Weekend intens

Dissabte al mati vam agafar el bus en direcció Barcelona, vam continuar amb Metro fins a Pl. Catalunya des d’on vam anar a passejar per, diria jo, lo típic perquè record que quan vam venir a veure es cosi Miquel Lluis vam fer un recorregut similar: Fnac, on em vaig entretenir a la secció de llibres d’història i de política; la immensa tenda aquella de colònies, Sephora o algo així; Corte Ingles de Portal de l’Ángel…
Vam anar a dinar, com no podia ser d’altra forma, a n’aquella hamburgueseria vermella i vam proseguir per Les Rambles fins un carrer on hi havia l’IEC i l’Espai Mallorca, valgui dir que na Miquela guiava.
Desprès d’anar a un parell de tendes (Desigual, Springfield…) na Margalida s’en va anar a veure na Vero i jo vaig anar amb na Miquela a veure, diria que, totes les paradetes de bestioles, animals i animals a la recerca d’un eriçó, aquest sería un bon punt per comentar la intensa i repentina capficada que duu sa veterinària d’es pis amb aquests punxuts bitxos fins al punt de que n’adoptarà un d’albí. I l’amo en Pedro que s’els menja…
Mes tard vam anar al Farggi on jo vaig menjar un crep amb xocolata. Em va cridar l’atenció el fet de que tinguessin crec que sorbete de mandarines de Sòller. I de Binifarda què, eh?
En haver fet un Siete (em de col·laborar amb la causa) vam tornar fins a l’estació del bus que ens dugué fins a Cerdanyola.
Ja a la nit, per si no hagués bastat i perquè jo practicàs amb el bastó, vam anar a fer, en la meva opinió, una bona volta fins devers Renfe amb l’objectiu d’anar a adquirir sopar. M’agradaría dir que les meves habilitats de mobilitat nocturna son, diguem-ne per ser optimistes, escasses, i es que quasi me vaig empotrar diverses vegades contra elements del mobiliari urbà.
Vam sopar de kebab i vam veure La Matanza de Texas, una peli no de por sinó “de tallades”, per definir-la amb precisió.
I res, avui he fet es bany i he escurat. Abans però, “hem” fet aguiat de pilotes (mandonguilles, en català d’aqui) i bunyols, relativament bons.
Potser deix qualque cosa sense relatar però en línies generals… No he explicat res d’estudis perquè, de fet, encara no he fet res però ara, si Deu vol, m’hi posarè.
Dos per cert:

Per una banda, vam trobar a través de les mítiques de patatabrava.com un professor d'anglès de la meva facultat que pel que vam llegir, no hi ha dubte que és de per sa roca nostra i que pareix coionut. No té pérdua!

http://www.patatabrava.com/mitiques/index.php?universitat=1&facultat=9&professor=1096
S’ha editat, per altra banda, un curiós video del campament de Pontevedra. No crec que sigui excepcional però l’intenció és bona, no?

Caviar i pa eixut?

Avui divendres ja s’acosta es proper puenting amb el dubte inexorable de saber com arribarem a l’aeroport, perquè amb el panorama de Renfe…
Per la meva part volia contar un parell d’histèries. En primer lloc comentar que l’altre dia vaig acabar abans de les dotze i vaig venir al pis a dinar. Em vaig fer “merluza” al forn amb ceba, patata i sobrasada. Apart d’un incident amb el pebre bo que mes o manco vaig poder solventar, i per por de no cremar-ho, ho vaig fer un poc cru però bé. Seguint amb la cuina dir que des d’avui vespre es llum no marxa… Mal assumpte!
I parlant de mals assumptes, el professor d’economia (què per altra banda és molt bo) ha decidit que el comentari que jo vaig prendre com a simple exercici i que, com vau poder comprovar, fa ser fet un poc a la puta; contarà un vint per cent de la nota final. I què no ho és guapo?
Apart d’això deia què és molt bo perquè sempre amolla uns comentaris força ingeniosos. L’altre dia parlavem del canvi climàtic i digué: “En Rajoy aquest té unes ocurrencies sobre el clima que és massa, però be”.
I avui que, extranyament, he tocat el tema acadèmic, comentar que l’altre dia vaig tenir una espècie de crisi existencial, acadèmicament parlant. El causant d’aquesta situació fou una pregunta que en poc temps es va repetir. “I tu quan acabis en que podràs treballar?”.
La meva única resposta va consistir en una llarga i pastosa murmuració de la primera vocal.
Perquè clar, jo que me volia enxufar a la once, em van dir, I que faries?
La qüestió, quan la vaig comentar amb els meus companys de classe no se si em van tranquilitzar o posar encara mes neguitós ja que la seva resposta majoritària va consistir (ells tampoc ho saben) en un idílic “crèixer com a persona”… Es en aquest punt quan record aquella cançó d’anegats que parlava de caviar i de pa eixut.
Encara tendrà raó n’Andreu, m’he d’enxufar de funcionari…
També crec que cercaré allò d’afiliar-me a un partit polític, tot i que crec que alguns de per aquí quedaran saturats. Per cert, que bo en Carod al programa de Buenafuente!
Ah! I seguint amb l’abandó de la línia egocéntrica. L’altre dia va tenir lloc el primer vol de l’A380, un dia històric per l’aviació, sense comentaris… I sense fotos, perquè com que se m’acaba sa bateria i es temps no me serà possible inserir cap espectacular foto del superavió, però per internet n’hi ha a mils.

