Gibraltar, un trosset d'Anglaterra al bell mig d'Andalusia

Aquest estiu he fet una de les coses que feia anys que tenia pendent, he visitat un lloc que des de sempre m’ha cridat molt l’atenció que no es altre que l’enclavament britànic de Gibraltar.

L’Estret de Gibraltar en si és una zona que m’atrau per diversos motius. Per una banda perquè des de sempre, i ja sigui per una cosa o altra, està d’actualitat ja que si abans ho era per l’arribada massiva de pasteres, avui en dia ho continua essent per les disputes entre el Regne d’Espanya i el Regne Unit per la sobirania del Peñón i també per les curiositats que aporta tenir un trosset del Regne Unit entre Espanya i Marroc.

Per altra banda, també el volia visitar per l’extrema proximitat entre dos mons que sovint es donen l’esquena però que estan allà, on comença un acaba l’altre. És difícil imaginar fronteres, naturals o polítiques, on en tan poc terreny el canvi sigui tan gran, en termes econòmics, religiosos i socials; i això que avui en dia, fruit dels processos migratoris i de la globalització mateixa, aquestes diferències es van atenuant.

Finalment, i sense deixar les raons geogràfiques, em crida l’atenció com una roca d’una alçada similar a la de Sant Salvador pugui destacar tant, cosa que succeeix per l’extrem contrast entre el planíssim Camp de Gibraltar i el propi Peñón, que segons la llegenda constitueix una de les Columnes d’Hèrcules juntament amb aquella muntanya de Ceuta. A més, i com a curiositat friki, no puc amagar que em crida l’atenció l’aeroport de Gibraltar al qual cada vegada que aterra o s’enlaira un avió s’ha de tallar la carretera que connecta amb La Verja. A més, no deixa de ser curiós que aquella pista fou construïda pels britànics durant la II Guerra Mundial amb els materials extrets en l’excavació dels 52 km de túnels que hi ha a l’interior de la Roca.

Pel que fa a la sobirania de Gibraltar he de dir que vaig poder veure les dues visions del conflicte ja que per una banda el meu company d’habitació era d’Algesires i, per altra banda, el guia que ens va fer el tour per la roca era gibraltareny (tot i que tenia una padrina de Melilla i l’altra de no record exactament quina colònia espanyola).

El conflicte de fons és la territorialitat d’una zona d’aigua que Gibraltar considera baix el seu domini i Espanya no. Els primers mantenen que els pertoca segons la legislació internacional mentre els segons afirmen que al Tractat d’Utrecht no es feia referència a les aigües circumdants de la possessió.

Aquest conflicte, però, es materialitza així com obrin molts telenotícies madrilenys, amb problemes entre pescadors andalusos (escortats per la Guàrdia Civil) i patrulleres pneumàtiques gibraltarenyes. Com que les patrulleres espanyoles son mes grosses els britànics hi duen patrulleres de la Royal Navy i ja la tenen...

La qüestió és, però, que segons els informatius espanyols es tracta de pescadors indefensos que no poden alimentar les seves famílies mentre que des de l’altra costat de la frontera es veu com pescadors que pretenen pescar a Gibraltar amb tècniques no permeses per la Unió Europea. Curiós, en tot cas, que al·leguin aquest argument quan, segons els espanyols, permeten el bunkering, és a dir, que petroliers subministrin fuel als vaixells en alta mar; cosa (lògicament) estrictament prohibida per la normativa ambiental comunitària.

Com es veu, aquest conflicte diplomàtic compta amb molts d’interessos amagats i és que Gibraltar, per exemple, compta amb més empreses registrades que no habitants té la colònia.

Sigui com sigui, des del meu punt de vista els gibraltarenys son els que han de decidir via referèndum (així com també els de Ceuta, Melilla i tants d’altres llocs) si volen ser espanyols, britànics o lliures. Al meu entendre la primera opció és la que menys els compensa perquè com es sabut tota frontera aporta riquesa, més encara si atenem el comerç d’alcohol o tabac dels quals viuen per cert moltes persones del Camp de Gibraltar. Les fronteres, però, també tenen la seva creu i nosaltres en varem ser molt conscients quan el guàrdia de la frontera va impedir els dos dies l’entrada al territori a una companya moldava perquè necessitava un visat al no pertànyer aquell país a l’espai Schengen.

