Apología del variat, la forma pròpia de tapejar de Mallorca

Per definir-ho per als profans, es podria dir a grans trets que un variat és un plat, tirant a petit, on s’hi combinen diverses i variades racions. És, per entendre’ns un petit plat combinat o una conglomeració de totes o diverses tapes en una.

És una petita delicia que concentra en poc espai diverses receptes típiques de la gastronomia mallorquina, però també no tan típica.
Històricament, el variat era concebut com un vermut que es feia, especialment, el cap de setmana abans o desprès d’anar a missa però avui en dia, tot i que encara és manté aquesta tradició, diria que ha anat evolucionant de tal manera que moltes vegades amb un variat d’un tamany més gros un ja es dóna per dinat o sopat.

Respecte el seu contingut, no hi ha un patró exacte ja que a cada poble i a cada establiment va variant el seu contingut habitual (fins i tot en alguns bars mateixos la composició va variant en funció de les tapes de que disposen).
En tot cas, hi ha alguns trets característics com son els següents. En primer lloc, l’ensaladilla constitueix la peça clau, el ying del variat, la frescor i la cremositat de la qual és combina amb el yang, que és allò que mes varia, essent decisió personal de cada cuiner o de cada establiment, tot i així, allò mes comú son les pilotes en salsa (mandunguilles), la sípia en salsa o pica-pica, la llengua, el fetge o els xampinyons.
En tot cas, tendeix a estar coronat per una peça o dues d'alguna fritura, com una croqueta, una rodanxa de calamar a la romana, una gamba o un musclo farcit.
 A més, tampoc hi pot faltar una galleta d'oli per acompanyar o, en el seu defecte, un tros de pa. I parlant de pa, una altra opció és fer un variat en format entrepà...
El variat, en la meva opinió, constitueix un apartat curiós de la nostra gastronomia que s'hauria de donar a conèixer i també preservar com s'ha fet a altres indrets de l'Estat amb les tapes o els pintxos. Així, s’hauria de potenciar aquesta particular forma de tapejar pròpia de l’illa.
Es tracta sens dubte de mantenir viva aquesta rica tradició culinària adaptant-la als nous temps, i donant-la a conèixer a propis i estranys, i qui sap si esdevenint una peça mes del puzzle turistic com a atractiu gastronòmic i, per tant, cultural.
No estan malament iniciatives com la Rutapa, que s'ha popularitzat fins a perdre l’originalitat, però en la meva opinió s'hauria de fer un pas endavant i promocionar el "variat".
Finalment, i tot convidant-vos a demanar un variat, dir-vos que s'ha de ser valent i demanar-ho de tot allò que hi ha, ja que es aixi com aquest plat combinat se'ns mostra en la seva major esplendor.
 
 
 

Mort i resurrecciò autogestionada de l'Espai Mallorca

La primera vegada que vaig sentir a parlar de l'Espai Mallorca jo era un estudiant de primer que no coneixia massa coses de la capital així que, amb les companyes de pis, qualque dia baixàvem de Cerdanyola a fer excursions per la ciutat.
Uns dels primers dies ja ens varem apropar a l'Espai Mallorca tot i que, malauradament, estava tancat. Sigui com sigui, durant aquell curs hi varem tornar un parell de vegades, recordant entre d'altres un gran combat de glosat entre en Mateu Xurí i un menorquí.
Després, durant aquests anys, l'he anat visitant en comptades ocasions, a alguna exposició, a comprar una rondalla...
En tot cas, en els darrers temps si hi he anat ha estat bàsicament als actes en contra del seu tancament, recordant un dia del curs passat, amb actes variats i ben montats...
Després va parèixer que la cosa tornava a arreglar-se però, com en tantes altres coses, no hi ha voluntat política per mantenir l'art ni la cultura, menys per la pròpia, i molt menys si hi ha perill de "contagio de la epidemia nacionalista, con riesgo de pandemia a otras comunidades", que deia en Boadella, i no es referia tenc per mi al nacionalisme espanyol.
Sigui com sigui, l'altre dia hi tornava a haver molta gent, amb elevat nombre d' intel·lectuals i bohemis per metre quadrat, i encara que només vaig poder ser-hi una estona, també va estar ben montat, iniciant-se una nova etapa autogestionada. Molt de coratge per la gent que s'hi ha posat al davant i, en tot cas, esperem que el Consell i el Gremi d'Editors recuperin aquest petit consolat cultural de Mallorca a Barcelona.

