Una histèria com les d'abans

Començar dient que ja fa un temps que tenc Histèries d'un Estudiant una mica abandonat seria repetir el tòpic que, tanmateix, no he pogut evitar.
Jo no creia que les xarxes socials, amb missatges més curts, amb titulars, acabarien substituint els blocs, amb relats més estructurats i complexos; però la realitat és tossuda i fa que cada vegada cregui més fermament que el Facebook o el Twitter fan substituir el Blogger, però d'aquest tema ja en parlarem un altre dia, si ve bé, en parlar potser del nou activisme polític mitjançant aquestes xarxes socials.
El que jo volia fer avui, sacrificant una estona de la meva tarda, és fer una Histèria com les d'abans, com les que feia quan vaig començar a estudiar Ciencies Polítiques amb molta il·lusió, que per cert ara s'ha transformat en una incòmoda incertesa respecte el meu futur professional.
Per començar, ahir en Biel (company de pis), em va donar un paquet que havia arribat per jo i que contenia un CD amb un audiollibre d'una assignatura, Partits, que ja he acabat (Bravo per la ONCE!) i també un paperet d'aquells de Correus perquè anés a cercar un paquet de la UOC, on faré una assignatura de lliure elecció (Tal vegada això de "on" potser no és el més adeqüat tractant-se d'una universitat on-line...).
Doncs bé, avui desprès de classes he anat a Correus on he rebut el paquet de la UOC i desprès he anat caminant al pis, tot aturant-me al super per adquirir un tub de pasta de dents, que no en tenia. De pas, com és habitual, he comprat 20 coses més que, com a mínim, no eren urgents.
La meva sorpresa ha estat que, quan he arribat al pis i he col·locat les coses, m'he adonat que la pasta de dents no hi era, l'havia deixat a la caixa...
Frustrat he fet el dinar, he dinat, l'he paït, he entrat, he estés la roba i he posat un altra rentadora i he partit al supermercat una altra vegada per tal de recuperar la pasta, que molt amablement m'havien guardat.
Pel cami, però, m'he aturat a cercar unes calaixeres al "todo a 100" de davall el pis. No m'han acabat d'agradar i, aprofitant que anava al super, he creuat tot Cerdanyola a peu, tot aturant-me a diverses botigues per comparar i, al final, l'he acabada comprant a devora ca meva, al lloc on no m'acabaven d'agradar.
Ja de pas, per acabar de fer despesa, m'he aturat a comprar fruita i a canviar un 7/39 de la ONCE que jo pensava que tenia 10 € de premi. Al final m'han dit que no ha tengut res (cosa que ara comprovaré) i jo he tornat fer "gasto".
Finalment, també frustrat, he tornat al pis i he estés un altra rentadora que havia posat havent comprovat que unes taques de xocolata que hi havia no han fuit, fet aquest que ha agravat la meva frustració...
Ara tenc un caramull de roba damunt el llit que hauré de plegar i un caramull de feina de la universitat, i ja ho veurem, que el dia encara no s'ha acabat!