En tot cas, no hi ha tanta diferència entre un gibraltareny i un gadità ja sigui pel seu tarannà o el seu accent, ja que els gibraltarenys son tots bilingües i molts descendeixen d’espanyols. En aquest sentit, no deixa de ser impressionant fer-li una pregunta (en anglès) a un típic policia britànic i que et contesti en un graciós andalús

Gibraltar té l’aspecte d’un poble comercial britànic i també s’hi respira un aire multicultural ja que en un espai tan petit hi conviuen una important comunitat islàmica, una jueva, una budista... I això sense oblidar les micos (o moneies) que presideixen el cim del Peñón i constitueixen l’única colònia de micos lliures de tot Europa. De fet, constitueixen una de les principals atraccions turístiques de la colònia ja que si hi vas amb els guies, com era el cas, te’ls deixen tenir damunt encara que, això si, t’adverteixen que passi el que passi no els toquis per que si ho fas et poden mossegar.

I parlant dels guies i el seu graciós accent s’ha de dir que els varem contractar (amb les seves furgonetes blanques) ja que ens va dir “Todo el trayecto trez euros”, a la qual cosa li varem replicar estranyats “Tres euros?”, a la qual cosa ens va contestar “Si, subir y bajar trez euros”.

Quina sorpresa ens varem endur quan al final, i ja devora la frontera espanyola, ens va dir que no eren tres sinó tretze. Jo vaig proposar fer un sinpa corrent fins a la frontera però al final varem pagar. El policia nacional espanyol tampoc hagués fet res ja que aquells dies el conflicte pesquer (com, em temo, tot l’estiu) estava àlgid i els policies i aduaners espanyols provocaven cues de quatre hores per entorpir el comerç amb Gibraltar. Com sempre, maniobres polítiques que acaben repercutint en contra dels treballadors, uns 20.000, que cada dia creuen la frontera per anar a fer feina.

De totes maneres, crec que va valer la pena pagar els tretze euros a aquell bon home per les vistes de l’Estret, per les fotos amb les moneies i per les explicacions polítiques i socials que ens anava fent. Sens dubte va ser una visita molt completa i interessant. Ara, però, queda pendent creuar l’Estret...

Un interessant projecte de recuperació del centre històric

Potser a Felanitx tenim de tot, però el que sens dubte tenim és un caramull de cases buides i abandonades a més d’alguns jardins abandonats anant cap al Calvari. És per això que m’ha cridat l’atenció aquest projecte de la ciutat de Saragossa que duu per títol estonoesunsolar. Aquest programa ha rehabilitat més de 40 solars abandonats i plens de brutícia al centre històric de la ciutat tot transformant-los en equipaments pels veïnats. Aquests equipaments van des de pistes de basket o petanca fins a jardins, parcs infantils o horts comunitaris.

Estonoesunsolar ha guanyat multitud de premis arreu del món, tant per la seva vessant d’urbanisme com de participació ciutadana, tot passant per l’ecologia. A més, ha servit per donar feina a desempleats de llarga duració i persones amb risc d’exclusió social.

Per més informació, visitau el blog d' estonoesunsolar

Seure a la fresca (als búnquers del Carmel)

Ja ha arribat s'estiu, fa calor i a qualsevol poble de Mallorca la gent treu la cadira o el balancí a damunt l’acera i el col·loca en disposició d’una agradable i despreocupada tertúlia vespertina a la recerca del fresquet oratge abans d’anar a preparar el trampó del qual, probablement, es soparà. Això, com a mínim, seria fàcil de trobar fa un grapat de dècades ja que, com tantes altres coses típiques de Mallorca s’ha perdut. Ara susa més anar al passeig marítim, de formigó i fusta, o quedar a davant la televisió.

