Un interessant projecte de recuperació del centre històric

Potser a Felanitx tenim de tot, però el que sens dubte tenim és un caramull de cases buides i abandonades a més d’alguns jardins abandonats anant cap al Calvari. És per això que m’ha cridat l’atenció aquest projecte de la ciutat de Saragossa que duu per títol estonoesunsolar. Aquest programa ha rehabilitat més de 40 solars abandonats i plens de brutícia al centre històric de la ciutat tot transformant-los en equipaments pels veïnats. Aquests equipaments van des de pistes de basket o petanca fins a jardins, parcs infantils o horts comunitaris.

Estonoesunsolar ha guanyat multitud de premis arreu del món, tant per la seva vessant d’urbanisme com de participació ciutadana, tot passant per l’ecologia. A més, ha servit per donar feina a desempleats de llarga duració i persones amb risc d’exclusió social.

Per més informació, visitau el blog d' estonoesunsolar

Seure a la fresca (als búnquers del Carmel)

Ja ha arribat s'estiu, fa calor i a qualsevol poble de Mallorca la gent treu la cadira o el balancí a damunt l’acera i el col·loca en disposició d’una agradable i despreocupada tertúlia vespertina a la recerca del fresquet oratge abans d’anar a preparar el trampó del qual, probablement, es soparà. Això, com a mínim, seria fàcil de trobar fa un grapat de dècades ja que, com tantes altres coses típiques de Mallorca s’ha perdut. Ara susa més anar al passeig marítim, de formigó i fusta, o quedar a davant la televisió.

Avui, sigui com sigui, he pensat en tot això ja que en una excursió als búnquers del Carmel he trobat una dona que, en la immensitat de la metròpoli, seia a davant es portal passant s’horabaixa. Aquesta imatge podia ser fàcilment presa a Felanitx, Portocolom o Vilafranca de Bonany però no, es feta a Barcelona...

Bé és cert que el Carmel no és l’Eixample però, malgrat tot, ho he trobat una imatge digna de menció per graciosa i, per jo, nostàlgica. Aquest barri de Barcelona fou habitat a mitjan segle passat per les masses d’immigrants que venien a la ciutat procedents del sud d’Espanya i hi instal·laven allà les seves barraques, com també ho feren a d’altres indrets com “El Somorrostro” que, per contra, estava a la platja, a devora la mar (Per cert, respecte el barraquisme a Barcelona hi ha un documental molt bo de 30 Minuts).

La qüestió és que per allà dalt, rodejat de curioses casetes unifamiliars i carrerons que riu-te’n tu dels de Montuïri (per lo empinats que son) hi ha una espècie de parc coronat per les restes d’uns búnquers que durant la Guerra Civil serviren com a defensa enfront els avions feixistes que, finançats entre d’altres per Joan March, partien de Mallorca per massacrar la Barcelona fidel a la república. De fet, des d’allà en dies clars diuen que es veu l’illa així que quasi quasi els republicans devien veure com s’enlairaven els bombarders italians... Sens dubte, aquesta és una visita indispensable per gaudir una panoràmica de Barcelona i, també, per sentir l’essència d’aquell lloc tan curiós on perceps els fets que s’hi han viscut, ja sigui en forma de restes de búnquers o en forma de restes de “chabolas”.

En poques paraules, i ja per acabar, reiterar que m’ha cridat l’atenció el fet de que, enmig de la gran metròpoli, una dona a la qual desprès se n’hi ha sumat d’altres, fessin tertúlia en aquell carreró com antigament es feia als nostres carrers.

Aquesta dona esperava encara les companyes de tertúlia

Vista des dels búnquers. N'hi ha que no tenen vertigen...