P.S.: Avui, rompent la tònica habitual he fet un poc de feina (passar apunts de principi de curs) s'horabaixa, hem anat a MRW (no era menjar) i hem fet ous a la flamenca.

La petjada ecològica

Sis comentaris, quin luxe! Aviat pareixera això el blog d'aquell còmic Italià que va convocar 300.000 persones a una manifestació... No serà tant.

Encara que avui he anat a Barcelona capital per anar a veure la psicòloga, que han considerat que, havent-hi anat en Metro; ho estava superant. Però be, me fa mandra escriure tot el que m'ha passat (que tampoc ha estat tant).

En canvi, vos adjuntaré un exercici que vaig fer ahir a correcuita a la nit i que vaig haver d'imprimir amb la màquina de na Miquela ja que sa meva bistia no volia marxar i feia uns renous escandalosos. Gràcies a na Miquela, que la vaig importunar a aquelles altes hores.

·Concepte
La petjada ecològica és l’àrea del territori ecològicament productiu (boscs, cultius, ecosistemes aquàtics…) necessaris per produir els recursos i assimilar els residus produïts per una població. L’objectiu principal consisteix en evaluar l’impacte sobre la Terra d’una determinada forma de vida i de la seva conseqüent sostenibilitat.

·Càlcul
La principal limitació de la petjada ecològica és l’extremada complexitat, o fins i tot impossibilitat, del seu càlcul.
És realitza una estimació a partir dels recursos consumits i pels residus produits per una persona. Els aspectes observats son, en línies generals, els següents:
1- Quantitat d’ha usades per urbanitzar, generar infraestructures i llocs de feina.
2- Quantitat d’ha necessàries per obtenir aliment vegetal.
3. Superfície necessària per pastures per al ramat.
4. Superfície marina usada en la producció de peix.
5. Ha de bosc perquè consumeixen el CO2 que produim amb el nostre consum d’energia.

·La Petjada al món
Com queda patent en aquest estudi, no tots els essers humans presents al planeta “l’usem” en iguals magnituds, perquè si ho féssim, precisaríem d’uns quants mons més, ja que, avui en dia; els estats industrialitzats cobreixen les seves mancances de recursos i abocadors en el territori dels països pobres en el marc d’una colonització comercial mig encoberta. En relació a això, és més inquietant que curiós observar gràficament les diferencies entre diferents estats, entre diferents “categories” i conseqüents condicions de vida.

:La meva Petjada
Procedeixo a continuació a l’anàlisi de la meva petjada personal, segons els càlculs de www.earthday.net.
En primer lloc dir que el concepte de menjar és bastant abultat com a conseqüència del gran consum de productes càrnics i del seu eventual empaquetatge, ocupant, tot plegat; 1.2 ha.
La mobilitat només em costa 0.2 ha a causa del constant ús del transport públic en distàncies curtes. Així i tot, l’ús de l’avió també s’ha tingut en compte.
Per altra banda, la vivenda m’ha suposat 0.5 hectàrees habitant un pis compartit amb tres estudiants mes i amb subministrament d’electricitat.
Finalment, he ocupat 1.1 ha en concepte de béns i serveis, sumant un total de 3 hectàrees, molt per davall de la mitjana estatal situada en 4.7.
S’ha de tenir en compte, però, que un estudiant sense carnet i vivent a prop del lloc d’estudi, està condemnat a utilitzar transport públic, per la qual cosa el seu consum d’ha serà mes reduït en aquest aspecte però és compensa, almenys en el meu cas, amb el consum d’aliments precuinats i empaquetats.
Finalment, crec que aquest càlcul és podria millorar en quant a precisió ja que no és tenen en compte aspectes com ara el reciclatge o la vestimenta; però és una bona eina per conscienciar i conduir-nos cap a conductes mes responsables.
P.S.: Vos anim a fer el vostre càlcul i a reflexionar. Sería una bona opció comentar-ho... Per cert, a que es nota que el meu professor d'Economia Política és de tendències ecologistes? jeje

