Els feliços anys 20 i el gir dels anys 30 a Europa: un viatge de prosperitat a crisi

 

 Els anys 20, coneguts com els “feliços anys 20”, varen ser una dècada de gran transformació social, cultural i econòmica a Europa. Després del trauma de la Primera Guerra Mundial, molts països europeus varen experimentar un període de reconstrucció i optimisme. Aquest període es va caracteritzar per l’efervescència cultural, amb l’apogeu de moviments artístics com el surrealisme i l’art déco, així com per l’expansió de la música jazz i els canvis en els hàbits socials, com l’emancipació femenina i la popularització de noves formes de lleure, com el cinema i els balls de saló.

Econòmicament, molts països varen experimentar un creixement sostingut gràcies a la modernització industrial i l’expansió del comerç internacional. Tanmateix, aquest auge no va ser uniforme, ja que alguns estats, especialment els derrotats en la Gran Guerra, com Alemanya, patien encara les conseqüències de les reparacions de guerra i la hiperinflació.

El panorama va canviar dràsticament amb l’arribada dels anys 30. La Gran Depressió, desencadenada pel crac borsari de 1929 als Estats Units, va tenir un efecte devastador a Europa. L’economia es va enfonsar, amb un fort augment de l’atur, la fallida de bancs i empreses, i una dràstica reducció del comerç internacional. Aquesta crisi va posar de manifest les desigualtats socials i va generar un descontentament generalitzat.

En l’àmbit polític, aquest descontentament social va donar lloc a l’ascens de moviments autoritaris i feixistes en molts països europeus. A Alemanya, el Partit Nazi, liderat per Adolf Hitler, va aprofitar la crisi per obtenir suport popular, culminant amb la seva arribada al poder el 1933. A Itàlia, Benito Mussolini ja havia consolidat el règim feixista des de 1922. Altres països, com Espanya, van viure convulsions internes que van desembocar  la rebel•lió feixista i posterior guerra. 

No entrarem aquí en un debat historiogràfic sobre fins a quin punt es repeteix la Història però sense esforçar-nos-hi gaire és fàcil trobar paral•lelismes entre fets succeïts al primer terç del segle XX amb fets que estem vivint als nostres dies.

En primer lloc, la grip espanyola podria ser relacionada amb el COVID que hem superat recentment, amb unes dimensions que, salvant les distàncies, ha provocat gran mortaldat i estralls socials i econòmics.

D’altra banda, a nivell social ens trobem amb problemes de gran abast que, segons com prenguin, poden acabar agreujant-se a les dècades posteriors; agreujant el descontentament social.

Tot i que la inflació sembla que s’ha estabilitzat, no arribant per ara als nivells brutals dels anys 30 a Alemanya,  Europa afronta greus desafiaments estratègics com ara la crisi de deute, especialment en alguns països com França o Alemanya, la crisi de les pensions per l’envelliment o la manca d’innovació en l’àmbit comercial i empresarial.

Això se tradueix a nivell social en la sensació d’una Europa estancada, en què els sous de les classes mitjanes i treballadores no són suficients per pagar les despeses creixents, en béns de consum com ara l’habitatge, els mitjans de transport o l’alimentació bàsica saludable.

A tot això cal unir-hi una crisi social entre els valors postmoderns (ecologisme, feminisme, entre d’altres) amb els valors moderns que ressorgeixen de la mà d’aquest malestar social per la pèrdua de benestar de la població.

Aquesta crisi s’ha incentivat pels algoritmes de les xarxes socials, que radicalitzen els diferents sectors de la societat i donen veu als missatges més ultres, populistes i pamfletaris. També han guanyat pes la propaganda russa a través de mitjans i opinadors d’entre els anteriors; i també xinesa, a través del control de l’algoritme de TikTok i altres empreses tecnològiques.

Aquest conjunt de factors afavoreix l’aparició i creixement d’outsiders polítics que tracten de donar solucions fàcils a problemes complexos. La diferència principal és que els jueus del segle XXI són els immigrants que, arribant en gran nombre i de forma descontrolada, generen preocupació entre àmplies capes de la població, sense que l’esquerra sàpiga convèncer les seves bases, que són captades amb facilitat amb els discursos populistes de la dreta i l’extrema dreta. 

A nivell geoestratègic, avui en dia també trobem Estats imperialistes com ara Rússia o la Xina. La primera, amb una guerra injustificable contra Ucraïna, però també salvant dictadures amigues a Síria o Geòrgia; amb l’ajut de Corea del Nord i l’Iran, que també és expansionista i a través de l’eix de resistència promou atacs a interessos occidentals al Iemen i al Líban. 

D’altra banda, la Xina es va armant de forma sostinguda, sembrant conflictes per aigües territorials amb països com Filipines i preparant la invasió de Taiwan, que moltes fonts apunten que podria arribar la dècada següent. Això, com a demòcrates, ens hauria d’amoïnar perquè ja hem vist com acaben les democràcies que son absorbides per règims autoritaris, serveixi d’exemple Hong Kong. 

