de que el Estado, ese mismo Estado que financia a la Iglesia y paga a los profesores de religión aunque sean elegidos por el obispado, los maltrata. Cuando sí se trataba bien a la religión era antes, hace 35 años, ¿verdad que sí? El nacional-catolicismo, qué gran teoría libertaria. Eso sí que eratratar con respeto e igualdad a todas las religiones. Y lo de quemar libros, deberías recordarlo porque os tocó muy de cerca. Cuando pedís que no se quemne libros tenéis razón pero recordad, ¿en nombre de quién se quemaron libros y más que libros en España en tiempo de sus Católicas Majestades? Pues en nombre de Dios, naturalmente. Los representantes de Dios ejercían ya la justicia divina en la Tierra. ¡Qué edificante. Y vosotros qué vais a predicar por la igualdad y la libertad si por vosotros todavía estaríamos en el Estado absoluto de Fernando VII. Así que no, señores representantes de lo divino, hay que acostumbrarse a que la Constitución es para todos, no está exento ni Dios.

Esperanza

Sólo nos queda Esperanza. En los últimos días estamos asistiendo a un fenómeno curioso. Agustina de Aragón parece haberse reencarndo en Esperanza Aguirre. Es muy curioso lo que tiene de heroína esta buena señora pero hay que reconocer que ha conseguido desatar el fervor popular. Y todo porque esta señora tiene la suerte de ser presidenta de la comunidad de Madrid. Por esto tuvo un coche para ir al aeropuerto y por esto se pudo ir en el mismo día de los atentados. Luego, después de su heroicidad, a Esperanza no se le ocurre otra cosa que convocar una rueda de prensa nada más llegar a España. Y ¿porqué? Porque la niña Esperanza se siente Superwoman y quiere contar su emocionante experiencia. Con todo lujo de detalles explicó sus saltitos sobre la sangre. Yo estaba descalza, dijo Aguirre, como si esto hiciera aún más difícil la proeza. Si todo esto no es ya lo bastante patético nos queda el paripé delos calcetines. Esperanza estuvo con su hijo y su marido una hora en el aeropuerto antes de la comparecencia ante los medios pero Esperanza es pobre. Debe ser porque estábamos al final del mes de nooviembre. Esperanza, como ella misma dijo en un libro, tiene muchas veces problemas para llegar a fin de mes. Por tanto es comprensible que, a esas alturas de noviembre, no tuvieracalcetines ni zapatos para ponerse. Es normal, claro, porque la vida de Esperanza está llena de complicaciones. La vida de las heroínas es muy ajetreada y peligrosa. Menos mal que le pudieron prestar en el vuelo unos calcetines. Si no, no habría tenido nada que ponerse en sus magullados pies y habría tenido que comparecer descalza como cuando daba saltitos sobre los charcos de sangre. Que quede claro que yo no critico que e fuer, me parece lógico. En primer lugar porque es muy natural en todo ser humano salvarse primero y preguntar por sus invitados después y en segundo lugar porque Esperanza, pese a toda su valentía y generosidad, habría sido un estorbo. Ya bastante tenía el cónsul español con los que quedaron allí como para tener que hacerse cargo de tan augusta señora. Por tanto, yo no pienso como Guardans, ese eurodiputado al que tanto le gustan los restaurantes y hoteles caros de Bombay. Por otra parte es curioso el enrabietamiento que tienen la COPE, emisora que recomiendo oír por la mañana, es muy divertido, el Mundo y demás medios. Es genial escuchar clamar a Federico por la mañana. Y Esperanza, nos queda Esperanza porque Mariano se cargó a María. Esperanza es la reencarnación de aznar, el dedo divino, que sólo falló a la hora de señalar. Y luego, después de exaltar la valentía y buenas cualidades de esperanza Federico recurre al recurso fácil: es que quieren que se muera Esperanza, querrían que la bomba la hubiera matado. Pero, ¿quién ha dicho eso? ¿Es que no se puede criticar ni siquiera un poquito la teatralidad de la heroína madrileña? Lo único que pasa es que, aunque todos nos alegremos mucho de que esperanza esté ilesa, no queremos que se aproveche de la situación para dar un espectáculo grotesco.Por otro lado es curiosa la obsesión de Federico en defender las virtudes de Esperanza cuando la misma heroína defendió en el juicio contra Federico a su querido Alberto. Federico debe esperar que la heroína y pronto diosa Esperanza haga un milagro y, por arte de birlibirloque, aparte al elegido, al señalado por el dedo de la sabiduría. esperanza, con gran gallardía y grandeza de espíritu dirá valientemente: Mariano, apártate, y entonces el sueño de Federico habrá acabado.