Avui, sigui com sigui, he pensat en tot això ja que en una excursió als búnquers del Carmel he trobat una dona que, en la immensitat de la metròpoli, seia a davant es portal passant s’horabaixa. Aquesta imatge podia ser fàcilment presa a Felanitx, Portocolom o Vilafranca de Bonany però no, es feta a Barcelona...

Bé és cert que el Carmel no és l’Eixample però, malgrat tot, ho he trobat una imatge digna de menció per graciosa i, per jo, nostàlgica. Aquest barri de Barcelona fou habitat a mitjan segle passat per les masses d’immigrants que venien a la ciutat procedents del sud d’Espanya i hi instal·laven allà les seves barraques, com també ho feren a d’altres indrets com “El Somorrostro” que, per contra, estava a la platja, a devora la mar (Per cert, respecte el barraquisme a Barcelona hi ha un documental molt bo de 30 Minuts).

La qüestió és que per allà dalt, rodejat de curioses casetes unifamiliars i carrerons que riu-te’n tu dels de Montuïri (per lo empinats que son) hi ha una espècie de parc coronat per les restes d’uns búnquers que durant la Guerra Civil serviren com a defensa enfront els avions feixistes que, finançats entre d’altres per Joan March, partien de Mallorca per massacrar la Barcelona fidel a la república. De fet, des d’allà en dies clars diuen que es veu l’illa així que quasi quasi els republicans devien veure com s’enlairaven els bombarders italians... Sens dubte, aquesta és una visita indispensable per gaudir una panoràmica de Barcelona i, també, per sentir l’essència d’aquell lloc tan curiós on perceps els fets que s’hi han viscut, ja sigui en forma de restes de búnquers o en forma de restes de “chabolas”.

En poques paraules, i ja per acabar, reiterar que m’ha cridat l’atenció el fet de que, enmig de la gran metròpoli, una dona a la qual desprès se n’hi ha sumat d’altres, fessin tertúlia en aquell carreró com antigament es feia als nostres carrers.

Aquesta dona esperava encara les companyes de tertúlia

Vista des dels búnquers. N'hi ha que no tenen vertigen...

"L'Àfrica comença a Felanitx

 

Avui dematí, el que podríem considerar el meu cap de les pràctiques a la Direcció General d’Immigració m’ha obsequiat amb una petita obra d’art. Es tracta d’un exemplar del diari Ara del passat diumenge. Aquest tros de paper, que en principi podria semblar un objecte quotidià sense major rellevància que esdevenir el tràgic recull de successos i tragèdies ocorregudes al món durant el cap de setmana passat i que hagués pogut acabar fàcilment enterra per no fer potades havent fregat, és pot considerar una obra d’art per comptar amb el toc personal del felanitxer Miquel Barceló.

Jo no hi entenc massa d’art però m’ha fet molta gràcia que s’hagi pensat en jo gràcies a aquest artista que, malgrat no hi tengui una relació molt propera, no deixa d’esser un dels fills més il·lustres de la vil·la, un d’aquells als quals Blai Bonet considerava genis que Felanitx sempre tenia en plantilla.

No és la primera vegada que Barceló participa en el disseny de projectes de premsa, ja que fou el dissenyador de l’extinta capçalera del diari Público. A més, moltes vegades ha esdevingut el protagonista d’alguns interessants reportatges com el de la revista Time Out.

En aquest monogràfic, la portada es veu encapçalada per un titular que diu: L’Africa de Barceló sobre una pintura que representa aquest continent, però això només és el principi ja que per cada notícia Barceló ens ofereix la seva pinzellada i el seu comentari explicatiu.

Aquest diari serveix també per parlar de la propera i oblidada Àfrica des d’on viu i crea el pintor felanitxer, el qual afirma que al Sahel l’acompanyen altres artistes com Bauçà o Vidal, essent les seves obres devorades per les ja famoses termites.

