Bastó, cartells i… pissarra digital?

Aquests dies he continuat anant amb la TR amb el bastó. El major repte fins ara va ser ahir dijous, anar fins a Renfe, jo tot sol, bastón en mano en la oscuridad de la noche. He de dir que hi vaig arribar sa i estalvi sense tenir cap inconvenient d’importància. Quan ella va arribar vam fer voltes per carrers de per la zona de Fontetes i després vaig tornar cap al pis. M’ha dit que hauria d’anar a practicar jo totsol cada dia, especialment pel meu barri, molt irregular i tortuós, però fa una vessa.
Per altra part, ahir va ser el dia en que, de moment, vaig dinar més tard perquè després d’acabar la classe a les dues vaig anar amb en Víctor a penjar cartells de l’ADUAB per les facultats de psicologia, econòmiques i dret (a la de polítiques els van posar uns companys meus de classe als que vaig implicar). He de dir, cosa que m’ha emprenyat un poquet, que els cartells que vam posar als exteriors de la biblioteca de socials ja els han llevat (no només els nostres). Tots menys el que vaig posar, a la parada del bus, tapant un anunci comercial tal com ja havien fet els del centre social de Fecsa i uns altres, a més de la pintada de la vaga. És curiós que aquest cartell hagi aguantat i és que li vaig posar amb “celo reciclat” i no tenia massa expectatives. De totes maneres, això em donarà experiència per si he de fer-ho per a cap partit polític.
Ahir, precisament va ser un dia especialment histèric no només pel tema anteriorment referit sinó perquè na Marga i jo vam haver d’esperar més de quaranta cinc minuts ja que tots els “buseros”, quan ens impedien l’entrada, ens deien: “Viene otro, detrás”. Si! Fins a les onze de la nit (apróximadament) però jo tenc classe a determinades hores! I na Marga també perquè va arribar a la meitat d’una pràctica en que ja havien fet l’explicació. El meu cas fou diferent i és que jo ja m’havia plantejat no anar-hi però aquest irreflexiu i inexplicable impuls que encara em prové de la meva responsabilitat d’estudiant aplicat d’etapa obligatòria em va fer aixecar-me a ritme de Federico i partir a congelar-me esperant el bus. La questió és que jo a primera i segona tenia ciència política, una assignatura de la que tenim el powerpoint penjat al campus, la professora de la qual si arribes més tard que ella no et deixa entrar. Jo ni ho vaig intentar però m’ha dit un altre que tampoc ho va fer que a una senyora (de mitjana edat) la va deixar entrar a i vint mentre que jo, amb esforços inclosos, arribava a i quart. Tot això passava mentre jo estones estava al passadís arrebatat al radiador mentre escoltava la classe d’anglès de veinat en que en Jeroni Sureda saludava amb un amable “hellooo” als seus estudiants que entraven a i vint-i-cinc a imitja o a i trenta cinc.
Al descans de les nou hi vaig entrar i (quina putada i no sé per quin motiu) només vam fer mitja hora més de classe.
A l’hora de després no hi havia història ja que el profe és de viatge per segon dijous consecutiu (Va beee). En aquest punt he de dir que na Margalida s’extranya de que no mos posin substituts (mmmm, se siente).
La situació acadèmica d’avui ha estat per un estil perquè només he anat a classe de nou a deu. En aquesta segona hora hem anat a xerrar amb el professor de fonaments que s’ha mostrat predisposat a col·laborar en una prova pilot amb pissarra electrònica. Després hem trobat una nota a la classe que deia que el d’economia està malalt. Aquest si que ha allargat es pont… Com na Miquela que s’en va avui cap a Mallorca i torna el dimarts que ve no, s’altre. Si és que jo m’hauria d’haver fet veterinari, batuadell!!! Res, bon viatge Miquela! Ara que ja m’has empatat…

Visita a la granja

Bé, avui promet que serà breu i és que ja he perdut massa temps.

Desprès d'acabar la classe a les dotze, com tots els Sants Dimecres, m'havia de dirigir a la seu central de l'ADUAB per emprendre una campanya d'enganxada de cartells amb motiu dels actes del Dia Internacional de la Discapacitat. M'hi he dirigit on he esperat el secretari general de l'organització, al qual no li ha anat bé fer-ho avui.