En Cuní, es tren, es bus i es vol

Avui dematí no feia tant fred com els altres dies i, tot i la son que hi havia perquè ahir me’n vaig anar a dormir tard a causa de que em barallava amb la web de Clickair per tal de poder imprimir la tarjeta d’embarcament (vaig perdre la batalla), he anat a les dues primeres hores de Pensament Polític en que el professor, un bon home, ens ha repetit un grapat gros de cops una catefa de cites d’en Maquiavel en que aquest donava consell als bons governants per mantenir-se al poder. Lo que, sens dubte, li crida més l’atenció al professor és aquella en que el bon home d’en Maquiavel diu que, parafrasejaré, quan es conquereix un nou estat, perquè no hi hagi revoltes s’ha d’exterminar a tota la classe governant anterior (“I es queda tan ample”) o que, si es fa una afronta, aquesta ha de ser capital perquè sinó es podran venjar. Si, si, un bon home en Maquiavel...
Bé, desprès hem intentat veure, i dic intentat perquè si ja teniem problemes per posar un documental, lo de seguir TV3 en directe ja ha estat l’hòstia; Els Matins on en Cuní,, en haver perdut mitja hora mostrant com recollir una merda de ca amb sofisticats aparells, ha donat pas al debat sobre Bolonya on hi eren presents un grapat de companys de la Facultat. Com dic, a base de portàtils i bones intencions, s’internet inalabric fallava i quan no era això eren els altaveus, ho hem intentat seguir però, que voleu, som politòlegs/sociòlegs, no informàtics!
Bé, desprès d’això he agafat un tren de Renfe a la universitat, devers la una, i quan érem per Montcada-Bifurcació ens hem endut un bon ensurt. Una dona major, que havia d’haver baixat a l’anterior, ha estat informada de que s’havia passat i s’ha decidit a devallar. Jo, no se perqué, l’he vista molt insegura i amb això, quan arribava al darrer escaló i tenint en compte que aquest en aquesta estació és immens, ha trebucat. A més, en aquest punt el comboi està una mica inclinat, estant la banda de la porta a la banda més elevada, cosa que ha fet que aquella dona quedàs, com a mínim amb una cama, davall del tren.
Així, un parell de passatgers han botat per ajudar en aquesta dona i, en aquests moments, ha començat el pip pip pip que anunciava el tancament imminent de les portes. Ha estat en aqui quan el pànic s’ha apoderat del vagó i, amb tothom cridant, més gent ha davallat per ajudar a aixecar-la. Afortunadament, un home ha cridat “¡La alarma, dadle a la alarma!”, qualcu hi ha pitjat i el tren no ha tancat les portes, o les ha tancat i les ha tornat a obrir tot d’una, no ho sabria dir.
La qüestió és que quan ens n’hem adonat aquella senyora ja estava dreta i els viatgers tornaven a pujar el vagó al temps que venia una treballadora de Renfe (no se si era la conductora o algú de l’estació) i ha demanat que havia passat i li han explicat. Poc desprès, hem proseguit la marxa.
Amb això he arribat a Sants, anava bé de temps però he decidit que ja dinaria a l’aeroport per allò de que havia de facturar, així que he agafat l’altre tren i cap al Prat.
Això de facturar, ja no és el que era, ja no hi ha tant cova com quan ningú facturava per internet, i això és una cosa negativa ja que, segurament, llevarà molts llocs de feina. Però bé, la qüestió és que he facturat (aquella dona ho sabia tant com jo el perquè de que no m’havia anat bé), he passat el filtre (tampoc hi havia massa gent, deu ser la crisi, he pensat) i he anat a menjar un menú que, francament, m’ha decepcionat. Un tros de pizza petit petit i no massa bo, pitjor que aquelles pizzes de microones, amb una cola de gust estrany per no dir sospitós però de bona mida, per quasi sis euros.
I res, he anat cap al mòdul del pis inferior (mala senyal, ja que és un clar auguri de “jardinera”) on m’he assegut i, amb aquell soleiet d’horabaixa d’hivern i amb la tranquil·litat que la buidor de la sala proporcionava, m’he adormit. Tot lo que m’havia relaxat, però, ha quedat fotut, ben fotut, dins sa puta jardinera on m’he posat una mica nerviós ja que, pitjor que en una llauna de sardines o com el metro en hora punta, ens han tengut més de cinc minuts (i dic més de cinc perquè a partir de quan ho he començat a comptar han estat cinc) tancats com a feres en aquell puta bus. Feia mesos que no passava tanta calor i tant “sofoco”, afortunadament que era en s’hivern i que estava assegut. A banda d’això, un parell de pagesots (amb tot s’apreci del món) no s’aturaven de cridar “No, i no mos hi treuran d’aqui!”, “Vadeu, m’acubaré... Haurem de provar aquest martell, mem si funciona”, i coses així. Divertit però als dos minuts ja cansava...
Es vol molt bé, bé, jo ja estava nerviós de lo d’es puta bus i pensava en el capitul d’Hospital Central d’abans d’ahir; i és que això de volar tot sol avorreix i fa pensar, o malpensar. De totes maneres, quan arribavem a la foscor de la terra de Mallorca hem pogut gaudir d’una posta de sol magnífica ja que el mosaic de colors taronges s’eclipsava amb una sèrie de niguls llunyans i reflectien figures a damunt la mar. Ja vos podeu fer una idea, m’arrepentesc de no haver tret sa càmera.
Desprès, ja amb la llum crepuscular i damunt s’illa, ens hem passejat per una col·lecció de petits niguls amb formes curioses que, abans que els molins, ens han donat la benvinguda.
Que bucòlic, aquest darrer tros, no?
I res, desprès he hagut d’esperar l’amo a s’aeroport, fent uns rascas, un 7/39 i coses d’aquestes per col·laborar amb s’organització; una estona i ja som per ses cases.