En aquesta línia, no es pot menysprear l’article de Sebastià Alzamora que duu per títol L’Àfrica comença a Felanitx. Entre altres coses, Alzamora afirma que “Felanitx forma part de Mallorca, si, però sempre he sospitat que això és un mer accident geològic: el més probable és que Felanitx fos originalment un fragment que es va desprendre de l’Atlàntida i que per algun moviment tectònic capriciós va anar a encastar-se a un altre roc que surava dins el mar, allà en els temps primigenis”.

A més, i com no podia ser d’una altra manera, també fa referència a la perpètua existència entre la felanitxeritat de persones, en mots de Dalí, divinament tocades de l’ala.

Tampoc li passa per alt el nostre parlar propi, arribant a afirmar que “parlen fins i tot un idioma propi que, per discreció, s’assembla molt al català però que el filòleg Francesc de Borja Moll ja va detectar que era una altra cosa”..

En definitiva, l’Ara de diumenge és ple de dibuixos atractius i interessants, un per cada article, però per sobre de tot m’ha atret com a curiositat el dibuix, o la descripció del mateix, que el geni conciutadà ha dedicat a una notícia que duia per títol “Quatre candidats per eixugar el dèficit de la UAB”. Així, la descripció del dibuix ha estat la següent: “La meva primera casa a Ségon era prop del mercat i tenia davant els pollastres penjats”.

De totes formes, pel poble hom té la sensació de que s’ha fracassat no tractant així com toca aquest pintor que, com tants d’altres, podria esdevenir una peça clau en la promoció i rescat del nostre malmès municipi. Ara per ara, però, tenc entès que si se’l cerca és més probable trobar-lo a Vilafranca de Bonany, on hi té una teulera i freqüenta una taula d’un agradable cafè del poble.

L'Àfrica comença a Felanitx

Article de Sebastià Alzamora publicat al diari Ara de diumenge 6 de maig del 2012

L’Àfrica comença a Felanitx

· Miquel Barceló, com mes o menys sap tothom, és de Felanitx: i aquesta circumstán-cia, per bé que fortuïta, no és irrellevant. Fe­lanitx forma part de Mallorca, sí, però sempre he sospitat que això és un mer accident geoló-gic: el mes probable és que Felanitx fos originalment un fragment que es va desprendre de FAtlàntida, i que per algún moviment tectónic capriciós va anar a encastar-se contra un altre roe que surava dins el mar, allà en els temps primigenis. Tal com va escriure Bartomeu Fiol so­bre un altre felanitxer insigne, el poeta Miquel Bauçà, "molts de triomfadors Adams / ha vist sortir el teu Felanitx nadiu". Felanitx, efectivament, és un país de genis i de gent (per dir-ho en paraules de Dalí) divinament tocada de l’ala. Parlen fins i tot un idioma propi que, per dis­creció, s'assembla molt al català, però que el filòleg Francesc de Borja Molí ja va detectar que era una altra cosa: "Un parell de generacions mes de vida essencialment rural -va exclamar- i els felanitxers haurien acabat desenvolupant un dialecte".

· Arnés d'una idiosincràsia, Felanitx té un paisatge, i aquest és el paisatge del sud de Ma­llorca, molt menys prestigiat que el del nord, on hi ha la imponent serra de Tramuntana. El del sud és un paisatge menys ufanos i mes esquerp,  pla i polsegós, de terrossos i solellades. En lloc de les oliveres que enamoraven els po­etes de l’Escola Mallorquina, hi ha les figueres, els ullastres i una mala fi de pins invasors. Hi canten els grills i les cigales, i els bous i les ovelles hi pasturen indolents, ensumant l’olor de la mar que sura dins l’aire tothora. Un migdia d'estiu, caminant per foravila amb el sol caient a plom damunt la terra roja, potser ensopegareu amb la calavera d'un conill o el cadàver d'un xot. Potser sentireu una vibració propera a un cert salvatgisme, i tal vegada el mateix paisat­ge us regalarà alguna breu al·lucinació.