"L'Àfrica comença a Felanitx

 

Avui dematí, el que podríem considerar el meu cap de les pràctiques a la Direcció General d’Immigració m’ha obsequiat amb una petita obra d’art. Es tracta d’un exemplar del diari Ara del passat diumenge. Aquest tros de paper, que en principi podria semblar un objecte quotidià sense major rellevància que esdevenir el tràgic recull de successos i tragèdies ocorregudes al món durant el cap de setmana passat i que hagués pogut acabar fàcilment enterra per no fer potades havent fregat, és pot considerar una obra d’art per comptar amb el toc personal del felanitxer Miquel Barceló.

Jo no hi entenc massa d’art però m’ha fet molta gràcia que s’hagi pensat en jo gràcies a aquest artista que, malgrat no hi tengui una relació molt propera, no deixa d’esser un dels fills més il·lustres de la vil·la, un d’aquells als quals Blai Bonet considerava genis que Felanitx sempre tenia en plantilla.

No és la primera vegada que Barceló participa en el disseny de projectes de premsa, ja que fou el dissenyador de l’extinta capçalera del diari Público. A més, moltes vegades ha esdevingut el protagonista d’alguns interessants reportatges com el de la revista Time Out.

En aquest monogràfic, la portada es veu encapçalada per un titular que diu: L’Africa de Barceló sobre una pintura que representa aquest continent, però això només és el principi ja que per cada notícia Barceló ens ofereix la seva pinzellada i el seu comentari explicatiu.

Aquest diari serveix també per parlar de la propera i oblidada Àfrica des d’on viu i crea el pintor felanitxer, el qual afirma que al Sahel l’acompanyen altres artistes com Bauçà o Vidal, essent les seves obres devorades per les ja famoses termites.

En aquesta línia, no es pot menysprear l’article de Sebastià Alzamora que duu per títol L’Àfrica comença a Felanitx. Entre altres coses, Alzamora afirma que “Felanitx forma part de Mallorca, si, però sempre he sospitat que això és un mer accident geològic: el més probable és que Felanitx fos originalment un fragment que es va desprendre de l’Atlàntida i que per algun moviment tectònic capriciós va anar a encastar-se a un altre roc que surava dins el mar, allà en els temps primigenis”.

A més, i com no podia ser d’una altra manera, també fa referència a la perpètua existència entre la felanitxeritat de persones, en mots de Dalí, divinament tocades de l’ala.

Tampoc li passa per alt el nostre parlar propi, arribant a afirmar que “parlen fins i tot un idioma propi que, per discreció, s’assembla molt al català però que el filòleg Francesc de Borja Moll ja va detectar que era una altra cosa”..

En definitiva, l’Ara de diumenge és ple de dibuixos atractius i interessants, un per cada article, però per sobre de tot m’ha atret com a curiositat el dibuix, o la descripció del mateix, que el geni conciutadà ha dedicat a una notícia que duia per títol “Quatre candidats per eixugar el dèficit de la UAB”. Així, la descripció del dibuix ha estat la següent: “La meva primera casa a Ségon era prop del mercat i tenia davant els pollastres penjats”.

De totes formes, pel poble hom té la sensació de que s’ha fracassat no tractant així com toca aquest pintor que, com tants d’altres, podria esdevenir una peça clau en la promoció i rescat del nostre malmès municipi. Ara per ara, però, tenc entès que si se’l cerca és més probable trobar-lo a Vilafranca de Bonany, on hi té una teulera i freqüenta una taula d’un agradable cafè del poble.