L'acte d'ahir

Com ja sabeu, ahir l'ADUAB va celebrar un acte del qual procediré a fer-ne algunes valoracions. En primer lloc podria dir que muntar la carpa és més complicat de lo que d'enfora pot parèixer encara que jo mai he estat molt habilidós en coses d'aquestes. Per altra banda, la participació va ser bastant fluida i, tot i que hagués pogut esser més alta, això no hagués estat productiu ni pràctic ja que no disposavem de gran quantitat de material. De totes formes, tot això és una valoració personal ja que la de l'ADUAB ja es farà al bloc que toqui (el de l'ADUAB), s'ha de dir que molts dels participants eren de Polítiques i Sociologia, companys de classe, cosa que demostra la notable sensibilització d'aquest l'estudiantat de la nostra facultat.

He de dir que crec que els participants s'ho van passar bé i si no, com a mínim, puc garantir que jo si que ho vaig passar bastant bé, sensibilitzant a la penya de forma lúdica. De totes formes, no em puc estar de dir que vaig patir un petit incident ja que, com comprendreu i veureu a les fotos, jo havia de provar això d'anar en cadira de rodes i l'experiència va estar molt bé, fins que varem començar a fer es gamberro. És a dir, fins que, amb en Diego, a qui per cert vull agraïr la seva activa col·laboració (practicament el varem esclavitzar), varem decidir d'anar a tirar-nos pel pont de la Cívica. Clar, en principi anava bé però vaig anar agafant una velocitat important i, per no matar dues joves que no me deixaven pas, instintivament, enlloc de pitjar el fre vaig optar per posar les mans a les rodes, espenyant-me un parell d'ungles i pelant-me els dits. Amb tot, podria haver estat pitjor.

He de dir en aquest punt que molta gent m'ha qualificat de "boig" però cal recordar que, aqui, no té el mateix significat que a Felanitx ja que a Catalunya ho podriem qualificar de "loco", no de "coio". Bé, potser hi ha un poc de tot.

No, i no son bromes, noltres anavem tots convençuts de fer una cursa entre dues cadires de rodes però no ens haviem adonat que una d'elles no permetia que qui hi anava assegut pogués "remar", vos ho podeu creure? De totes maneres, això no fou problema pels intrepids i enginyosos companys que varen improvitzar que qui duia sa cadira anava amb els ulls tapats.

Al final varem plegar una mica abans perquè el vent ens desmontava el chiringuito, de totes maneres, ja dic, la valoració és força positiva.