·Tornant al que déiem, Barceló no fa l’efecte d'estar gens tocat de Fala: ben al con­trari, la seva pintura transmet, com la litera­tura de Josep Pía, L’actitud lúcida i pragmàti­ca deis pagesos, que sembla que té tan interioritzada com la visió del paisatge on va créixer. No té res d'estrany, dones, que de Felanitx saltés cap a l’Àfrica, on va anar a acabar d'aprendre aquest paisatge interior que du incrustat dins el cervell, així com les severes lliçons que Velázquez i Caravaggio li van impartir sobre la llum. El resultat és una obra que ens recorda, com els presocrátics, l’enorme veritat de la nostra connexió amb el món en que vivim i els elements que el fustiguen i, fustigant-lo, li do­nen forma. El planeta és una obra d'art, i l’art de Barceló mira de donar-li resposta.

·Hi ha algú qui ha volgut discutir el valor de l’obra de Barceló. És una discussió tonta com tantes altres que tenim en marxa. Quan faci molts d’anys que ningú se’n recordi de nosaltres, el cel, la terra roja, el mar i els ullastres encara hi seran. I els quadres d’en Miquel Barceló també, interpel·lant la natura.

Sobre la desuniversalització del dret a la sanitat

Em veig obligat a escriure aquestes línies en base a una (mala) experiència amb la sanitat pública catalana, la qual m’ha posat moltes pegues per atendre’m amb la meva targeta sanitària balear (que per cert m’ha costat 10€ i encara no té les característiques antifrau que serviren d’excusa per la seva implementació)

Tot va començar ahir vespre quan, durant el meu primer entrenament de goalball (un altre dia explicaré que és aquest esport paraolímpic) vaig tenir una topada amb un company d’equip que em va fer mal al peu. Ahir mateix tampoc li vaig donar més importància però avui horabaixa, en vista de que encara em feia mal, m’he aventurat al districte de Les Corts cercant el CAP que suposava més proper al meu domicili habitual.

Al cap d’una bona estona, i sense deixar de coixejar, l’he trobat i he entrat però, davant la meva sorpresa, el treballador de l’entrada no m’ha volgut atendre al·legant que pel meu domicili em tocava el CAP que hi ha al carrer del Comte Borrell.

Tot i insistir-li m’ha dit que no em podia atendre i, davant això, he sortit d’allà tal com havia entrat, coixejant. D’aquesta manera he seguit fins a l’altre CAP on, a la recepció, una dona encara menys simpàtica que l’anterior, m’ha demanat algun tipus de contracte o domiciliació que acredités que vivia per aquesta zona. Jo a damunt no en duia cap i al final he aconseguit que em donés cita però, casualment, aquest horabaixa no hi havia ni un trist metge en tot el centre. No sé si per aquest motiu m’ha donat hora per demà i m’ha enviat a la infermera que m’ha pesat i m’ha mesurat la tensió, però no m’ha mirat el peu.

Tornant al pis desprès d’aquesta frustració, i resignant-me ja a l’hora de demà dematí, he considerat oportú entrar a una mútua a demanar si m’atendrien i m’han dit que si, que a més avui hi havia traumatòleg. Aquest m’ha atès ràpidament i m’ha dit que tenc un esquinç lleu, que no faci esport i que vagi tira tira.

Tot això, a més tenint en compte que a les pràctiques estic analitzant la reducció de prestacions sanitàries a les persones migrades, m’ha fet constatar que el procés de desuniversalització i restricció del sistema públic de salut ja ha començat i està ben vigent, obligant-te a cercar assegurança al sector privat, sector que, no ho oblidem, és molt restrictiu a l’hora d’acceptar clients que a priori no els atorgaran beneficis.

Aquesta situació eficientista en que la sanitat deixa de ser un dret universal no només afecta els immigrants com alguns podrien pensar, sinó que a grans trets afecta tothom que no cotitzi i tothom que no visqui a la seva Comunitat Autònoma.

Finalment, i mentre escric tot això, record que encara esper des de fa un any una cita d’un oftalmòleg per part de l’Hospital de Manacor, però bé, segons qui tanca hospitals de dos en dos...