A tota aquesta inestabilitat s’hi pot sumar el nou inquilí de la Casa Blanca, i és que Donald Trump, com a bon outsider i ultra, té un tarannà inestable. Recentment ha suggerit que Groenlàndia o Panamà han de ser americanes... 

Així, els anys 20 del segle 20 varen ser un període d’esperança i innovació que es va veure bruscament interromput per les turbulències econòmiques i polítiques dels anys 30. Cal vetllar perquè en aquest segle no caiguem en els errors del segle passat,  i els 30 segueixin sent feliços; tot i que no serà fàcil.

Sigui com sigui, la clau serà que les classes mitjanes europees recuperin els nivells de qualitat de vida perduts perquè no se sentin atrets pels cants de sirena populistes; i per això calen moltes mesures però, en general, s’ha de garantir que amb un sou mitjà es pugui dur una vida digne i independent, podent accedir entre d’altres a un habitatge digne. 

Font: Wikimedia. Construcció de l'Empire State Bulding als anys 20.

La història fosca dels avions comercials abatuts: URSS, Rússia i el terror dels cels

Els accidents aeris sempre han estat motiu de consternació mundial, però alguns d’ells porten la petjada inconfusible de decisions polítiques i militars que han acabat amb centenars de vides. En aquest article, explorem com la URSS i Rússia han estat implicades en l’enderrocament d’avions comercials, i ho contraposem amb atemptats perpetrats per grups terroristes, com el de Lockerbie o l’11 de setembre.

L’ombra de la URSS i de Rússia: els cels com a camp de batalla

1.

Korean Airlines 007 (1983):

El 1 de setembre de 1983, el vol Korean Airlines 007, que cobria la ruta Nova York-Seül, va ser abatut per un caça soviètic després d’haver desviat lleugerament el seu recorregut i entrar en espai aeri restringit sobre Sakhalin. Els soviètics van considerar l’avió com una amenaça potencial, tot i que era clarament un vol comercial. Les 269 persones a bord van morir. L’incident va provocar una crisi diplomàtica global, i molts ho veuen com un exemple de l’excessiva militarització de l’espai aeri soviètic durant la Guerra Freda.

2.

Malaysian Airlines MH17 (2014):

El 17 de juliol de 2014, el vol MH17 de Malaysian Airlines, que volava d’Amsterdam a Kuala Lumpur, va ser abatut a l’est d’Ucraïna, una zona controlada per rebels prorussos. Investigacions posteriors van concloure que un míssil Buk d’origen rus havia estat disparat contra l’avió, matant les 298 persones a bord. Moscou ha negat reiteradament la seva implicació, però les proves apunten a la responsabilitat directa o indirecta de Rússia en aquest tràgic incident.

3.

Azerbaijan Airlines J28243 (1993):

En el context de la guerra del Karabakh, un avió de passatgers de l’Azerbaijan Airlines va ser abatut per forces militars. Si bé l’incident no té la mateixa notorietat que altres casos, destaca com a exemple de la facilitat amb què conflictes regionals poden posar en risc la vida de civils innocents.

Terrorisme als cels: Lockerbie i l’11-S

En contrast amb els incidents mencionats, on estats o grups paramilitars han estat responsables, altres tragèdies aèries han estat producte d’actes de terrorisme directes.

1.

Lockerbie (1988):

El vol Pan Am 103, que volava de Londres a Nova York, va explotar sobre Lockerbie, Escòcia, després que una bomba amagada en l’equipatge esclatés. L’atemptat, atribuït a agents libis, va matar 270 persones, incloent-hi civils a terra. Aquest cas va marcar una nova era en la seguretat aèria i va mostrar la capacitat dels grups terroristes d’atacar infraestructures civils globals.

2.

11 de setembre de 2001:

L’atac més emblemàtic contra avions comercials va ser el perpetrat per Al-Qaida l’11 de setembre de 2001. Quatre avions van ser segrestats i utilitzats com a armes, destruint les Torres Bessones, part del Pentàgon, i provocant milers de morts. Aquest acte va redefinir la seguretat aèria i va desencadenar una onada de polítiques antiterroristes globals.

Comparant causes i responsabilitats

Els incidents com el del vol KAL 007 o el MH17 reflecteixen com els conflictes entre estats poden posar en perill els cels, sovint amb conseqüències tràgiques per a civils innocents. La motivació principal sol ser militar o estratègica, amb estats o grups armats prenent decisions que violen la normativa internacional.

D’altra banda, atemptats com Lockerbie o l’11-S són motivats per ideologies terroristes i busquen maximitzar l’impacte simbòlic i humà. Mentre que els primers poden ser interpretats com errors (encara que greus), els segons són actes deliberats de violència indiscriminada.

