dimecres, 31 de desembre del 2008

Canviam d'any, però tot seguirà igual

En aquesta la nostra cultura xovinista i etnocentrista es conceb, i de cada vegada més, el pas d’un any a un altre com una separació temporal necessària per esquivar la monotomia de la nostra vida i, de pas, omplir encara més les amples butxaques dels capitalistes amb la compra de regals, roba nova i exclusiva i menjar, molt de menjar i beure, molt de beure.
Ja no té importància si va nèixer un que deia que era el fill de Déu, hem trobat una altre excusa per celebrar, per gastar. I és que pareix esser que el cristianisme si no ha deixat pas conviu amb les ferotges creençes paganes del consumisme. Per exemple, al nostre país és una tradició irenunciable menjar els tradicionals dotze grams de raïm veient en Ramón Garcia i això, si ho pensau en fred, no deixa de ser una coionada (o una solució per èpoques d'excedent de raïm): Realment pensam que per fer això o per comprar (i desprès cremar, això és important) roba interior vermella o, el que he sentit avui, per posar qualque peça d’or dins una copa de cava per beure el liquid desprès de les campanades ajuda a tenir millor sort a l’entrant any?
Tot això, sens dubte, son simptomes d’una impacient necessitat que tenim els individus de cercar coses en les que creure, de ser gratuïtament supersiticiosos, encara que no hi hagui cap fundament.
És típic, a dia d’avui, fer un balanç de l’any mostrant allò més destacat d’aquests 365 dies i això, sens dubte, esdevé l’excusa perfecta per als mitjans de comunicació que, en aquest periode vacacional, aprofiten per reutilitzar i reciclar programes i passatemps que, per altra banda, tothom ja ha vist.
Bé, no podré evitar dir que aquest any va començar amb les interessants experiències que me va deparar el primer curs a la universitat i al Principat, me venen al cap el Sant Antoni de Gràcia, múltiples visites a Barcelona de coneguts, s’animalada, la meva primera participació en unes eleccions encara que fos per correu..., amb unes acceptables notes (ja les firmaria per enguany...), i amb visita a Andalusia incluida. L’estiu tampoc va anar malamnet, amb l’anomenada “Operación Desembarco en la Roca” i amb l’enriquidora i lleugerament lucrativa primera experiència al món laboral de la mà de l’ONCE. La tardor, per altra banda, ha estat curiosa amb tots els actes en contra de Bolonya i la poca feina que he fet, acadèmicament parlant, anant també, que ara recordi, a l’assemblea nacional de JEV o a Saragossa (encara que fos entre la Expo i El Pilar) amb ses madones d’es pis o també lo de Pons i Perelló.
Per altra banda, també és força usual que la gent expressi els seus propòsits per al nou any, encara que sovint aquests propòsits acabin esdevenint somnis. Jo no m’he aturat massa a pensar-ne ja que crec que el fet de que a les dates de cada dia hi canviem, en aquest cas, un vuit per un nou, no implica necessàriament que hagi de, per exemple, apuntar-me a n’es gimnàs (els del SAF han de viure si, però no a la meva costa) o estudiar més o, com qualcú me va dir l’altre dia, “enamorar-me i ser correspost” (vaja feta...) tot això, i mai millor dit, son vuits i nous i cartes que no lliguen.
Bé, idò sense allargar-me més, ara que ja he amollat sa parrafada (sa darrera de l’any), en bona diada de sa conquesta i entrada al món català i occidental de Al Mayurca i pensant en l’oprimit poble palestí de Gaza que està sent martiritzat i assassinat per les armes sionistes de fabricació americana en aquella terra no tan llunyana i triplement santa, vos desitj que passeu, no podré faltar a sa tradició, un bon any i que l’any que ve sigui més gros i més pelut.