Llums i OVNIS

Publicat a El Felanitxer


Ja s’han acabat les vacances de Nadal i ara toca, com cada any nou, seguir patint una mica de fred i, això per als estudiants, preparar els examens i treballs finals de quatrimestre, que han de certificar els abundants coneixements que sens dubte hem adquirit durant aquests mesos passats.
Com deia, deixam enrere les sempre bucòliques festes de nadal en que he vengut pel poble on he comprovat que aquell “Felanitx” luminós que hi há a l’entrada de la Vila venint de Son Mesquida és una trista metàfora de la situació del poble, estant de cada any més fus i apagat.
En aquest sentit, se sent comentar a la gent la gran quantitat de botigues que han tancat a la Vila o ho faran properament. La zona més afectada, com no, és el centre de Felanitx i més concretament la part de dalt del Carrer Major, on no han resistit ni els “xinos”! Efectivament, en aquesta època de crisi en que tothom cerca el més barat, tampoc entrarem en si realment aquests comerços en comparació son tan econòmics com ens volen fer creure, hagin hagut de tancar. Perquè, encara que sigui trist, les petites botigues de poble, especialment aquelles dedicades a la moda, ho tenen molt complicat enfront dels centres comercials però els “xinos” pareix que van molt bé...
Per tot això, per la necessitat de rehabilitació urgent del centre de Felanitx, crec que va arribar en bon moment l’inici de les reunions de l’iniciativa Idea Felanitx, a la primera reunió de la qual m’hagués agradat assistir però no va ser possible.
Però no tot és mort encara, l’enginy segueix viu a ca nostra. I sinó que els ho diguin als originals propietaris de certa bodega que gravant un divertit vídeo sobre la suposada aparició d’un OVNI als terrenys de Son Suau (que realment no seria un OVNI perquè aquell bon home diu que era com un microbus...), hauran aconseguit molta publicitat d’una forma econòmica i és que a banda de les mils de visites que ha rebut l’spot inicial, se li han de sumar les posteriors versions que se n’han fet del tipus “Expedient X” i demés.
Sigui com sigui, també hem de tenir en compte que a través de les xarxes socials aquest vídeo ha travessat la mar arribant al continent. Com a felanitxers, hem tengut una finestra per tal de donar a conèixer el nostre subdialecte local en un estat més pur; encara que això pot ser perillós ja que tal vegada qualcú entendrà que a Felanitx no parlam el mateix idioma que a Marratxí, per exemple.
Jo no me’n entenc de vins però el que crec és que aquest prodigi d’originalitat no deu ser aïllat ja que el mateix nom de la bodega i dels vins que produeix crec que tenen una imatge de marca molt atractiva i original.
I és que això de l’enginy no és només propi de Felanitx, jo crec que és una cosa que es dóna a tota Illamor, com dirien en paraules del primer musical mallorquí.
Parlant d’aquest musical, al qual no podia faltar donada la meva mitja ascendència vilafranquera, dir que em va agradar molt. Jo no hi som un entès però vaig veure que tal vegada no era el mateix nivell que els grans musicals de Broadway tipus La Bella y la Bestia però aquestes petites mancances técniques, pròpies supós jo de la poca experiència en aquest tipus d’espectacles, queden sense cap dubte compensades per la proximitat del propi musical. En poques paraules, molt recomanable i més encara si a la fila del davant tens assegut en Tomeu Penya amb el seu capell i mesclat entre el públic.
En aquest sentit, he de dir que crec que hi havia força gent a l’Auditòrium de Palma i, de fet, la gran majoria erem de la Part Forana.
Poques coses més, esper que l’enginy m’acompanyi a jo també de cara als imminents exàmens i que el fet de que, com un any més, no hagi pogut anar a les festes de Sant Antoni a Gràcia, hagi valgut la pena.

La prosperitat desprès del poder

Interessant reflexió que vaig extreure del bloc On the wobly's road
En aquest cas és pregunta que faran els polítics catalans desprès de les eleccions, però realment son molts els exemples que em venen al cap. Des de Felipe González fent d'assessor del multimilionari mexicà Carlos Slim, qui sap si oferint-li informació privilegiada al mercat de les telecomunicacions; passant per José Maria Aznar, que treballa a l'òrbita de Rupert Murdoch que aposta contra els interessos d'Espanya a les bolses; o Jaume Matas, que treballava a Estats Units per una consultora a la qual el seu govern havia afavorit amb multitud de petites feines, per les quals no s'havia convocat cap tipus de concurs.

Recentment Foreign Policy ha publicat una llista dels pitjors ex presidents dels últims anys. El rànquing anava encapçalat per l'ex canceller alemany, Gerhard Schroeder. En el segon lloc destacava, per cert, un José María Aznar dedicat a entorpir la vida pública amb estridents declaracions d'extrema dreta. La raó per la qual Schroeder figura al capdavant de la llista, però, és bastant més preocupant que els disbarats d'Aznar.

Abans de finalitzar el seu mandat, el canceller d'Alemanya va fer importants declaracions a favor de Rússia i es va prodigar en elogis a Putin. En aquells dies, Schroeder va intervenir en la concessió d’un préstec de 1,4 bilions de dòlars per Gazprom, el monopoli estatal del petroli rus. Poc després, quan ja era excanceller, acceptava la Presidència del polèmic gasoducte Nord Stream d'aquesta mateixa empresa. Aquesta actuació de Schroeder va incrementar la dependència energètica d’Alemanya. Per si no fos suficient, Schroeder va sortir al pas amb unes sorprenents (i cíniques) declaracions: “No veig que hi hagi res de dolent”.