En un altre ordre de coss, i això potser no ho hauria de dir, avui m'he quedat un poc dormit (conscientment) i no he anat a classe que, tot i haver ocupació, n'han fet, però desprès he anat amb els Alberts a una entrevista amb una profe per parlar del nostre flamant treball de la desafecció política de la classe treballadora al Baix Llobregat per desprès anar a una entrevista al despatx de l'ADUAB amb unes noies d'Educació Social que feien un treball sobre la nostra associació. Vos imaginau de que arriba a fer un treballs a la universitat...

I res, demà partim (hom majestàtic) cap a Mallorca per assistir a Matançes '08. Esper oblidar-me un poc de treballs, ocupacions i rollos diversos encara que no molt, perquè la setmana que ve hi ha examen de demografia.

I per cert, ahir horabaixa que havia de fer feines, na Miquela me va obligar a anar a comprar s'aparell de TDT i altres artilugis de sa madona que vaig haver de pagar jo amb sa VISA (2 dies = 1 fortuna) perquè havia d'adquirir els bitllets de Loteria de Nadal d'això d'es pis i no era pla haver de tornar al pis a cercar liquid (lo d'anar a un caixer també feia mandra). Per cert, com ja sabreu, això de sa loteria aquesta ho faig bé perquè si, ja que això d'engrossar ses arques de Loterias y Apuestas del Estado no me fa gens de gràcia, sa puta competència de s'OrgaNitzaCió.

Per altra banda, i com haureu pogut comprovar, Hd'1E (o sigui, aquest bloc) ha començat a publicar una sèrie d'articles d'en Gabi, un amic dels campaments de Pontevedra que expressa la seva visió del món en distints àmbits. Això pot llegir-se com una mostra de tolerància i de llibertat d'expressió ja que en Gabi és un liberal declarat molt proper al PSOE.

Per cert, he inserit l'enllaç a l'àlbum de les fotos d'ahir i no he fet un video perquè no hi havia temps.

Del paro a Dragó pasando por su Santidad el Papa

Ayer se conocieron los datos del paro. Son horribles, ya es una cosa asumida. El espectáculo es lamentable. El gobierno asume la catástrofe e incluso afirma que irá a peor lo cual contrasta con su natural optimismo. Mientras, la oposición, sigue enredada en su debate de ideas a la vez que Mariano o Cospedal repiten como discos rayados: hay crisis, hay crisis, Zapatero lo negó. Y de ahí no les sacas. En el PP están demasiado con los cuchillos y en el gobierno se dedican a repartir dinero a puñados. Pues perfecto, oye. Entre tanto ruido y escándalo busqué unas palabras reconciliadoras y verdaderas, unas palabras que de verdad solucionaran la crisis. Y oí la voz de Dios en la Tierra, la voz del Papa. El Papa sí que tiene una receta para la crisis. Consiste en que lo importante para superarlo todo es la palabra de Dios. Esto es una revelación muy importante. A partir de ahora los gobiernos ya saben qué hacer, repartir la palabra de Dios en vez de dinero. Sale más barato así que no es mala solución. Claro quizás hubiera que dar un poco de dinero al hábil pensador que ha descubierto esta magnífica solución ya que palabra de dios le sobra, pero es igual. Bueno, ahora en serio, ¿aquí alguien se cree que todos somos imbéciles? ¿Qué pensará una persona que acaba de ser despedida de su trabajo cuando lea lo de la Palabra de Dios? Pues no sé. Yo, por mi parte, creo que el Papa debería salir del Vaticano, abandonarlo todo, todo, menos la palabra de Dios. Estoy seguro que así viviría muy bien. Qué reflexión más intersante. La palabra de Dios. Vete a buscar trabajo con la palabra de Dios a ver qué te dicen. Sin embargo, yo seguía preocupado así que seguí buscando opiniones de gente interesante y encontré ¡oh, lo que encontré¡ una columna de Sánchez dragó. En esta columna Dragó, ese distinguido escritor que se declara naturista y estuvo a punto de morir de no sé qué enfermedad gravísima, dice que es un drogata. Se siente deprimido porque se ha muerto su gato. Dice que hoy se ha tomado un Tranquilmacín antes de escribir, que sólo así se inspiraba. Pero, dragó, ¿qué me importa a mí su gato? Lo siento mucho por la pérdida, es desde luego irreparable, los telediarios deberían abrir con esta noticia. Ni crisis, ni paro, ni nada. El gato muerto de Dragó. Este personaje tiene una gran capacidad para cabrearme. Hace unos años me cabreé con él porque dijo que él no aceptaba que le dieran sin pagar nada a cambio un billete de 5000 pesetas. Luego me eneré de que era naturista, decía que sólo valían las medicinas naturales. Pero sucedió que Dragó sufrió una enfermedad muy grave, como antes dije, y ¿qué hizo Dragó? ¿renunciar a la ayuda de los médicos, esos individuos que trabajan según él con materiales artificiales que no valen para nada?Pues no, se sometió a la intervención, salió bien y encima tuvo la desfachatez de agradecérselo a los médicos diciendo que se había salvado por no sé que chorradas de la mirada de su mujer. Y ahora se le ha muerto un gato. Pues nada, hombre, que se pare el mundo vamos a llorar todos con Sánchez dragó, ese anarquista votante del PP. Apoyemos al genio en estos momentos tan difíciles.