De totes maneres no he perdut el temps ja que havia quedat amb na Rosa Gallard (itinerant de la ONCE) i, per tercera vegada consecutiva, no hi pensava...

Desprès d'això, i ja que hi era, he anat a dinar a veterinària amb na Miquela and co. on hi he portat (duit, perdó) uns quants cartells.

Durant el llarg trajecte he pensat que podria haver-ne duit alguns al rectorat, aprofitant l'avinentesa de que hi passava per davant.

En haver dinat, que hem dinat a una sala d'estudi a l'estil Doraemon, he fet una excursió completa per sa facultat que en fa deu de polítiques en grandiositat i modernitat. Clar, com que estan aprop del poder i el Rector (segons na Miquela) prové d'allà.

El que m'ha agradat han estat les granjes, enormes i on ple foravila (pareix que estas a kilòmetres de la UAB). Hi havia gossos, xais, marrans (que no són porcs), vaques, cabrits, cavalls, guarans. Això darrer són "burros", ara ja se d'on han tret ses ferratines que posen als cotxes. Jejeje.

Ja he trobat un incentiu perquè mon pare vengui a visitar-me...

P.S.: Això, amb tanta foto i tan poc text, quasi pareix un Fotolog... Bé, s'impressió és de que hi ha poc text però aquesta lletra no es massa grossa ni l'interlineat molt ample.

Homo radiactiu i més, i molt més (tampoc tant)

Molts bons els comentaris! Veig que les (i el) comentaristes responeu. Això està bé i és que no se si, realment, faig una “funció social” com diu en Joan, el que és cert és que Internet ens dona la possibilitat d’expressar-nos de manera ràpida, gratuïta (de moment) i oberta. En aquest sentit, esser “bloquero” és, o almenys jo ho entenc en certa manera, com el substitut d’aquells antics diaris privats amb pany i clau. Això de fer-ho públic comporta, com és natural, una imposició de certa autocensura ja que això d’Internet… Però, en definitiva, permet contar històries o, com en aquest cas, histèries, donant uns punts de vista que poden allunyar-se d’aquells imposats per les elits socials, econòmiques o polítiques.
Per cert, a jo també em va agradar molt allò de “la base central” així que des d’aquest moment, i a risc de ser repetitiu, aquest símil d’indole militar/espacial potser tendirà a repetir-se.
Ja no m’enrecord, sincerament, on vaig deixar el relat dels esdeveniments. Sa qüestió és que el weekend no el vaig aprofitar per fer res de profit per la qual cosa tinc aquesta setmana un poc saturada. Ahir estava mort de son i durant l’horabaixa em vaig dedicar a llegir sociologia deixant de banda la lectura d’història que, si Déu vol, faré un dia d’aquests.
Vos he de dir que diumenge volia començar a llegir en audio i, per aquest motiu, vaig decidir-me a carregar unes piles que, pensava jo, eren carregables. Com he dit, m’ho pensava; perquè desprès d’haver estat vuit hores enxufades i mentre jo estava “estudiant”, vaig sentir un pet similar al que fa una bombeta quan explota, però no molt fort. No li vaig donar major importància en aquell moment però més tard, quan ja m’havia colgat, vaig pensar: “Hostia, ses piles!”, a continuació vaig tenir un debat intern entre seguir calentó i col·locadet dins es llit o aixecar-me a investigar i, com que es veu que encara som un poc conscient i amb plutoni no hi vull dormir (no som com el president iranià); em vaig aixecar i vaig comprovar amb un poc de por a la radioactivitat que ses piles desprenien un abundant suquet i del seu interior sortia un zumbeig (traducció de “zumbido” que em va donar un company de classe) sospitós. Ho vaig dur a mostrar, llavors, als meus companys de ciències que no li van donar la menor importància.
Me’n vaig anar a Son Dorma amb el radiodespertador arreglat d’aquell mateix horabaixa pe’n Miquel, es cunyat de na Miquela. Tenia la intenció de despertar-me amb energia i per aquest motiu vaig sintonitzar la Cadena Cope, esperant que la ira i la ràbia de cert presentador al que ja he anomenat em fessin reaccionar, però a l’hora que jo el pos, a les 7:47, només donen esports, desprès molts d’anuncis amb algunes noticies locals i a les vuit comença la “tertúlia” que jo ja no puc sentir més de cinc minuts perquè he d’anar a berenar. El que és veritat és que aquests cinc minuts li van servir per... I que té més?
En el dia d’avui ha vingut Pasqual Maragall a la UAB i no ha vingut, com hagués estat d’agrair, a polítiques (potser tenen por?). Ha anat a fer una xerrada als d’econòmiques i, no se perquè, tinc la sensació que estic estudiant en una facultat de segona en que no tenim ni estudiants asesors, ni tutors, ni res.
Avui he de tornar a fer pràctiques nocturnes de bastó amb la técnic per la qual cosa és probable que me torni a sortir qualque call a les mans, ja vos contaré.
Per altra banda, m’he adonat que hauré d’aplaçar, un poc, la celebració de la meva majoria d’edat perquè el dia següent, dilluns 17, tinc un seminari de polítiques, un examen de fonaments i una cosa més que en aquest moment no record.
Ah! Per cert, m’ha tornat arribar una nota de prensa de la ONCE informant de que ha tocat un altre premi a Balears, un 3 de 6 d’aquests amb premi de 10.000€.
Finalment, voldria fer-vos partícips de la ciència sociològica però com que em fa mandra posar-me a explicar-ho i tampoc penjaré la feina de classe, que per cert encara no he fet, vos citaré un petit fragment de Introducción a la Sociologia, de Peter L. Berger. (la traducció al castellà és dolentissima).

