Cagada fría

No se si vos vaig contar que ahir dilluns havia d’anar a Ciència Política a les vuit i mitja, mitja hora abans de l'hora d'entrada, perquè mos havien de posar una pel·licula. Hi vaig acudir, com tants altres, però no hagués fet falta. I és que el temps passava i passava i sa professora no se va presentar. Ens hagués semblat normal que hagués vengut un quart o vint minuts tard, com fa habitualment. Però ni així, varem esperar uns tres quarts i fins i tot varem començar a veure una peli que hi havia allà, La Colmena, que crec, havent-me agradat el llibre de Cela, que estaria bé veure qualque dia.

Varem arribar a pensar que potser estaven fent un experiment sociològic amb la nostra reacció, o si hi havia una càmara oculta o cosa d'això però... No sabem si és una inocentada, és una putada o una cagada fría, referint-nos amb el vocabulari d'aquell professor de Fama a bailar. Els que vegin n'Arús ho entendran.
Sa qüestió, a n’es bar fins a les onze. Allà varem conversar una estona i vaig agafar la impressió de que certs companys meus estudien polítiques “per passar quatre anys”, no tenint massa esperances respecte a les sortides que té. A damunt, no tenc la seguretat de que quan acabi seré llicenciat sinó que, segons van dir, seriem graduats i que, Bolonya mediante, si volíem el postgrau hauríem d’afrontar el mòdic preu de 25.000 €, que vos pareix? Educació publíca? ¡A tomar por culo!
En aquest mateix sentit, comentar al respecte de la propera defunció de la universitat pública, que aquest any, per exemple, la UAB va presentar uns pressupostos de 14 milions d’euros davant la Generalitat que, directament, els va reduir a nou milions. El que va fer l’autònoma, segons es comenta, fou adaptar els pressupostos en qüestió de pocs dies, tot canviant els contractes, convertint-los en molts casos en precaris.
Bé, més tard, a la segona hora de Espanyola, varem veure un vídeo de la Tarribes entrevistant a Manuel Marín, un homo que es va mostrar assenyat i . Ara torna a treballar a la universitat en temes de canvi climàtic i va fer referència a les dificultats que havia tengut amb en ZP per les seves decisions de justa neutralitat. També va comentar que en una comissió, el portaveu del PP (Zaplana) li deia a un company seu rabiós “Sigue, sigue. A ver si te echan” per fomentar el clima de victimisme i crispació per ells creat.
I res, s’horabaixa vaig fer poca cosa i ja el vespre, varem sopar, essent la primera vegada, d’ous frits, llonganissa i llom, elaborat principalment per na Miquela.
Avui he anat a classe amb na Miquela, que anava a estudiar a s’hemeroteca, a fer sociologia i història (dues i dues). A la una, no fa falta contar que havia deixat es mòbil i l’he haguda d’anar a cercar, hem anat a s’abacus a fer despesa. Quan pagava, m’he emocionat perquè he sentit des de defora que sonava la Internacional i he pensat, ja ha arribat la Revolució! Quan he sortit defora, emperò, l’han baixada molt de volum i no ha estat res.
A lo vist protesten per l’empresonament per sorpresa d’un tal Franki que, segons diuen però no he confirmat veracitat, l’han comdemnat a 3 anys i 8 mesos per estripar una bandera espanyola. Ja dic que m’estranya però no hi estic informat.
Per cert, gràcies per lo de s’antivirus. Ho tornaré a provar però crec que m’he baixat una cosa que no tocava (de detecció i possible solució, si pagues, de errors de l’ordinador).

Animalada08 o ¡Quién fuera perro!