Profesores (by Gabi)

Hola. Soy un amigo del que dirige este blog. Me pareció bien la idea de tener un blog pero vi que había poca participación así que decidí participar yo. A partir de ahora vamos a ser el blog más famoso por lo menos de Barcelona. Además de no tener nada interesante que hacer a estas horas, cosa evidente dado que estoy escribiendo esto, voy a la facultad de derecho, estoy en primero; voy a los scouts, una cosa genial que recomiendo a todo el mundo inteligente y de buen corazón y tengo un equipo de goal ball en Valladolid. Somos malísimos. Cuando juguemos ya os informaré porque en enero empezamos y espero ir aunque tengo un examen al día siguiente. Bueno, como os digo, empecé este año la facultad de derecho. Hay mucho que estudiar pero la carrera me gusta. Lo de estudiar se me ha dado siempre bastante bien, la política me gusta y mis redacciones son muy largas. Así que sí, definitivamente me gusta el derecho. Mis asignaturas tienen unos nombres un poco repetitivos. Historia del derecho, derecho romano, teoría del derecho, derecho penal, economía y derecho constitucional. Mis profesores, bueno, hay de todo. Mi profesor de teoría es un fenómeno. Parece un profesor de instituto. Explica bastante bien aunque cuando te descuidas se pone a divagar en clase sobre los temas más diversos. Ahora tiene que correr porque la asignatura es cuatrimestral y tiene que acabar el programa. Mi profesor de derecho constitucional es un genio. Sus clases son super divertidas. Ël es un poco desorganizado, tiene muchos congresos y todo eso pero es buenísimo dando clases. La de derecho penal es maja. Su clase puede hacerse un tanto soporífera porque se dedica a dar apuntes todo el tiempo. Y aquí vienen los palos. Mi profesor de economía es, como diría Esperanza Aguirre, la nueva heroína, un liberal como yo. Vaya por delante que me compró 2 papeletas de los scouts y que es majo con los alumnos aunque en su clase disminuya la asistencia de una manera importante. El trivial es un bonito juego, ya sabéis. Yo sólo falté un día porque si no me pierdo pero no es lo más general. El profesor es majo, se esfuerza todo lo que puede para que entendamos bien lo que dice. Ya nos ha explicado el magnífico sistema liberal en el que papá estado sólo puede intervenir para ayudar. Cuando hay ganancias los hijos se cuidan solos, y tanto que se cuidan. Mi profesor de economía creo que considera que debería haber aún menos control sobre el mercado. No es tan mala idea siempre que se sea coherente. Lo único que, en fin, no sé cómo iba a ir eso del mercado totalmente autorregulado. Supongo que los derechos de los trabajadores no muy bien. Bueno, pasemos a mi profesor de romano. A mí no me cae bien. Se cabrea cuando la gente habla en clase. Por lo demás él va allí, cuenta sus apuntes y ya está. Además le gusta utilizar a sus alumnos para cumplir sus compromisos personales. El otro día le debieron pedir que buscase público para una interesantísima conferencia y no se le ocurrió otro público mejor que nosotros que, como estamos en primero, debemos ser tontitos e ir como ovejas a cualquier cosa. La conferencia era algo bastante estúpido, en mi opinión, una sopa mexicana como dijo mi profesor de derecho constitucional. Y nos queda el último, el profesor de historia. Es un profesor curioso. No permite que se le trate de tú, los demás profesores no parecen tener ningún problema, tiene una especie de obsesión por los inmigrantes y contra la monarquía. Dice que la inmigración es un problema gravísimo, que sólo tiene efectos negativos, que el gobierno es imbécil y yo qué sé cuántas cosas más. Dice que el racismo de Europa no es nada en comparación con el de los negros, no debe haber oído nada de Mandela, y afirma que los blancos somos la raza menos racista. No sé si sabrá algo de la esclavitud de los negros. Eso sí, él es una persona muy formada. Hace estudios con sus colegas, acude a congresos, dió clase en no sé cuántos países, etc. La monarquía tampoco le cae muy bien a este buen señor. Dice que los Borbones vinieron de fuera, unos reyes extranjeros. También tiene manía a los nacionalismos catalán y vasco aunque él, en mi opinión, sea un gran nacionalista castellano, cosa que, según creo, está muy bien. Además, hay días en los que su clase es un auténtico sin sentido. Se pasa la hora discutiendo consigo mismo sobre un problema que le parece gravísimo y que, normalmente, ni siquiera existe. Eso sí, parece decir las cosas bastante claras. El mejor resumen del carácter de mis profesores es el número de papeletas que me compraron. El de teoría me compró nada menos que 5 y animó a la clase a que me comprara muchas para ayudar a los scouts. La de derecho penal me compró 6, el de consti 5 y el de economía 2. A los otros 2 no me atreví a decirles nada. No quiero ni pensar qué habría dicho el de historia si sabe que estoy colaborando de alguna manera con un proyecto de ayuda al Sáhara. No creo que le hiciera mucha ilusión participar. Bueno, hasta luego, pronto os escribiré un artículo mejor.