Habemus Converlliga!

Desprès de temps de dubtes, negociacions i renúncies, especialment pel que fa al debat nacionalisme vs. Regionalisme, ha arribat l’esperat acord entre el centre-dreta mallorquí per a constituir-se en una sola força que hereti l’espai deixat per la fallida i corrupta Unió Mallorquina.

El més curiós de tot, però, és que aquest acord ha estat celebrat més que pel centre-dreta, per l’esquerra nacionalista de les Illes que tot i que només hi tenen similituds ideològiques (i lleugeres) a la clivella nacional, s’han mostrat esperançats davant la creació d’un segon partit de centre-dreta, en aquest cas autòcton i moderat.

Sigui com sigui, també han aparegut veus que diuen que ara que al Principat l’autonomisme s’ha fet independentisme, aqui sorgeix un partit regionalista. Idò bé, que Balears va a un ritme diferent del Principat no és una cosa nova, això ja es va veure quan es va fundar un partit anomenat Lliga Regionalista (que al Principat va existir fa un segle) o Convergència (que al Principat va nèixer fa 30 anys). I més enllà del nomenclàtor no s’ha de deixar passar que, per una banda, molts dels seus quadres provenen del Partit Popular i, per altra banda, molts dels seus potencials votants també ho eren, cercant el perdut regionalisme del PP, regionalisme, per altra banda, que defensava bona part de l’extinta UM.

Així i tot, el regionalisme ben entès pot acabar derivant en nacionalisme centrífug i demandes d’autodeterminació, si, com és de suposar, no s’aconsegueixen reduir les injusticies fiscals i de finançament o els atacs a la cultura pròpia per part de Madrid.

Ara, però, el que ha de fer aquest nou partit és crear una marca potent i dissenyar una organització eficaç i sense fissures (ni entre regionalistes/nacionalistes ni entre els egos propis dels seus caps) que els permeti afrontar amb garanties el proper cicle electoral, on han d’aconseguir captar els votants no-espanyolistes del Partit Popular així com definir les seves aliances a nivell illenc i, si escau, a nivell estatal.

L'astúcia del PP en el cas del descompte de residents

Des de fa anys el Ministerio de Fomento, primer en mans socialistes i ara en mans populars, ha tractat d’eliminar o minvar el descompte pel transport de residents a Canàries i Balears. Primer fou en “Pepiño” Blanco que ho va voler treure de cop però va haver de fer marxa enrere per la pressió del seu partit a les Illes Balears i Canàries, a més de per l’evidència de que la construcció d’un quilòmetre d’AVE a la seva Galicia natal era més car que pagar tots els descomptes a balears i canaris durant un any.

Ara, emperò, el Partit Popular pareix que ha adoptat una campanya que, si bé ha aprés dels errors i no demostra la intenció d’eliminar d’arrel aquests subsidis, els està aniquilant a poc a poc. Primer retallant-ne l’aportació als Pressupostos Generals de l’Estat i imposant una trava burocrática decimomònica en forma de certificat del teu ajuntament, obviant que en ple segle XXI hi ha mecanismes antifrau més pràctics, i sinó que els ho demanin als seus companys del Ministerio de Hacienda.

Posteriorment, desprès d’haver imposat la presencia de certificats i amb campanyes de la Guàrdia Civil que a l’aeroport et controlaven la residencia, han passat a una altra fase que no és altra que la manipulació i l’escarni públic a través dels mitjans de comunicació criticant els passatgers que han de viatjar amb freqüència a la Península.