Podria començar, de fet ho faig, diguent que me fa una vessa important posar-me a escriure aquesta histèria però ho intentarem. Ahir, ja no se a quina hora, me vaig posar a fer una sèrie de respostes a n’es comentaris nous i si, he de xerrar, encara que sigui només un poc, de sa famosa Animalada aquesta d’es veterinaris i ses veterinàries.
Idò això, divendres horabaixa varem desemvolupar una gran tasca d’organització domèstica per tal d’assignar hores i torns per a la dutxa i s’opcional clenxinat ja que tots tres havíem de partir a una hora similar cap a Barcelona. No hi va haver problema en aquest sentit i varem partir devers les vuit i mitja, per la qual cosa varem veure encendre’s ses faroles i anar-se’n es sol mentre caminàvem cap a l’estació de la RENFE per pujar al darrer vagó (i darrer seient) del primer tren que havia de passar per Cerdanyola procedent de Terrassa, on havia pujat en Miquel.
Noltros tres baixarem a Catalunya, deixant na Marga dins es tren fins a Sants (on havia d’anar a cercar en Rafel), i baixarem per Les Rambles fins a n’es Moka, on varem sopar per més tard agafar metro L3 fins Maria Cristina.
D’allà caminarem fins a l’Illa i varem fer una volteta per allà, mirant una exposició de ràdios antigues que era, si mateix, interessant.
Fent un parèntesis, diré una cosa de la qual m’havia oblidat per complet: Divendres dematí, quan na Marga i jo varem sortir d’es pis varem trobar un subjecte que dormia plàcidament dins es menjador i és que en Sergio havia sortit. Publicam sa imatge entenent que queda salvaguardada la integritat de l’individu.
Prosseguim. En haver esperat una estona allà defora, havent arribat ses amigues de na Miquela, varem procedir a entrar.
No se molt be que vos hauria de contar, sa música va anar a estones però aquests catalans, jo que abans de venir aquí me pensava que no passaven de Sopa de Cabra i Els Pets, només varen posar una puta cançó en català, una i dolenta. En aquest sentit me va fer gràcia na Miquela que va dir, “Ui! Els de sa teva facultat n’hi posarien poooques en castellà”. Idò bé, a veterinària no varen abundar. Així i tot, s’aposta que na Miquela i jo férem en relació a musica bona o no, qui faria el sopar o no; crec que pot quedar anul·lada.
Per altra banda, dir que me vaig sentir un poquet estafat perquè jo, que havia fet meditacions i havia optat per sortir sense ses ulleres perquè, total, per sa tasca que fan es vespre... Sa qüestió és que na Mica me va dir, en haver comprar s’entrada (detall important) que enguany no hi hauria estreaptise, o com ho volgueu escriure, de dones perquè no hi havia hagut voluntàries. Jo! Vaig pensar jo.
Però va resultar que desprès del de tios n’hi va haver, i jo sense ulleres... En definitiva, vaig trobar que va estar molt bé, va ser molt artístic i tot això. ¡Quien fuera perro! podríem dir per s'aspecte de ses senyores noves veterinàries. Sa de sa foto, una d’elles volem dir, és illenca i com bé va dir en Miquel, “Visca es producte Balear!”. En relació a això, agrair ses fotos a na Miquela que, així i tot, no les va fer quan ses madones s’havien llevat més coses per “solidaritat femenina”. Sense comentaris al respecte.