Un parell de grosses

Avui crec que incompliré allò de que escriuria mes de tant en quant però es que, després de lo d’ahir dematí, m’he n’han passat un parell de grosses! Un parell mallorquí per ser mes exactes.
Ahir horabaixa vaig esperar na Miquela i varem anar a comprar,a La Sirena i a n’es Condis, per ser comercialment correctes. Jo, com no podia ser d’altra forma, vaig carregar de menjar preparat i porqueries vàries.
Sa putada mos va succeir desprès, quan ja tornavem amb una bona fosca i jo amb el meu bastó nou (que quasi em vaig menjar un parell de postes), na Miquela anava a pujar el carro amb l’ascensor i jo, tranquil·lament, vaig començar la meva ascensió per l’escala. Sa qüestió es que, amb el llum que no s’encenia jo vaig començar a pujar sense ordre ni mesura i quan me’n vaig adonar si mateix vaig trobar que m’havia fet amunt. Bé, s’ascensor no va fer acte de presència i sa pobre de na Miquela va haver de pujar es carro “a cuestas”. I clar, quan ella s’aproximava me diu: “Perquè no entres”. Jo la vaig sentir com de molt enfora i clar, estava dos pisos mes amunt del que tocava… Això me va recordar el cas d’en Gabi que va quedar atrapat, allà a Pontevedra, a les escales d’emergència mentre nosaltres anàvem a Portugal.
Posteriorment a aquest feta, comentar que vam fer tertúlia, com diríem cultament, fins mes de les dotze i mitja, i jo que m’havia d’aixecar prest!
Però aquí està el tema, je je, avui es mòbil m’ha fet una feta semblant però no ha estat tan greu ja que jo, que estava en situació d’alerta, he vist que la pantalla s’encenia i s’apagava, eren les 8:12, i he deduït que s’alarma estava en silenci.
He agafat el bus essent el darrer que he entrat, estava entre la porta i tenia la motxilla d’una al·lota per devers sa cara, però m’he sentit malament ja que dues joves que ja esperaven a la parada abans que jo no hi han cabut.
No obstant, tot ha estat en inútil ja que quan he entrat a classe he vist que hi havia molt poca gent i no m’he pensat que fos de resaca d’examen. No he trigat molt a adonar-me de que avui la classe s’havia de partir en dos i jo havia de fer acte de presència fins a les onze. Bé, no ha estat tot perdut perquè he aprofitat l’ocasió per anar a la facultat de comunicació (cacho biblioteca…) a fer ús d’una cabina que tenen reservada amb una telelupa. Encara que hagi hagut de fer esforç amb aquell home per acreditar-li que jo estava autoritzat a usar-la, crec que es el primer cop que faig ús del carnet de la once… (Si hi ha una foto publicada es que no m’ha fet vessa enxufar el mòbil, però sinó, valgui dir que la cabina, tot i estar tancada, no m’ha provocat claustrofòbia ja que quasi és mes gran que el meu cuarto)
Poc desprès he anat a l’Abacus d’on crec que els empleats s’en recordaran de jo… En primer lloc he canviat una foradadora (que aquí encara no se que li diuen), desprès l’he volguda probar, he comprat un llibre i fulls i mes tard he perdut el paper que m’havien fet per descomptar-ho.
Desprès d’això, he anat a la caixa acompanyat d’aquella dona perquè li explicàs a la caixera. Desprès d’això m’he volgut fer sòci i havia perdut la sol·licitud omplerta. Aquella dona m’ha ajudat a omplir-la. Però tot això no ha estat tot perquè quan he tornat a la taquilla, jo anava convençut que era la 93 i he fet venir a tres empleades, fins que la tercera ha sentenciat: “La noventa y tres es imposible”. Ha obert la 94 i… bingo!
Eren ja les onze passades, he anat a classe on ens han projectat el documental “Viva Zapatero”.