"La identidad no es algo “determinado”, sino que se confiere en actos de reconocimiento social.
Nos convertimos en aquello a que nos hemos dedicado
(...)
Nuestras vidas diarias transcurrendentro de una trama muy compleja de reconocimientos y no reconocimientos. Trabajamos mejor cuando nuestros superiores nos estimulan. Nos parece muy dificil hacer otra cosa, aparte de torpezas, en una reunión en donde sabemos que la imagen que tiene la gente de nosotros es la de personas desmañanadas y torpes. Nos tornamos ingeniosos cuando la gente espera que seamos graciosos y tenemos caracteres muy interesantes caundo sabemos que esta es la fama que nos precedió.
La inteligencia, el humorismo, las habilidades manuales, la devoción religiosa e incluso la potencia sexual responden con igual vivacidad a lo que esperan de nosotros los demás”.

P.S.: M'estim més perdre temps inserint una foto i un text que revisar el text (que fa una veeesa). Així que, si hi ha faltes: ¡Ajo y agua!

Autobus Llucmajor-Son Gotleu

Vos demanareu, estimats lectors, a que ve aquest original i estrambòtic títol per aquest escrit. Doncs bé, aquesta es una de les frases que s’han introduït al google i que, entre altres resultats, han donat aquest bloc.
Ja vos podeu imaginar la relació entre aquesta plana i aquella expressió de cerca... No em negareu que és divertit, normal que aquest visitant duràs menys d'un dos segons.
Però aquesta no ha estat l’única ja que paraules com “frit de marisc”,”bonapizza cerdanyola”, “2batx07” o “fotolog miquela felanitx” han estat inserides al motor de cerca donant aquestes Histèries. Vos podeu imaginar la relativitat i casualitat que ofereix l’internet aquest perquè, encara que s’han adreçat a mal lloc per aconseguir una recepta fiable de frit de marisc o una ruta d’autobusos per, suposem, anar al mercat de Son Gotleu (ejem ejem); han entrat, si han trobat l’enllaç, a un bon lloc per trobar el bloc d’en murder o el fotolog de na miquela (suposant que només hi haguès una miquela amb fotolog a la Vila nostra).
Aquestes interessants dades les he recollides del Google Analytics, una aplicació que, de moment i no se per quant de temps, és gratuïta. Està comprovat que és molt interessant l’estadística quan no l’has de “fabricar” tu mateix amb l’SPSS i quan no t’he n’has d’examinar en breu.
M’ha agradat comprovar que s’història d’en Coll no ha estat una invenció de la xarxa sinó que fou un personatge real que, qualque dia, hauré d’investigar. Els comentaris, crec jo, han estat un poc exagerats en el sentit aquest del desequilibri home-dona al pis del carrer Toledo (tampoc és per tant), en tot cas, ha estat pitjor comprovar l’homofòbia absurda aquesta dels teletubbies, se veu qui escolta en Federico...