Abans d'això, quan els de cinquè varen pujar a s'escenari i varem poder apreciar la seva numerositat, era per qüestionar-se, quina por tants de veterinaris.
Un inconvenient va ser per anar a desbeber, que a lo vist, els homos havien d’anar a uns d’aquests banys portàtils, obscurs i claustrofòbics. He de dir que no vaig renunciar a anar a un water no-claustrofòbic, encara que fos només per a individus del sexe oposat. Me vaig sentir un poc estrany i potser me miraven, però com que no mos coneixen... No problem.
Com podreu suposar, no estava massa disposat a anar-hi perquè, entre altres coses, mai havia sortit tant de temps i me preocupava avorrir-me un poc, però, potser sigui cosa d’actitud, les cinc no se varen fer massa enfora i va ser bo de dur. Inclús, podria dir que m’ho vaig passar bé i tot, inclús me vaig moure un poc, dir ballar seria un poc agosarat.
En aquest sentit, he de dir que na Bel se va asustar un poc quan, al demanar-me “I que hi ha, trens tota sa nit?” i jo li vaig dir que començaven a les sis, però bé. Crec que va dormir perquè de jo se’n fia, fins que se demostri lo contrari.
Quan varem arribar a Cerdanyola varem veure, ja aprop d’es pis, apagar-se ses faroles i, en haver-me dutxat, vaig saludar en Sergio que ja s’en anava.
Sa putada va ser que a les onze m’havia d’aixecar perquè havia quedat per anar a veure el campionat de Catalunya de goalball per veure a companys del campament de Pontevedra que feia temps, tot i ser de Barcelona ells, que no veia. Na Laia, en Guille i na Carla. Vaig esser a temps de veure el darrer partit i l’entrega de trofeus, encara que ho vaig haver de fer des de les grades perquè un segurata no me va deixar baixar. En acabar, vaig anar a dinar amb ells i, com que ells eren jugadors, me va sortir gratis i tot.
Ahir horabaixa en tornar vaig anar a comprar amb na Miquela, tot i no tenir-ne especial necessitat, i poca cosa més.
Avui els renault ha fet aigua, per la qual cosa, els aficionants/ades de n’Alonso que no han anar a veure-ho, no s’han perdut res. I el Mallorca, bé, això ja es una altra histèria (però de moment va bé).

Copia-enganxa

Aquesta serà una actualització exprés o tipus fotolog, tranquils, no vos cansareu de demés, ja que avui no tenc massa coses que contar perquè, per dues hores i separades en el temps, m'ha fet vessa anar a classe i no he sortit d'es pis. Això si, he fet un poc de feina passant alguns apunts de ciència política i d'història, les dues assignatures a les que no he anat.

I és que he de dir que he tengut com a remordiments, especialment quan m'he aixecat i m'he vist amb temps per anar a història (cosa que he descartat perquè per una hora... Ja m'actualitzaré sobre ses batalletes de sa II GM) per no haver assistit a classes. Se veu que sa socialització amb valors disciplinars a la que me van sotmetre en el meu pericle educatiu, encara sorgeix efectes.

Per cert, qui va ser el princep que va salvar al Barça ahir? Tal vegada va ser la novia mallorquina d'en Cristiano Ronaldo que li va dir que s'estimava més que el Barça guanyàs?
Bé idò això, procediré a inserir-vos aquesta imatge que demostra que no només els estudiants vagos feim (fan, voliem dir) la famosa técnica del copiar-pegar, sinó que aquesta pràctica també es practicada, valgui la redundància, per les multinacionals farmacèutiques. Així, en aquesta foto podem observar com aquesta gent va agafar el prospecte en anglés i el va anar traduint, un poc per damunt com se pot observar. Total, devien pensar, a qui l'importa això de reciclar?