Conclusió: lliçons dels cels ensangonats

Els casos d’avions comercials abatuts, ja sigui per decisions estatals o per terrorisme, ens recorden la vulnerabilitat de les infraestructures civils en contextos de tensió geopolítica i ideològica. Malgrat les millores en la seguretat aèria, aquests incidents posen de manifest la necessitat d’una major col•laboració internacional per protegir els espais aeris i evitar que els cels esdevinguin camps de batalla.

En última instància, cada víctima d’aquests desastres ens recorda que la política i el conflicte no haurien de tenir mai cabuda en les rutes que uneixen les persones arreu del món.

L'evolució de la balearització: Del donuts a la berlina

 

Quan jo era petit ja s’estudiava en Geografia i Sociologia el procés de “Balearització” que consistia en què, com un donuts, la costa s’omplia i l’interior de l’illa quedava buit, buit no només de pagesos sinó també de població i estiuejants.

Dit en altres paraules, aquest terme descriu la urbanització massiva, intensiva i desordenada del litoral, especialment per al turisme de masses. Va sorgir als anys 50 per referir-se a l’impacte a Mallorca, on es va construir sobre la costa sense una planificació adequada, destruint paisatges naturals. Essencialment, se caracteritza per:

        •       Construcció descontrolada

        •       Impacte negatiu en el medi ambient

        •       Transformació del paisatge costaner

        •       Privatització de platges

        •       Explotació insostenible de recursos naturals

Tot i néixer a Balears, posteriorment s’ha estès globalment a altres destinacions turístiques que repliquen aquest model de desenvolupament urbanístic. A més, en relació amb la superpoblació que hi va associada, també es parla de hongkongització.

Fa anys a l’estiu era el període en que es veia més aquest fenomen. Me’n record, en aquells estius en què feia turisme amb amics per l’interior de Mallorca (sí, no tots els amics catalans volen venir a Mallorca per anar a la platja, també n’hi ha que volen venir a veure pobles i altres indrets culturals) en què es veia el centre de Mallorca buit i es podia fer turisme tranquil·lament.

Amb el pas dels anys tot això ha anat canviant i el donuts de la balearització pretèrita s’ha convertit en una berlina. La saturació o hongkongització i el turisme total ja vessa per tots els cantons de l’illa: del Pla al Raiguer i de la Serra al Migjorn; passant per Ciutat i fent de Mallorca una macrourbanització.

Això és un procés que s’ha donat com a les grans (i no tan grans metròpolis) europees com pugui ser Barcelona, València o Madrid però amb una subtil i alhora crucial diferència, i és que a Mallorca la voràgine no ha anat en el mateix sentit, com tot seguit veurem.

Mentre que a les grans capitals, els centres acostumaven a ser vistos com a forats negres de delinqüència i marginalitat; de la mà de les plataformes digitals i a la desregulació que ha anat associada a la seva expansió, s’han convertit en l’epicentre de la gentrificació, l’expulsió del veïnat i l’especulació descontrolada i ferotge amb l’habitatge.

Com si del segle XIX es tractés, el neoliberalisme sense regulació han aconseguit fer de l’especulació sense cap tipus de garantia del més mínim dret d’accés a l’habitatge, el seu negoci empitjorat per factors com la globalització que fan que un bloc de pisos on abans hi vivien famílies traballadores que aportaven a la societat damunt uns baixos amb locals on botigues donaven servei a aquestes famílies, s’ha convertit ara en un badulaque que dona servei als airbnb dels pisos de dalt que aporten beneficis a fons d’inversió o fons voltor d’arreu del món, no podent aspirar qualsevol ciutadà o família mitjana del país a adquirir un immoble en aquestes ubicacions.

Com dèiem, a les grans ciutats, quan es llança aquesta pedra des del centre des del centre d’aquestes gentrificades ciutats, la població surt despatxada com una ona concèntrica i es refugia en la primera, en la segona o fins i tot en la tercera corona metropolitana i ha de resar perquè els serveis públics, dolents essencialment en el cas de transport públic, el puguin fer arribar diàriament a la seva feina.

Perquè sí, tot i que la pandèmia semblava un miratge que permetria l’equilibri territorial a través del teletreball, malauradament això s’ha anat perdent.

D’altra banda, a Mallorca aquest fet diferencial radica en què aquesta pedra no es tira només des del centre de Ciutat cap a les diferents corones metropolitanes sinó que essencialment ha anat en sentit invers, com un tsunami que des de la costa s’ho menja tot al seu pas, emplenant el forat del donut, i que ja no deixa cap espai, ni tan sols el Pla de Mallorca, com a refugi pels indígenes, a mode de reserva índia.

Aquí, a més, no existeixen més corones metropolitanes o rerepaís on refugiar-se i, el fet d’haver d’agafar vaixell o avió com un temps fa que el procés migratori sigui més traumàtic.