dimecres, 24 de desembre del 2008

Jo vui ser rei

Avui ja torna tocar escriure una mica. He de dir que m’he resistit a sa temptació de tornar a incrustar es video aquell del discurs del rei trucat tan entretengut, sobretot si se compara amb lo avorrit i soporifer del discurs real, de veres, que crec que mai no he aconseguit escoltar sencer. De totes maneres, crec que s'emissió reial per ses principals cadenes una bona iniciativa ja que deu ser aquest el moment punta de les televisions locals (que no retransmiten el discurs del monarca).
Es dematí hem anat de compres a Marratxí (jo no volia però…) i, de passada, hem fet una petita ruta turística p’Es Pil·lari i Sa Cabaneta. Això mos passa per ser de poble i perdrer-mos dins un tassó d’aigua. Però normal, tantes autopistas, carreteres, desviacions, redones i més redones… Això pareix Nova York!
I res, aquests dies encara no m’he posat a fer feina tot i que ja es ben hora perquè hi ha una quantitat de treballs que fa por. I no és res fer treballs, lo pitjor es coordinar i fer els grups, especialment quan el profesor s’entesta en fer “grupos de máximo y mínimo 3 personas” que, a damunt, s’han de fer a distància.
Ahir, per altra banda, vaig anar a veure na Maria Antònia sa perruquera i m’arrepentesc d’haver-me retallat massa sa melena. Però bé, ja tornaran crèixer. (Som conscient de que aquesta frase pot crear falses expectatives. No vos faceu massa il·lusions padrinajove i altres…).
Per altra banda, dir que m'he fet un Facebook d'aquests i confirmar què en Massot i na Jero varen citar qualque cosa d'aquest bloc a sa revista Escola. Mem si moc quatre fils per aconseguir un exemplar per veure es que.
Poca cosa més, anau alerta amb els excesos d’aquests dies, no vos deixeu endur pel consumisme ferotge i bones festes!
P.S.: Vaja merda histèria... Mem si aquest video monàrquic com a sucedani del discurs reial ho millora un poc. Ah! I podeu seguir fent suggeriments al post anterior.

dilluns, 22 de desembre del 2008

Pluja d'idees


Entre els molts treballs que he de fer aquestes festes, necessit la vostra ajuda (com a mínm) per un d'ells.

Es tracta d'una presentació que he de fer a l'assignatura de Parlar en Públic, se tracta d'un tema que pugui resultar interessant per la gent encara que allò important no és el tema en si sinó allò que vull dir triant aquell tema.

Esper la vostra col·laboració deixant comentaris amb idees guays. O sinó enviant-me quelcom al mail.