L'Àfrica comença a Felanitx

Article de Sebastià Alzamora publicat al diari Ara de diumenge 6 de maig del 2012

L’Àfrica comença a Felanitx

· Miquel Barceló, com mes o menys sap tothom, és de Felanitx: i aquesta circumstán-cia, per bé que fortuïta, no és irrellevant. Fe­lanitx forma part de Mallorca, sí, però sempre he sospitat que això és un mer accident geoló-gic: el mes probable és que Felanitx fos originalment un fragment que es va desprendre de FAtlàntida, i que per algún moviment tectónic capriciós va anar a encastar-se contra un altre roe que surava dins el mar, allà en els temps primigenis. Tal com va escriure Bartomeu Fiol so­bre un altre felanitxer insigne, el poeta Miquel Bauçà, "molts de triomfadors Adams / ha vist sortir el teu Felanitx nadiu". Felanitx, efectivament, és un país de genis i de gent (per dir-ho en paraules de Dalí) divinament tocada de l’ala. Parlen fins i tot un idioma propi que, per dis­creció, s'assembla molt al català, però que el filòleg Francesc de Borja Molí ja va detectar que era una altra cosa: "Un parell de generacions mes de vida essencialment rural -va exclamar- i els felanitxers haurien acabat desenvolupant un dialecte".

· Arnés d'una idiosincràsia, Felanitx té un paisatge, i aquest és el paisatge del sud de Ma­llorca, molt menys prestigiat que el del nord, on hi ha la imponent serra de Tramuntana. El del sud és un paisatge menys ufanos i mes esquerp,  pla i polsegós, de terrossos i solellades. En lloc de les oliveres que enamoraven els po­etes de l’Escola Mallorquina, hi ha les figueres, els ullastres i una mala fi de pins invasors. Hi canten els grills i les cigales, i els bous i les ovelles hi pasturen indolents, ensumant l’olor de la mar que sura dins l’aire tothora. Un migdia d'estiu, caminant per foravila amb el sol caient a plom damunt la terra roja, potser ensopegareu amb la calavera d'un conill o el cadàver d'un xot. Potser sentireu una vibració propera a un cert salvatgisme, i tal vegada el mateix paisat­ge us regalarà alguna breu al·lucinació.

·Tornant al que déiem, Barceló no fa l’efecte d'estar gens tocat de Fala: ben al con­trari, la seva pintura transmet, com la litera­tura de Josep Pía, L’actitud lúcida i pragmàti­ca deis pagesos, que sembla que té tan interioritzada com la visió del paisatge on va créixer. No té res d'estrany, dones, que de Felanitx saltés cap a l’Àfrica, on va anar a acabar d'aprendre aquest paisatge interior que du incrustat dins el cervell, així com les severes lliçons que Velázquez i Caravaggio li van impartir sobre la llum. El resultat és una obra que ens recorda, com els presocrátics, l’enorme veritat de la nostra connexió amb el món en que vivim i els elements que el fustiguen i, fustigant-lo, li do­nen forma. El planeta és una obra d'art, i l’art de Barceló mira de donar-li resposta.

·Hi ha algú qui ha volgut discutir el valor de l’obra de Barceló. És una discussió tonta com tantes altres que tenim en marxa. Quan faci molts d’anys que ningú se’n recordi de nosaltres, el cel, la terra roja, el mar i els ullastres encara hi seran. I els quadres d’en Miquel Barceló també, interpel·lant la natura.

Sobre la desuniversalització del dret a la sanitat

Em veig obligat a escriure aquestes línies en base a una (mala) experiència amb la sanitat pública catalana, la qual m’ha posat moltes pegues per atendre’m amb la meva targeta sanitària balear (que per cert m’ha costat 10€ i encara no té les característiques antifrau que serviren d’excusa per la seva implementació)

Tot va començar ahir vespre quan, durant el meu primer entrenament de goalball (un altre dia explicaré que és aquest esport paraolímpic) vaig tenir una topada amb un company d’equip que em va fer mal al peu. Ahir mateix tampoc li vaig donar més importància però avui horabaixa, en vista de que encara em feia mal, m’he aventurat al districte de Les Corts cercant el CAP que suposava més proper al meu domicili habitual.

Al cap d’una bona estona, i sense deixar de coixejar, l’he trobat i he entrat però, davant la meva sorpresa, el treballador de l’entrada no m’ha volgut atendre al·legant que pel meu domicili em tocava el CAP que hi ha al carrer del Comte Borrell.