D’aquesta manera, i seguint amb aquesta campanya, recentment la ministra Pastor ha dit que quasi un milió d’euros del pressupost va anar a parar exclusivament a un grup de 211 passatgers que han fet més de 60 trajectes i també que 33 passatgers han realitzat més de 200 trajectes.

Aquestes declaracions només poden anar en dos sentits. Per una banda, es vol anar creant la consciència de que aquests subsidis son un “despilfarro” i per tant s’han d’eliminar o reduïr i, per altra banda, poden venir a dir que les companyies aèries s’aprofiten dels descomptes per inflar els preus.

Doncs bé, jo que acostum a volar com una rata amb low cost, pagant bitllets a 8 o 9 € en cas de ser possible, preveig que la senyora Pastor, no sé si enguany o l’any que ve, posarà un límit de trajectes subvencionables, la qual cosa me pareixeria una aberració que des dels estaments polítics illencs s’hauria de combatre (sabem que a Canàries ho faran però que en Joserra and Co. no posaran en joc la seva cadira a Madrid) tenint en compte que si la Ministra considera que els vols son cars, que hi fixi un preu de servei públic, i també limiti com ja ha fet l’ús dels descomptes a la classe turista però que no retalli aquest dret que tant va costar aconseguir.

"I si ens independitzem, què passa amb la Lliga?"

Des de fa temps s’há sentit a dir allò de que els principals factors d’unió de l’Estat espanyol son la Lliga de futbol i la banda terrorista ETA. Avui en dia, tot i el desmantellament d’ETA, encara és clar que aquests dos elements, juntament amb d’altres més concrets com la ONCE o la sangria, segueixen actuant en pro de la unitat d’Espanya. Això, en el cas del futbol, s’ha aguditzat en els darrers mesos en que han crescut les manifestacions independentistes i els nacionalistes espanyols han adoptat aquest com un dels principals arguments per refermar la unitat d’Espanya. Ho fan amb preguntes com “I que passarà amb el Barça?” que, per jo, no son d’allò més rellevants a les portes d’una ruptura de l’statu quo estatal però, així i tot, essent conscients de que el futbol és l’opi del poble i els èxits esportius del Barça son considerats socialment més importants que troballes científiques o creacions culturals, crec que seria bo plantejar-nos que podria passar amb la Lliga i amb el Barça.

D’entrada consider que una secessió de Catalunya no hauria d’implicar necessariament la ruptura d’institucions o organismes ben valorats dins la societat catalana, que podrien passar a tenir un caràcter supranacional, d’abast ibèric o regional, emparats pel fet de que cada vegada les fronteres estatals son més difuses. Això és el que podria passar amb la LFP, per raons històriques, geogràfiques i socials, ja que si bé és cert que pel futbol català una sortida d’una de les millors lligues del món suposaria una baixada de nivell, pels equips castellans també ho seria, i sinó ho pensau així, teniu en compte que l’actual lliga espanyola no és res més que un (avorrit) duopoli entre Reial Madrid i Barça, adquirint bona part dels altres clubs el rol de comparsa amb greus dificultats de satisfer els seus deutes. A més, pels que puguin afirmar que en aquesta lliga ibèrica els equips catalans ho passarien malament en forma de catalanofòbia, no creis que això ja succeeix?

En tot cas, però, si el futbol del Principat fos expulsat de la Lliga BBVA, i seguint la famosa tesi d’en Carod-Rovira en aquell mític programa de TVE, es podria cercar una solució enginyosa i mútuament profitosa amb altres nacions veïnes com ara Portugal o França. En ple segle XXI a Europa, la logística amb Portugal o França no suposaria el més mínim problema i, a més, aquesta competició esdevindria una bona manera de preservar el nivell del futbol català i, de passada, augmentaria el nivell d’aquestes altres lligues.