El virus de Sant Jordi

Ja fa temps que sa llicència de s’antivirus me va caducar i no n’he compart cap. Avui, desprès d’haver estat informat que des del meu hotmail s’enviaven certs mails d’aquests que s’envien tots sols, i de que no me deixàs entrar al Missatger fins al punt de que he hagut de canviar la contrassenya; estic preocupat, preocupat per la meva seguretat on-line. Per això, deman des d’aquí si qualcú coneix quelcom que, a ser possible sigui gratis, me pugui protegir.
Deixant de banda problemes d’intendència, avui és el dia de Sant Jordi, patró de Catalunya (no?) i mentre al Palau de Pedralbes més de 12.000 persones anaven a saludar a la classe política i a menjar plats com ara, crec que, mongetes amb botifarra. jo, desprès d’anar a les tres hores de classe (gairebé buides) d’avui i d’anar a parlar amb la Rosa Gallard, tot veient les paradetes de la Cívica, he vingut a dinar (de vuelta y vuelta amb ensalada).
Quan m’he cansat de lluitar contra els afers informàtics ja comentats, m’he disposat a partir cap a la Plaça Abat Oliba on hi havia tot lo del dia d’avui a Cerdanyola. Abans d’això, emperò, he tastat ses galletes, delicioses, de mantequilla que ha fet na Miquela i he aprofitat per baixar fems.
Entre s’ajuntament i l’església es confonia la gent que anava a un funeral i la que, essent majoria, anava a la fira del llibre. He començat, no se perquè, per les paradetes dels partits polítics. Hi eren tots, ICV, PSC on m’he cansat de veure un ditxós llibre sobre en Montilla (de immigrante a presidente), CiU i Esquerra, que feia un intercanvi de llibres i venia estelades i Els Verds. També hi havia col·lectius com ara contra el túnel de l’Horta o per aconseguir guarderies a la ciutat, amb una pancarta que he jutjat com a molt original ja que, aprofitant el lema de Cerdanyola, demanava “més facta i menys verba”.
Hi havia actes de lectura d’entre els que m’ha cridat s’atenció un conte d’en Villalonga (aquella madona cada vegada que deia “capell”, afegia “barret”) i un altre que parlava de catalanitat amb article salat.
També, com no, hi havia diverses llibreries però no hi havia cap llibre que me convencés. Això ha fet que, desprès d’anar-me’n, tornàs fer una altra volta exhaustiva però que tampoc ha resultat. Intentaré consolar-me pensant que tenc tres llibres començats (Mort de Dama, Irredemptas i La Sombra del Viento), que no crec en Sant Jordi i que, com passa amb el dia dels €namorats, no pens que perquè s’hagi socialment estipulat cert dia per certa acció, no es pugui deixar per un altre dia. Ja me passaré, un dia que hi hagi menys gent, per s’Abacus, que crec que te més varietat veient lo que va dur na Miquela –el profesor, Acrollam i Nocilla noseque-, i aprofitaré per comprar tinta per s’impressora. A banda d’això, i també influeix, és una cooperativa.
Canviant de tema, m’han donat un fulletó informatiu sobre sa festa major de Cerdanyola (Roser de Maig) que se celebra del 2 al 5 de Maig i que, principalment, té tot lo que tenen festes populars de Mallorca (com pregó, gegants, parc infantil, concerts -no tan bons com ses verbenes de Felanitx-, fira d’antiguetats o focs artificials) encara que també tenen coses com castellers o sardanes.
Mos ha cridat s’atenció que a qualsevol cosa que se faci més tard de les onze li posen el títol de “Nit Golfa”. Sense comentaris.

Per cert, l'imatge és d'una campanya dels joves d'esquerra verda molt interessant per rompre amb les diferències de gènere i els rols assignats a cada sexe.

Ja ho deia jo

Preston desmonta las ´mentiras´ difundidas de Franco
El historiador británico Paul Preston repasa en su último libro "El gran manipulador. La mentira cotidiana de Franco" las cuestiones más relevantes de la vida del dictador, su ascensión en el ejército durante la Guerra Civil, la posguerra y las relaciones con Hitler, una obra de la que habló hoy con Efe.

EFE/Toni Albir

El historiador británico Paul Preston desmonta en su última obra las "mentiras" difundidas por el régimen franquista sobre el dictador, algunas de las cuales se han mantenido hasta hoy aprovechando el contexto internacional derivado de la Guerra Fría y el anticomunismo feroz de las potencias occidentales.
EFE En una entrevista concedida a Efe Preston asegura que "muchas de las creencias populares con respecto a Franco son falsas: no fue el general más joven de Europa desde Napoleón, ni el valiente artífice de la neutralidad española en la II Guerra Mundial, ni el arquitecto del crecimiento económico español de los años 60". Atribuye ese sentir colectivo benévolo hacia Franco a "una combinación de ignorancia, indiferencia y la determinación de no volver a sufrir una dictadura". La publicación de "El gran manipulador. La mentira cotidiana de Franco" (Ediciones B/Editorial Base) constituye asimismo, confiesa Preston, una estrategia para que una versión más reducida de su biografía de Franco se puede traducir a idiomas como el francés o el alemán. Preston, autor de una biografía de Franco de más de mil páginas publicada en 1994 por Random House Mondadori, vuelve a incidir en uno de sus temas preferidos como historiador porque siente que "está instalada en la gente una idea de Franco benévola, hasta el punto de que con al menos 130.000 muertos por la represión, tiene mejor imagen que Pinochet, que asesinó a 3.000 chilenos".