Tot i insistir-li m’ha dit que no em podia atendre i, davant això, he sortit d’allà tal com havia entrat, coixejant. D’aquesta manera he seguit fins a l’altre CAP on, a la recepció, una dona encara menys simpàtica que l’anterior, m’ha demanat algun tipus de contracte o domiciliació que acredités que vivia per aquesta zona. Jo a damunt no en duia cap i al final he aconseguit que em donés cita però, casualment, aquest horabaixa no hi havia ni un trist metge en tot el centre. No sé si per aquest motiu m’ha donat hora per demà i m’ha enviat a la infermera que m’ha pesat i m’ha mesurat la tensió, però no m’ha mirat el peu.

Tornant al pis desprès d’aquesta frustració, i resignant-me ja a l’hora de demà dematí, he considerat oportú entrar a una mútua a demanar si m’atendrien i m’han dit que si, que a més avui hi havia traumatòleg. Aquest m’ha atès ràpidament i m’ha dit que tenc un esquinç lleu, que no faci esport i que vagi tira tira.

Tot això, a més tenint en compte que a les pràctiques estic analitzant la reducció de prestacions sanitàries a les persones migrades, m’ha fet constatar que el procés de desuniversalització i restricció del sistema públic de salut ja ha començat i està ben vigent, obligant-te a cercar assegurança al sector privat, sector que, no ho oblidem, és molt restrictiu a l’hora d’acceptar clients que a priori no els atorgaran beneficis.

Aquesta situació eficientista en que la sanitat deixa de ser un dret universal no només afecta els immigrants com alguns podrien pensar, sinó que a grans trets afecta tothom que no cotitzi i tothom que no visqui a la seva Comunitat Autònoma.

Finalment, i mentre escric tot això, record que encara esper des de fa un any una cita d’un oftalmòleg per part de l’Hospital de Manacor, però bé, segons qui tanca hospitals de dos en dos...

Passos enrere, el cas del transport aeri de residents

En aquests darrers mesos els ciutadans de les Illes Balears, per gentilesa dels nostres governants, hem tengut l'oportunitat de viatjar en el temps, o més ben dit de retrocedir, en alguns assumptes que pareixíen assumits social o políticament.

Un d'aquests temes és el que fa referència a la llengua i la cultura, en el qual es pot dir que hem retrocedit uns trenta anys, fins quedar a les portes de la Transició. Aquest viatge ha estat gentilesa del govern autonòmic, però ha vengut acompanyat d'altres com el de territori.

En aquest cas, que s'ha manifestat en l'hotel de Sa Ràpita o de Portocolom, cadascú pot triar quant vol viatjar en el temps, ja sigui també a la Transició (Sa Dragonera) o als governs Matas (Autopista/Autovia o camps de golf) i és que, de fet, només en aquests anys de crisi ha afluixat la pressió urbanística sobre el territori de Mallorca.

Sigui com sigui, avui em volia centrar en el cas de la mobilitat per part dels ciutadans de les Illes. Aqui es pot dir que hem viatjat en el temps uns deu anys, quan haviem d'anar a l'Ajuntament per demanar el certificat que ens faria possible disposar del descompte aeri per residents

Pel que fa a aquest descompte, s'ha de recordar que els canaris ho varen tenir abans que nosaltres, i és que no sé si és perquè disposen de partits regionalistes/nacionalistes poderosos o per la pròpia pressió popular, però cada cop hom és més conscient que les "Islas Afortunadas" no ho son només pels seus atributs naturals sinó per les prebendes de Madrid. De totes maneres, s'ha de reconèixer que els canaris encara son capaços d'exercir aquesta pressió social, i així va quedar pal·lés a la xarxa social Twitter quan mitjançant el hashtag #canariosaislados foren una tendència no ja a nivell espanyol sinó a nivell mundial mentre els balears ni varem piular. De fet, em va cridar l'atenció la quantitat d'independentistes canaris (o panafricans) que varen sortir arrel d'aquella etiqueta...