El padró d’habitants: La patata calenta dels Ajuntaments

El Padró d’Habitants és una patata calenta pels ajuntaments, ja que està lligada amb problemàtiques socials com ara la immigració i l’ocupació il·legal d’immobles.

Com tothom sap, el padró d’habitants és el registre administratiu on consten els veïns d’un municipi. A més, el mateix article 16 de la Llei 7/1985, de 2 d'abril, reguladora de les bases del règim local, afegeix que les seves dades constitueixen prova de la residència en el municipi i del domicili habitual en el mateix.

Igualment, es preveu que els estrangers no comunitaris que no tinguin autorització de residència de llarga durada, han de demanar la seva renovació cada dos anys o són donats de baixa. I recentment en aquests casos s'ha habilitat els ajuntaments per declarar la caducitat de la inscripción sense necessitat d'audiència prèvia de l'interessat. 

En qualsevol cas, en la societat actual això ha motivat conflictes ja que la inscripció padronal és la porta d’entrada per a la recepció de drets com ara els ajuts socials, la sanitat pública o la matricula en escoles públiques. A més, en algunes comarques del Pirineu fins i tot s'hi relaciona amb la gratuïtat del Túnel del Cadí. 

A això li sumem que la inscripció s’ha de fer amb independència del títol amb que s’ocupa l’immoble o, fins i tot, quan se resideixi en un banc o una plaça, casos en que també s’empadrona el ciutadà.

D’altra banda, genera una situació de greuge ja que mentre que als residents “legals” (ja siguin propietaris o llogaters) se’ls demana una gran quantitat de documentació, als okupes tan sols se’ls exigeix que provin la residència en el municipi.

O de fet alguns municipis no fan ni això. I encara que ho intentin, resulta molt complicat per part de la Policia Municipal o pels Vigilants Municipals fer les visites domiciliàries per comprovar la residència a l’immoble assenyalat.

A tall d’exemple, conec d’un municipi en què, en un cas de sotsarrendament sospitós d’un immoble, els municipals varen anar a fer la inspecció de l’immoble però varen quedar al carrer vetllant la porta de l’immoble quan, per sorpresa de ningú, passats uns minuts els individus que se volien empadronar varen abandonar l’immoble amb bosses esportives carregades amb les seves pertinences.

Per tant, l’informe va ser negatiu però a partir de llavors varen aprendre la lliçó i quedaven uns dies, aprofitant que els municipals els trobaven a la llar i tampoc no se’ls pot anar fent un seguiment durant un periode molt perllongat en el temps.

En tot cas, això genera suspicacies i per aquest motiu alguns municipis opten per no empadronar els okupes, fet que incompleix la llei, mentre que d’altres els empadronen sense control de cap tipus, i això afavoreix l’aparició de màfies i grups organitzats. 

Altres, en un terme mig, el que fan és demorar la inscripció dels okupes, reclamant-los documentació com si fossin propietaris o llogaters. Aquesta via pretén cansar-los però genera més paperassa i, a sobre, és estúpid ja que se sap que sent okupes no disposen d’aquesta documentació.

En un altre ordre de coses, als ajuntaments rebem també els esquitxos de conflictes familiars. Durant una època, tenia un senyor que me telefonava cada dia perquè ell estava pagant un pis en què hi vivia la seva ex-parella amb ses filles i la parella actual.

El cas és que l’ex-marit seguia pagant l’hipoteca i, com que no residia en aquell immoble, no el deixàvem empadronar allà.

Certament, a nivell personal vaig pensar que la situació era incongruent, i vaig intentar fer-li entendre que s’havia de separar la propietat de l’immoble de la residència efectiva en aquell, sent aquell un conflicte judicial en què l’ajuntament no hi entrava.

Ens va amenaçar amb denúncies i altres coses, però supòs que, quan va parlar amb el seu advocat, li devia fer entendre la, per ell, incomprensible situació.

Per tant, si bé és cert que el padró ha d’estar actualitzat perquè, en darrer terme, s’ha de saber qui viu als nostres municipis; tal vegada s’haurien de cercar fòrmules per evitar greuges de cara als ciutadans que actuen legalment (evitant la via ràpida pels okupes envers la de presentar la documentació) i, en darrer terme, donar més eines als ajuntaments per investigar la residència efectiva dels suposats ciutadans, tenint l’Estat una actuació més proactiva envers les seves competències d’immigració, combatent les màfies que duen a terme empadronaments (pressumptament) fraudulents. 

La repressió dels secretaris municipals defensors de la legalitat vigent durant el cop d'estat de 1936

El cop d'estat del 18 de juliol de 1936, que va derivar en la Guerra Civil Espanyola, va marcar un punt d'inflexió en la història d'Espanya. Una de les conseqüències més devastadores va ser la repressió exercida sobre aquelles persones i institucions que defensaven la legalitat republicana.