Gràcies

El mercado vuelve a casa por navidad

Otra vez vuelvo a escribir aquí. Tras el intento fallido de crear un blog personal he decidido seguir escribiendo aquí. Sigo igual que antes, mis profesores igual que siempre, mandando trabajos estúpidos y demás, bueno, lo normal. Además el Pucela va genial, dentro de poco va a pasar al Madrid, y el Valencia no va mal. Lo siento mucho por el Mallorca pero como echen a Manzano se van a ir a segund. Bueno, pero de lo que os quería hablar es del presidente de los USA, Georges Bush. Este pacífico hombrecillo, de grandes reflejos para esquivar cualquier cosa, ha confesado su gran pesar. Jorge Arbusto cuenta sumalestar por haber tenido que saltarse los principios del mercado. Y, ¿porqué se ha visto tan insigne hombre obligado a violentar estos sacrosantos principios’? Pues porque el cuento del libre mercado se ha convertido en libertinaje.En los pasados años siempre se prevenía contra la intervención de los gobiernos. Déjenos a nosotros, se decía, el mercado se regula sólo. Déjennos que ganemos. Y así pasaron muchos años y el cuento parecía no tener fin. La Bolsa siempre subiendo, las empresas también, todo precioso. Pero llega un día en que el sueño se acaba y se vuelve a la realidad. El pequeño mercado tiene frío y se acuerda de su papá, de ese papá Estado al que tan olvidado tiene. Y entonces el hijo pródigo vuelve a casa y dice: papá, tengo frío, papá, no tengo dinero, deme dinero para que pueda prestar. En el mejor de los casos el qequeño mercado reconoce haberse portado mal pero dice que no lo volverá a hacer. Pide la propina al Estado. Y papá Estado, que no es un ente abstracto sino todos los ciudadanos, paga todas las burradas del niño mercado.Así es curioso cómo los banqueros se subían el sueldo en tiempo de bonanza. Como todo iba bien, como eran tan buenos gestores, normal que se suban el sueldo. Se lo han merecido. Y ahora, ¿qué se merecen? ¿Dónde está el dinero? Pues el dinero no aparece pero tranquilos papá Estado es generoso.
Lo de Jorge Arbusto no es más que la confirmación de la mentira de este sistema. Arbusto se ha pasado sus 8 añitos de gobierno entre guerras y guerrillas. Alentaba la desregulación del mercado, qué sistema más estupendo. Jorgito gustaba mucho de la libertad y no ponía traba alguna al mercado. El mercado sin control. Y ahora, el mercado descontrolado ha embarrancado y necesita ayuda. Y es ahora, no antes, cuando Jorge Arbusto aboga por la intervención del Estado. Cuando haya beneficios déjennos ganar, cuando haya pérdidas ayúdennos. Esto es lo que vino a decir el presidente de la COE en unas declaraciones vergonzosas en las que pedía al gobierno que hiciera un paréntesis en la economía de mercado. Después se cierra el paréntesis y, ¡ale! viva el mercado libre y sin ataduras.Y los estados hacen esto. Ahora todos están metiendo dinero en el mercado. Solventarán la crisis de los bancos porque con tanto dinero pronto tendrán un exceso.Sin embargo yo me pregunto en estos días para qué sirven todos esos organismos reguladores tan importantes. El Banco Mundial, el FMI, el Banco Central Europeo, los bancos nacionales, la reserva federal… No sé, supongo que la gente que trabaja ahí tendrá que hacer algo para ganar lo que gana. Así que vosotros ya sabéis: este año somos uno más en la familia. Mercado también viene a cenar.

divendres, 19 de desembre del 2008

Cap a Mallorca hi falta gent!