El que és un fet inqüestionable és la retallada d'un 17% de la partida dels Pressupostos Generals de l'Estat, en que per cert les Illes Balears son la CCAA que menys inversió estatal rebrà (i no ens queixam).

En aquest punt, tant l'executiu Bauzá com l'executiu Rajoy ens varen assegurar que, tot i haver reduït quasi un 20% de la partida destinada a aquest fet, el descompte estava del tot garantit. Però, com suposareu, si retallen pressupost per força s'haura de reduir la prestació i és que si ningu dona duros a quatre pessetes, menys ho fan les companyies aèries o navilieres.

És en aquest punt que han argumentat que per reduïr el frau, cada ciutadà i per cada trajecte, haurà d'anar al seu ajuntament corresponent a cercar i pagar un certificat d'empadronament per tal d'accedir al 50% de descompte.

És a dir, ja sabem com pretenen rescabalar la ganivetada a la partida de descomptes: Reinstaurant les traves preexistents per dificultar l'accés a la bonificació, i és que teniu en compte que hi haurà molta de gent que o perquè haurà de partir amb urgència o perquè no tendrà temps no anirà cada vegada al seu ajuntament a fer cova i pagar el certificat d'empadronament.

Malgrat tot, encara son moltes les incògnites referents a l'aplicació de la nova normativa. Entre aquestes incògnites incloem si l'Ajuntament de Felanitx ens cobrarà i ens farà anar a cercar el certificat presencialment per cada vol o si en canvi i fent gala d'e-administració, farà com ha promès l'Ajuntament de (sic) Palma de Mallorca i permetrà als ciutadans fer-se amb aquests certificats de forma virtual i gratuïta.

En un altre ordre de coses, tot i que com a ciutadà m'emprenyi, no me crec l'argument del frau i, som coscient com a gestor de la lògica que per reduir demanda es posin traves als potencials beneficiaris dels serveis. Per exemple, si disposes de 1000 entrades per un concert i les vols regalar als teus ciutadans, que saps que en voldrien 10000, el que tu faràs serà instal·lar el punt de recollida d'entrades en un punt poc accesible i amb un horari dolent, a tal manera de filtrar els ciutadans, posant-los algunes dificultats, perquè no hi hagi molta gent que es quedi sense allò a lo que hi té dret.

Es a dir, els tècnics del Ministeri han estat molt hàbils no llevant el servei sinó només dificultant-lo en gran mesura. I, no voldria donar-los idees, però tenc la mala impressió de que si la partida no basta, reduiran el descompte al 33%, fent-nos retrocedir en el temps encara un parell d'anys més.

I per si tot aixo no bastas, aquests dies també hem conegut que es realitzarà una pujada de taxes d'AENA, que afectarà especialment els aeroports de Madrid i Barcelona, principals connexions amb les Illes, amb un increment del 50%, i que als nostres aeroports directament l'increment serà d'un 5%. D'aquesta manera, i vist lo vist, es va complint el tòpic de que estam més ben comunicats amb Alemanya que amb la Península...

Tot i ser conscient dels molts fronts que té oberts la societat civil illenca, m'ha sorprés la manca de reaccio per aquests temes, i mes tenint en compte dades com que Balears és la CCAA amb menys inversió estatal o aquell estudi que va treure l'any passat Diario de Mallorca, precisament quan José blanco volia llevar el descompte de resident, que afirmava que el cost d'un quilómetre d'AVE a Galicia és més car que tots els descomptes de residents balears, canaris o nord-africans.

Bé, al cap i a la fi, tal vegada haurem d'agraïr que ens facin viatjar en el temps perquè, vist lo vist, potser ben aviat serà l'únic mitjà de transport al qual podrem aspirar els illencs per viatjar.