Entre els col·lectius que patiren aquesta repressió es trobaven els secretaris municipals, funcionaris encarregats de garantir el bon funcionament administratiu dels ajuntaments i d'assegurar-se que la legalitat fos respectada.

Durant la Segona República, com venien fent anteriorment, els secretaris municipals tenien un paper fonamental en l'administració local. Eren els responsables de la gestió de la documentació oficial, la redacció d'actes i la custòdia dels arxius municipals, així com de la supervisió de la legalitat dels acords presos pels consistoris. En molts casos, aquests secretaris es varen convertir en guardians de la legalitat republicana, especialment en els mesos previs al cop d'estat, quan les tensions polítiques i socials augmentaven i es produïen actes d'insubordinació per part d'elements reaccionaris i també revolucionaris.

Quan el cop d'estat militar es va iniciar el juliol de 1936, alguns d'aquests funcionaris varen mantenir la seva lleialtat a la República. Això els va situar en el punt de mira dels revoltats, que els consideraven com a enemics del nou règim que pretenien instaurar.

 

La repressió dels secretaris municipals

Amb la consolidació del poder feixista en diverses regions de l’Estat, es va iniciar una intensa campanya de repressió contra tots aquells que eren considerats defensors de la legalitat republicana. Els secretaris municipals no van ser una excepció. Aquests funcionaris varen ser acusats de col·laborar amb el "front popular", d'actuar contra els interessos del nou règim i, en molts casos, de "traïció".

Les conseqüències per als secretaris municipals varen anar de la destitució del càrrec fins a l’assassinat o l’exili.

En la seva tesi doctoral, Conti Fuster recull que l’acceptació del nou règim per part de gran part dels habilitats nacionals “fou el producte d'una aposta comprensible i natural per la supervivència personal està per dilucidar, encara que pel context radical que destil·len les fonts normatives consultades és evident que devia ser pràcticament impossible per als nostres funcionaris locals mantenir-se, ni tan sols, en una posició neutral als postulats ideològics que emanaven des del nou poder establert”.

Així, segueix Conti, és evident que “la preservació del sistema ideològic que havia resultat vencedor al camp de batalla necessitava una acció contundent de control i submissió de l'aparell burocràtic funcionarial sobre el qual s'havia de fonamentar l'Administració pública lleial al Nou Estat Totalitari”.

Així, la Llei de 10 de febrer de 1939466 va disposar la fixació de normes per a la depuració de funcionaris públics, tal com així expressava el seu títol. Igualment, l’Ordre de 12 de març de 1939, sobre depuració de funcionaris de l’Administració Local en relació amb el Moviment Nacional, es va ocupar d’adaptar les directrius de la llei anterior als empleats de les corporacions locals.  

A tall d’exemple, en l'Ordre d'11 de novembre de 1939, va atribuir als Col·legis provincials l'obligació d'emetre informes sobre les conductes dels seus membres, subjectes també al procés de depuració.

D’altra banda, tal com recull Font Monclús, el nou Estat volia controlar directament les funcions bàsiques i els funcionaris de totes les administracions.

 

Casos de repressió

Tal com assenyala Conti Fuster, referint-se a la repressió dels secretaris a l’illa de Mallorca, al Butlletí Oficial de la Província de Balears de l'11 d’agost de 1936 es va publicar l'edicte del Comandant Militar accidental de les illes pel qual es requeria a tots els funcionaris públics perquè en el termini de 48 hores manifestessin per escrit, en presència del Cap de la Dependència corresponent, la seva adhesió a l'autoanomenat moviment nacional.

Precisament, la Junta de Govern del Col·legi Oficial del Secretariat Local de Balears, el dia 14 de novembre de 1936 va donar compte d'un ofici remès pel comandant Militar, en data 15 d'octubre anterior, pel qual es decretava la suspensió de sou i feina, amb caràcter definitiu” de dos membres del Col·legi que s'havien negat a signar el referit escrit d'adhesió.

Aquests dos homes valents foren els secretaris municipals d'Algaida i Sant Joan, Rafel Gamero Ginata, i d’Artà, Guillem Llinàs Riera, als quals sota la forma eufemística transcrita per Conti se’ls va destituir planament dels seus càrrecs.

El destí d'aquests dos secretaris joves que se van atrevir a desafiar el mandat d'adhesió militar va passar per la mort i l’exili. Pel que fa al primer, després de ser destituït pel propi Ajuntament d'Algaida en sessió de dia 12 d'agost del 1936, va ser sotmès a un Consell de Guerra i posteriorment afusellat el dia 5 de juny de 1937 al Fortí d'Illetes. Vid.

(ANTICH SERVERA, R.: Memòria als republicans víctimes de la repressió feixista a Algaida durant la Guerra Civil del 1936. Ajuntament d’Algaida, 2002, pgs. 47-49.)

D’altra banda, Llinàs Riera va poder escapar de la repressió franquista fugint nedant de nit a la Badia de Palma, arribant a un vaixell francès fondejat a la mateixa on va demanar asil i fou exiliat a Marsella, tal com Conti recull de la revista local “Flor de Card” de Sant Llorenç des Cardassar.