Aquesta setmana he estat molt ocupat amb treballs i pràctiques diverses (Bolonya fa oi...), amb l'agravant de que durant el cap de setmana anterior no en vaig fotre ni brot.
Per altra banda, ahir vaig anar, desprès de la ineludible pràctica de Dret que per cert va anar fatal, amb na Pizà (o Pizzà, com la batien freqüentment per aqui...) a la manifestació de gent que tornava de tallar l'AP7 en direcció rectorat.
També, dimecres a vespre varem tenir sopar de Joves a Cerdanyola on el principal tema va ser (crec que ja se pot dir) que na Maria Reina, companya i coordinadora de JEV Cerdanyola serà la nova regidora de Joventut de Cerdanyola. M'agradaria expressar la meva satisfacció per aquest fet al mateix temps que crec que farà una molt bona tasca. I és que, entre d'altres coses i com 4 companys més de JEV Cerdanyola, és politòloga... Clar, he de reconèixer en aquest punt que de la política local de Cerdanyola no hi estic massa al dia, més que res perquè no conec a molts dels personatges però si mateix vaig seguint la blogosfera i això. A veure si, com a primer propòsit per al 2009, seguesc més d'aprop la política d'aquesta ciutat.
Avui he fet sa cuina, que feia un mes que ningú la feia i hi havia un cúmul de merda i una escurada curiosa, i es bany, que l'he fet superficialment. Ara encara tenc un parell de tones de roba per aplegar dins s'habitació que fa un mes que no la faig neta (quasi quasi). Per altra banda, encara no he fet es bulic i, per ser sincers, encara no se si duré maleta ja que, lo que tenc clar, és que deixaré es portàtil encara que sa bateria ja només se carregui fins al 96% (es preocupant...).
I res, demà si no hi ha res de nou, partim cap a Mallorca, per cert que tornaré a volar amb na Marga! Crec que no volava amb ella de l'any passat...
Idò això, lo d'anar a Sevilla aquestes vacances queda una mica descartat ja que els vols son molt cars i, a més, he d'estudiar i avançar sa feina que no he fet i dels dies que m'he fugat i de dilluns i dimarts també (perquè sinó te dic que a n'es Febrer ho serà trist!). En una altre ocasió serà.
Vos deix amb aquesta cançó d'Anegats, dedicada a tots els i les catalanes què coneixen aquest fantàstic grup mallorquí.
;)
TRAMUNTANA
Embarc des de Barcelona, fugint de tanta persona.
Ja fris jo d’arribar-hi i poder xerrar ben a ple mallorquí!
Volam ja damunt ses ones, s’il·lusió no m’abandona.La
veig, i ningú no m’engana, sa Serra de Tramuntana.
.
Tupida i forta com un braç gegant!
Dóna a sa tempesta aspecte desafiant.
És per viatger que ella tota s’engalana,
sa Serra de Tramuntana. Sa roca!
Estrella Polar quan arrib a casa.
Marjals que aguanten es temps que passa... hi ha raça!!
Oh! Sa Serra de Tramuntana
Tramuntana, sa Serra de Tramuntana.
.
Arribam cap a Son Sant Joan.
Bones tardes Paco! Com anam?
Anam cap a Llevant, envant!
Sempre protegit, guarit pes cim Tramuntana.
Escut natural i mut ets es pulmó que dóna salut.
I dones por a qualsevol d’entre els més collonuts,
fins hi tot en Dragut va quedar ben fotut!
.
Tupida i forta com un braç gegant!
Dóna a sa tempesta aspecte desafiant.
És pes viatger que ella tota s’engalana,
sa Serra de Tramuntana. Sa roca!
Estrella Polar quan arrib a casa.
Marjals que aguanten es temps que passa....hi ha raça!!
Oh! Sa Serra de Tramuntana
Tramuntana, sa Serra de Tramuntana.
.
No, i es bon homo que va editar aquest video pareix esser que només en tenia una de foto, però bono és curiós...

dimecres, 17 de desembre del 2008

Contra Felanitx?