Avui, dic per tranquil·litzar (o no), he quedat tot sol per fer feina. Feina que, com suposaran acertadament els que em coneixen, no n'he fet. I no ha estat per falta d’interès perquè després d’anar a comprar a una botiga estil Ramaders Agrupats productes carnics precuinats, embotits i hamburgueses, apart de fruita i dues T10 (M’he deixat més de una trentena d’euros) m’he disposat a començar a llegir un dossier d’història que entrarà a examen i què és per dimarts. L’he cercat tot el dematí entre el caramull desordenat de dossiers i més dossiers en DinA3, no l’he trobat i m’he n’he fet sa puta. He mirat el programa de Polònia d’aquesta setmana per internet i he telefonat a sa base central familiar (“Sa Mola, Sa Mola, tenemos una duda”) per explicar la meva compra i per demanar certs consells de caire culinari però davant la resposta d’una soldat ras, amb similar gradació de la meva, i davant l’absència de “mando en plaza” he hagut de telefonar al mòbil cercant sa cúpula familiar que era a Son Banús, ja que avui eren ses matances d’allà, de ca sa tita. Quasi m’he afluixat de fer ses hamburgueses pensant amb arròs de matances, frit de sang, rubiols de sa tita o demés delicatessen marca de la casa, però les he fetes, amb una pella que fa tres dies que empleam sense escurar (així te més gustet). He de dir, modestament, que no se si han estat un poc crues, però han estat molt bones amb pa Bimbo torrat amb oli i tomàtiga.
Tornant a la blogosfera, he de dir que vaig visitar es bloc d’es cosí Miquel Lluis i me va agradar lo de que, segons la Wikipedia, Felanitx en la llengua de Cervantes, del rei i també de Chavez, vol dir “lugar donde se produce mucho hinojo”. També em va semblar molt interessant allò de que sortís per sa ràdio, no obstant, no vaig poder escoltar, no se perquè, el programa d’aquell dia.
També, no se per quin motiu, m’ha pegat per visitar el bloc d’aquella senyora gallega de 95 anys que s’ha fet mundialment famosa, d’allò si que se’n podria dir una “padrina mediàtica”, ella no ha de demanar als seus visitants que li fassin un comentari i és que se compten a més de dos-cents per escrit, les seves xifres de visitants fan, diguem que, por i s’ha convertit en la veu de les persones grans en el marc d’una societat que no els respecta tant com ho hauria de fer.
En el seu cas, diaris, ràdios i televisions d’Espanya, Europa i Amèrica l’emprenyen constantment per aconseguir una entrevista i ha aconseguit importants premis en l'àmbit dels blocs. Això si que pareix un anunci de Timofónica, com digué en Joan Gran.
Ah! Quasi m’oblidava de comentar-vos ses visites d’es blog, vos podria mostrar tot l'informe però per por d'avorrir-vos (més encara) només vos comentaré que de dia 3 a dia 23 del present mes han visitat aquest bloc 489 visites tenguent com a dia punta divendres 18 i el següent dimarts amb 41 visites. Amb tot, s'ha de tenir en compte que jo la tinc de pàgina d'inici.
Pareix mentida que jo, amb lo saturada que tenc la setmana que ve, estigui aqui perdent es temps i sa llavor... I més quan m’han confirmat que el text que jo m’hauria de llegir si el tengués i que m’hauré de comprar i llegir dilluns, té més de cent pàgines. Coratge!
P.D.: Aquest bus quasi es com els de Sarbus...