A Castella hi trobem altres casos, com ara el de Juan Carbajosa Cubero, Oficial de Secretaria General de l’Ajuntament de Valladolid.

Fou president del Sindicat de Funcionaris Municipals, va estar implicat en la revolució d'octubre de 1934. Va ingressar cadàver al dipòsit municipal el 10 d'agost de 1936 procedent de les tàpies del cementiri. Es recull eufemísticament la seva mort per ferida al cor.  

Sigui com sigui, a tot l’Estat trobem exemples, com recull Marquinez en la depuració del secretari de l’Ajuntament de Pamplona.

En un altre ordre de coses, i fruit del procés revolucionari viscut al Pirineu català, també cal deixar constància de la mort de dos secretaris municipals com foren  en Josep Baró Rispa (Peramea, Pallars Sobirà, mort el 16 d’agost de 1936 i en Miquel Colell Travesset (Llober, Solsonès) mort el 30 de novembre del mateix any.     

 

Conclusió

La repressió exercida contra els secretaris municipals que van defensar la legalitat vigent durant el cop d'estat del 1936 i posterior guerra és un episodi poc conegut però necessari per comprendre la magnitud del terror que es va desplegar durant la Guerra Civil i la dictadura franquista.

Els secretaris municipals, guardians de la legalitat i de la democràcia, varen ser víctimes d'una repressió implacable que va cercar esborrar qualsevol rastre de resistència al nou ordre.

La seva memòria, especialment la dels dos secretaris mallorquins que s’ha conegut, és essencial per reconèixer el sacrifici d'aquells que van defensar els valors democràtics i la justícia en moments de gran adversitat.

 

 

 Bibliografia

- Banc de la Memòria democràtica. Generalitat de Catalunya.

- Conti Fuster, Nicolau. SECRETARIOS, INTERVENTORES Y TESOREROS DE LA ADMINISTRACIÓN LOCAL, ELEMENTOS NECESARIOS PARA UNA NUEVA REGENERACIÓN (Tesi doctoral). Universitat de les Illes Balears. Data de consulta 30-08-2024. Enllaç: https://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/669866/tncf1de1.pdf?sequence=1&isAllowed=y

- Font Monclús, A.  Secretaris, interventors i tresorers d’administració local. Cap a una habilitació local (Tesi doctoral). Universitat Autònoma de Barcelona. Data de consulta 30-08-2024. Enllaç: https://tdx.cat/handle/10803/665830?locale-attribute=es#page=95 

- Homenatge de l’Ajuntament de Valladolid al personal treballador represaliat durant el Franquisme. Web. Data de consulta 31-08-2024. Enllaç: https://www.fundacionjesuspereda.es/homenaje-del-ayuntamiento-de-valladolid-a-su-personal-trabajador-represaliado-durante-el-franquismo-2/

- Marquinez Hermoso de Mendoza, JJ. La represión del Régimen franquista en el Ayuntamiento de Pamplona: 1936-1939. Cultura Navarra. Web. Consulta 31-08-2024. Enllaç: https://www.culturanavarra.es/uploads/files/Anejo%205/APV5_37_637-645.pdf

- Preston, Paul. “El Holocausto español: Odio y exterminio en la Guerra Civil y después”. Editorial Debate, 2011.

- Solé i Sabaté, Josep Maria, i Villarroya, Joan. “La repressió franquista a Catalunya (1938-1953)”. Editorial Afers, 2003.

 

Viatge a Basilea o com l’antitramviarisme se cura viatjant

 

Com a ciutat fronterera entre Suissa, França i Alemanya, aquesta ciutat protagonitza una sèrie de curiositats dignes de ressenyar.

La primera d’aquestes és el propi aeroport que li dona servei, que és un aeroport que té dues sortides, una cap a Alsacia (França) i una cap al cantó de Basel, a Suïssa.

El conegut com Euroairport, de fet, té com a nom oficial Basila-Mulhouse-Friburg i ha esdevingut exemple per altres casos semblants com ara el de Gibraltar (al qual se li va afegir una sortida a Andalusia, sense gaire èxit per cert) o el que volia fer Andorra a l’aeroport de La Seu d’Urgell, amb el telefèric que havia de ser el més llarg del món i que li havia de permetre instal-lar una duana al propi aeroport, evitant així talls de carreteres i embussos a la frontera.

D’altra banda, el sistema tramviari de Basilea i de tot el país destaca pel seu bon funcionament, i tenen la gentilesa de que amb la taxa turística (de 24 euros per habitació doble i quatre dies) te regalen una targeta de transport públic.

A més, destaquen els seus vehicles llarguíssims i accessibles on no hi ha per picar bitllet i amb freqüències bastant bones, també en dies festius.