El cas de Gerhard Schroeder posa en relleu un dels problemes més greus de les democràcies liberals: la relació entre política i interessos privats, i la circulació d'elits que comporta. I és que el funcionament de la democràcia liberal, com és conegut, es basa en el govern representatiu i aquest s'articula, entre altres coses, gràcies a dos mecanismes institucionals bàsics: (1) la delegació del poder a representants i (2) el mandat per un període de temps determinat, revalidable electoralment.

A la pràctica, això es tradueix en la professionalització de la política (gràcies als beneficis de la representació, una elit aconsegueix fer de la política la seva forma de vida) i, amb aquesta professionalització, l'aparició d'un estament —el dels polítics professionals— al que s’anomena incorrectament "classe política" (la classe és un concepte derivat de la manera en què s'organitza la producció; estament, en canvi, és un estrat definit per un comú estil de vida o anàloga funció social).

Si els polítics fossin una classe no ens tindríem per què preocupar de les seves decisions, ja que respondrien als seus propis interessos. Però els polítics són un estament; un grup que, fora de la seva condició, no té una activitat productiva ni, per tant, una manera de guanyar-se la vida que no sigui les retribucions disposades als efectes pels règims polítics… o incentius externs a la política. Això fa que el polític visqui una doble tensió: d'una banda, representar els interessos que han conduït a la seva elecció; d’altra, assegurar-se un futur professional més enllà del càrrec.

Certament, hi ha algunes eines (salaris per a tota la vida, sabàtics, etc.) que asseguren el polític una sortida digna. No obstant això, el polític es socialitza en una sèrie d'espais de poder que el confereixen un estatus privilegiat i el fan, alhora, fràgil davant les interaccions amb les elits econòmiques. En la necessitat d'assegurar-se un futur congruent amb l'estatus que ha assolit, el polític professional no es pot ja acontentar, quan acaba la seva carrera, amb una volta al punt de partida. De fet, rares vegades, els polítics surten dels seus càrrecs amb igual o pitjor condició a la d'entrada. Sovint ascendeixen vertiginosament i sospitosament. Això qüestiona, és clar, la validesa i legitimitat democràtica de les seves decisions.

D'aquí a poc més d'un mes tindrem eleccions. Alguns dels més alts càrrecs, amb carreres polítiques esgotades (però encara lluny de la jubilació) ja han anunciat que no es tornaran a presentar. La ciutadania sap on aniran? Hi ha prou mecanismes de control suficients perquè no puguin perjudicar els interessos públics? Podem tenir la garantia que les seves últimes decisions són congruents amb les seves responsabilitats? Abans de queixar-nos de la desafecció creixent, seria millor que identifiquéssim què rebaixa la qualitat de la nostra democràcia i quines solucions s'haurien d'adoptar per evitar que la política es converteixi en un trampolí per a l'ascens social.

"Be patient, please"