A pesar de que intelectualmente Franco era una persona de poca cultura y, en definitiva, un "mediocre", el historiador británico cree que tenía otras "habilidades" o de lo contrario "difícilmente se habría mantenido en el poder durante 39 años". Pudo detentar el poder, único objetivo del régimen, "a través del terror impuesto tras la Guerra Civil; por su capacidad para manipular y torear a sus colaboradores y su habilidad para saber el precio de su silencio; y por la suerte de un contexto internacional en el que británicos y norteamericanos difundían con pleno conocimiento las mentiras del régimen".

Un ejemplo claro de esta connivencia pasiva son las declaraciones de Churchill en 1944 en las que daba las gracias a Franco por haber sido neutral durante la II Guerra Mundial, "a pesar de no haberlo sido".

Preston califica algunas de las mentiras de Franco de "infantiles" y se siente "escandalizado" cuando ve que el 'Caudillo' justifica el bloqueo al que Estados Unidos sometió a España en los primeros años de la autarquía en "la envidia de los norteamericanos, que en realidad querían abrazar el sistema falangista español".

En su nuevo libro Preston se ocupa asimismo de los militares que potencialmente pudieron poner en dificultades la jefatura de Franco, entre ellos Antonio Aranda, Queipo de Llano, Yagüe o Alfredo Kindelán. En muchos de los casos se trata de oposiciones verbales y quizá de todas ellas la más llamativa es, recuerda Preston, la de Aranda, "un general que mantenía contactos con los británicos, con los alemanes e incluso con la oposición izquierdista". El potencial peligro de Queipo de Llano explicaría, admite Preston, que Franco decidiera enviarlo a Italia y no le permitiera volver a Sevilla.

Al contrario de lo que sucedió en la Alemania nazi, con el caso notable del coronel Stauffenberg, que intentó atentar sin éxito contra Hitler, en España, sostiene el historiador inglés, "no se conocen casos de atentados militares" y la única posibilidad de golpe interno pudo llegar cuando Hitler expresó su frustración con Franco "porque no acababa de entrar en la guerra".

Hitler, continúa Preston, se había mostrado impresionado por el general Muñoz Grandes, quien "tampoco estaba mucho por la labor de derrocar a Franco". Preston comenta que sí se conoce que el gobierno británico destinó trece millones de dólares de la época a sobornar a los generales españoles para que se opusieran a la entrada de España en la contienda junto al Eje, pero "tampoco se tiene constancia de los recibos en la parte española, de quiénes eran los beneficiarios ni si lo sabía

Sense títol

Avui no tenc massa escriguera però així i tot escriure quatre paraules. Abans que res, dir que na Binimelis te raó en quant a l'inactivitat dels comentaristes. Així ho farem confirmar, cercant amb na Miquela fotos de s'evolució de sa meva melena, contemplant l'esplendor passada pel que fa al nombre de comentaris, però bé.

Ahir dematí vaig fer un poc sa cuina i s'horabaixa, desprès de devallar-me de la biblioteca de la ONCE La Sombra del Viento, que vaig començar a llegir (cosa preocupant perquè tenc Mort de Dama i Irredemptas abandonats), i d'escoltar fugaçment la victòria del Reial Mallorca, pels gols de la qual en Guiza passa a ser el màxim golejador de l'entitat a primera, varem partir a fer una volta que tenia com a primera destinació s'Opencor per a comprar s'espuma d'afeitar de la que no m'havia enrecordat dissabte. Més tard varem anar fins a sa plaça de sa C on hi havia el circ i, de passada, vaig comprar un grapat de xurros que no varen ser dolents.

Desprès d'això varem fer una altra volta i tornarem cap a n'es pis. Me vaig fer piteres amb nata per sopar (i dinar avui) i poca cosa més.