El Dia de la Discapacitat, reocupem!

Si no escric no és perquè no tengui coses per contar, tot lo contrari, és perquè estic molt ocupat, massa, i no tenc ni temps per actualitzar. No se on varem deixar, temporalment, el típic relat egocéntric de la meva vida però començaré diguent que dijous un altre assemblea a la qual no vaig poder assistir va acordar, democràticament, reocupar la facultat en el dia de demà dimecres.
Per altra banda, ja no m'enrecord de lo que vaig fer o deixar de fer la setmana passada (s'Alzheimer, amics...) encara que de lo que si m'enrecord és que dissabte es va dur a terme al pis del Carrer Toledo un dinar mallorquí organitzat per na Miquela. Varen fer, i dic varen perquè en aquella cuina tan reduida en proporcions val més no estorbar, fer-se enfora, i anar a fer qualque cosa de profit, com estendre; un tumbet boníssim i una coca de gató també deliciosa, i clar, com que na Miquela mos volia engreixar, m'han dit que és època de matances (per això vaig a Mallorca), va treure una sobrassada elaborada “en la comarca de Felanitx” (si és que noltros ho valem...) i una àmplia gama de productes Gelabert de Porreres (ara ve quan mu mare s'emociona). A l'acte hi varen assistir en Miquel i na Marina (una amiga de na Miquela), apart de noltros tres i ja va bastar bé perquè si haguès vengut més gent, com així estava previst, haguessim tocat a manco per cap.
I res, es tall marxa bé, ja ni el me mir i jo he de fer molta feina però estic saturat. Diumenge, per exemple, m'en vaig anar a Son Dorma a les quatre a.m. perquè havia de fer un treball sobre paradigmees de Relacions Internacionals (i abans, logicament, m'ho havia de llegir) per una pràctica, que per cert tenc demà però com que aquell homo és tan simpàtic... M'explic, com que això de Bolonya (o del seu Pla Pilot) està taaan bé que a Polítiques quan fem seminaris/pràctiques o els feim de 70 persones o ens dividim, només amb un professor i un aula (a Veterinària i a Medicina les pràctiques, pel que se, son serioses i no impliquen perdre classe), i per exemple en aquest cas que hem fet tres grups, tot l'estudiantat perd dues sessions de classe. Aquest és un dels motius pels quals estem en contra de Bolonya, i que demostra que aquesta no està essent viable amb el pressupost de la nostra facultat, i per això no ens convenç el molt honorable senyor degà quan, al seu amenaçador mail, ens diu que:

“L'Equip de Deganat denúncia que amb la seva acció els ocupants estan malmetent, davant la societat, la imatge dels títols de Ciència Política i de Sociologia, i destruint allò que amb tant d'esforç professors, estudiants i gestors hem intentat construir des de fa més de 25 anys”.