Ahir horabaixa la vella terminal de l'aeroport del Prat estava plena de gent, gairebé tanta com quan era l'única. Així, el control es va fer llarg i ferragós i, havent-lo passat i havent donat una volta tot xerrant per telèfon, vaig descobrir que la cua del nostre vol cap a Palma travessava ja tot el mòdul, anant de la porta 33 a la 30.
De totes maneres, l'embarcament va començar puntual a les 16:55 però el fet de que hi hagués tanta gent el va fer lent, tant és així que quan ja havia entrat tothom (sorprenentment hi haviem cabut tots, encara que no així totes les maletes) potser passaven un parell de minuts de l'hora prevista de sortida, les 17:25.
Va ser llavors quan varen tancar portes i les hostesses varen fer la demostració habitual. Desprès d'això però, varen passar uns minuts fins que, transcorregut potser un quart d'hora, el comandant va parlar en anglès per dir que com que haviem perdut el nostre torn (slot, en termes aeronàutics), la torre de control ens n'havia d'assignar un altre, amb la qual cosa va demanar paciència per primera vegada ("Be patient, please").
Seguien passant els minuts, l'avió estava ple a vessar i com suposareu no hi havia aire condicionat ja que els motors estaven apagats. Va ser en aquell moment quan vaig telefonar a mun pare, a mu mare i a na Laura perquè em donessin conversació per tal d'evadir-me d'aquella situació angoixant que, sens dubte, va posar a prova la meva claustrofòbia.
Mentre jo acabava la bateria del mòbil el comandant, que ja ens havia demostrat el seu péssim castellà, seguia demanant-nos paciència i dient-nos ja que hi havia un problema a l'aeroport de destinació.
En aquells moments els passatgers ja començaven a conèixer la situació a través dels mòbils i jo m'estava posant més nerviós així que, sense apenes bateria al mòbil ja que feia més d'una hora que parlava, vaig abandonar el meu seient per anar a cercar aigua a la part de darrera. M'era igual si l'hagués haguda de pagar!
Sorprenentment, però, Ryanair s'havia lluit i enlloc de vendre regalava tassons d'aigua que, tot i ser calenta i no massa bona de gust, s'agraïa. A més, la part posterior de l'avió em va permetre un cert alleujament ja que una porta estava oberta, reduint així notablement la sensació d'enclaustrament.
Llavors ja tothom sabia que l'espai aeri estava tancat i que el nostre vol estava cancel·lat però així i tot no ens deixaven sortir de l'avió. La situació, en aquells moments, ja havia pres un aire kafkià, surrealista, com si fossim els protagonistes d'aquelles películes antigues de segrest d'avions.
Eren més de les set i la gent s'estava posant nerviosa. Tant és així que l'hostessa del darrera, que estava acompanyada per un altre home que, segons desprès varem saber, era la seva parella i que era l'única que parlava un poc de castellà es va cansar de parlar pel telèfon amb la part del davant i hi va anar a parlar (encara que tinc la convicció que, més que parlar, lo que volia era estar tranquila una estona).
Eren molts els passatgers que citaven un article de la legislació espanyola que diu que no es pot tenir al passatge més d'una hora tancat a l'avió però, tot sabent això, la tripulació mantenia que l'avió era irlandès i que necessitaven la confirmació final de la seva seu a Dublin per poder deixar-nos sortir; afirmant també que si l'aeroport de Barcelona estés tancat al tràfic aeri podriem sortir sense problemes però que com que aquell, en aquelles hores, encara estava obert, no era tan senzill.
En aquells moments jo ja havia passat de la calor al fred que entrava per la porta oberta, la tripulació havia dit més de deu vegades "Be patient", la qual cosa sens dubte ja irritava a la concurrència. De totes maneres, també vaig tenir temps per conèixer dos germans que, tot i ser de Ciutat, eren parents d'en Xisco "Moya" de Felanitx, així com també l'entrenador d'un equip de basket femení de Girona que anaven a jugar a Mallorca a més d'un al·lot de Marratxí, en Pau, que estudia arquitectura a Girona. Com podreu comprendre, gran part del passatge d'aquell vol estava format per estudiants mallorquins que tornaven a ca seva, molts, desprès d'un parell de mesos. També hi havia un grup de senyores majors molt rialleres que, podres, feien plans de que aquell vespre anirien a veure La Seu de nit i desprès anirien a fer tapes a Santa Catalina.
Tot i que estava clar que no volariem i que allò ja tenia pinta de segrest, els "part de Be patient" encara continuaven, seguits ja per alguns xiulets i crits d'indignació per la gent que no entenia aquella situació perquè, si haguessim estat lluny de la terminal hagués estat una altra cosa, però és que tota l'estona haviem estat aferrats al finger.
Eren més de les set i mitja quan el pilot segueix amb els "Be patient" però afegint ara que per sortir hem de sortir tots i hem de signar una renúncia al vol, amb la qual cosa no haguessim tengut dret a res. No ho varem fer i mentrestant veiem com aterraven avions.
Segons vaig saber més tard, com a anécdota, l´únic comandant que va decidir enlairar-se quan l'espai aeri espanyol romania tancat fou un holandés de KLM, que va arribar sà i estalvi als Paisos Baixos.
De fet, tenc la convicció de que la vaga encoberta ens ha agafat pels pocs minuts que s'ha endarrerit l'embarcament, i per això la situació d'incertesa va durar tant.
Eren ja més de les vuit quan varem començar a sortir però jo com que encara estava a la part posterior vaig esser dels darrers, junt amb el marratxiner. La sorpresa fou majúscula quan vaig comprovar que el jersei que m'havia llevat en els moments d'acalorament havia desaparegut, qualcú me'l va robar. Des d'aqui voldria dir que era un John Smith blau cel amb caputxa i butxaca frontal, si el veis, sospitau!
Així, alleugerits, varem sortir de l'avió i vaig acompanyar aquell al·lot a cercar sa maleta mentre ell ja tenia clar que aniria al port i agafaria un ferry que sortia a les onze. Desprès varem sortir a facturació on hi havia una cova impressionant, llarguisima i curvilínia, per reclamar un canvi de vol. També, hi havia gent amb carpetes que t'apuntava els noms perquè et tornessin els dobbers. En Pau ho va fer però jo, com que no tenia clar que fer, vaig esperar a fer-ho per internet però abans volia contactar amb ca nostra per confirmar-ho així que li vaig deixar la maleta (amb el portàtil i tots els apunts) a aquell jove pràcticament desconegut i vaig anar al lavabo. Curiosament, estaven netejant el d'homes així que vaig anar al de dones, vaig carregar el mòbil i vaig xerrar un poc amb mu mare, però poc, perquè estava un poc intranquil per la maleta. De fet, quan vaig sortir a cercar-lo al lloc on l'havia deixat no hi era. Va ser llavors quan vaig pensar que perdre el jersei no era res comparat amb perdre el portàtil i tots els apunts!
Així, vaig demanar a un home de cara pàlida que no em va entendre, a les jugadores de bàsket que no s'hi havien fixat i també a una de Ryanair, que tampoc. En aquell moment, preocupadíssim, vaig tornar al lavabo on les dones de la neteja em varen dir que un al·lot em cercava, i que l'havien enviat als altres banys.
Hi vaig anar correns i el vaig trobar. Bé, de fet ell em va trobar a jo. Em va dir que ja li havien comprat un bitllet pel ferry de les 11 per 30€ i que compartirien un taxi amb un grup d'estudiants que també farien la travessia.
Així que ens varem despedir i jo vaig prendre cap a la Renfe, on vaig haver de "Be patient" una estona més ja que el tren no venia, amb el fred que notava perfectament per la manca de la meva dessuadora. Més tard, a Cerdanyola no vaig agafar taxi ignorant els consells de ca meva, amb la qual cosa vaig pasar més fred però bé.
Al final, a banda de "Be patient", la sensació era de frustració, sorpresa, indignació, decepció però sobretot cansament.
Sigui com sigui, de dins l'avió pensavem que la vaga s'havia donat pels anuncis de privatització d'AENA, amb la qual cosa hi estic totalment en contra ja que l'absurd mite de que la privatització ja que les coses funcionin millor o siguin més eficients és només això, un mite. Ningú té fórmules màgiques i si, d'alguna manera, s'aconsegueix ser més eficients es reduint salaris i empitjorant les condicions laborals dels treballadors així com també les dels serveis oferits, passant els passatgers d'esdevenir usuaris per esdevenir clients.
De totes maneres, un cas apart el constitueixen els controladors aeris, que son uns dels que més cobren d'Europa i, per mantenir els seus privilegis, agafen com hostatges les illes i el conjunt de l'Estat donant l'aparença de que des de la seva torre no son capaços de veure que els seus salaris i condicions queden molt lluny de la resta dels mortals
A més, en un altre ordre de coses, cal afegir-hi la situació d'aillament, i mai millor dit, que pateixen les illes en situacions com aquestes, ja que molta gent que havia de volar a la península va marxar en tren cap a Sants per allà agafar-ne un altre o directament en cotxe o bus, per arribar a les seves destinacions, cosa que nosaltres els illencs no podem fer, només quedant-nos com a alternativa vuit hores de travessia en vaixell, i això si que suposa "Be patient".