Mals del món

Ahir me’n vaig anar a dormir a la una, i no és, precisament, perquè fes feina. Em vaig connectar al messenger al temps que cercava dos articles acadèmics i, com que Internet és lo que te, me vaig posar a cercar coses que sortien dels paràmetres de cerca inicials i vaig trobar, no vos malpenseu; un felanitxer la cara del qual va sortir impresa en segells i la Carrera de San Jerónimo a Madrid va portar el seu nom una temporada. És tracta, segons la Viquipèdia, d’un anarquista que en temps de la Guerra Civil va anar a combatre a la capital on es va fer famós per destruir carros de combat feixistes. També vaig trobar, cercant el nom complet d’es vell, un veterinari mallorquí de nom idèntic. Una altra cosa de la que em vaig adonar, via Google, és que aquest bloc apareix en una respectable posició cercant la paraula “histèries”.
I vaig estar tant de temps perquè avui començava a les onze (i quasi he arribat tard), només tenia dues hores d’economia ja que el professor de pràctiques instrumentals està malalt i, fruit d’això han aplaçat el ditxós treball aquell del qual ja vos he parlat.
El món, apreciats lectors, està molt malament. I no es que acabi d’arribar a aquesta conclusió però cada dia m’estic convencent més. I dic això no per la desmembració de La Oreja de Van Gogh i és que com em va comentar un amic heavy: “¿Y que se puede esperar de una oreja mutilada?”. Ho dic, com deia, paranoies apart; perquè a Estats Units han qualificat, desprès de prohibir els Teletubbies per homofòbia, l’infantil i educativa serie espanyola “Barrio Sésamo” com a contingut per a majors d’edat perquè, segons les seves ments desequilibrades i perverses, pot induir a la pederàstia només perquè un monigote convida a un monigote a menjar galletes i a beure un tassó de llet. Això només passa a Estats Units.
Aquí ja mos es suficient amb els personatges menyspreables de segons quins reality o amb els assassins que passen per “El diario de Patricia”. No dic que aquest programa sigui el culpable directe d’aquest acte vil de violència domèstica però els hauria de caure la cara de vergonya només de pensar en aquella dona, no tenen sentiments, només pensen en l’audiència i en la butxaca.
Aquest, segons diu avui El Pais, no ha estat el primer acte similar a aquest programa ja que, fa temps, una dona en tramits de separació de la seva parella i que també hi va anar enganada per conèixer a un ciberxicot, va ser agredida també per la seva parella.
Així mateix, a similars programes de, en aquest cas, Alemanya, han passat coses d’aquest estil.
Però bé, tornant a les meves habituals i egocèntriques histèries, comentar que el pis ha estat ocupat (com sa meva facultat) avui per unes amigues (ses Maries) de na Miquela i pel seu (no sé si dir cunyat, però ja me corregirà la afectada), apart de per s’al·lota d’en Sergio. No se que més comentar apart de que s’aspiradora fa molt (però molt) de renou i no se si farà un pet o no, i de que he hagut de tirar un pot de pesto encetat de la setmana passada per recomanació de mu mare, tot i que feia bona olor...
Res més, anunciar que dia 4 de Desembre tindran lloc els actes del Dia Internacional de la Discapacitat (què és el dia anterior) a càrrec de l’ADUAB a la Plaça Cívica. Es celebrarà, a tal efecte, una obra de teatre i hi haurà un aperitiu a un mòdic preu. Participeu! (els de per aqui).

Ah! Confirmat, el personatge d'ahir és el tal Jeroni Sureda.
P.S.: I mem si feim comentaris, que això torna anar per avall. Sinó fos per na Bàrbara, na Miquela i es cosi Joan...

Treball de pràctiques

Estic preocupat, i no per la deriva feixista d’alguns comentaris del bloc, perquè cada dia, quan arrib al pis, me trob damunt es llit un paquet, avui dos, de MRW amb llibres en audio (daysi o cassette) de la ONCE. No se ben bé si qualque dia aconseguiré llegir-me’ls tots, però s’intentarà.

Aquests dies estic (un poc) estressat per un treball de Pràctiques Instrumentals que, en principi, ens pensàvem que haviem d’entregar avui. Per això, ahir dimecres, desprès de passar per la psicòloga que em va dir que tenia (cosa que em va sorprendre bastant) una ansietat baixa i un alt coneixement de mi mateix (això em sorprengué més), vaig anar amb metro fins a la Plaça de Sants, lloc on no trobava, a través dels laberíntics passadissos, la sortida on havia quedat amb na Pizà. Al final, però, la vaig trobar, tot i que per això vaig haver, en un determinat moment d’anar per avall, cosa incongruent perquè jo volia anar cap a la superfície.