Climent Picornell
No va de la factura que ha presentat en Miquel Barceló "Cordella" per pintar la cúpula de Ginebra. Haguéssim pogut fer, també, la comparança de si un manacorí, en Rafel Nadal, guanya tant o més que el pintor felanitxer. No. El cas és que me surt, de dins un diskette d'un ordinador que ja no ús, material de desfeta, un parlament que vaig fer a la presentació d'un llibre de n'Andreu Manresa ( Felanitx, felanitxers... ), al bar Líric de Palma, fa molts anys, anunciat en un cartell: Contra Felanitx? N'he salvat alguns bocins, fonamentats en una mania particular contra els meus amics felanitxers, massa sobrats. Estudiosos tots, d'amagat, del Llunari pagès de Jaume d'Albocàsser. Hi hauran afegit als seus breviaris de nit El mal bocí del traspassat Nadal Batle? O Felanitxeràlia del mateix Manresa? Com passa el temps!
Deia coses com que no havia tengut temps de què m'aclarissin si era el llibre -de fotografies estentisses- o el seus comentaris, el que anava contra Felanitx, o si bé, fruit d'una especial paranoia, eren els propis felanitxers que sentien que tothom anava contra ells. Naturalment, tothom, empès per l'enveja de no ser felanitxer, ja que, segons ens recorda Miquel Barceló "Pereió" són: "...una tribu, una civilització, un cert mite". Mare de Déueta de Sant Salvador! Això, el que sí demostra, és que solen ser bons propagandistes i venedors de si mateixos, dels bons i dels mals felanitxers, fins i tot d'alguns dels retratats a Felanitx, felanitxers que, amb floridura i tot, n'hi ha que encara fan olor de corretges falangistes... Cosa, però, hi deu haver, qui sap si deguda al temor que els caigui sa Timba damunt una altra vegada. I és que hi ha una certa dosi de cosa intolerable, sobretot en això del parlar felanitxer, que als pèsols o xítxeros, els hagin de dir, per ser diferents: estiragassons. Paraula de dubtosa etimologia afrancesada, de quan duien vi cap a França i tot allò que conten de Portocolom del segle XIX. Cosa, per tant, hi ha quan tot un poble pot arribar a pensar que el més boig dels seus sap fer rellotges... sense tèmer-se'n que al poble de veïnat els han d'adobar, i ai! si aquest és ple de manacorers (no de manacorins). Hi ha al llibre molts de felanitxers que no hi eren gaire per la vila o que anaren a fer els ous a fora: un governador civil de Palència, un rector de la universitat a Palma, un professor assassinat a l'Índia, un intel·lectual -femellut, beguedor, intel·ligent i de dretes- a Paris... Tanmateix, volen ser cosmopolites i quasi tots s'han perdut pel camí d'Es Carritxó.
No voldria que es prenguessin a mal aquestes paraules meves -a un extern no li han de consentir segons què- però els felanitxers i les felanitxeres que m'enrevolten -i és a aquests als qui van dirigits aquests contraatacs- arriben a marejar. Quan n'hi ha dos de plegats, ja hi són, els he sentit contar milers de vegades infinites històries vertaderes de Felanitx: que si els efectes benèfics de tenir "Instituto Laboral"; la ràdio de la Cadena Azul; el Sindicat o celler cooperatiu; en Maikel i les seves caigudes de Far West i la "Bona terra per morir"; el vicari "Costella" que confonia, no se sap si aposta, el cant d'una saeta amb una sardana; el poeta Miquel Bauçà i la seva lloriguera; la botiga d'en Pep Grimalt, de can Bossa; les històries del pare Xamena; els d'Orellana, si n'hi ha més allà o aquí; si en Pere Oliver i Domenge va dir; si els Coloms a la Sala feren allò o allò altre (pronunciau: "oltre"); si