Pinzellades de Miquel Barceló

Avui he baixat al quiosc perquè no em volia perdre el debut del diari ARA, en una jornada tan trascendentalment política al Principat. De fet, emperò, el diari encara no l'he mirat massa, tot i que esper que estigui bé perquè amb dos euros cinquanta..., sinó que m'he centrat en el suplement (Timeout cultura) que fa una entrevista al geni felanitxer Miquel Barceló, si, ja ho sé que no viu a Felanitx i totes aquestes coses. De fet, a l'entrevista mostra la teulera que fa servir de taller a Vilafranca de Bonany, que sigui dit de pas és el meu poble patern.
La qüestió és que hi han hagut diverses coses que m'han cridat l'atenció i, algunes, son les que transcriure a continuació, perquè de ben segur molts mallorquins no tendran accés a aquesta revista. S'ha de dir que potser no son les més trascendentals pel que fa a la seva activitat artística, crec que simplement son categoritzables com a curiositats o anècdotes personals de l'artista, en forma de frases lapidàries. Esper que no hi hagi cap problema amb els drets d'autor de l'entrevista, però és que no tenc temps d'analitzar-ho i reescriure-ho...
"De la (política) mallorquina, no tant (informat); fins fa poc la seguia, però ara ja no: en general, tot és tan frustrant... I amb l'espanyola, tres quarts del mateix. La veritat és que no sent cap curiositat per saber que passarà. Em fa l'efecte que vivim un temps de regressió, en el qual la dreta està retornant, o retornarà aviat, al poder a molts de llocs. També a Europa".

