Ja fa temps que es veia venir. La deriva espanyolista del Partit Popular a les Illes Balears no era només una tàctica electoralista per maximitzar el seu nombre de vots sinó que des del primer dia es veu reflexada a l'acció del nou govern.
La mesura que a dia d'avui ha aixecat més suspicàcies ha estat potser la supressió de l'obligatorietat de conèixer català per ser funcionari a les illes Balears. Aquesta és una mesura que al meu entendre va adreçada a a aconseguir la castellanització demogràfica que pretenen els uniformitzadors espanyols però els seus efectes pràctics aniran molt més enllà. Així, aquell PP que com a la resta de l'Estat es presentava, i ho segueix fent, com a magic i únic salvador de l'atur i altres mals provocats per la crisi internacional; afavorirà una autèntica avalantxa de funcionaris de la resta de l'Estat, que acudiran a el que des de fa dècades sembla ser el nostre arxipèlag per una immensitat de peninsulars, una espècie d'El Dorado al mediterrani; fent més difícil l'accés dels balears a les places de funcionaris de Balears.
Amb aquesta situació, ens trobarem que en aquests anys que vendran (que tot i que el PP hagi guanyat les eleccions hi seguirà havent crisi), es convocaran arreu poquíssimes oposicions per cobrir places de funcionaris i, a les nostres illes, la gent d'aqui haurem de competir amb castellans, andalusos i manxegs que, tot i que siguin bons professionals i millors persones, desconeixen per complet la llengua i la cultura del pais.
Un exemple que se m'acud és el d'una persona major mallorquina que ha d'anar al metge i que aquest, tot i tenir una plaça de funcionari en propietat la qual pagam entre tots, no pugui atendre el ciutadà en mallorquí. Això no està bé, jo no dic que per als treballadors interins o eminències molt excepcionals (que tanmateix no es voldrien sotmetre al règim funcionarial) s'hagin de tenir requisits de català però en canvi una persona que té un lloc de treball per a tota la vida hauria de conèixer i emprar la llengua que en aquell indret hi és pròpia.
Més greu és aquesta situació si tenim en compte el caràcter que tenim en la nostra àmplia majoria els mallorquins i que ens fa "girar la llengua" amb molta facilitat, afavorint d'aquesta manera el monolingüisme castellà, que provoca que els autèntics bilingüistes siguem els catalanoparlants enfront dels falsos bilingüistes que, en la seva majoria, acostumen a xerrar en castellà, només adoptant algunes expressions gracioses i folkloritzants de la nostra llengua com uep, vatuadell, cagondeu, entre moltes altres.
I parlant de monolingüistes castellans il·lustres, podem dedicar dues línies a xerrar d'en Chicho "Terremoto", el pare de l'estimadíssim (és irònic) campió del món de motos. Aquest senyor, que sempre que l'he sentit parlava en la llengua d'en Cervantes, ara es veu que envia cartes als diaris en la famosa "llengo baléà", que consisteix en escriure-ho tot així com sona a més d'inserir-hi una generosa dosi de barbarismes que esdevinguin una santa purga envers els mots sospitosos d'esdevenir massa pancatalànics.
A mode il·lustratiu és pot comparar aquesta situació amb l'anglès. D'aquesta manera, si jo l'escric com el parl, enlloc d'escriure "My name is Joan", escriuria "Mai neim is Joan". A que queda lleig?
Aquesta manera d'escriure esdevé un pou d'incultura i analfabetisme que, en molts de casos, no es fa amb mala intenció ja que respon a gent major que per culpa de la dictadura franquista no va poder rebre una educació en la llengua d'aqui i per tant escriu, amb bona intenció, com li pareix més adequat. De totes maneres, també n'hi ha molts que utilitzen aquesta forma d'escriptura com a eina per atacar la unitat lingüística catalana, que veuen com una amenaça enfront de la pàtria única que ells creuen que és Espanya.
Així, els falangistes i altres similars han cregut que augmentarien la seva legitimitat i popularitat a les Illes tot enmascarant el seu espanyolisme pur amb un neogonellisme que es presenta com a defensor de les tradicions i llengües pròpies de Balears enfront d'allò que ells anomenen "l'imperialisme català". Aquest conflicte del que parlàvem, succeeix en comunitats, com ara la nostra, en que dues identitats nacionals s'enfronten aferrissadament per esser hegemòniques a la citada comunitat. En aquest cas, és obvi, les dues identitats son la catalana i la espanyola (disfressada de mallorquina).
En la meva modesta opinió, aquest neogonellisme l'únic que pretén és aplicar el "divide y vencerás" per castellanitzar les Illes Balears, tant sols deixant el formenterenc i totes aquestes microllengües per a l'espai privat, com a preludi de la seva desaparició. Em podeu dir que som catastrofista o apocalíptic però, realment, al món cada setmana desapareixen moltes llengües (i amb elles la seva riquesa cultural) i, sense anar massa lluny, al propi Estat hi ha llengúes que estan pitjor que la nostra, com és el cas de l'asturià o la fabla aragonesa. Aquests son casos que ens serveixen per il·lustrar el que pot passar a ca nostra si anam per segons quins camins.
Sigui com sigui, s'ha d'apostar pel diàleg i el sentit comú, així com també aconseguir fer veure a la gent que la catalana és la llengua que, amb moltíssimes diferències, es parla a Mallorca i a les altres illes. És per aquest motiu que s'ha de fer pedagogia i mostrar que les expressions típiques de Balears es preserven, tot distingint-les dels barbarismes que usam amb freqüència a les nostres illes, com bé demostren la majoria dels polítics recentment escollits.