Gran catàstrofe (I)

El post d’avui podria anar encapçalat amb un títol un tant
genèric com “Gran catàstrofe”, de fet hi va, però bé. Hem de ser optimistes.
Realment, les “excursions” amb la TR pel transport de Barcelona em van descentrar un poc, especialment a les classes de Fonaments Matemàtics i Estadístics, de les que em vaig absentar molt.
. Però no prové d’aquí el principal causant del flagrant fracàs, des de l’inici de curs m’ha mancat una dosi diària de treball, deixant-ho tot pel darrer moment, moment aquest que va tenir com a punt culminant la nit d’ahir, i és que com bé me va dir un contacte del messenger: “Ànim i sort, que la nit és jove”…
La qüestió és que avui dilluns tenia, en primer lloc, un seminari de Ciència Política i un examen de Fonaments, com ja he dit.
Anem per parts, valgui començar diguent que l’alarma del mòbil avui dematí no ha complit la funció per la qual jo la vaig activar ahir a la nit (o això recordo), per tant; quan he obert els ulls, desprès d’una mala nit de nervis i d’una estona que estava sense dormir, he vist que la claror que entrava per la finestra era sospitosament abundant. M’he aixecat i he comprovat certament horroritzat en la pantalla del mòbil traïdor que, efectivament, en aquell precís instant jo ja tocaría estar arribant a la meva facultat, eren les 8:50, però bé, m’he aixecat. M’he fet les dents netes, m’he vestit i he baixat a la parada del bus amb el convenciment de que ja no arribava al seminari de Ciència Política, havent estat inútil l’esforç d’ahir a la nit. Però avui, miraculosament, el bus ha passat a les 9:06 i anava ben buit, molt buit. He baixat a Psicologia i poc desprès de i quart entrava al seminari 1. No puc, a través d’aquest canal, comentar molts detalls sobre el tema, només diré que lo que tregui serà majoritàriament gràcies a na Maria Pizà.
Desprès, a l’examen d’estadística, el fracàs, com ja he anticipat ha estat monumental. Jo ho portava malament però considero que havia realitzat una important i laboriosa tasca durant el cap de setmana passat per tal de poder realitzar l’examen suficientment be i crec també en conseqüència que anava mitjanament preparat per a fer el citat test, però com sàviament va dir aquell rei espanyol, jo no puc lluitar contra els elements. Vaig ara a enumerar alguns dels elements amb que m’he topat a l’hora de fer l’examen: En primer lloc, era el primer examen universitari en tota regla, per la qual cosa estava molt nerviós. A aquest estat de nervis ha contribuït, sense cap gènere de dubtes, d’incomoditat d’haver de contestar en un full de paper tenint l’examen en un PDF ampliat el que m’obligava a lluitar contra aquell atascat ratolí i contra la calculadora, ja que haviem d’usar la de l’ordinador. També ha generat nervis el fet de que, mentre jo acabava la primera part, el professor explicava la segona per la qual cosa he abandonat la primera i després de no trobar el segon PDF, perdent un valuós temps, i de no veure be els números a causa d’algun tema relacionat amb el ZoomText, he tingut mes temps per acabar l’examen. Si, però ha estat ja en el transcurs de la següent classe (Pràctiques Instrumentals) amb la conseqüent explicació i xerratòrum popular que, encara m’han desconcertat mes.
En resum, un fracàs encara que no tot per culpa meva. Espero, en tot cas, que aquest sigui un punt d’inflexió per al meu treball. No obstant això, no puc evitar pensar com aprovaré un examen de Febrer si no pas un simple i primer parcial.