"També m'agrada molt la sensació que hi ha obres que es van fent totes soles, com les teles rosegades per les termites de Mali, abans, o com els cucs que passen per damunt dels quadres fumats, ara. Saber que, mentre jo llegesc tan tranquil, a diferents espais del món hi ha obres meves que es van creant totes soles. Està bé, això!"
Ara tenc en marxa bastants experiments d'aquest tipus, amb procediments una mica particulars. Àmfores al fons del mar, calcificacions... Son coses que no he mostrat mai"

"Ara ja quasi només escric als aeroports quan hi ha retard: el meu pròxim llibre l'haurà de publicar Iberia"

"Un altre objectiu era partir de Mallorca (...) El lloc de Palma on vaig més és a l'aeroport, que deu ser un dels pitjors del món. A Palma tenim uns dels pitjors aeroports del món i el pitjor Museu d'Art Contemporani del món. Com es diu aquell cementeri que hi ha per devers Marratxí? El Bon Sosec, no? Idò jo crec que haurien de dur el cementeri al museu, el museu a l'aeroport i l'aeroport al cementeri".

"La meva educació com a espectador d'art sobretot va ser amb aquella pintura mallorquina dolenta, plena de cales i oliveres i no sé que més. Eren com pastissos de pintura, eren obres coprofíliques, perquè eren tan espesses que pareixien merdes de colorins".

"Els quadres fumats que faig ara, en canvi, no tenen ni un gram de pintura. I els retrats amb lleixiuet que he fet d'albins de l'Àfrica, per exemple, pesen menys desprès d'haver-los fet que abans".

"Abans, els forns de teulera s'empraven per cremar de tot. Des de documents comprometedors fins a cans que els caçadors no volien: els tiraven vius dins el forn i no els sentien ni cridar. T'ho imagines? Jo crec que en aquests forns, hi deuen haver cremat gent i tot. Tot el que hi tires desapareix a l'instant".

"A mi tot allò em va cansar aviat, però em va divertir molt. A més, la tia estava boníssima. I la seva casa era fantàstica."

"A mi m'agrada anar combinant els llocs on visc: la gran ciutat, l'aïllament de Mali, o de Mallorca"

"El meu treball a la Seu el vaig fer com si allò fos un edifici laic, com si ja estigués dessacralitzat: la meva idea és que ho arribarà a estar algun dia... Encara està en mans de l'Esglèsia Catòlica, si. Però això és un accident que la història arreglarà".

Si jo pogués, votaria en Joan Herrera

Son molts els motius pels quals si jo pogués votaria ICV-EUiA en aquestes eleccions al Parlament de Catalunya. Sigui com sigui, evitaré fer un llarg discurs i només posaré dos videos que, crec, son bastant més amens. Per més informació, visiteu la web d'en Joan Herrera.

Els partits que no sortiran al Telenotícies

S'apropen les eleccions al Parlament de Catalunya i des d'aqui voltriem dedicar aquest humil espai a aquelles candidatures que molt probablement no arribin al Parlament per moltes vegades que s'hi presentin, encara que entre els següents alguns tenen més possibilitats que d'altres, reduïts a simples grupúsculs amb manca, en molts casos, de discurs coherent i projecte per al pais.
Diuen els mitjans que enguany han augmentat de forma considerable el nombre de candidatures i això es fruit, sense cap dubte, de la creixent desafecció política existent al pais, que s'ha agreujat a causa de la crisi global.
Sense cap dubte, però, aquests partits recorden a la cancó d'Els Pets El Candidat.

- El friki
Un apartat aposta mereixa la CORI o Coordinadora Reusenca Independent, que ara pretén entrar al Parlament amb el seu estil friki o, com en diuen ells, "juantxis". Crec que el seu estil sarcàstic i divertit atraurà molts vots de gent desil·lusionada, a l'estil del que va fer anar Chikiliquatre a Eurovisió.