Sincerament, la societat veurà amb l'ocupació aquests problemes que denunciem i, en tot cas, malmetrà la capacitat de gestió del seu equip, això li pica.

Per cert, m'agradaria dedicar el paragraf anterior a les persones que opinen de les ocupacions sense tenir coneixement de primera mà de l'aplicació dels nous plans d'estudis. Queda dit.
En un altre ordre de coses, ahir dilluns varem estar molt ocupats els de l'ADUAB ja que varem assistir a un acte al Rectorat organitzat pel PIUNE on ens ho van pintar tot de color de roses, que està bé mostrar els èxits però sense oblidar l'autocrítica (una cosa que a la UAB no...). De totes maneres, valgui dir que el pica-pica va estar força bé i l'acte en si també, especialment cuidada l'audiodescripció (del pal: "Ara puja a l'escenari tal que va vestida tal i es col·loca el clarinet al braç") i la transcripció en llengua de signes per una dona i a la pantalla. Malgrat la crítica, el col·lectiu agraeix la tasca del PIUNE, d'això és interessant aquest post. Per cert, el senyor Rector no hi va poder ser, quines coses. Parlant del Rector, quan varem entrar a l'edifici varem veure a dos tipos penjant cartells en contra d'ell i quan varem sortir, unes hores més tard, ja no en quedava ni un.

Desprès varem assistir a una reunió amb en Tort (tuerto o torcido en castellà, Corrales dixit), que es presenta per Rector. Hi varem estar tres hores més i no va respondre a les nostres inquietuds. Bé, va parlar molt i no va dir absolutament res. En total ahir vaig pedre set hores de rollos institucionals i només una de classe, i amb lo poc que havia dormit va ser mal d'aguantar.
Més tard, encara, varem anar al curs del PIUNE (que anava sobre beques) i voliem fer la compra per internet per lo de dimecres però no ens va donar temps per la qual cosa hem hagut d'anar avui al Carrefotre del Baricenter amb el cotxe del Joanra. La putada és que he hagut de pagar jo, esperant que m'ho tornin, clar.
Aprofitant l'avinentesa, inform de que DEMÀ celebram l'acte de l'ADUAB, per més informacó dirigiu-vos al bloc de l'associació.
I res, com dic demà l'acte de l'ADUAB i també l'ocupació de Polítiques. Ara mateix crec que a l'autònoma hi ha Lletres, Comunicació, Psicologia i Educació ocupades. Demà n'hi haurà un altre i dijous a Ciències també s'hi sumen. Va en augment vamos, però com vos deia, passaré a posar ara el mail del Degà que, jutjeu vosaltres mateixos, no sembla molt disposat a conversar amb els seus estudiants. Que per cert, estic fart de que quatre companys i companyes amb un afany de protagonisme i una manca de vergonya important, em saturin el mail del Campus Virtual amb propaganda: No en vull més! I és que quan més els ho diuen, més n'envien... Fan por.

Benvolguts/des,

L'Equip de Deganat, davant l'anunci d'una nova ocupació de la Facultat, demà dimecres dia 3 de desembre, per part d'un grup minoritari d'estudiants manifesta:

1.- La condemna de qualsevol intent il·legal d'ocupar les aules i d'impedir de forma violenta el normal desenvolupament de l'activitat acadèmica.

2.- La seva voluntat de fer classes amb normalitat.

3.- Que pendrà les mesures oportunes per garantir la realització efectiva de les classes.

L'Equip de Deganat recorda al Rector, i al seu equip, que és la seva obligació garantir el dret dels professors al treball amb normalitat, així com de garantir el dret dels alumnes a rebre les classes programades.

L'Equip de Deganat insta el Rector, i el seu equip, a tancar la Facultat en cas de què no puguin ser garantides les classes amb normalitat i com a mesura per evitar enfrontaments entre el grup minoritari que ocupa les aules i la majoria dels estudiants.

P.D.: Encara he de netejar el menjador (tasca de la setmana passada), canviar els llençols (que ja és ben hora) i fer la cuina.