Sa qüestió és que em va trobar i vam anar fins a casa seva, passant per l’històrica presó modelo i arribant davant un monument a José Antonio, precisament, el dels comentaris.

Potser era per l’infernal renou d’una taladradora però no vam aconseguir treure el net del puta treball aquell.

Només una cosa ens van confirmar, no era per avui (dijous) sinó per divendres.

Bé, jo vaig tornar, també descobrint nous camins a través de la línia blava fins a Sagrera i vermella fins a Fabra i Puig on vaig sortir, bastó en mà, a la cerca del bus per venir cap aquí.

Avui, com, per si no ho havia dit, ahir; he estat l’únic dels tres integrants del grup de Pràctiques que he anat a classe, he deixat les dues hores de Sociologia per anar a consultar unes quantes coses a la professora però com que hi havia sis o set grups al davant i cada un estava, de mitja, mitja hora o tres quarts m’he n’he anat a dinar (que no ha estat massa bo, patates a la texana i cous cous, un estufat amb espècies molt dolent) i desprès hi he tornat perquè em deixàs un altre treball que ja li vam entregar (que no ha tengut...).

Però esperant, tots asseguts al passadís, ha vingut un peculiar personatge que, per lo que ha dit, crec que es aquell professor d’anglès mallorquí i “catxondo” del qual ja vaig fer referència.

Ha vingut amb un puro a la boca i uns aires (...), ens ha dit que era professor d’anglès de segon (“que té 15 crèdits”) i s’ha estranyat ja que ell “no te mai cap client”. Ens ha demanat que no xerréssim molt fort perquè se’n anava a fer la sesta i que si sentíem roncar, ja sabíem que era ell. No se si haurà aconseguit adormir-se però, de totes maneres, està preparat ja que el seu és l’únic despatx que té el vidre de la porta tapat amb papers de diari...

Els meus companys, aliens (o quasi) a les modalitats insulars del català han cregut que el citat professor tenia un estrany accent americà, ja ja ja ja. Un bon mallorquí amb article salat inclòs!

Bé, ara m’han comunicat que per la setmana que ve hi ha un comentari d’història i unes pràctiques de sociologia. Això vol dir que m’hauria de posar a llegir, però no se per on començar.

20-N

Avui si que no feia comptes escriure però penjaré, si em va bé, qualque video del Youtube i qualque foto aprofitant tan important fet que es va produir tan dia com avui. I no em referesc ni a la mort de José Antonio ni a la de Durruti, sinó a la d’un altre “senyor” que ens va deixar, o aixó ens van fer creure, tal dia com avui. No vos perdeu en Xesc xerrant en anglès.
I ja que hi som, comentar que avui a la Cívica hi havia molt d’ambientillo. Per una banda estaven rodant aquell programa de TV3 en que la gent s’ofereix a contar acudits.
Per altra banda, i això ja no em sorpren tant, hi havia un acte del SEPC per donar suport als antimonàquics. En aquesta línia, dir que ahir es va celebrar un altre concentració antimonàrquica a Cerdanyola encara que no hi vaig assistir.
Podem criticar molt a n’Ano però sense ell el nombre de comentaris ha baixat bastant, tornant al nivell habitual; per altra banda.
Em plantejaré això de dedicar-me al turisme, seria una bona fórmula per millorar la meva situació d’economia d’estudiant. El que si està confirmat és que el turisme enriqueix i et dóna a conèixer altres llocs, tradicions i demés, encara que no surtis de Catalunya. Quina parrafada…
Efectivament Bàrbara (ha anat bé el canvi de nom), la plaça era a Montgat. . Per cert, Joan, sona bé això d’anfitrió.

Finalment, dir que ha tornat tocar un altre premi de la ONCE a Balears, ara han estat 10.000€ amb un 3 de 6 a Pollença; i que un dia d'aquests de fer alguna cosa en relació a la desmembració de la Oreja de Van Gogh. Quina putada!