Y yo me llamo Joan Miquel

Lo prometido es deuda y, sin duda, no he olvidado lo de escribir en castellano. Hoy, a raíz de la llamémosla tertulia política mantenida con, o contra, Antonio; he pensado en escribir el post de hoy en “EL IDIOMA OFICIAL DE ESPAÑA”, como ha argumentado Toñito.
Lo primero que he percibido en el transcurso de mi entrevista con Antonio es que el tio escucha la COPE, de eso no hay duda, y mas concretamente escucha a Federico y a Cesar, como les llama el. También, a lo largo de la charla, he pensado en si, realmente como me han dicho muchos, me “están comiendo la cabeza estos catalufos”, y posiblemente tengan razón porque no he hallado espacio para los argumentos del Sevillano tales como “que tu crees que en el año 51 en pleno franquismo con un padre guardia civil y anteriormente falangista le iba a llamar Josep Lluis???” aunque lo siguiente me ha hecho pensar: “si no quieren que la gente castellanice los nombres que ellos no catalanicen los nombres de los alumnos en los colegios y que no pongan placas con el nombre del rey como Joan Carles”. Ahí le veo yo debate…
Pero de lo que también me he dado cuenta, ya talvez desde la óptica catalana, es que los nacionalistas españoles, de la España unitaria, son los que realmente dan alas al nacionalismo independentista pues argumentan cosas como que el idioma de España es el español, lo tendrán así fácil para quitarlo de Catalunya, ¿no?
Pero bueno, no se trata de resumir nuestra conversación en que, por cierto, también hemos hecho una lluvia de ideas para escoger la canción que va a sonar de fondo en el video del campamento de Pontevedra que va a hacer el mismo Antonio y el que, no quepa duda, vamos a publicar en este blog.
Por otra parte, decir que, aún teniendo razón Carod con lo de su nombre, me parecieron un poco exageradas sus réplicas porque, sinceramente, que una señora de Castilla La Mancha no quiera ni pueda aprender a hablar los siete idiomas, eso aprendí en sociolingüística, de esta España plural en que vivimos. Por otra parte, espero que el lider republicano sepa hablar aranés.
Pero bueno, dejemos de hablar de política que no trae nada productivo (jeje).
Decir que ayer y hoy he ido a Barcelona a hacer recorridos en metro y tren hasta Plaza España con la TR y, sinceramente y en hora valle, estoy superando lo de ir en metro. Como es de suponer, por la pereza que tengo de escribir, no voy tampoco ahora a resumir los trayectos.
Cambiando de tercio y haciendo referencia a los comentarios al anterior post en relación al cumpleaños de Margalida, comentar que también le pusimos dieciocho globos con palabras de felicitación en su cama. Y, hablando de aniversarios, felicitar a Javi Vallina “Madrile/monolinguista” y a mi padre, Jaume Roig a quien le deseamos, cumpliendo su deseo, una próxima jubilación.

I s'A3?

Estic tenint problemes amb el portàtil ja que, no se per quin motiu, em va extraordinàriament lent, cosa que posa a prova la ja de per si paciència de que disposo. En aquestes condicions, penjar una imatge ja seria la hostia, no obstant s’intentarà.
Podria resumir el viatge d’ahir bàsicament en una curta pregunta: “I s’A3?”. Cosa que s’entén si tenim en compte que na Margalida i jo vam haver d’esperar amb tot es bulic mes de tres quarts a la parada del bus vegent com passaven trens i busos d’altres línies, desprès de que el vol i els trens haguessin transcorregut sense histèries remarcables, només dir que, per contrastar amb l’anada, vam ser a Son Sant Joan abans d’hora, cosa que va impossibilitar que sabéssim la porta d’embarcament, només sabíem que era a la terminal D i, per una d’aquelles estranyes coses, vam anar a parar a la porta, que desprès ens vam adonar, era la correcta.
Per altra banda he de dir que el menjar que vaig dur de ca nostra era abundant: Una espècie d’estufat (que em va servir de sopar i m’ha servit de dinar), quelitas, caragols per na Miquela, un pa gros de Porreres que ja està congelat, i una gran quantitat de panades de sa tita i galetes de na Maria, a qui don ses gràcies!
L’únic que va arribar malament va ser la capsa de xiclets, que vaig haver de recullir de dins la maleta, però va ser un mal menor.
Jo ja hauría de fer mes feina per la qual cosa em plantejaré escriure les histèries mes de tant en quant.
Finalment, comentar que, essent avui l’aniversari de na Margalida, a qui felicitaré quan vengui, qued jo com a darrer menor d’edat del pis, però bé; per poc temps. Na Miquela, aprofitant l’avinentesa i amb la meva modesta col·laboració, ha fet una coca de xocolata que per l’olor que es sent ara serà booona, encara que es turmix…
P.S.: Aina, esper no haver de recórrer a aquest tipus de sopa!