- Els altres esquerrans
Des de Baix, fruit de la col·laboració de diversos moviments socals, presenta una opció fresca i rebel.
El Partit Republicà d'Esquerres, en coalició amb Izquierda Republicana, no és tan d'esquerres com els altres d'aquest apartat i posa l'èmfasi en la consecució de la III República.
Altres partits socialistes o comunistes ben petits son els següents:
Partit Comunista del Poble de Catalunya
Unificación Comunista de España
Partido Obrero Socialista Internacionalista

- Els petits centristes
Gent Nostra és una escisió de Convergència implantada en l'àmbit local. De ben segur que li treurà un grapat de vots.
Per altra banda, que dir de l'incansable Centro Democrático y Social de Suárez que, tot i els mals resultats, aconsegueix mantenir llistes a totes les eleccions.

- Els populistes/xenofobs
Plataforma x Catalunya, molt coneguda per tothom pels seus plantejaments i polítiques racistes. Té presència a diversos ajuntaments i, a causa de la crisi, tot fa preveure un creixement de la seva força electoral.
Partit per Catalunya és, per la seva banda, una escissió de l'anterior tot i que només és presenta a la circunscripció de Lleida.
El populisme d'UPyD potser tindrà presència als mitjans (especialment a l'anomenada "Caverna Mediàtica") però així i tot, tenint la competència de Ciutadans, es veu molt difícil que pugui entrar al Parlament.

- L'altra dreta espanyolista
Alternativa de Govern, l'aposta de Montserrat Nebrera per desinflar el PP que es vol aprofitar de la crisi. No crec que la marca Nebrera, per si sola, aconsegueixi una poltrona al nou Parlament.
Família y Vida, grupúscul ultracatòlic antiavortista, antieutanàsia i defensors de "la familia tradicional". Integristes religiosos, vaja.
Movimiento Social Republicano, grup fascistoide amb propostes ambigues i poc concises. També l'haguessim pogut inserir al populisme.
Alternativa Liberal Social, grupúscul liberal i espanyolista. El votaràn quatre amics del fundador i poc més.

- Partits post-materialistes i one Issue parties (partits d'un sol tema)
Por un Mundo más Justo
Partido Humanista
Candidatures ja típiques de les diverses eleccions amb objectius molt lloables centrats en la cooperació per al desenvolupament i aquestes coses. Aconsegueixen treure un parell de vots que, entenc jo, serien més útils al sí de partits una mica més grans de l'esquerra alternativa que si que sumen per obtenir escons.

Els Verds- Grup Verd Europeu
Es veu que en aquesta ocasió no veurem moltes i molt variades llistes verdes ja que sembla ser que concorreran junts. Aquesta unitat va en la línia del partit Equo, que preten unir a tots els verds a nivell estatal i obtenir així un èxit similar al de l'Europe Ecologie francesa.

Escons en Blanc-Ciudadanos en blanco
El nom ja ho diu tot, pretenen aconseguir un escó per fer política de cadires buides. Així volen defensar una democràcia més representativa.

PACMA
Desprès de no anar amb Iniciativa, els animalistes es compliquen i molt la seva entrada al Parlament ja que, tot i gaudir d'una bossa de vots no menyspreable, no els basta per obtenir un escó.

Pirates de Catalunya (Pirata.cat)
Varen aconseguir un eurodiputat a Suècia i, fruit d'això, han anat creixent aquests partits a tot el continent. Defensen les llibertats a la xarxa i lluiten contra els abusius privilegis en matèria de propietat intel·lectual.

- Els inqualificables
Partido de los Pensionistas en Acción(PDLPEA), es veu que ja existia i ara ha pres embranzida. És un partit sectorial que defensa els interessos d'una part de la població que sovint és menystinguda per la classe política.

Partido Aragonés
Potser podria ser considerat un one-issue party pel que fa referència a les disputades obres d'art de la Franja o un lobby o grup de pressió per part de la veïna comunitat autònoma d'Aragó

Partido Castellano
Similar a l'anterior, com s'hi s'hi presentés un partit gallec o basc.

Democráticaweb
Un invent curiós, és una espècie de partit virtual que defensa la democràcia directa a través de les noves tecnologies.

PORC, o Pagesos per l'Orgull Rural Català. És una escissió d'un altre partit de similars característiques que es deia Pagesos per la Dignitat Rural Catalana.