I és que com dic sempre que volt per Europa, l’antitramviarisme provincià se cura viatjant…

Però a banda d’això aquesta xarxa tramviària destaca per tenir dues connexions internacionals, precisament amb França i Alemanya (la línia 10 i la 8, respectivament).

De fet, vàrem entrar a la localitat alemanya de Welle Am Rhein i en la megafonia del tramvia es va anunciar que entravem en un altre país i hi podria haver controls policials I així va ser, a la duana varen entrar agents de la policia alemanya i ens varen demanar la documentació (i jo sense DNI…).

Després de visitar el Pont dels Tres Països vàrem fer una volta pel poble (d’uns 30.000 habitants) que no té res a destacar ja que és bastant anodí, però se pot visitar el modern ajuntament, la seva plaça i l’estació de tren que està devora el pont i devora un centre comercial, que sent festiu estava tancat.

D’aquest indret a nivell històric cal esmentar que a l’octubre del 1702 en el marc de la Batalla de Friedlingen de la Guerra de Successió, el Duc de Villars va creuar el Rhin per aquí.

A França no hi hem entrat en tramvia sinó que, com que anavem més lluny, vàrem anar a la part de SNCF de l’estació de Basilea i d’allà, de l’andana 31, vàrem agafar un TER direcció Estrasburg per baixar a Colmar.

El cotxe era molt antic però els seients comodíssims, res a veure amb els seients antivandalisme a què ens té acostumats Renfe…

Aquesta ciutat alsaciana val molt la pena, allà hi vàrem fer un freetour que, tot i que se va fer un poc llarg, va ser interessant.

Hi destaquen les cases de fusta de conte i els mercadets de Pasqua, a més d’una part amb canals que anomenen la Petita Venècia.

A nivell gastronòmic tenen una gran varietat de postres típics però per dinar hi vàrem menjar “codillo”, cols fermentades, salsitxes, cordon bleu i fondue de patata.

Després de l’excursió varem tornar cap a Suissa, en aquest cas amb un tren dels que a Espanya només he vist en un museu, i és que hi havia compartiments tancats amb vuit seients en posició de tertúlia i un passadís en un lateral.

Un altre dia vàrem visitar Zuric, capital econòmica helvètica, i també ho varem fer en tren.

El sistema ferroviari d’aquest país mereixeria un escrit per sí mateix però aquí només deixarem escrit que les estacions pareixen aeroports, molt grosses i ben cuidades, amb un material rodant que està a un altre nivell.

El nostre tren estava format per una locomotora que arrossegava deu cotxes, incloent cotxe restaurant, i tres cotxes de primera classe.

Els seients també eren molt còmodes i la puntualitat fou, mai més ben dit, suissa. 

A Zuric vàrem fer una panoràmica de la ciutat i com a nota curiosa vàrem anar al Museu de la Força Aèria d’aquest país, que si t’agraden aquests temes és ben recomanable.

Aquest museu se troba situat a Dubendorf, a l’àrea metropolitana de Zuric (a tres parades de Zurich HB, amb l’S9 o l’S14) i per això vàrem anar en un tren de rodalies de dos pisos, que també era bastant còmode.

Parlant de la companyia ferroviària helvètica, cal destacar que no només el nom està en trilingüe, mostra del federalisme lingüístic que se dona en aquesta nació; sinó que SBB CFF FFS també aplica aquest trilingüisme als sistemes d’informació al passatge.

Ah, i la seva web està molt bé i permet fer un seguiment de molt bona qualitat dels trajectes seleccionats.

A Zuric també mos va agradar molt el Polybahn, un funicular clàssic amb un balcó exterior a la proa que fa les delícies d’aficionats i turistes. No sé perquè avui en dia no tornen a construir trens, trams, funiculars… descapotats.

Tornant a Basilea, i a Suïssa en general, cal destacar la netedat, ja que en aquests quatre dies només hem comptat quatre merdes al carrer així com també la confiança que els operadors de transport tenen en els usuaris del transport públic, ja que no hi ha barreres tarifàries i rarament passen revisors. De fet, això és molt útil als busos, ja que poden entrar i sortir per totes les portes, la línia és més eficient.

I paralnt de busos, el de l’aeroport i molts altres són biarticulats, la qual cosa permet una gran capacitat.

A més, a Zuric també hi ha troleibusos.

Parlant de menjar a Suïssa, com tot és bastant car. En aquest cantó té molta influència germànica però també hi ha menjar globalitzat i fastfood, que tampoc son barats. 

De fet, un súper anomenat Migros que té gran varietat de menjars preparats tampoc no ho és. 

De Basilea també hem d’esmentar les seves Portes medievals, especialment la d’Spalentor.

La "Porta d'Spalentor" és una part integral de les muralles de Basilea, Suïssa. Aquesta porta medieval, també coneguda com a "Spalentor", es va construir originalment al segle XIV com a part de les defenses de la ciutat. Va ser una de les diverses portes d'accés a Basilea durant aquell període. Amb el temps, va experimentar diverses restauracions i canvis estructurals per adaptar-se a les necessitats de la ciutat en evolució.