Avui demati he anat a classe sense cap novetat especialment ressenyable apart de que he fet un poc de campana i que, a la segona hora de política espanyola, hem vist es discurs d'en Bono i del Rei davant les Corts Generals. D'això, ens ha fet gràcia:

-Els caretos de ses senyories en general.

-Els actes de benvinguda al rei, amb marxes militars i himne nacional escoltat doblement, però que el professor ha passat la primera vegada.

-El fet de que diputats/ades i senadors/ores hagin de compartir espai, cosa que provoca que hagin d'estar estrets (encara que no tant com si anessin en transport públic...).

-La similitud de tots els discursos de sa majestat, amb paraules vagues i abstractes com "me llena de orgullo y satisfacción" i d'argument estranyament similar. Un suggeriment, que la Casa Irreal canvii de redactors.

-En Bono parlant de la "Ejpaña plural".

-Veure el Congrés tan ple de gent.

-El besamanos (o lameculos) final.

Bé, crec que adjuntaré un retrato perquè se vegi sa camiseta nova. Trob que no qued massa bé a sa foto però és que en cap foto, per norma general, rigui o no, surt massa bé... I és que ja ho diu mon pare, si fas una foto a n'es cul d'una somera, surt es cul d'una somera. Avui m'he clenxinat, eh?

JUP+CC+Compra+Aigua

Crec que tenc al davant la llarga tasca d’escriure una megahistèria perquè, com vos n’haureu donat compte, fa un parell (no-mallorquí) de dies que no escric.
Dimecres havia de fer s’examen de sa pràctica de política espanyola i també havia de presentar, o això pensavem des del nostre grup, el cleavaje social del qual a jo me tocava EAJ-PNV, nacionalistes-capitalistes. En es final, emperò, allò va resultar una mena de debat i, com comprendreu, si a jo no m’obliguen, no xerr. Me va resultar interessant, en aquell moment, com la gent que parlava d’un partit començava les seves intervencions així “Nosaltres des d’Esquerra Republicana fem una passa més...” o “la postura d’Iniciativa per Catalunya Verds Izquierda Unida...”.
I res, dimecres horabaixa/nit varem acabar de pulir/fer el treball de sociologia que haviem de presentar per dijous. Va ser molt interessant la pràctica aquesta de l’educació, però me fa vessa xerrar-ne.
Ahir divendres sa cosa estava ja més tranquil·la. Quan varem acabar a la una vaig haver d’esperar en Victor, un company de la once que estudia de dret, per anar a Barcelona. En aquells moments tenia dues opcions, o dinar mentre l’esperava que, amb tres quarts, no valia la pena anar a la biblioteca, o dinar, com de fet va fer ell, d’un bocata als ferrocatas. Com comprendreu vaig optar per la primera i varem partir cap al CRE on els universitaris assistirem a una reunió sobre tiflotecnologia per desprès anar a una conferència en que distintes persones del col·lectiu explicaven, largo y tendido (o això vaig trobar jo) les seves experiències laborals. Això si, varen ser ben variades, hi havia un fisioterapeuta, una secretària judicial, una psicopedagoga, un telefonista-music, i crec que no n’hi havia més. Va estar bé i allà hi vaig conèixer un futur estudiant de dret i un quasi llicenciat de Geografia de la UB.
Bé, ara faré una pausa per anar a comprar.