en Llodrà ensenyant la Marsellesa a tot el poble des del balcó de ca seva convertia "Allons enfants de la patrie..." en "Envant, fills de la pàtria mallorquina..."; hi faltaria "Don Tu", n'Andreu Tirado aregant els cavallets o la veu profundíssima de D. Macià Tibús. Amb Don Macià, compartírem cursos de música coral. Em contà que una moneia que tenia es morí asfixiada, per abrigar-la massa. Era un homo gran, amb gaiato, amb una veu de baix profund per cantar coses com "Conturbata", "De Profundis" o "Libera me domine" del Requiem de Fauré. Era la quintaessència de la pronunciació d'aquesta ela, entre amanerada i mala de fer, que distingeix el parlar felanitxer: "sutil", ens deia, amb la llengua al paladar... "un tel"...
Abans era molt usual caracteritzar els habitants de determinats països o llocs per una sèrie d'adjectius. Pascual Madoz, al segle XIX, diu dels mallorquins: "generosos y fuertes, muy aplicados, aptos para la guerra, sobrios y obedientes a las autoridades". Els santjoaners tenim els peus grossos, virtut que ens permet dormir de drets. Això, un estereotip biosocial, es podria fer dels felanitxers. Els habitants de Felanitx, catalogada ensems com l'Atenes i l'Andalusia de Mallorca, són creguts i estufats o bons al·lots i faners? No ho sé. Però sí que se sap el que no són. Ho va dir el nét del barber Pascola: "els de Felanitx no som manacorers." Definició per negació, que entra en la més pura tradició de la pedregada entre veïnats. Tothom però va fer grans rialles dins la catarsi, plegats, el dia de Pasqua, no sé si pels nervis provocats per la gana, abans de menjar-se el frit, naturalment amb molts d'estiragassons -o sia pèsols- després del pas-doble de la freixura. En definitiva, ni tant com diu Miquel Barceló ni tant poc com vol suposar n'Andreu Manresa. Això es diu anar de son Mel·lo a son Catel·lo. Ho deixarem en que són com els altres (digau, però, "oltres").
Els comentaris d'en Manresa són "sutils" (provau, un altre pic, de dir-ho a la felanitxera), un punt mal-lletats, sobrepassant de molt el senzill peu de fotografia, per convertir-se en un breviari de manies d'en Timpano. La qual cosa em corrobora que l'etimologia del topònim Felanitx, més que venir de falanis, o de fenàs, podria ser que vengués de fel. Una fel endolzida, però agre al mateix temps, transformada en una ironia i un sarcasme contra ells mateixos. No contra Felanitx, contra ells mateixos. Això sí que és un distintiu, ben clar, dels felanitxers: fer de l'ironia i del sarcasme el seu ofici. Com heu comprovat, no he sabut molt bé quin paper havia de fer: si queixar-me de que les verbenes de Felanitx ja no són el que eren; si fer de Pere Mateu per ser més enginyós que els meus odiosos companys de presentació; si preparar una llista de citacions de Metternich, Goethe, Jack Kerouak, el pare Aulí i Cosme Bauzà; si repassar l'ecologia dels puput felanitxer citat a la cançó d'en Pep Gonella o si solidaritzar-me amb aquell personatge de la família reial espanyola i trobar, com ella, que el Sant Joan Pelós de Felanitx, continua sent un "mamarracho". El que sí vaig decidir, va ser no contagiar-me de l'estufera, la qual cosa m'hauria menat a creure, com pensava aquell filòsof amic d'en Dalí, que arribarà un dia que bastarà dir que són felanitxers per tenir-ho tot pagat. Fins i tot el fet de fer una volta al Sol, un pic cada any. De franc.
Disculpin si el he tret bullit d'ahir, passat per la paella: roba vella. A un servidor li agrada molt.