Així, per exemple, es podria crear una Lliga de 18 equips unint-se a la Superlliga de Portugal, partint de la base que els lusos hi aportassin uns 10 equips, entre els quals hi podria haver el Benfica, l’Sporting, el Porto o el Braga, i els catalans 8, i és que no només s’ha de comptar amb Barça i Espanyol ja que al Principat hi ha altres clubs històrics que no es poden menysprear com ara el Sant Andreu, el Sabadell, el Terrassa, el Girona, el Nàstic o el Lleida.

I ja avançant en la utopia, si la resta dels Països Catalans s’afegissin a la independència es podria tenir una de les millors lligues del món sense haver de sortir de casa, amb l’inclusió d’equips com el Mallorca, l’Atlètic Balears i el València, el Llevant, l’Hércules... Això estaria bé però si a més se li unissin clubs com l’Athletic de Bilbao o la Reial Societat, al final serien els clubs de la Meseta els qui gairebé quedarien relegats a la semiprofessionalitat.

Tot això a hores d’ara son romanços, encara que és una mostra de que hi haurà grans dificultats durant el procés de transició nacional però no s’ha de deixar de perdre de vista que sempre, però especialment a l’hora de construir un país, s’ha de deixar obrar l’enginy i la imaginació per trobar projectes i solucions engrescadores

Gibraltar, un trosset d'Anglaterra al bell mig d'Andalusia

Aquest estiu he fet una de les coses que feia anys que tenia pendent, he visitat un lloc que des de sempre m’ha cridat molt l’atenció que no es altre que l’enclavament britànic de Gibraltar.

L’Estret de Gibraltar en si és una zona que m’atrau per diversos motius. Per una banda perquè des de sempre, i ja sigui per una cosa o altra, està d’actualitat ja que si abans ho era per l’arribada massiva de pasteres, avui en dia ho continua essent per les disputes entre el Regne d’Espanya i el Regne Unit per la sobirania del Peñón i també per les curiositats que aporta tenir un trosset del Regne Unit entre Espanya i Marroc.

Per altra banda, també el volia visitar per l’extrema proximitat entre dos mons que sovint es donen l’esquena però que estan allà, on comença un acaba l’altre. És difícil imaginar fronteres, naturals o polítiques, on en tan poc terreny el canvi sigui tan gran, en termes econòmics, religiosos i socials; i això que avui en dia, fruit dels processos migratoris i de la globalització mateixa, aquestes diferències es van atenuant.

Finalment, i sense deixar les raons geogràfiques, em crida l’atenció com una roca d’una alçada similar a la de Sant Salvador pugui destacar tant, cosa que succeeix per l’extrem contrast entre el planíssim Camp de Gibraltar i el propi Peñón, que segons la llegenda constitueix una de les Columnes d’Hèrcules juntament amb aquella muntanya de Ceuta. A més, i com a curiositat friki, no puc amagar que em crida l’atenció l’aeroport de Gibraltar al qual cada vegada que aterra o s’enlaira un avió s’ha de tallar la carretera que connecta amb La Verja. A més, no deixa de ser curiós que aquella pista fou construïda pels britànics durant la II Guerra Mundial amb els materials extrets en l’excavació dels 52 km de túnels que hi ha a l’interior de la Roca.

Pel que fa a la sobirania de Gibraltar he de dir que vaig poder veure les dues visions del conflicte ja que per una banda el meu company d’habitació era d’Algesires i, per altra banda, el guia que ens va fer el tour per la roca era gibraltareny (tot i que tenia una padrina de Melilla i l’altra de no record exactament quina colònia espanyola).

El conflicte de fons és la territorialitat d’una zona d’aigua que Gibraltar considera baix el seu domini i Espanya no. Els primers mantenen que els pertoca segons la legislació internacional mentre els segons afirmen que al Tractat d’Utrecht no es feia referència a les aigües circumdants de la possessió.