Tres hores desprès...
Desprès amb un parell varem anar a afiliar-mos a JUP. No vos considereu incults políticament per no conèixer aquest partit, ni tampoc vos penseu que sigui un partit radical judeomasón-comunista-separatista-antisistema o qualque cosa similar. No, encara no he arribat a tant, per ara. Se tracta de Joventuts d’Unitat Progressista, el partit de govern de la ONCE. Per aquest motiu hagués estat bé posar-li a aquesta histèria el títol de “Ya estoy dentro”, però com que m’han passat més coses...
En haver sortit de la ONCE varem agafar el metro L1 i quan sortíem de l’estació de plaça Espanya es puta tren va pegar una frenada en sec i varem quedar una estona que supòs que va ser curta encara que a jo no m’ho semblàs. Per cert que estan canviant tots els combois de la línia u per la qual els vagons son d’aquests que estan intercomunicats.
Com sempre, vaig arribar a l’estació de Fabra i Puig a les vuit en punt i el bus ja havia passat. Vaig haver d’esperar mitja hora.
Ja vaig arribar amb fosca i no crec que ahir vespre passàs res més destacable. Bé, en sa nit, na Marga i jo havíem sentit un parell de veus, en Sergio mos havia dit que s’en havia anat a sopar amb un parell de companys, i segons hem deduït, havien quedat a dormir aquí. Això s’ha confirmat quan estàvem a punt de partir quan n’ha sortit un d’es quarto d’en Sergio. Ha estat molt simpàtic i li hem indicat com ho havia de fer per agafar es tren. Es dubte que tenim es si ho haurà trobat... A banda d’això, hem obert una porra per saber quanta gent ha dormit aquí avui vespre. S’accepten apostes.
Com deia, hem partit en busca del Baricentro. L’hem trobat i res, només hem anat per sa vorera d’una carretera nacional i hem travessat dos carrils d’aquests secundaris.
Hi ha hagut un parell de cotxes que mos han pitat, supòs que s’han fitxat amb sa meva bellesa natural...
Dins es centre comercial, que es bastant gran, hem anat de shopping i hem comprat un parell de coses. Jo a sa botiga aquella que té nom de sa ciutat d’ets Simpson m’hi he comprat una camiseta que no se si li agradarà a s’assesora d’imatge. Hem dinat d’hamburgueses cien por cien vacuno, o això diuen almanco. Encara que hem tengut certs problemes per tirar allà on dinàvem perquè hi ha tants de llocs...
Abans d’això, haviem fet dues partides de trivial a una sala de jocs i ha estat una pèrdua total perquè a sa primera partida hi hem jugat tots tres (3€) i he guanyat jo per lo qual m’han donat 45 punts. Com que moltes coses eren de 50 punts n’hem hagut de jugar una altre na Miquela i jo (2€ més) guanyant-me na Miquela i aconseguint vint punts.
En teniem ara devers 75 però ens hem trobat amb que no hi havia res per una xifra escassament inferior però hem agafat per cinquanta un pollet blau extremadament cutre i sospitosament femení que tenc penjat a n’es vidre d’es meu quarto.

Per cert, ses madones, a n'es centre comercial han pujat (i baixat) amb un ascensor panoràmic.
Més tard hem tornat i hem anat a comprar a n’es Macabro na Margalida i jo. A jo no m’han bastat els dobbers i he hagut de pagar amb visa, amb la qual cosa he comprovat que això funciona i, per altra banda, que no els ha importat que el nom de la targeta Macabro Oro fos Isabel Maria.
Hem tengut importants problemes perquè, de tant que hem comprat, mos caien els trastos del carretó. Hem iniciat llavors la Operació Merluza, que no te res que veure amb la operació Botifarra, per tal de salvar els productes congelats.
Quan hem tornat hem trobat que no hi havia aigua i hem tornat devallar los tres a la recerca d’un establiment que estàs obert i tengués garrafes d’aigua. Doncs bé, hem anat a devers cinc i fins al cinquè, un Charter regentat per gent de no se quina procedència, no hem trobat un lloc obert on en venguessin. N’he comprat sis iniciant així la expedición Aguador.
I res, aquesta setmana a hores d’ara he fotut uns vuitanta ebros i altres tants la setmana passada. Anirem a sa bancarrota a n’aquest ritme.

P.S.1: Histèria important: S'MP4 no me furula.
P.S.2: No, no m'havia pentinat... Ni afeitat. Aina, estalviat els comentaris i no m'associis amb certes races i és que ahir me va dir un ecosocialista que amb sa meva melena ja pareixía massa comunista... Però avui es vent també hi ha influit, eh!