<<<


Que m'en deis, conciutadans i conciutadanes?
Jo, com li he escrit al seu bloc al Sr. Picornell, he de dir que no s'ha enrecordat d'esmentar en Tòfol Colom, en Guillem Timoner, en Toni Penya, sa Canya Valls, els Horris Kamoi o què Felanitx va obtenir el títol de ciutat gràcies a la qualitat dels seus vins i és que, com bé deia en Blai Bonet: "A Felanitx sempre hi ha un geni en plantilla". Si s'enveja volàs...
Per cert, a jo m'han dit que els santjoaners quan fa llamps surten a n'es portal de ca seva perquè se pensen que les fan fotos

dilluns, 15 de desembre del 2008

N'Antonio als Països Catalans






Aquest cap de setmana ha vengut n'Antonio de visita a Barcelona i, com no podia ser d'una altra manera, varem fer de “guiris”. A n'es final només ha vengut ell i hem parescut una parella gai d'aquestes modernes, bé, millor dit un matrimoni per allò de ses nostres, més o manco intenses, discusions polítiques.
Divendres mos varem deixar estafar per TMB (que no és Taxa de Mortalitat Bruta) que mos va fer pagar 20 € per cap per anar amb bus turístic però com que no teniem res previst, varem fer un esforç. Varem dinar a n'es Maremagnum i, entre d'altres llocs, visitarem es Parc Güell i varem tornar a Cerdanyola on varem sopar de tapes.
Dissabte varem partir cap a sa UAB per agafar els Ferros i n'Antonio va poder fer un reportatge fotogràfic de pancartes, pintades i demés, tot quedant flipant i considerant aquesta universitat com “muy roja”. Varem arribar a Pl. Catalunya i agafarem un bus fins a la muntanya del Tibidabo. No exageraré si dic que va estar més d'una hora i anava petat, especialment desprès d'haver fet una voltera important per agafar als usuaris del funicular, que s'havia espatllat.
A la fi varem arribar i varem comprar ses entrades que, tot sigui dit, varen sortir més econòmiques que el bitllet de bus ja que aquest ens va costar 2,5 € per cap mentre que ses entrades, que no son entrades sinó polseres, varen sortir a 2,5 € en total, a causa de discapacitat (5€ i acompanyant gratis) i descompte per bus. Ja ho sabeu, si m'hi convidau vos sortirà més barat encara que no se si hi tornaré per ara. Si hi torn, no serà per ses atraccions del parc (ja que ses de sa Fira del Ram son igual de grosses i modernes) sinó per les vistes de Barcelona que son impressionants, pareix que la tens dins sa mà, i de sa basílica i perquè l'estètica en si del parc, en la seva antigor, em resulta molt atractiva i bucòlica, fent-me venir al cap escenes de novel·les com L'ombra de l'eunuc.
Com dic ses atraccions no son gran cosa encara que a cap atracció hi varem trobar cova, lo més probable és que l'amo t'oferís colcar dues vegades seguides ja que no hi havia NINGÚ esperant.
Amb tot, me va agradar.
Per cert, aquest dia (me fa vergonya dir això) varem berenar a les 12:30 a un McDonalds d'una hamburguesa amb patates deluxe. I vos dic que la vaig tenir a n'es coll tot lo dia. Bé, i el Barça va guanyar, crec que m'hi hauré de tornar fer així com va el Mallorca...; i això va fer enmudir tots es putes veïnats madridistes (i a n'Antonio).
I diumenge, desprès de berenar d'una baguette sencera per hom de llom i formatge a un bar que no en tenia s'aspecte però era de “xinos” (on es combinaven tapes com “callos” amb “ternera con salsa china”, força curiós) ens va passar una putada. Jo li havia dit a n'Antonio que avui hauriem d'agafar Renfe per anar a sa consigna de Sants i, com que haviem d'utilitzar T10 de dues zones i sa seva era d'una, passaria amb sa meva. Molt bé, idò quan varem ser a s'estació de Cerdanyola varem sentir es tren que arribava i jo vaig passar sa targeta i li vaig deixar allà damunt. Ell, però, no la va veure i la va deixar allà damunt, picant sa seva.
Durant el trajecte li vaig demanar un parell de vegades “Antonio, traes la T10?” i ell em deia que si però en arribar a Sants li vaig tornar a demanar i me va dir “Si, la mia”. Aquí vaig amollar quatre barbaritats i res, a pensar mem com ho feiem.
Salvant es fet de que vaig perdre una T10 nova (esper que qualcú, no molt ric, l'hagi aprofitada) encara varem dur sort perquè es guàrdia ens va deixar passar sense mostrar-li res cap dels dos.
Llavors varem agafar un tren fins a l'Estació de França i varem arribar fins a l'Esglèsia de Sta Maria del Mar, Plaça St. Jaume... Bé, tot allò de per allà. També el volia dur pel Raval però a n'Antonio, que va passar un parell d'hores mirant marques cares d'El Corte Malayo de Portal de l'Àngel, es més de zones com l'Avinguda Tibidabo, i no li feia massa ganes.
S'horabaixa varem partir cap al Prat i ara jo tendré es dubte de si anar a sa Quedada de Sevilla entre nadal i Cap d'Any, no ho tenc massa clar perquè, entre d'altres coses, l'avió des de Mallorca, a hores d'ara, no és precisament una ganga.
Com veis, només vos he fet un breu resum d'es cap de setmana perquè aquesta darrera setmana (dissabte torn cap Sa Roca) tenc moltes coses a fer (que s'han anat acumulant, entre una cosa i s'altra).
Avui, com a apunt final, he de conferssar que se m'han aferrat els llençols i he duit molta potra agafant el bus de les nou menys quart. Per altra banda, hi havia eleccions a rector i s'ha ocupat el Rectorat.
P.D.: Esper felicitacions per demà...