Aquest conflicte, però, es materialitza així com obrin molts telenotícies madrilenys, amb problemes entre pescadors andalusos (escortats per la Guàrdia Civil) i patrulleres pneumàtiques gibraltarenyes. Com que les patrulleres espanyoles son mes grosses els britànics hi duen patrulleres de la Royal Navy i ja la tenen...

La qüestió és, però, que segons els informatius espanyols es tracta de pescadors indefensos que no poden alimentar les seves famílies mentre que des de l’altra costat de la frontera es veu com pescadors que pretenen pescar a Gibraltar amb tècniques no permeses per la Unió Europea. Curiós, en tot cas, que al·leguin aquest argument quan, segons els espanyols, permeten el bunkering, és a dir, que petroliers subministrin fuel als vaixells en alta mar; cosa (lògicament) estrictament prohibida per la normativa ambiental comunitària.

Com es veu, aquest conflicte diplomàtic compta amb molts d’interessos amagats i és que Gibraltar, per exemple, compta amb més empreses registrades que no habitants té la colònia.

Sigui com sigui, des del meu punt de vista els gibraltarenys son els que han de decidir via referèndum (així com també els de Ceuta, Melilla i tants d’altres llocs) si volen ser espanyols, britànics o lliures. Al meu entendre la primera opció és la que menys els compensa perquè com es sabut tota frontera aporta riquesa, més encara si atenem el comerç d’alcohol o tabac dels quals viuen per cert moltes persones del Camp de Gibraltar. Les fronteres, però, també tenen la seva creu i nosaltres en varem ser molt conscients quan el guàrdia de la frontera va impedir els dos dies l’entrada al territori a una companya moldava perquè necessitava un visat al no pertànyer aquell país a l’espai Schengen.

En tot cas, no hi ha tanta diferència entre un gibraltareny i un gadità ja sigui pel seu tarannà o el seu accent, ja que els gibraltarenys son tots bilingües i molts descendeixen d’espanyols. En aquest sentit, no deixa de ser impressionant fer-li una pregunta (en anglès) a un típic policia britànic i que et contesti en un graciós andalús

Gibraltar té l’aspecte d’un poble comercial britànic i també s’hi respira un aire multicultural ja que en un espai tan petit hi conviuen una important comunitat islàmica, una jueva, una budista... I això sense oblidar les micos (o moneies) que presideixen el cim del Peñón i constitueixen l’única colònia de micos lliures de tot Europa. De fet, constitueixen una de les principals atraccions turístiques de la colònia ja que si hi vas amb els guies, com era el cas, te’ls deixen tenir damunt encara que, això si, t’adverteixen que passi el que passi no els toquis per que si ho fas et poden mossegar.

I parlant dels guies i el seu graciós accent s’ha de dir que els varem contractar (amb les seves furgonetes blanques) ja que ens va dir “Todo el trayecto trez euros”, a la qual cosa li varem replicar estranyats “Tres euros?”, a la qual cosa ens va contestar “Si, subir y bajar trez euros”.

Quina sorpresa ens varem endur quan al final, i ja devora la frontera espanyola, ens va dir que no eren tres sinó tretze. Jo vaig proposar fer un sinpa corrent fins a la frontera però al final varem pagar. El policia nacional espanyol tampoc hagués fet res ja que aquells dies el conflicte pesquer (com, em temo, tot l’estiu) estava àlgid i els policies i aduaners espanyols provocaven cues de quatre hores per entorpir el comerç amb Gibraltar. Com sempre, maniobres polítiques que acaben repercutint en contra dels treballadors, uns 20.000, que cada dia creuen la frontera per anar a fer feina.

De totes maneres, crec que va valer la pena pagar els tretze euros a aquell bon home per les vistes de l’Estret, per les fotos amb les moneies i per les explicacions polítiques i socials que ens anava fent. Sens dubte va ser una visita molt completa i interessant. Ara, però, queda pendent creuar l’Estret...