La mesura que a dia d'avui ha aixecat més suspicàcies ha estat potser la supressió de l'obligatorietat de conèixer català per ser funcionari a les illes Balears. Aquesta és una mesura que al meu entendre va adreçada a a aconseguir la castellanització demogràfica que pretenen els uniformitzadors espanyols però els seus efectes pràctics aniran molt més enllà. Així, aquell PP que com a la resta de l'Estat es presentava, i ho segueix fent, com a magic i únic salvador de l'atur i altres mals provocats per la crisi internacional; afavorirà una autèntica avalantxa de funcionaris de la resta de l'Estat, que acudiran a el que des de fa dècades sembla ser el nostre arxipèlag per una immensitat de peninsulars, una espècie d'El Dorado al mediterrani; fent més difícil l'accés dels balears a les places de funcionaris de Balears.
Amb aquesta situació, ens trobarem que en aquests anys que vendran (que tot i que el PP hagi guanyat les eleccions hi seguirà havent crisi), es convocaran arreu poquíssimes oposicions per cobrir places de funcionaris i, a les nostres illes, la gent d'aqui haurem de competir amb castellans, andalusos i manxegs que, tot i que siguin bons professionals i millors persones, desconeixen per complet la llengua i la cultura del pais.
Un exemple que se m'acud és el d'una persona major mallorquina que ha d'anar al metge i que aquest, tot i tenir una plaça de funcionari en propietat la qual pagam entre tots, no pugui atendre el ciutadà en mallorquí. Això no està bé, jo no dic que per als treballadors interins o eminències molt excepcionals (que tanmateix no es voldrien sotmetre al règim funcionarial) s'hagin de tenir requisits de català però en canvi una persona que té un lloc de treball per a tota la vida hauria de conèixer i emprar la llengua que en aquell indret hi és pròpia.
Més greu és aquesta situació si tenim en compte el caràcter que tenim en la nostra àmplia majoria els mallorquins i que ens fa "girar la llengua" amb molta facilitat, afavorint d'aquesta manera el monolingüisme castellà, que provoca que els autèntics bilingüistes siguem els catalanoparlants enfront dels falsos bilingüistes que, en la seva majoria, acostumen a xerrar en castellà, només adoptant algunes expressions gracioses i folkloritzants de la nostra llengua com uep, vatuadell, cagondeu, entre moltes altres.
I parlant de monolingüistes castellans il·lustres, podem dedicar dues línies a xerrar d'en Chicho "Terremoto", el pare de l'estimadíssim (és irònic) campió del món de motos. Aquest senyor, que sempre que l'he sentit parlava en la llengua d'en Cervantes, ara es veu que envia cartes als diaris en la famosa "llengo baléà", que consisteix en escriure-ho tot així com sona a més d'inserir-hi una generosa dosi de barbarismes que esdevinguin una santa purga envers els mots sospitosos d'esdevenir massa pancatalànics.
A mode il·lustratiu és pot comparar aquesta situació amb l'anglès. D'aquesta manera, si jo l'escric com el parl, enlloc d'escriure "My name is Joan", escriuria "Mai neim is Joan". A que queda lleig?
Aquesta manera d'escriure esdevé un pou d'incultura i analfabetisme que, en molts de casos, no es fa amb mala intenció ja que respon a gent major que per culpa de la dictadura franquista no va poder rebre una educació en la llengua d'aqui i per tant escriu, amb bona intenció, com li pareix més adequat. De totes maneres, també n'hi ha molts que utilitzen aquesta forma d'escriptura com a eina per atacar la unitat lingüística catalana, que veuen com una amenaça enfront de la pàtria única que ells creuen que és Espanya.
Així, els falangistes i altres similars han cregut que augmentarien la seva legitimitat i popularitat a les Illes tot enmascarant el seu espanyolisme pur amb un neogonellisme que es presenta com a defensor de les tradicions i llengües pròpies de Balears enfront d'allò que ells anomenen "l'imperialisme català". Aquest conflicte del que parlàvem, succeeix en comunitats, com ara la nostra, en que dues identitats nacionals s'enfronten aferrissadament per esser hegemòniques a la citada comunitat. En aquest cas, és obvi, les dues identitats son la catalana i la espanyola (disfressada de mallorquina).
En la meva modesta opinió, aquest neogonellisme l'únic que pretén és aplicar el "divide y vencerás" per castellanitzar les Illes Balears, tant sols deixant el formenterenc i totes aquestes microllengües per a l'espai privat, com a preludi de la seva desaparició. Em podeu dir que som catastrofista o apocalíptic però, realment, al món cada setmana desapareixen moltes llengües (i amb elles la seva riquesa cultural) i, sense anar massa lluny, al propi Estat hi ha llengúes que estan pitjor que la nostra, com és el cas de l'asturià o la fabla aragonesa. Aquests son casos que ens serveixen per il·lustrar el que pot passar a ca nostra si anam per segons quins camins.
Sigui com sigui, s'ha d'apostar pel diàleg i el sentit comú, així com també aconseguir fer veure a la gent que la catalana és la llengua que, amb moltíssimes diferències, es parla a Mallorca i a les altres illes. És per aquest motiu que s'ha de fer pedagogia i mostrar que les expressions típiques de Balears es preserven, tot distingint-les dels barbarismes que usam amb freqüència a les nostres illes, com bé demostren la majoria dels polítics recentment escollits.