Aprop d’allà s’hi troba el 

 Jardí botànic, que destaca pels seus jardins tropicals tancats, en els que quan hi entres notes la humitat càlida pròpia d’aquests climes; però que per l’evident contrast no deixa de sorprendre.

En un altre ordre de coses. travessar el Rhin amb una barca sense motor, sustentada amb un sistema de cables, és molt agradable per la tranquil-litat de navegar sense motor…

En resum, visitar Basilea permet explorar Suíssa però també Alsàcia i la Selva Negra i és una regió transfronterera que val mlt la pena visitar, no només per Nadal.

Venècia, el que serà Palma o Barcelona en unes dècades?

Escric aquestes línies esperant per embarcar de l’aeroport de Treviso després d’haver passat uns dies a Venècia i volia compartir una sèrie de reflexions sobre el mono-conreu turístic i la gentrificació que pateixen les nostres ciutats.

Fa unes dècades, la democratització dels viatges en avió s’ha anat incrementant per diferents fenòmens com ara la liberalització de les rutes aèries a la Unió Europea, que per mor del mercat comú varen passar de ser monopolis amb preus caríssims a liberalitzar-se amb la concentració de les companyies aèries en un oligopoli que ha ampliat exponencialment el nombre de viatgers i ha reduït les tarifes a preus irrisoris.

A banda d’això, les plataformes de lloguer turístic i, en general, l’expansió d’internet per a usos turístics, han convertit la ciutat en un camp de batalla on els recursos i els serveis passen d’estar enfocats als residents per estar enfocats al turisme.

El cas de Venècia és paradigmàtic en tots aquests fenòmens ja que és una destinació turística icònica per la seva bellesa i per la seva estructura de canals pintoresca, on enlloc de cotxes i autobusos hi trobem góndoles i vaporettos.

Per tant, la bellesa d’aquesta ciutat i els seus atractius turístics són innegables, hi ha molt escrit sobre el tema i per això en aquestes línies no ens hi centrarem.

 

De fet, això que escric no m’ha vengut de nou sinó que, arran de la visita efectuada, ho he pogut constatar de primera mà i la reflexió és la següent:

El turisme total sense control ni limitació ho destrueix tot. És capaç de convertir una ciutat de més de 170.000 habitants en una ciutat de 50.000, esdevenint la zona zero un lloc inhabitable.

Aquest fenomen ja el viuen els habitants del centre de Ciutat o de Barcelona, però en el cas de Venècia es fa encara més evident ja que amb aquests carrerons tan estrets no hi passen vehicles ni hi pots deixar el cubell de les escombraries sinó que cada matí els serveis municipals toquen al timbre els habitatges i els comerços i recullen allò que pertoqui.

A més, la unió de no haver-hi comerços pels habitants amb aquesta inaccessibilitat per adquirir béns o serveis fa que esdevingui molt incòmoda la vida i la gent hagi fugit.

Al vespre, si allunyes la vista dels aparadors hiperil·luminats i mires per amunt, no veus habitatges amb senyals de vida i, si en veus i ho contrastes amb els noms que apareixen als intèrfons, comproves que la majoria són lloguers turístics.

Això genera que els immobles encara estiguin més degradats i l’Ajuntament tampoc no té mitjans per posar-hi mà, més tenint en compte que fa uns anys patia un dèficit d’uns vuit cents milions d’euros.

En el cas de Venècia a tot això cal afegir-hi els problemes estructurals dels edificis deriatt de la seva ubicació, les marees que cada matí inunden diferents zones de la ciutat i les dificultats derivades de la seva orografia, que fan que hi hagi milers de fosses sèptiques (o fins i tot pous negres).

Humilment, crec que Venècia ens ha de mostrar el camí a seguir per tal d’evitar acabar com aquesta ciutat, buidada i parctematitzada.

De fet, és molt trist veure cartells a les esglésies prohibint fer-hi pícnic al seu interior o al carrer. On hem arribat amb aquest turisme que ho destrossa tot i no ofereix res a canvi?

En aquest sentit, cal en primer lloc establir taxes per la visita del centre de les ciutats, per tal de regular-ne l’afluència i atorgar recursos als municipis. Igualment, és imprescindible regular el lloguer vacacional i combatre’l quan aquest sigui il·legal.

Igualment, regular els usos dels locals comercials per evitar que no esdevinguin rèpliques de botigues souvenirs o badulaques que en poc serveixen als veïns.

I per últim però no menys important, cal impulsar ordenances de civisme amb sancions exemplars per combatre la brutícia, els renous o les conductes indecoroses, per tal d’evitar que les nostres ciutats se converteixin en un infern per les persones que encara hi resisteixen.

Encara hi som a temps, però no se pot badar.